I like to arrive early, when the MIT Media Lab is still waking up. At that hour the corridors are quiet, a few screens glow in empty rooms, and behind the glass walls of the labs the robots stand still, waiting for the day to begin. From the outside, a place made of so much glass and so much technology might look cold. It is not. There is a particular warmth here, and a natural light that comes in from every side and stays with you all day, shifting slowly as the hours pass, as if the building had been designed to remind you that there is a sky above all the machines. The Media Lab describes itself as a place for ideas that need different kinds of minds. It is a slogan, of course, but after a few weeks here I have come to read it as a plain description of the corridors. Art, science, engineering and design are not neighbouring departments here. They share the same conversation, and the conversation is better for it. I have arrived at a good moment to see this. The Media Lab is turning forty, and the building has filled with artists, engineers, former students and dreamers of various kinds who came back to celebrate it. A few days earlier I was lucky enough to enjoy the MIT Future Fest, which felt like the same spirit spread across the whole campus. I spend my days in the Lifelong Kindergarten group. The name is not a joke, or not only a joke. The idea, which Mitch Resnick has been refining for decades, is that the rest of school, and the rest of life, should look a little more like kindergarten: children building, imagining, playing, sharing what they make and starting again. Lately Mitch speaks of four Cs, four qualities he hopes this way of learning can help children cultivate: being creative, curious, caring and collaborative. What strikes me, from the inside, is that the group itself lives by those four words. They are not only a goal for children. They are the everyday culture of the place. Working alongside Mitch and Natalie Rusk, I can see from very close how a deep care for children’s ideas can become a way of thinking and working. That same care runs through the rest of the Lifelong Kindergarten, among researchers and students who are busy with their own projects and still find a moment to stop in a corridor, answer a question, and make a newcomer feel at home. And there is a sense of freedom in the air that I keep admiring: the freedom to try things, to play with an idea before knowing where it leads, to leave something unfinished and return to it later. I came here from the Universitat de Girona and the UdiGitalEdu research group, with a doctoral thesis about tekhnē, the Greek word that never separated art from technology. In my research I explore four of its dimensions: imagination, ethics, aesthetics and belonging. Here, among people who have spent decades designing tools for children to create with, they stop being concepts on a page and become something I can see in the projects around me. It is a rare privilege to share these ideas with people who know the subject so deeply, and to find in them such attentive and generous listeners. Starting early also means finishing early. Around three, before leaving the Media Lab, I can call Fatemeh and Elna in Catalonia, where the evening is already falling, and hear about their day before they go to sleep, while mine is still bright. Then, on the way back to the house in Watertown where I am staying, I sometimes let myself get lost for a while. I stop at Harvard and wander through its art museum, standing in front of a Pollock or the three pairs of worn boots painted by Van Gogh. Or I step into Mount Auburn Cemetery, where the maples burn red and gold above the old stones, and the falling leaves seem to be covering the names of the dead with something brighter than oblivion. Perhaps the greatest privilege of all is the simplest one: time to think. In a world where everything moves so fast, it seems that we only find that time when we step away, when our professional and family duties grow lighter for a while and the days open up a little. I did not expect to find it in a place where the future seems to be built at full speed. But here it is, in the early light, waiting for me every morning before the building wakes.

Fa unes setmanes, a la Nit Poètica de Juneda, vaig tenir l'alegria de rebre el 10è Premi Carles Hac Mor a plaquettes d'escriptura subversiva per L'interior desert, una plaquette de poesia publicada per l'Editorial Fonoll. Un reconeixement que m'ha fet molta il·lusió, especialment perquè porta el nom d'un poeta que va fer de l'experimentació, la llibertat creativa i la transgressió de les convencions literàries una manera d'entendre l'escriptura. L'interior desert és un recull de poemes que s'endinsen en el territori de la identitat i la consciència, en les esquerdes del jo i en la nostra manera de percebre'ns i de comprendre el món. El desert del títol és un paisatge interior, un espai de despullament i d'incertesa, però també de recerca. Els poemes transiten entre la interrogació filosòfica i l'experiència íntima, entre la necessitat de comprendre i la fragilitat d'allò que sentim. I ho fan des d'una escriptura que intenta acostar-se a allò que sovint s'escapa de les paraules. La plaquette té una particularitat: és desplegable i, un cop oberta del tot, es converteix en un pòster. Aquest format permet una doble aproximació a l'obra: la lectura dels poemes i la contemplació d'una composició visual. Els poemes van acompanyats d'unes il·lustracions tipogràfiques, construïdes exclusivament amb paraules. Rostres, ulls i altres formes emergeixen de l'acumulació i la disposició de les lletres. M'interessava explorar aquesta frontera entre la paraula escrita i la imatge, entre allò que llegim i allò que veiem. Les paraules deixen de ser únicament portadores de significat per convertir-se també en matèria visual. En aquest sentit, L'interior desert dialoga amb la tradició de la poesia visual i concreta, que ha explorat durant dècades les possibilitats expressives de la disposició de les paraules sobre el paper. M'interessa especialment aquesta idea que un poema no és només allò que diu, sinó també la forma que pren, l'espai que ocupa i els silencis que deixa al seu voltant. En aquesta plaquette, text i imatge no són dos llenguatges independents, sinó dues maneres d'aproximar-se a un mateix univers poètic. Les il·lustracions van néixer d'una idea que no sabia materialitzar amb els mitjans habituals. No podia dibuixar-les tal com les imaginava i vaig acabar recorrent a una eina que conec bé per la meva altra activitat, la computació creativa: vaig escriure petits programes per generar-les. Els algorismes em van permetre experimentar amb la disposició, la densitat, la mida i l'orientació de les paraules fins a trobar les formes que buscava. M'agrada pensar que, en aquest cas, la tecnologia ha estat simplement un altre material al servei de la creació poètica, com ho poden ser el paper, la tinta o la veu. No es tractava d'incorporar tecnologia a l'obra, sinó de trobar els recursos que em permetessin donar forma a una intuïció. Aquesta és, de fet, una idea que també intento transmetre als meus estudiants: que crear és explorar les possibilitats dels materials que tenim a l'abast, siguin físics o digitals, i descobrir què ens permeten imaginar i expressar. Hi ha alguna cosa que em sembla especialment bonica en el fet que aquesta plaquette hagi rebut un premi que porta el nom de Carles Hac Mor. La seva escriptura ens recorda que la poesia no ha de quedar confinada a unes formes establertes, que pot desbordar els límits dels gèneres i aventurar-se per territoris inesperats. Sense pretendre establir comparacions, m'agrada sentir que L'interior desert participa, modestament, d'aquesta voluntat d'exploració i de llibertat. Vull agrair al jurat, format per Anna Gual, Jordi Marrugat i Francesc Gelonch, la lectura atenta i generosa de l'obra, i felicitar Ritxi Sorókin, guardonat amb el Premi Joan Duch, i Ginebra Raventós, guardonada amb el Premi Ester Xargay, amb qui vam compartir la vetllada literària. També vull donar les gràcies a l'Editorial Fonoll i a l'Ajuntament de Juneda per fer possible aquesta trobada al voltant de la poesia.

Només 30 quilòmetres separen Atenes de Malakasa. Al municipi hi viuen uns 1000 habitants, i just al costat hi ha el camp de refugiats, amb uns 2000 residents vinguts sobretot d’Afganistan, però també de l'Iran, Turquia, Síria, Pakistan, Iraq o altres indrets. D’aquests residents, uns 600 són nens i nenes. Grècia ―el bressol d’això que se n’ha dit la “cultura occidental”― està farcida de camps com aquest. Dona per pensar. Deixeu-me dir per començar que no és la intenció d’aquest apunt explicar la crisi dels refugiats a Europa. A la fotografia de la dreta hi he col·locat el petit refugiat, nom amb què es coneix aquesta escultura anònima trobada a l’antiga ciutat de Nisa (Anatòlia), i amb la qual em vaig topar un dia al Museu Arqueològic d’Atenes. La seva història és curiosa: fou salvada i portada a Atenes el 1922, per refugiats que escapaven de les guerres greco-turques. La mateixa escultura també sembla un nen refugiat, guarnit només amb una capa i abraçant un petit animal, així que se l’ha acabat coneixent com el petit refugiat. Es creu que és una còpia romana d’una escultura grega anterior (del s. III aC). Sens dubte, la història de la humanitat ha estat plena de petits refugiats. Jo aquí us explico la meva experiència amb els petits refugiats de Malakasa. Tot i que fa molts anys que treballo en projectes educatius i de cooperació per a comunitats vulnerables de diferents indrets del món, aquesta ha estat la meva primera experiència treballant en un camp de refugiats. La meva feina de voluntari ha estat a través de l’organització Happy Caravan, que promou l’educació, la creativitat i els espais segurs per a infants i joves a dos camps: el de Malakasa i el de les Termòpiles. Alguns dels infants dels camps poden anar a les escoles gregues (ja que alguns dels seus centres educatius públics han fet l'esforç d'integrar-los, en alguns casos fent dos torns), però moltíssims nens i nenes es passen mesos als camps sense estar escolaritzats. A més, abans d’arribar als camps europeus, alguns d’ells han viatjat durant mesos o anys (per exemple els d’Afganistan generalment han passat per l'Iran i Turquia). Així que els més menuts no han estat escolaritzats mai, i els grans potser fa dos o tres anys que no ho estan. Si a això li sumem tots els traumes que han viscut (fugint de guerres, dels talibans, etc.), les condicions precàries i els perills del seu viatge, i les condicions duríssimes en les quals viuen dins dels camps (moltes famílies passen mesos en una minúscula tenda), ens trobem que el 100% dels infants refugiats són alumnes amb necessitats educatives especials. Les ONG que estan desenvolupant projectes educatius dins dels camps, posen el seu granet de sorra i fan una feina increïblement necessària, però el problema és immens i no té aturador. A Malakasa, Happy Caravan, gràcies a voluntaris d’arreu del món, està ensenyant anglès, matemàtiques i art als infants del camp. L’espai del qual disposa és un petit contenidor Isobox, que fa el paper d’escola. Cinc grups de nens agrupats (més o menys) per edats hi passen cada dia, de dilluns a divendres, durant tot l’any. Els grups solen ser d’entre 15 i 30 alumnes. Jo hi he fet el mateix que he fet durant l’última dècada en els projectes educatius on he participat: posar la tecnologia al servei de l'aprenentatge, a través d’activitats on els infants imaginen, col·laboren, i fan servir la tecnologia com un mitjà d’expressió. Són activitats on les fronteres entre tecnologia, ciència i art són difuses, i que estan pensades per promoure grans competències: creativitat, pensament crític, treball en equip, curiositat, empatia, etc. Tot i haver fet això durant molts anys en molts contextos diferents, a Malakasa hi ha hagut reptes especials: Com he dit, al camp podem considerar que tots els nens tenen necessitats educatives especials. Els grups són increïblement diversos, i per primer cop a la vida m’he trobat ensenyant coses tan bàsiques com a escriure lletres en el nostre alfabet llatí. El fet d’haver tingut nul·la o poca escolarització i la pròpia vida del camp (on molts infants campen hores i hores sense supervisió) fa que hi hagi més problemes de comportament dels que són habituals en una classe, i que la seva capacitat de concentració sigui força curta. L’espai del contenidor és reduït, sense taules ni cadires, i tot que s’hi poden fer activitats de treball en equip, la gestió és complicada. Tot i l’aire condicionat d’aquest mòdul, la calor era present en tot moment durant les classes. L’acústica també és un problema perquè tot ressona molt, i els infants de l’exterior (que sovint no saben quina hora és exactament) piquen tothora per entrar a la classe. Happy Caravan té agrupats els infants en 5 grups, i cada dia fa una classe per a cada grup. Les classes duren 50 minuts (amb una pausa de 10 minuts entre classes per preparar la següent). Generalment, un cop tens tots els nens a dins, asseguts i has fet la presentació o dinàmica inicial, et queden només 35 o 40 minuts de treball. Aquesta educació tan fragmentada dificulta que es pugui fer aprenentatge basat en projectes. Si en una escola d’alta complexitat a Catalunya hi ha força mobilitat i hi arriben alumnes a mig curs, en un camp de refugiats aquest moviment és diari. Cada setmana tens nous alumnes (nous residents) i cada setmana te’n marxen (famílies recol·locades en altres camps, o que han aconseguit papers i marxen a Alemanya, o que s’aventuren a provar sort a moure’s sense estar regularitzats). També hi ha alumnes que tot i no haver marxat del camp, deixen de venir a l’escola durant dies o setmanes, i després tornen. Tot això crea dinàmiques que són complexes de gestionar. L’idioma més habitual al camp és el farsi, i per sort algunes voluntàries de Happy Caravan el parlen. Ara mateix hi ha una voluntària d’origen iranià, i una altra que és afganesa i que és una refugiada resident al mateix camp. Els grups dels nens més grans (ja adolescents) parlen força bé l’anglès i és fàcil comunicar-s’hi. Amb els petits, però, cal anar fent traduccions de l’anglès al farsi. També a vegades hi ha alumnes que no parlen ni anglès ni farsi, per exemple algú que vingui del Pakistan i només conegui l’urdú. Malgrat tots aquests reptes, la feina de Happy Caravan és excel·lent, i he conegut gent increïblement jove i ben preparada. Sempre he pensat que per fer de voluntari en projectes de cooperació és millor haver passat dels vint-i-cinc anys, per l’experiència vital, coneixements i maduresa. És quelcom que he pogut observar empíricament en diferents indrets, però sobretot en projectes de cooperació a l’Índia. Però aquí a Malakasa m’han tirat la teoria per terra. He treballat amb voluntàries de vint anys escassos, amb una maduresa, experiència, energia i capacitat de connectar amb els nens envejables. La relació amb els nens ha estat fantàstica, però me’ls he hagut d’anar guanyant molt a poc a poc, comparat amb altres llocs on he treballat. La majoria no havien tingut mai un mestre home, i no hi estaven gens acostumats. Happy Caravan només fa mig any que és en aquest camp, i no havien tingut cap voluntari home. La feina d’aquestes organitzacions també és important en aquest sentit: promoure valors positius i oferir als nens models que trenquin estereotips i rols de gènere que tenen assumits. Parlant d'estereotips, el dia a dia al camp també me n'ha trencat uns quants a mi. He conegut històries tràgiques de gent supervalenta, que ho han deixat tot per venir a una Europa que imaginaren acollidora, però que els tanca les portes. He vist coses que pensava que mai veuria en un país Europeu. El meu segon dia al camp va haver-hi una tempesta molt forta a la nit i un arbre va caure sobre una de les tendes. Una nena va quedar greument ferida per branques que literalment la van travessar. La vulnerabilitat dels que no tenen la sort de poder viure en els mòduls prefabricats és absoluta. He conegut infants com la Masumeh, una nena iraniana d'uns 8 o 9 anys que veies que tenia un gran interès per aprendre i unes grans capacitats. A classe escoltava sempre amb molta atenció i t'ajudava a posar ordre quan hi havia molt xivarri. El meu últim dia al camp me la vaig trobar just a fora de l'escola a l'hora de començar la seva classe, però ella no entrava. Li vaig preguntar per què, però no parlava gairebé res d'anglès i em responia amb farsi. En veure que jo no l'entenia li va demanar a la voluntària afgana que em traduís el que m'estava dient. Canviaven de camp a la seva família i ja no tornaria a l'escola. Quan va saber que jo ja ho havia entès em va fer una abraçada que no crec que oblidi mai, i em va dir gràcies amb llàgrimes als ulls. Segurament fou el moment més agredolç de tota l'estada. Al camp de Malakasa, a part de Happy Caravan, hi ha també altres ONG. Per exemple una que ensenya música, o una altra que promou espais segurs per a les dones (grans víctimes dels desplaçaments). També hi ha serveis mèdics i grans organismes com ACNUR treballant-hi. Fins i tot hi he vist (i m’ha semblat força surrealista) Testimonis de Jehovà muntant-hi la seva paradeta. Per a mi ha estat una experiència transformadora, i necessitaré dies per pair-ho tot, però estic segur que en sortiran futurs projectes i col·laboracions.

I retrieve an article I wrote in Catalan in 2019 called "The Little Refugees", after spending much of that summer working at the Malakasa refugee camp in Greece. Five years have passed, but unfortunately, it is still very relevant today. Just think of the current humanitarian crises and the displacement they are causing. *** Only 40 kilometers separate Athens from Malakasa. The municipality has about 1000 inhabitants, and right next to it is the refugee camp, with some 2000 residents mainly from Afghanistan, but also from Iran, Turkey, Syria, Pakistan, Iraq, and other places. Of these residents, about 600 are children. Greece —the cradle of what has been called "Western culture"— is filled with camps like this one. It gives food for thought. Let it be clear that the intention of this note is not to explain the refugee crisis in Europe. In the photograph, alongside a girl from the Malakasa camp, I have placed the little refugee, the name by which is known this anonymous sculpture found in the ancient city of Nisa (Anatolia), and which I stumbled upon one day at the Archaeological Museum of Athens. Its history is curious: it was saved and brought to Athens in 1922 by refugees fleeing the Greco-Turkish wars. The sculpture itself also appears to be a refugee child, dressed only in a cape and hugging a small animal, so it has come to be known as the little refugee. It is believed to be a Roman copy of an earlier Greek sculpture (from the 3rd century BC). Undoubtedly, the history of humanity has been full of little refugees. Here, I share my experience with the little refugees of Malakasa. Although I have been working on educational and development cooperation projects for vulnerable communities around the world for many years, this was my first experience working in a refugee camp. My volunteer work was through the organization Happy Caravan(1), which promotes education, creativity, and safe spaces for children and youth in two camps: Malakasa and Thermopylae. Some of the children in the camps can attend Greek schools (since some of the public educational centres have made an effort to integrate them, in some cases by operating in two shifts), but many children spend months in the camps without being schooled. Additionally, before arriving at European camps, some of them have travelled for months or years (for example, those from Afghanistan generally have passed through Iran and Turkey). Therefore, the youngest have never been schooled, and the older ones may have not been schooled for two or three years. If we add to this all the traumas they have experienced (fleeing from wars, from the Taliban, etc.), the precarious conditions and dangers of their journey, and the harsh conditions within the camps (many families spend months in a tiny tent), we find that 100% of the refugee children are students with special educational needs. The NGOs that are developing educational projects within the camps contribute their part and do incredibly necessary work, but the problem is immense and relentless. In Malakasa, Happy Caravan, thanks to volunteers from around the world, is teaching English, mathematics, and art to the children in the camp. The space they have is a small Isobox container, which serves as a school. Five groups of children, grouped (more or less) by age, attend each day from Monday to Friday throughout the year. The groups usually consist of between 15 and 30 students. There, I did the same thing I've been doing for the last decade in educational projects I've participated in: putting technology at the service of creative learning, through activities where children imagine, collaborate, and use technologies as a means of expression. These are activities where the boundaries between technology, science, and art are blurred, designed to promote key competencies: creativity, critical thinking, teamwork, curiosity, empathy, etc. Although I have been doing this for many years in many different contexts, in Malakasa there were very special challenges: As I've mentioned, in the camp, we can consider that all children have special educational needs. The groups are incredibly diverse, and for the first time in my life, I've found myself teaching such basic things as writing letters in our Latin alphabet. The fact that they have had little or no schooling and the very life of the camp (where many children roam for hours without supervision) means that there are more behavioural problems than usual in a classroom, and that their ability to concentrate is quite short. The space in the container is limited, without tables or chairs, and although team activities can be conducted, management is complicated. Despite the air conditioning in this module, the heat was always present during the classes in the summer. Acoustics are also a problem because everything echoes a lot, and children outside (who often do not know what time it is exactly) constantly knock to enter the classroom. Happy Caravan has grouped the children into 5 groups, and each day holds a class for each group. The classes last 50 minutes (with a 10-minute break between classes to prepare for the next one). Generally, once you have all the children inside, seated, and you've done the initial presentation or activity, you only have about 35 or 40 minutes of work time left. This fragmented education makes it difficult to conduct project-based learning. If in a high-complexity school in Catalonia there is considerable mobility and students arrive mid-course, in a refugee camp this movement is daily. Every week you have new students (new residents) and every week some leave (families relocated to other camps, or who have obtained papers and leave for Germany, or who venture to try their luck moving without being regularized). There are also students who, even though they have not left the camp, stop coming to school for days or weeks, and then return. All this creates dynamics that are complex to manage. The most common language in the camp is Farsi, and fortunately, some Happy Caravan volunteers speak it. Currently, there is a volunteer of Iranian origin, and another volunteer who is an Afghan refugee residing in the same camp. The groups of older children (teenagers) speak English quite well and are easy to communicate with. With the little ones, however, translations from English to Farsi are necessary. Sometimes there are also students who speak neither English nor Farsi, for example, someone from Pakistan who only knows Urdu. Despite all these challenges, the work of Happy Caravan is excellent, and I have met incredibly young and well-prepared people. I have always thought that to volunteer in development cooperation projects, it is better to have passed the age of twenty-five, for life experience, knowledge, and maturity. This is something I have empirically observed in various places, but especially in development cooperation projects in South India. However, in Malakasa, my theory has been disproven. I have worked with volunteers barely in their twenties, who possess maturity, experience, energy, and an ability to connect with children that is enviable. The relationship with the children has been fantastic, but I had to earn their trust very gradually, compared to other places where I've worked. Most had never had a male teacher before and were not at all accustomed to it. Happy Caravan has only been in this camp for six months, and they had not had any male volunteers before. The work of these organizations is also important in this respect: to promote positive values and offer children role models that break the stereotypes and gender roles they have assumed. Speaking of stereotypes, everyday life in the camp has also shattered quite a few for me. I have heard tragic stories of incredibly brave people who left everything to come to a Europe they imagined welcoming but found it shut its doors to them. I have seen things I never thought I would see in a European country. My second day at the camp, there was a severe storm at night and a tree fell on one of the tents. A girl was seriously injured by branches that literally pierced through her. The vulnerability of those who are not fortunate enough to live in prefabricated modules is total. I met children like Masumeh, an Iranian girl of about 8 or 9 years old, who clearly had a keen interest in learning and great abilities. In class, she always listened very attentively and helped maintain order when there was a lot of noise. One day, I found her just outside the school at the start of her class, but she was not going in. I asked her why, but she spoke almost no English and responded in Farsi. Seeing that I did not understand, she asked the Afghan volunteer to translate what she was saying to me. Her family was being moved to another camp, and she would not return to school. When she realized I had understood, she gave me a hug that I don't think I'll ever forget, and said thank you with tears in her eyes. It was probably the most bittersweet moment of the entire stay. At the Malakasa camp, in addition to Happy Caravan, there are other NGOs. For example, one teaches music, and another promotes safe spaces for women (who are major victims of displacement). There are also medical services and large organizations like UNHCR working there. For me, it was a transformative experience. In just a few weeks I learned a lot, and it broke many of my preconceived ideas. [Original article published in Catalan (Com gotes a l'oceà, July 2019)] In 2023, due to bureaucratic restrictions, Happy Caravan and hundreds of NGOs were forced to stop their programs in refugee camps in Greece.

How do I know what I think until I see what I say? E.M. Forster I am coming back from Barcelona by train. I am writing these lines in my notebook. Yes, these very lines you are reading. I am writing them with a blue ballpoint pen while Sant Andreu streams past the window: rooftops, antennas, half-lowered shutters. The train trembles, and my handwriting trembles with it. I do not mind. There is a truth in that trembling: thought is never entirely steady, and the hand that writes knows this before the head does.   Writing is thinking. I say it like that, without qualifications, because the sentence needs that nakedness. I am not referring to the scattered, fleeting leaps with which the mind moves from one place to another when we are walking or waiting in line at the supermarket, but to something else: the deliberate act of placing one word after another, knowing that each one is a decision, a crossroads. When we write, we are not transcribing what we think: we are discovering what we think. I still do not know how this paragraph will end. I do not know it either as I write this word, nor do I know it now, as the pen moves toward the next sentence. And it is precisely here, in this uncertainty, that thought lives.   I lift my eyes from the notebook. In the seat opposite, a teenager slides his finger across the phone screen, video after video, without stopping on any of them. We are both on the same train, both heading to the same place, but what we are doing with our hands could not be more different. I think about all this, and I think about children. It is not that children and young people write little. In fact, they probably write more than any previous generation. They write messages, posts, comments, stories that disappear in twenty-four hours. They write constantly, compulsively, with their thumbs. And it would be unfair to say that all of it is empty: amid so much digital writing there are also attempts to say something of one’s own. But the architecture of the platforms where they write works against them: it favours speed, reaction, forgetting. Everything has to be said in a few seconds and for an audience already scrolling on to the next post. It is a kind of writing that slips and slides away, not because young people are superficial, but because the environments in which we write today are designed for superficiality. When I say that writing is thinking, I am not talking about that kind of writing. I am talking about another one: free writing, voluntary writing, the kind that is born from the desire to say something you do not quite know until you write it. I am talking about diaries, secret notebooks, letters that may never be sent, notes in the margin of a book. That writing which apparently serves no purpose, and which perhaps for that very reason serves every purpose: to think, to feel, to know who you are. A child writing in a notebook is building a place that did not exist before. They are doing the slow and necessary work of learning to inhabit language, which is another way of saying that they are learning to inhabit the world.   A few days ago, an editorial in Nature  bore the title, precisely, “Writing is thinking.” If even a top scientific journal feels the need to remind us of this, perhaps the problem is more serious than it seems. And now, at this moment in history, something new appears that complicates, even further, everything I have just said. Generative artificial intelligence can write in seconds what would take us hours, days, or weeks. I do not speak of it from a distance or from distrust: I use it every day. It helps me draft emails, organize notes, solve all that mechanical prose that professional life constantly demands. I am neither a technophobe nor a nostalgic. But after months of using generative AI every day, I have learned something that seems important to me (and perhaps very obvious): artificial intelligence helps me solve, but it does not help me imagine. It helps me communicate what I already know, but not discover what I do not yet know. And writing, truly writing, by hand or on a keyboard, with doubt and the blank page, is exactly that: discovering. And the more demanding the writing is, the more it asks of us, the deeper the discovery.   The temptation, of course, is enormous. Especially for the young: why suffer before the blank page if a machine can fill it for you? The answer seems simple to me, almost brutal: because when the machine writes for you, the one who stops thinking is you. Every text we delegate is a thought we will not have. Artificial intelligence does not steal words from us, it steals the effort of searching for them, and it turns out that that effort was exactly where thought lived.   But deep down, we already knew this. For years, we have championed reading, and rightly so: we have filled schools with libraries, launched campaigns and projects, repeated to the point of weariness that children must read. Perhaps the time has come to champion writing with the same force. Freinet understood this clearly a century ago, when he placed at the centre of his pedagogy an idea so simple it is almost embarrassing to repeat it: let children write whatever they want. His free text was not an exercise or a composition: it was a space where the child writes because they want to say something, not because they are told to. And those texts, born of desire rather than obligation, were precisely the engine of all learning. What we need now is not to invent anything new, but to listen again to that intuition.   I look out the window. We have already passed Granollers, and Montseny appears in the distance, with that patience of an old mountain. I think about what I have just written, and it seems to me that something is missing. Because if writing is thinking, then there is one form of writing that is thinking in an especially intense way: poetry. A poem is the exact opposite of a text generated by a machine. It is a place where every word is there because it has survived all the others. Every line asks for rhythm, asks for sound, asks for a precision that prose often forgives. Poetry does not admit chatter or padding. It compels us to discard, to compress, to listen to the silence between words. I have written poetry for years, and I know that every poem has forced me to think in a way no other form of writing demands of me. But it is not only thinking: it is also being silent and listening, allowing to emerge what you did not know was there —setting in motion what María Zambrano called poetic reason.   A child who writes a poem, even if it is brief, even if it is clumsy, even if it ends up in the wastebasket, is thinking with an intensity that I find hard to locate in any other school activity. They search for the right word to say what the moon is like, or why the dark frightens them, or what they feel when the dog licks their hand. And in searching for it, they discover that they knew things they did not know they knew. That is what poetry does: it illuminates us from within. And no machine can do that for us, because machines have no interiority. Nowadays, machines can generate sequences of words, but there is no mind or consciousness inside them thinking those words. The illumination is not in the finished poem but in the process of searching for it, and to search for it, one must have interiority: one must be a person.   The train pulls into Girona. I close the notebook. The lines I have written are full of crossed-out words, arrows, and comments in the margins. The text is neither clean nor perfect; I will have to revise it before publishing it on the blog. But I chose every word myself, and in choosing it I thought something I did not know, before then, that I thought. Note: This post was originally written in Catalan and published on April 17, 2026. The present publication is an English translation.

How do I know what I think until I see what I say? E.M. Forster Torno de Barcelona en tren. Escric aquestes línies a la meva llibreta. Sí, aquestes mateixes línies que estàs llegint. Les escric amb un bolígraf blau mentre Sant Andreu desfila per la finestra: els terrats, les antenes, les persianes mig abaixades. El tren tremola i la meva lletra tremola amb ell. No m’importa. Hi ha una veritat en aquesta tremolor: el pensament no és mai del tot ferm, i la mà que escriu ho sap abans que el cap.   Escriure és pensar. Ho dic així, sense matisos, perquè la frase necessita aquesta nuesa. No em refereixo als salts desordenats i fugaços amb què la ment va d’un lloc a l’altre quan caminem o esperem a la cua del supermercat, sinó a una altra cosa: a l’acte deliberat de posar una paraula darrere l’altra sabent que cada una és una decisió, una cruïlla. Quan escrivim no estem transcrivint el que pensem: estem descobrint què pensem. Jo no sé encara com acabarà aquest paràgraf. No ho sé tampoc quan escric aquesta paraula, ni ho sé ara que el bolígraf avança cap a la frase següent. I justament aquí, en aquesta incertesa, és on viu el pensament.   Aixeco els ulls de la llibreta. Al seient de davant un adolescent fa lliscar el dit per la pantalla del mòbil, vídeo rere vídeo, sense aturar-se en cap. Tots dos estem en el mateix tren, tots dos anem cap al mateix lloc, però el que fem amb les mans no podria ser més diferent. Penso en tot això i penso en els infants. No és que els infants i els joves escriguin poc. De fet, probablement escriuen més que cap generació anterior. Escriuen missatges, publicacions, comentaris, històries que desapareixen en vint-i-quatre hores. Escriuen constantment, compulsivament, amb els polzes. I seria injust dir que tot plegat és buit: entre tanta escriptura digital hi ha també temptatives de dir alguna cosa pròpia. Però l'arquitectura de les plataformes on escriuen juga en contra seva: afavoreix la rapidesa, la reacció, l'oblit. Tot s'hi ha de dir en pocs segons i per a un públic que ja fa scroll  cap a la següent publicació. És una escriptura que rellisca i s'esmuny, no perquè els joves siguin superficials, sinó perquè els entorns on escrivim avui en dia estan dissenyats per a la superficialitat.   Quan dic que escriure és pensar, no parlo d'aquesta escriptura. Parlo d’una altra: la lliure, la voluntària, la que neix del desig de dir alguna cosa que no saps ben bé què és fins que l’escrius. Parlo de diaris, de quaderns secrets, de cartes que potser no s’enviaran mai, de notes al marge d’un llibre. Aquella escriptura que aparentment no serveix per a res, i que potser per això mateix serveix per a tot: per pensar, per sentir, per saber qui ets. Un nen que escriu a la seva llibreta està construint un lloc que abans no existia. Està fent la feina lenta i necessària d’aprendre a habitar la llengua, que és una manera de dir que està aprenent a habitar el món.   Fa pocs dies una editorial de Nature  duia per títol, justament, " Writing is thinking ". Si fins i tot una revista científica de primer nivell sent la necessitat de recordar-ho, potser és que el problema és més greu del que sembla. I és que ara, en aquest moment de la història, apareix una cosa nova que complica, encara més, tot el que acabo de dir. La intel·ligència artificial generativa pot escriure en segons el que a nosaltres ens costaria hores, dies o setmanes. No en parlo des de la distància ni des de la desconfiança: la faig servir cada dia. M’ajuda a redactar correus, a organitzar apunts, a resoldre tota aquella prosa mecànica que la vida professional demana contínuament. No soc un tecnòfob ni un nostàlgic. Però després de mesos d’un ús quotidià de la IA generativa he après una cosa que em sembla important (i molt òbvia, potser): la intel·ligència artificial em serveix per resoldre, però no em serveix per imaginar. Em serveix per comunicar el que ja sé, però no per descobrir el que encara no sé. I escriure, escriure de debò, amb la mà o el teclat, amb el dubte i la pàgina en blanc, és exactament això: descobrir. I com més exigent és l'escriptura, com més demana de nosaltres, més profund és el descobriment.   La temptació, és clar, és enorme. Especialment per als joves: per què patir davant la pàgina en blanc si una màquina pot omplir-la per tu? La resposta em sembla senzilla, gairebé brutal: perquè quan la màquina escriu per tu, qui deixa de pensar ets tu. Cada text que deleguem és un pensament que no tindrem. La intel·ligència artificial no ens roba les paraules, ens roba l’esforç de buscar-les, i resulta que aquell esforç era exactament on vivia el pensament.   Però això, en el fons, ja ho sabíem. Durant anys hem reivindicat la lectura, i amb raó: hem omplert les escoles de biblioteques, hem fet campanyes i projectes, hem repetit fins a l'avorriment que els infants han de llegir. Potser ha arribat el moment de reivindicar amb la mateixa força l'escriptura. Freinet ho va tenir clar fa un segle, quan va posar al centre de la seva pedagogia una idea tan senzilla que gairebé fa vergonya repetir-la: deixar que els infants escriguin el que vulguin. El seu text lliure  no era un exercici ni una redacció: era un espai on el nen escriu perquè vol dir alguna cosa, no perquè li ho manen. I aquells textos, nascuts del desig i no de l'obligació, eren precisament el motor de tot l'aprenentatge. El que ens cal ara no és inventar res de nou, sinó tornar a escoltar aquella intuïció.   Miro per la finestra. Ja hem passat Granollers i el Montseny apareix al fons, amb aquella paciència de muntanya vella. Penso en el que acabo d’escriure i em sembla que hi falta alguna cosa. Perquè si escriure és pensar, aleshores hi ha una forma d’escriptura que és pensar d’una manera especialment intensa: la poesia. Un poema és el contrari exacte del text generat per una màquina. És un lloc on cada paraula hi és perquè ha sobreviscut a totes les altres. Cada vers demana ritme, demana so, demana una precisió que la prosa sovint perdona. La poesia no admet la xerrameca ni el farciment. Ens obliga a descartar, a comprimir, a escoltar el silenci entre les paraules. He escrit poesia durant anys, i sé que cada poema m'ha obligat a pensar d'una manera que cap altra forma d'escriptura no m'exigeix. Però no és només pensar: és també callar i escoltar, deixar que brolli allò que no sabies que hi era —posar en moviment allò que María Zambrano anomenava raó poètica.   Un nen que escriu un poema, encara que sigui breu, encara que sigui maldestre, encara que acabi a la paperera, està pensant amb una intensitat que em costa de trobar en cap altra activitat escolar. Busca la paraula justa per dir com és la lluna, o per què li fa por la foscor, o què sent quan el gos li llepa la mà. I en buscar-la, descobreix que sabia coses que no sabia que sabia. Això és el que fa la poesia: ens il·lumina per dins. I això cap màquina no pot fer-ho per nosaltres, perquè les màquines no tenen interioritat. Avui en dia les màquines poden generar seqüències de paraules, però no hi ha cap ment ni cap consciència allà dins que les pensi. La il·luminació no està en el poema acabat sinó en el procés de buscar-lo, i per buscar-lo cal tenir interioritat: cal ser una persona.   El tren entra a Girona. Tanco la llibreta. Les línies que he escrit són plenes de mots ratllats, de fletxes i de comentaris al marge. El text no és net ni és perfecte, l’hauré de corregir abans de publicar-lo al blog. Però cada paraula l’he triada jo, i en triar-la he pensat una cosa que abans no sabia que pensava.

Recordo perfectament aquell curs sobre la filosofia de Nagarjuna que en Xavier Serra  va impartir la primavera del 2009 a la Universitat de Girona. Hi vaig arribar encuriosit, empès per l’interès que m’havien despertat els meus primers viatges de voluntari al subcontinent indi. Pel meu compte, ja havia començat a llegir una mica sobre filosofia de l’Índia, i estava descobrint tot un univers de pensament que, tot i ser radicalment diferent del que coneixia, em ressonava amb inquietuds que ja m’habitaven. Un cop acabat el curs, en Xavier em va convidar a participar en el Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural (o més curt, Seminari Panikkar ), vinculat a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona , i aquell setembre de 2009 vaig començar a participar en les sessions —aquell curs dedicades a la Bhagavad Gita — sense sospitar que aquell espai discret i constant, acabaria essent una part tan important del meu camí, i que setze anys després encara en formaria part activa.   Mirant enrere, em sento amb el deute d’explicar què ha representat per a mi formar part d’aquest Seminari. No tant per deixar constància d’un itinerari personal, com per agrair i compartir l’experiència d’un espai que ha estat, per a molts de nosaltres, una escola d’atenció, d’escolta i de recerca interior. Al llarg d’aquests setze cursos, he tingut l’oportunitat de llegir a poc a poc, de dialogar amb profunditat, i de conviure amb el silenci com a forma de coneixement. Tot això sostingut per un ritme que defuig l’acadèmia accelerada i recupera una manera més antiga, més arrelada, de pensar. Podeu trobar una descripció del seminari i del seu funcionament aquí .   Durant tots aquests anys hem treballat llibres i textos fonamentals, que abracen tant l’obra de Raimon Panikkar com textos de la tradició hindú, cristiana, budista, islàmica i també de la filosofia occidental contemporània. La llista completa de textos treballats es pot consultar en aquest enllaç .   Cada llibre ha estat una porta d’entrada a un territori de saviesa, i el Seminari ha sabut acompanyar-nos en aquestes travessies. En realitat, el que fem no és tan diferent del que, en altres contextos, solem anomenar clubs de lectura, però en el Seminari, el ritme, la constància, el compromís i la profunditat són d'un altre nivell.   Al llarg dels anys, el Seminari també s’ha obert cap a l’exterior, organitzant xerrades, taules rodones, projeccions, i des de fa uns anys, les Lectures del Fons Panikkar , una proposta per donar a conèixer la riquesa de l’immens fons bibliogràfic que Panikkar va cedir a la UdG. Milers de volums llegits, anotats i estimats (amb llibres de gran valor, com per exemple els dedicats per Martin Heidegger o Octavio Paz). He tingut l’oportunitat d’encarregar-me personalment de dues de les lectures: Poètica del pensament. Octavio Paz llegit en clau panikkariana (2016) i La poesia al Fons Raimon Panikkar. Retornar als centres profunds  (2022).   El Seminari ha estat, per a mi, un lloc on el pensament s’ha deslligat de la urgència i s’ha convertit en una pràctica d’atenció. On les paraules no han estat mai una cursa per dir, sinó una manera de fer lloc a allò que encara no sabem. On el silenci no és absència, sinó presència subtil. I on el diàleg no és debat, sinó un camí compartit per buscar plegats allò que només s’intueix. Davant l’acceleració acadèmica i social, el Seminari ha estat el meu oasi: constància sense soroll, pas lent que dona gruix a la lectura. Allà el silenci obre espais i el pensament respira. Aquest article és, en part, un agraïment. Però també una invitació: a aturar-se, a llegir amb lentitud, a recuperar l’art antic del pensament com a forma de vida.   Potser, al capdavall, el que he après aquests anys —i escric aquestes paraules tenint Panikkar molt present— és a percebre com l'humà (consciència), la natura (matèria) i l’indicible (misteri) es corresponen i es reclamen mútuament; i que el silenci —més que una absència— és el lloc on aquesta correspondència s’escolta. “El silenci no és la supressió del so ni de la paraula, sinó la condició per a l’escolta i l’origen i el destí de la paraula mateixa.” Panikkar, Raimon . El silenci del Buda. Un ateisme religiós , dins de Buddhisme. Coordinació de l'edició catalana per Xavier Serra i Narciso. Traducció d’Esteve Serra Arús. Col·lecció Opera Omnia Raimon Panikkar, Vol. V, Barcelona: Fragmenta Editorial, 2023.

Un exemple senzill de com la IA generativa (en aquest cas, ChatGPT) ens pot ajudar a fer una tasca que, a priori, no sembla del seu regne: crear una animació a partir d'un cal·ligrama. Comparteixo el vídeo amb l'animació creada a partir del famós cal·ligrama de les formigues de Salvat-Papasseit, i tot seguit comparteixo la conversa que he tingut amb ChatGPT per generar-ho. Conversa amb ChatGPT 4o: Eduard: Et passo la imatge del Cal·ligrama de les formigues de Papasseit, però sense el text, només amb el dibuix de dalt a l'esquerra i el de baix a la dreta. Vull que creïs una animació fent servir P5.js, que es pugui obrir a l'editor en línia, i que imiti el moviment de les formigues des d'un dibuix fins a l'altre, on cada formiga serà una lletra del text original del cal·ligrama: "camí de sol - per les rutes amigues - unes formigues". És a dir, l'efecte és que el text va apareixent des de dalt a l'esquerra i va cap a baix a la dreta, seguint una trajectòria corba, en forma de S inclinada, com en el cal·ligrama original. El fitxer que pujaré a P5.js, amb la mateixa imatge que t'adjunto aquí, es dirà poema.jpg. El llenç a P5.js ha de tenir la mateixa mida i proporcions que la imatge adjuntada. [ Aclariment: P5.js és una llibreria de JavaScript que permet crear fàcilment gràfics interactius, animacions i projectes artístics al navegador, pensada especialment per a l’art generatiu i l’aprenentatge creatiu. ] ChatGPT 4o: Perfecte! Aquí tens el codi P5.js per crear l'animació que descrius: Cada lletra del text "camí de sol - per les rutes amigues - unes formigues"  es mou com si fos una formiga. Les "formigues-lletres" apareixen des de la flor (dalt a l’esquerra) i es desplacen cap a l'estrella (baix a la dreta). La trajectòria segueix una S inclinada, com en el cal·ligrama original. La imatge poema.jpg es mostra de fons i ha de tenir el mateix nom al teu projecte de P5.js. Posa aquest codi a l’editor https://editor.p5js.org i assegura’t que has pujat poema.jpg com a imatge del projecte. [aquí m'adjunta el codi en P5.js] Eduard: El resultat és molt bo, però es poden fer alguns petits canvis per millorar-ho. Les lletres han de ser una mica més grans, per a llegir bé el poema. Les lletres haurien d'anar apareixent en l'ordre invers, si no és impossible llegir el poema, ja que queda escrit al revés. A més, estaria bé que quan cada lletra arribi al final del recorregut, desaparegui i torni a aparèixer al punt inicial, tornant a començar el recorregut, repetint tota l'animació tres vegades. ChatGPT 4o: Perfecte, molt bones observacions! Aquí tens el codi actualitzat amb: Lletres més grans per llegir millor el poema. Ordre invers de les lletres, així el poema es llegeix correctament mentre es va formant. Repetició del recorregut de cada lletra un cop arriba al final, i això es fa 3 vegades per lletra abans d'aturar-se. Nou codi P5.js: [aquí m'adjunta el codi actualitzat en P5.js] Eduard: Podríem fer que les lletres es vagin inclinant suaument en funció del punt de la corba on són? ChatGPT 4o: Sí, molt bona idea! Afegir una inclinació suau de les lletres segons la corba ajudarà a reforçar la sensació de moviment orgànic, com si les "formigues-lletres" s'adaptessin al terreny mentre caminen. Com ho farem: Calcularem la derivada de la corba (la seva tangent) en cada punt on hi ha una lletra i orientarem la lletra en funció d’aquesta direcció, girant-la amb rotate(). Codi actualitzat amb inclinació suau de les lletres: [aquí m'adjunta el codi final en P5.js] El codi que ha generat, el copio a l'editor en línia de P5.js i sense fer cap canvi, ni necessitat de programar res, ja tinc l'animació final que heu vist al principi. Per poder mostrar-la he fet un vídeo capturant la pantalla (amb ScreenCast) i he afegit una música generada amb Suno.ai expressament per acompanyar l'animació.

I’m sharing here a video of a conversation I had with Eric Rosenbaum , as part of an online course on AI and University Teaching organized by the ICE of UdG and coordinated by myself.

Comparteixo aquí un vídeo amb una conversa que vaig tenir amb en Joan Manel del Pozo , en el marc d'un curs online de IA i docència universitària organitzat per l' ICE de la UdG i coordinat per mi mateix.

I share here the English translation of the article we wrote with María Berrocal i Arévalo, which we shared as a contribution to the Congreso Universidad y Cooperación al Desarrollo 2024 at the University of Alcalá. Abstract: After several years of developing creative computing projects in schools across South India, we have observed the importance of integrating local cultural elements into teaching and learning processes. During our recent stay in the Bangalore region as part of the Inventors4Change project, we carried out three activities aimed at connecting culturally significant elements from South India with concepts of creative coding and computational thinking. This article introduces the concept of Culturally Relevant Computing and provides a detailed description of the activities and their initial implementations in various schools and organizations. These efforts resulted in a total of nine workshops conducted in diverse contexts, involving different teams of educators and students of various age groups. The article also includes conclusions on the impact of employing Culturally Relevant Education in educational projects that use technologies for creative learning. Link to full article (PDF).

This article summarizes a contribution that we, together with Maria Berrocal , will be presenting at the "IX Congreso Universidad y Cooperación al Desarrollo" from November 27th to 29th in Alcalá (Spain). After several years of working on creative computing projects in South Indian schools, we have learned a crucial lesson: local culture is key to making education meaningful. Our contribution focuses on how culturally relevant elements can transform the learning experience in underrepresented communities. This is part of the ongoing Inventors4Change project, where we continue to explore innovative ways to connect culture, creativity, and technology. Our recent work in the Bangalore region in September 2024 involved designing and implementing activities that merged computational thinking with cultural expressions familiar to the students . These included creating geometric kolams , designing digital kalamkari block prints, and narrating stories using shadow puppetry inspired by the traditional tholu bommalata . By connecting these rich cultural practices with programming tools like Scratch and Octostudio , we aimed to make learning relevant, hands-on, and, most importantly, fun. Nine workshops were conducted across several schools and community organizations, including Parikrma Foundation, Shanti Bhavan, The Valley School, Paper Crane Lab, Fig Tree Learning Centre, and the Museum of Art and Photography (MAP). Culturally Relevant Coding (CRC) offers an intersection between computational thinking and students' lived experiences. Rather than seeing computing education as a distant or abstract domain, our workshops showed how technology could be a tool for expressing one's culture and identity. Students were encouraged not only to learn the basics of coding but to explore their artistic skills, question traditional gender roles (such as kolams typically being made by women), and reflect on how their heritage shapes the way they approach problems. The impact of these activities was encouraging. Students showed progress in both technical and artistic skills, engaged with local cultural knowledge, and began to build a bridge between traditional forms of expression and the digital world. Our experience in Bangalore also highlighted the value of involving teachers and community organizations in these activities, suggesting that this approach could extend beyond a single workshop to contribute to local education practices. We look forward to presenting these findings at the conference, where we hope to connect with others interested in innovative educational strategies that foster both technological skills and cultural awareness. We believe that by celebrating cultural diversity in computing education, we can inspire students to become not just consumers of technology, but creative contributors to their communities. Once our contribution has been presented, we will share the article in Spanish and its English translation through this website.