El passat novembre, amb la Maria Berrocal vam presentar una contribució al Congreso Universidad y Cooperación al Desarrollo (CUD 2024) a la Universitat d'Alcalá (UAH). Comparteixo aquí la presentació que vam fer (al final de la publicació). I també l'article sencer en PDF . Ambdós documents són en castellà. En el nostre article, expliquem la importància d’incorporar elements culturals locals en els processos d’aprenentatge. Durant la nostra última estada a Bangalore, vam implementar tres activitats que combinaven elements culturals del sud de l'Índia, com els kolams , el kalamkari i el teatre d’ombres tholu bommalata amb la programació creativa i el pensament computacional. Amb aquest enfocament no només facilitàvem el desenvolupament d’habilitats computacionals i artístiques, sinó que també va ajudar els estudiants a connectar amb el seu patrimoni cultural i a reflexionar sobre qüestions de gènere i equitat a l’aula. Els resultats dels tallers implementats van mostrar que la Computació Culturalment Rellevant és una eina poderosa per motivar els estudiants, crear vincles significatius amb els continguts, i fomentar un ús inclusiu i empoderador de la tecnologia en contextos educatius diversos.

As we close 2024, it's time to reflect on another professionally fulfilling year —again trying to keep the balance between my work developing projects with the UdiGitalEdu group and the Tekhné Chair , and my teaching role at the Faculty of Education . This year’s projects took me on multiple journeys. Twice to Athens (Greece) for the European project BaskEUball , including one trip with children—a new and rewarding challenge! I also travelled to Leuven (Belgium) and Florence (Italy) for the European project Acadimia , an ambitious and inspiring initiative. In September, I spent three weeks in India with Maria Berrocal, implementing activities with children and teachers from various schools and non-profit organizations in Bangalore. We also visited the projects of the Vicente Ferrer Foundation in Anantapur (Rural Development Trust), an experience that was both inspiring and deeply enriching. In 2024, we concluded the activities of the InventCat project, marking the end of an enriching journey.  I presented contributions on Culturally Relevant Computing at two conferences: the Scratch Conference (online) and the Congreso Universidad y Cooperación al Desarrollo (University of Alcalá). Additionally, I coordinated an online course on " AI and university teaching " through the Institute of Educational Sciences at the University of Girona, and a training course on generative AI at the Gala-Salvador Dalí Foundation. This year also brought many speaking opportunities. Highlights include sessions at: AI Skills Lab Course (Rovira i Virgili University), Digital Learning in Vulnerable Environments event (Barcelona), Accelerated Training Program for the STEAMCat Network (Vilanova de Sau), Palarobòtica event, Advanced Teacher Development Day on Language Learning (University of Barcelona), and the Master's Program in University Teaching (online, State University of Haiti). On the academic front, I taught the course " Society, Family, and School: Technologies " to first-year double degree students in primary and early childhood education. I also supervised several student internships and final degree projects. Finally, in my role as a writer, I’m thrilled that two of my poems from " La cova del cor " (Voliana Edicions, 2022) were featured in the anthology " Poetes amb ànima " (Voliana Edicions, 2024) . As always, I’m grateful for the collaborations, challenges, and opportunities that 2024 brought. Looking forward to what 2025 has in store!

Quan un vers et toca l’ànima , adquireix un poder gravitatori tan immens que arrossega altres versos, pensaments, i paraules, del mateix autor o d’altres, que acaben giravoltant al voltant del primer, relacionant-se d’una forma semblant a com ho fan els planetes i els satèl·lits al voltant de les estrelles. Això és especialment cert amb els nostres autors totèmics personals. Al voltant d’alguns versos significatius d’aquests poetes, teixim una constel·lació de pensaments i sentiments que va creixent mentre explorem el món a través d’altres lectures, viatges, o relacions, moltes vegades sense ser-ne del tot conscients. Alguns versos, els que tenen més poder gravitatori, fins i tot poden fer que ens instal·lem en mites, a través dels quals veiem i entenem el món: allò que creiem sense creure que ho creiem , que diria Raimon Panikkar . Comparteixo aquí, un dels meus sistemes planetaris personals, construït durant anys al voltant de dos versos de Leonard Cohen . Em refereixo a aquestes dues famoses línies de la cançó Anthem  (1992): There is a crack in everything That's how the light gets in (En cada cosa hi ha una esquerda i és així com la llum entra) Des que vaig sentir aquestes paraules (un cop, per cert, en un meravellós directe de Cohen), vaig connectar amb elles d’una forma molt íntima, i han estat un imant de molts altres pensaments, tramant una constel·lació d’esquerdes, escletxes i ferides que s’estén en el temps i en l’espai, l’última de les quals és l’ Esquerda  de Rosa Font  (Proa, 2022). Cohen, que no era gaire partidari d’explicar les seves cançons, sí que parlà fugaçment del significat d’ Anthem  en una entrevista. Ens diu que no hi ha excuses per abdicar de les nostres responsabilitats com a éssers humans ( toca les campanes que encara poden sonar ), tot i que no existeixen solucions i no arribarem mai a la perfecció ( oblida’t de la teva ofrena perfecta ), ja que en cada cosa hi ha una esquerda , tant és si són objectes físics, mentals o qualsevol mena de construcció. I precisament, és així com la llum entra , com es filtra, per una escletxa que és un vincle, la immanència de l’absolut en cada cosa, potser una esperança de realització per a tot ésser. Doncs bé, vet aquí alguns planetes i satèl·lits, que els meus camins (i la serendipitat inherent en ells) han anat col·locant en òrbites al voltant d’aquesta esquerda de Cohen. Fa un temps vaig llegir aquesta citació de Rumi : la ferida és el lloc per on entra la llum . Les semblances amb el vers de Cohen són òbvies, i tenint en compte l’afinitat del cantautor per les tradicions orientals, és gairebé segur que coneixia aquestes paraules. Fent una mica de recerca, descobreixes que el poeta persa del segle XIII mai va escriure aquest aforisme de la manera que se sol citar. En realitat es tracta dels versos finals d’un poema que es diu Amics de la infantesa : No giris la testa. Segueix mirant el lloc embenat. Per allà és per on la llum entra. Aquí, l’esquerda es torna ferida, però el símbol i la metàfora sembla que apunten allà mateix. També Ralph W. Emerson  té una frase molt i molt semblant. La vaig descobrir mentre llegia els seus Essays  (1841): « hi ha una esquerda en tot el que Déu ha creat, excepte en la Raó ». Tot i les similituds, l’excepció que Emerson introdueix, representa un canvi molt important. Crec que Cohen i Rumi no hi estarien d’acord si la raó a què es refereix Emerson, és la raó humana. En la concepció de Cohen i Rumi, la raó (crec) també estaria esquerdada, i de fet ambdós parlen d’anar més enllà de la raó. Perquè l’absolut s’escapa a la raó. Però clar, això seria si parléssim de la raó humana, i Emerson escriu Raó amb majúscula, potser referint-se al Logos diví. En tot cas, el que és segur és que no podem titllar Emerson de racionalista pur quan precisament és un dels màxims exponents del Transcendentalisme americà, i algunes afirmacions que fa en assajos com El Poeta  (1844), el situarien molt a prop d’aquesta esquerda/ferida de Cohen i Rumi. Emily Dickinson, en comptes de dir que hi ha una esquerda en tota cosa, diu directament que la creació és una esquerda. Del poema 912, en traducció d’ Agustí Bartra :   Oh la creació sembla una gran esquerda que em fa visible!! I inevitablement, si la creació és una esquerda i tota cosa té una esquerda, nosaltres també ho som, com ens recorda Marc Granell  al poema Homenatge a Camille Claudel del volum Poesia reunida 1976-1999  (Denés, 2000). Hi canvia, però, l’esquerda per una escletxa: Jo no sóc jo. Sóc un exèrcit de veus que escalen. Jo sóc un llamp. Sóc una escletxa. Molt propera al símbol de Cohen, i a la possibilitat de redempció que ens donen l’esquerda i la llum que s’hi filtra, Blanca Llum Vidal  a Nosaltres i tu  (Lleonard Muntaner, 2011) veu en l’esquerda del món una via de comunicació: Veus l’esquerda que té el món i cridant, adorant-la, esgarrapant-la, t’hi comuniques i et fas entendre. I de cop, arriba Lluís Calvo  com un asteroide, travessant aquest sistema planetari, i dins del seu El Talismà  (LaBreu, 2017) ens diu: No hi ha enllà, no hi ha esquerda. Aquesta esquerda seva és (potser) la divisió entre el jo i l’altre, entre el subjecte i l’objecte. No hi ha separació, no hi ha escletxa: I quan dic sóc, sense més afegits, dic també pedra, alba, ocell i bicicleta. Si tot és esquerda, res no ho és. Els extrems es toquen. Sense haver d’anar a regions tan metafísiques, molts altres autors fan servir aquest símbol de l’esquerda/escletxa/ferida que brilla/s’encén/filtra la llum, per apuntar cap al poder de les ferides per convertir-se en vida viscuda. Carles Duarte al poema d'amor La llum avui és de perfum de terra : Tornem a ser, ja no memòria o cendra: tan sols ferida, onada encesa, maragda i lapislàtzuli, cristall encara, cristall on renaixem exhausts, de nou aquest desig que som.  O Míriam Cano , que al pròleg de Trencadissa  d’ Anna Campillo  (Trípode, 2022) diu:    «Trencadissa explica el moment en què la ferida brilla, en què queda marcada a la pell i es converteix en vida viscuda, en aquella cicatriu que ens resseguim distretament i que un dia, quan canvia el temps, cou una estona, com reivindicant el que va ser. I ja no fa mal». Sens dubte la metàfora de l’esquerda és inesgotable. L'escletxa i la llum a mi sempre em fan pensar en el Kintsugi , la pràctica japonesa de reparar les fractures de la ceràmica amb resina barrejada amb pols d’or. Segons aquesta pràctica centenària, els trencaments i les reparacions formen part de la història dels objectes, i s'han de mostrar en lloc d'amagar-se. En realitat, visualitzant les esquerdes, estem embellint els objectes. Els defectes poden ser virtuts, i les ferides es converteixen en avinenteses per enfrontar-nos al món. I això em fa enllaçar, finalment, amb l’ Esquerda  de Rosa Font (Proa, 2022), un poemari preciós, inevitablement trist perquè és una elegia dedicada a la seva mare, però on transforma aquesta experiència de la mort d'un ésser tan proper en una experiència poètica exquisida i universal. Aquesta Esquerda  és el detonant que m’ha fet escriure aquest article. I no se m’acut millor manera d’acabar aquest escrit que compartint els dos últims paràgrafs de l’epíleg del llibre:   «Les paraules —la paraula— que hi ha en els poemes d’aquest llibre han emergit d’una manera gairebé impensada, han volgut ser per elles soles, convertides en cos, en gest, en terra. Han parlat —des dels replecs interns i des de les seves vibracions essencials— de llum i de vida, de ferides i d’esquerdes, d’una esquerda profunda i llarga. I des del fons d’aquesta esquerda, arriba un batec que il·lumina el pensament amb les imatges de terra i d’aigua, d’arbres i d’arrels. Imatges d’unes mans, d’uns ulls i d’una veu. I tot, tot, casa, mas, arbres, vestit, mans, amor i dolor, tot, tot, és dins d’ una esquerda que fa visible l’invisible, que fa present una absència amb la paraula i el silenci. » [Imatge de capçalera generada amb Midjourney 6.0. Prompt: "Professional photo of a modern scupture depicting a crack or wound"]

On a sunny Saturday morning during my first volunteering stay in South India, I had to change buses at Sarjapur, a small town a few kilometres from Bangalore. While waiting for the next bus, I took a stroll through the dusty streets surrounding the station and stopped at a small shack serving chai. Directly across the sidewalk was a public school, where an old, hunched-over caretaker was beginning to remove the locks from the entrance gate. The building's walls appeared recently painted, their bright colours starkly contrasting with the urban landscape dominated by ash-gray and the ochre of suspended dust. The facade was adorned with drawings of animals and two complete alphabets: English and Kannada. On Saturday mornings, Indian schools are open, and in a few minutes, this one would fill with children. Several women, presumably teachers, arrived and entered the courtyard. One, however, dressed in a saree of soft pink hues, paused for a few seconds to look at the ground by the gate. More a patch of earth than a sidewalk, it stretched from where the asphalt ended to the school wall. The woman, about my age, eventually crouched, turning her back to me, took something from her bag, and began making small movements with her hand. I imagined she was drawing a kolam , the beautiful designs women create with rice powder at the thresholds of their homes, and I approached to see. It was something else. She held a sugary sweet in her hand, breaking off tiny crumbs and carefully placing them on the ground, following an incomprehensible pattern. Suddenly aware of my presence, she looked up and started slightly. It's quite unusual to see a Westerner in Sarjapur. I apologized in English for startling her and, driven by curiosity, couldn't help asking what she was doing. She hesitated for a moment, then simply said, «Ants!». Seeing my continued perplexity, she offered a slightly longer explanation in English sprinkled with Kannada words. She had noticed a long column of ants right in front of the school's entrance and was trying to attract some with the sugar crumbs, thereby diverting the entire line's path. Her intention was to prevent them from being trampled by the onslaught of children's feet soon to arrive. As I took minutes to finish my chai, she remained wholly focused on her mission, and I watched, astonished. Surprisingly, she was succeeding, and the line of black dots began to slowly shift. I approached again and asked her a rather silly question, but her response is one I've never forgotten. – Do you love ants a lot? – Yes, very much, but I do this because I love the children –she smiled at me. As she spoke, two girls with shiny braids and blue uniforms arrived, asked what she was doing, and instantly crouched down to help her. I had no more time to talk with her, as children began appearing from all directions, running towards the entrance, and I was afraid of missing my bus. I'm not even sure if she was a teacher. Years later, I returned and couldn't find her. Nonetheless, the thought of a teacher diverting a line of ants to prevent them from being trampled by her students, and more so, to involve them in saving the ants through her example, utterly charmed me and has often occupied my thoughts since then. At the time this story took place, I was a computer engineer who had trained in development cooperation and decided to volunteer in India, ending up at a very innovative rural school: Shanti Bhavan . This project provides quality education to boys and girls from the lowest castes of that country. Then, I knew nothing about education or pedagogy, but suddenly I found myself immersed in the task of teaching children, training teachers, and literally living inside a school for months. Fifteen years have passed since then, and I've worked on a multitude of educational projects in many different countries. Among many other things, I now teach at an education faculty where I have the privilege of helping future teachers find their path. With the perspective of time, the story of " The teacher who loved ants " seems to me a paradigmatic example of what a teacher should be: someone who cares about their students (who loves them), who cares about their environment, who preaches by action, and who at all times thinks about how to create conditions that favour learning, even outside the classroom. This, obviously, is not easy at all, and is both a science and an art. [Original story published in Catalan (Nov. 18th, 2020)]

Un matí assolellat de dissabte, durant la meva primera estada de voluntari al sud l’Índia, vaig haver de fer transbord a Sarjapur, un poble a pocs quilòmetres de Bangalore. Mentre esperava el següent autobús vaig fer una passejada pels carrers polsegosos del voltant de l’estació, i em vaig parar en una barraca petita on servien chai . Just a la vorera del davant hi havia una escola pública, i un conserge vell i encorbat començava a treure els cadenats de la reixa de l’entrada. Les parets de l’edifici semblaven pintades feia poc, i els seus colors vius contrastaven molt amb un paisatge urbà on dominaven el gris cendra i l’ocre de la pols en suspensió. A la façana hi havia dibuixats animals i dos alfabets sencers: l’anglès i el kannaḍa. Els dissabtes al matí les escoles índies estan obertes, i aquesta en pocs minuts s’ompliria d’infants. Unes quantes dones, suposo que mestres, van anar arribant i entrant al pati. Una d’elles, però, vestida amb un saree de tons rosats, es quedà uns segons mirant el terra de la vorera, just davant de la reixa. Més que vorera, era un tram terrós que anava des d’on s’acabava l’asfalt de la calçada fins a la paret de l’escola. La noia, que devia tenir la meva edat, al cap d’un moment s’ajupí, donant-me l’esquena, tragué alguna cosa de la bossa i es posà a fer uns petits moviments amb la mà. Jo vaig imaginar que dibuixava un kolam , uns bonics dissenys que les dones fan amb pols d’arròs als llindars de les cases, i m’hi vaig apropar per veure-ho. No era així. La noia tenia un dolç ensucrat a la mà, n’agafava engrunetes i les anava dipositant curosament a terra, seguint un patró incomprensible. De cop s’adonà de la meva presència, aixecà el cap i feu un petit bot. No és gens habitual veure un occidental a Sarjapur. Em vaig disculpar en anglès per haver-la espantat, i encuriosit, no vaig poder evitar preguntar-li què estava fent. Va romandre un parell de segons dubtant i de cop digué «formigues!». Suposo que veié que la meva cara seguia reflectint perplexitat, i em donà una explicació una mica més llarga, en un anglès esquitxat de paraules en kannaḍa. Resulta que havia vist una llarga columna de formigues just davant de l’entrada de l’escola, i mitjançant les engrunes de sucre mirava de cridar l’atenció d’algunes d’elles, i així acabar desviant el recorregut de la filera sencera. El que pretenia, era evitar que fossin trepitjades per l’allau de peus quan aviat arribés la canalla. Durant els minuts que vaig tardar a beure’m el chai , ella seguí del tot concentrada amb la seva missió, i jo mirant-la esbalaït. Sorprenentment, se n’estava sortint, i la renglera de puntets negres començava a desviar-se a poc a poc. Llavors m’hi vaig tornar a apropar i vaig fer-li una pregunta bastant estúpida, però ella em regalà una resposta que no he oblidat mai. – T’estimes molt les formigues?  – Sí, i tant, però això ho faig perquè m’estimo els nens –i em somrigué. Mentre deia aquestes paraules, arribaren dues nenes amb trenes brillants i uniformes blaus, li preguntaren què feia i s’ajupiren instantàniament a ajudar-la en aquella comesa. No vaig tenir més temps de parlar amb ella, perquè començaren a aparèixer per tots costats nens i nenes que corrien cap a l’entrada, i jo tenia por de perdre l’autobús. Ni tan sols sé segur si era mestra. Vaig tornar-hi anys més tard i no la vaig trobar. Tanmateix, la idea que una mestra desviés una filera de formigues per evitar que fossin trepitjades pels seus alumnes, i sobretot, per implicar-los a salvar-les a través del seu propi exemple, em seduí totalment, i ha ocupat moltes vegades els meus pensaments des de llavors.  ***   En el moment en què succeeix aquesta història, jo era un enginyer informàtic que s’havia format en cooperació al desenvolupament i havia decidit marxar de voluntari a l’Índia, anant a parar a una escola rural molt innovadora: Shanti Bhavan . Aquest projecte dona educació de qualitat a nens i nenes de les castes més baixes d’aquell país. Llavors, jo no sabia res d’educació ni de pedagogia, però de cop em vaig trobar immers en la tasca de donar classes a infants, formar mestres, i literalment viure dins d’una escola durant mesos. Des de llavors han passat quinze anys, he treballat en un munt de projectes d'educació, a molts països diferents, i resulta que entre moltes altres coses, ara dono classes en una facultat d'educació, on tinc el privilegi d'ajudar a fer que futures mestres trobin el seu camí. Amb la perspectiva del temps, la història de “la mestra que estimava les formigues” em sembla un exemple paradigmàtic de com ha de ser un mestre: algú que es preocupa pels seus alumnes (que els estima), que es preocupa pel seu entorn, que predica amb l’acció, i que en tot moment pensa en com crear condicions que afavoreixin l’aprenentatge, fins i tot fora de classe. Això, òbviament, no és gens senzill, i és alhora una ciència i un art.