Escriure és pensar. I cap màquina no pot fer-ho per nosaltres

How do I know what I think until I see what I say?

E.M. Forster

Torno de Barcelona en tren. Escric aquestes línies a la meva llibreta. Sí, aquestes mateixes línies que estàs llegint. Les escric amb un bolígraf blau mentre Sant Andreu desfila per la finestra: els terrats, les antenes, les persianes mig abaixades. El tren tremola i la meva lletra tremola amb ell. No m’importa. Hi ha una veritat en aquesta tremolor: el pensament no és mai del tot ferm, i la mà que escriu ho sap abans que el cap.

Escriure és pensar. Ho dic així, sense matisos, perquè la frase necessita aquesta nuesa. No em refereixo als salts desordenats i fugaços amb què la ment va d’un lloc a l’altre quan caminem o esperem a la cua del supermercat, sinó a una altra cosa: a l’acte deliberat de posar una paraula darrere l’altra sabent que cada una és una decisió, una cruïlla. Quan escrivim no estem transcrivint el que pensem: estem descobrint què pensem. Jo no sé encara com acabarà aquest paràgraf. No ho sé tampoc quan escric aquesta paraula, ni ho sé ara que el bolígraf avança cap a la frase següent. I justament aquí, en aquesta incertesa, és on viu el pensament.

Aixeco els ulls de la llibreta. Al seient de davant un adolescent fa lliscar el dit per la pantalla del mòbil, vídeo rere vídeo, sense aturar-se en cap. Tots dos estem en el mateix tren, tots dos anem cap al mateix lloc, però el que fem amb les mans no podria ser més diferent. Penso en tot això i penso en els infants. No és que els infants i els joves escriguin poc. De fet, probablement escriuen més que cap generació anterior. Escriuen missatges, publicacions, comentaris, històries que desapareixen en vint-i-quatre hores. Escriuen constantment, compulsivament, amb els polzes. I seria injust dir que tot plegat és buit: entre tanta escriptura digital hi ha també temptatives de dir alguna cosa pròpia. Però l'arquitectura de les plataformes on escriuen juga en contra seva: afavoreix la rapidesa, la reacció, l'oblit. Tot s'hi ha de dir en pocs segons i per a un públic que ja fa scroll cap a la següent publicació. És una escriptura que rellisca i s'esmuny, no perquè els joves siguin superficials, sinó perquè els entorns on escrivim avui en dia estan dissenyats per a la superficialitat.

Quan dic que escriure és pensar, no parlo d'aquesta escriptura. Parlo d’una altra: la lliure, la voluntària, la que neix del desig de dir alguna cosa que no saps ben bé què és fins que l’escrius. Parlo de diaris, de quaderns secrets, de cartes que potser no s’enviaran mai, de notes al marge d’un llibre. Aquella escriptura que aparentment no serveix per a res, i que potser per això mateix serveix per a tot: per pensar, per sentir, per saber qui ets. Un nen que escriu a la seva llibreta està construint un lloc que abans no existia. Està fent la feina lenta i necessària d’aprendre a habitar la llengua, que és una manera de dir que està aprenent a habitar el món.

Fa pocs dies una editorial de Nature duia per títol, justament, "Writing is thinking". Si fins i tot una revista científica de primer nivell sent la necessitat de recordar-ho, potser és que el problema és més greu del que sembla. I és que ara, en aquest moment de la història, apareix una cosa nova que complica, encara més, tot el que acabo de dir. La intel·ligència artificial generativa pot escriure en segons el que a nosaltres ens costaria hores, dies o setmanes. No en parlo des de la distància ni des de la desconfiança: la faig servir cada dia. M’ajuda a redactar correus, a organitzar apunts, a resoldre tota aquella prosa mecànica que la vida professional demana contínuament. No soc un tecnòfob ni un nostàlgic. Però després de mesos d’un ús quotidià de la IA generativa he après una cosa que em sembla important (i molt òbvia, potser): la intel·ligència artificial em serveix per resoldre, però no em serveix per imaginar. Em serveix per comunicar el que ja sé, però no per descobrir el que encara no sé. I escriure, escriure de debò, amb la mà o el teclat, amb el dubte i la pàgina en blanc, és exactament això: descobrir. I com més exigent és l'escriptura, com més demana de nosaltres, més profund és el descobriment.

La temptació, és clar, és enorme. Especialment per als joves: per què patir davant la pàgina en blanc si una màquina pot omplir-la per tu? La resposta em sembla senzilla, gairebé brutal: perquè quan la màquina escriu per tu, qui deixa de pensar ets tu. Cada text que deleguem és un pensament que no tindrem. La intel·ligència artificial no ens roba les paraules, ens roba l’esforç de buscar-les, i resulta que aquell esforç era exactament on vivia el pensament.

Però això, en el fons, ja ho sabíem. Durant anys hem reivindicat la lectura, i amb raó: hem omplert les escoles de biblioteques, hem fet campanyes i projectes, hem repetit fins a l'avorriment que els infants han de llegir. Potser ha arribat el moment de reivindicar amb la mateixa força l'escriptura. Freinet ho va tenir clar fa un segle, quan va posar al centre de la seva pedagogia una idea tan senzilla que gairebé fa vergonya repetir-la: deixar que els infants escriguin el que vulguin. El seu text lliure no era un exercici ni una redacció: era un espai on el nen escriu perquè vol dir alguna cosa, no perquè li ho manen. I aquells textos, nascuts del desig i no de l'obligació, eren precisament el motor de tot l'aprenentatge. El que ens cal ara no és inventar res de nou, sinó tornar a escoltar aquella intuïció.

Miro per la finestra. Ja hem passat Granollers i el Montseny apareix al fons, amb aquella paciència de muntanya vella. Penso en el que acabo d’escriure i em sembla que hi falta alguna cosa. Perquè si escriure és pensar, aleshores hi ha una forma d’escriptura que és pensar d’una manera especialment intensa: la poesia. Un poema és el contrari exacte del text generat per una màquina. És un lloc on cada paraula hi és perquè ha sobreviscut a totes les altres. Cada vers demana ritme, demana so, demana una precisió que la prosa sovint perdona. La poesia no admet la xerrameca ni el farciment. Ens obliga a descartar, a comprimir, a escoltar el silenci entre les paraules. He escrit poesia durant anys, i sé que cada poema m'ha obligat a pensar d'una manera que cap altra forma d'escriptura no m'exigeix. Però no és només pensar: és també callar i escoltar, deixar que brolli allò que no sabies que hi era —posar en moviment allò que María Zambrano anomenava raó poètica.

Un nen que escriu un poema, encara que sigui breu, encara que sigui maldestre, encara que acabi a la paperera, està pensant amb una intensitat que em costa de trobar en cap altra activitat escolar. Busca la paraula justa per dir com és la lluna, o per què li fa por la foscor, o què sent quan el gos li llepa la mà. I en buscar-la, descobreix que sabia coses que no sabia que sabia. Això és el que fa la poesia: ens il·lumina per dins. I això cap màquina no pot fer-ho per nosaltres, perquè les màquines no tenen interioritat. Avui en dia les màquines poden generar seqüències de paraules, però no hi ha cap ment ni cap consciència allà dins que les pensi. La il·luminació no està en el poema acabat sinó en el procés de buscar-lo, i per buscar-lo cal tenir interioritat: cal ser una persona.

El tren entra a Girona. Tanco la llibreta. Les línies que he escrit són plenes de mots ratllats, de fletxes i de comentaris al marge. El text no és net ni és perfecte, l’hauré de corregir abans de publicar-lo al blog. Però cada paraula l’he triada jo, i en triar-la he pensat una cosa que abans no sabia que pensava.