A blog by Eduard Muntaner PerichMind is not a vessel to be filled but a fire to be candled, Plutarch

Sep 12, 2014


Sep 10, 2014


Sep 6, 2014

10 coses de Nova York que et podries perdre (però no hauries)


Alguns apunts de la meva tercera visita a Nova York.

Ok, ja heu vist tot allò que se suposa que s’ha de veure a Nova York, i voleu una mica de tranquil·litat. Doncs començo amb tres llocs de Manhattan, súper tranquils, on us podreu asseure a llegir lluny del bullici de la ciutat.

1.- Conservatory Garden


El Conservatory Garden és l’únic “jardí formal” de Central Park, ja que tota la resta del parc intenta imitar les formes de la natura. És un lloc preciós i molt tranquil, ja que no hi poden entrar ni les bicis ni els corredors del parc. El trobareu a la 5ª Avinguda, entre els carrers 104 i 105.

 2.- Jardins de St. Luke in the Fields


Es tracta d’uns jardins privats d’una església del segle XIX, però oberts al públic. Un veritable oasi enmig de la ciutat. Només hi sol anar gent local, per llegir o menjar tranquil·lament un sandwich. Els trobareu al 487 del carrer Hudson, prop del West Village.

3.- Teardrop Park


Amagat i bastant difícil de trobar, però val la pena fer l’esforç. L’estètica està molt cuidada, i l’enclavament entre els edificis el fa un lloc molt especial. Ideal per llegir una estona, com els altres dos llocs anteriorment citats. Està a prop del World Trade Center. S’hi pot entrar per Warren St., entre North End Avenue i River Terrace.

En quant a museus d’art, si ja heu anat al MOMA, al Metropolitan, al Guggenheim i al PS1 de Brooklyn, us recomano una visita molt més tranquil·la: la Frick Collection.

4.- The Frick Collection


La col·lecció està situada en la que fou residència del magnat de l'acer Henry Clay Frick (1 East 70th Street). Està considerat un dels museus "petits" més destacats dels Estats Units, i compta amb una col·lecció de pintures d'antics mestres de gran qualitat, repartida en 16 galeries. Hi trobareu obres de Tiziano, El Greco, Goya, Velázquez, van Dyck, Rembrandt, o Vermeer, per citar-ne alguns.

Continuant amb museus, és possible que hagueu visitat l’immens Metropolitan, però la majoria de gent no descobreix el bar que hi ha al terrat.

5.- Roof Garden Café. The Metropolitan Museum of Art


De fet, si el col·loco en aquesta llista no és pel bar, que no té res d’especial, sinó per les vistes que hi ha des del terrat del Metropolitan. Una visió del Central Park espectacular. Està al cinquè pis i s’hi accedeix únicament per un ascensor des de la galeria d’escultura europea.

I ara, una experiència divertida, a l’aire lliure, i que durarà com a molt 10 minuts.

6.- Escacs a Washington Square o Union Square


Nova York és una de les millors ciutats del món per jugar a escacs al carrer. El lloc més emblemàtic és Washington Square, però alguns jugadors habituals s’han mudat a Union Square. Val la pena senzillament veure-ho, perquè hi ha jugadors de partides ràpides realment molt forts. I si us agraden els escacs, per suposat que podeu fer una partida. Segurament us costarà $5, que podeu convertir en 10 si guanyeu (poc probable, eh). Les partides solen ser de 5 minuts cronometrats per cada contrincant.

Seria difícil fer una llista de recomanacions de Nova York sense mencionar llocs per menjar. Vet aquí alguns que he descobert en la meva tercera visita.

7.- Katz’s Delicatessen


És un restaurant al 205 de Houston Street, al Lower East Side de Manhattan. És un lloc molt autèntic, fundat el 1888, i molt conegut sobretot pel seu pastrami i els seus hot dogs. Racions gegants de menjar a uns preus molt assequibles. Com a anècdota, és el restaurant on la Meg Ryan fingeix un orgasme a la pel·lícula When Harry met Sally.

8.- Joe Jr. Restaurant


És un lloc petit, a la zona de Gramercy (167 3rd Avenue). No hi trobareu turistes. Hi podeu esmorzar, dinar o sopar. Ràpid, i una relació qualitat-preu excel·lent. Un restaurant sense grans pretensions, però amb un clientela molt autèntica, un staff hispà simpàtic i que veus que s’ho passen bé treballant, i un menjar molt bo. Probablement no serà la millor hamburguesa de Nova York, però és un old-school NYC restaurant que val la pena visitar!

9.- Luck Thai


Aquesta va ser la meva primera experiència en un restaurant tailandès. Vaig menjar una amanida, una sopa i uns noodles boníssims. El restaurant és molt petit i està a la zona de Park Slope de Brooklyn (386 5th Ave, Brooklyn). L’àrea és molt agradable per passejar, en un ambient completament diferent de Manhattan. A més, està relativament a prop del Prospect Park, que és súper recomanable!

I ja per acabar, perquè no afegir una passejada per la Universitat de Columbia?

10.- Columbia University


El campus principal està als Morningside Heights (116th St & Broadway). Un simple passeig mirant els edificis i les nombrosíssimes escultures que hi ha entre ells us resultarà molt agradable. A destacar la imponent estàtua d’Atenea davant la biblioteca, o la reproducció del pensador de Rodin just a fora del Philosophy Hall. Sobretot no perdre’s la Revson Plaza, on hi ha vàries escultures fantàstiques, com la Live Force de David Bakalar (sobre aquestes línies). 

Aug 29, 2014

Shanti Bhavan children travel the world


During my last trip to USA I had the opportunity to meet Mahesh and Prathibha, two graduates of Shanti Bhavan School. They were attending the 3rd She’s the First Summit in New York City, held at Microsoft headquarters. It’s an event about leadership where students who lead chapters of She's the First spend some days of intense inspiration, networking, training, and skill-building that powers one goal: to achieve education equality worldwide in our lifetime. 

It was great to see them and talk again after some years. They were among my first students when I first went to India in 2005. 

We had a delicious lunch at a thai restaurant in Brooklyn, with Christen Brandt, Cofounder/Director of International Operations at She's the First. 

It is the third time I meet students of Shanti Bhavan outside India. I spent a few days with Rajini in Girona, Catalonia (Spain) in 2013, and some months ago I went to Milano (Italy) to meet Hannah, Bhuvaneshwari, Harish and Vijay. It's great to see children with such special backgrounds, become citizens of the world.



Aug 15, 2014

Inventa, dissenya, educa, explora


Per tercera vegada consecutiva he participat a la Scratch@MIT Conference, que cada dos anys es celebra al MIT Media Lab de Cambridge, Massachusetts. Aquest any hi hem anat una bona representació de l'equip d'UdiGitalEdu, però no érem els únics catalans, també hi hem trobat un equip del Citilab i en Frank Sabaté de l'Escola Projecte (a la foto es pot veure tota la representació catalana, inclosos acompanyants).

Des de la UdG la nostra contribució ha consistit en presentar el projecte pilot Inventors4Change que vam engegar l'any passat, però sobretot han estat uns dies de veure projectes, escoltar idees, realitzar tallers, i compartir converses amb persones de tot el món convençudes de les virtuts de l'Scratch, el pensament computacional i el pensament creatiu.

Aquest congrés és diferent de la majoria als que solem assistir. En primer lloc per la barreja dels participants: educadors, investigadors, programadors, emprenedors, i usuaris i fans de totes les edats de l'Scratch; en segon lloc per l'espai on es desenvolupa, el Media Lab, on s'autodefineixen com una "antidisciplinary organization packed with inventive doers" (tota una declaració d'intencions!); i en tercer lloc pel bon rotllo que s'hi respira (que segurament és producte de les dues anteriors).

És d'aquestes trobades on veus tanta gent fent tantes coses interessants, que et dóna energies renovades per seguir endavant amb els teus projectes i per engegar-ne de nous.

Més que comentar els continguts de la conferència, aprofito per explicar un parell de curiositats/detalls externes a l'esdeveniment.

Three pioneers


Al hall del Media Lab hi coincidien dues exposicions. Una d'elles era un homenatge a tres pioners del Media Lab: Seymour Papert, Marvin Minsky i Muriel Cooper. A Marvin Minsky el vaig poder veure en viu i en directe el 2010. Seymour Papert, encara que des de la distància, sempre és molt present durant la Scratch Conference, un esdeveniment impulsat per un grup de recerca que deu molt a les seves idees. Entre fotos, i textos, hi havia també exposada una de les tortugues originals del LOGO. A Muriel Cooper no la coneixia, però va ser una investigadora i dissenyadora digital que durant molts anys va ser la directora de MIT Press.


Muriel Cooper, Marvin Minsky, Seymour Papert: each of these three pioneers defied convention, rejected norms, and adored the impossible. Marvin taught us how uncommon common sense was. Seymour forced us to think about thinking. And Muriel showed us that the medium was not the message. Without them, the Media Lab would never be what it became. 
Invent, Design, Educate, Explore. One community: together in service


Per anar fins al Media Lab cada dia travessàvem un passadís que connecta en línia recta diferents edificis del MIT (Infinite Corridor). És un passadís de 251 metres per on passen cada dia milers de persones, essent una mena d'espina vertebral del campus. Aquest any al lobby de l'entrada principal, hi havia quatre pancartes immenses amb les paraules: Invent, Design, Educate, Explore. I a sota de cada una, el lema One community: together in service. Em semblen unes paraules clau molt bones i un gran lema per a una universitat. Aquest sentiment de comunitat que tenen a les universitats anglosaxones no és sol donar en les nostres (o com a mínim, no amb la mateixa intensitat). Podria ser perfectament una altra de les coses que trobo a faltar a la universitat.

Jul 28, 2014

La mort des del pinzell i la ploma. Climent


Climent (Amsterdam Llibres 2013) és una novel·la fragmentària, intensa i profunda. Està explicada principalment per dues veus: el propi Climent, un escriptor que mor deixant una novel·la inacabada; i l’escriptor a qui encarreguen posar en ordre i treure’n alguna cosa d’una calaixera plena de papers que Climent deixa en herència als seus amics. 

El que m’ha agradat més són els exercicis meta-literaris que Josep M. Fonalleras va fent al llarg de tot el llibre. En alguns moments m’han recordat al Paul Auster de fa una colla d’anys (el bo, vaja), tot i que amb un estil completament diferent. 

La novel·la és molt ambiciosa. Hi ha una profunda reflexió sobre l’escriptura i l’art a través d’uns personatges que s’enfronten a la mort i al final de l’amor. O potser és justament al revés? Una reflexió sobre la mort i el final de l’amor, a través de literatura i la pintura. 

Fonalleras ha jugat molt bé amb l’alternança de les veus de Climent i l’altre narrador, que es confonen de forma deliberada, incrementant així l’atenció del lector (no val a badar). D’aquest joc també en resulta una alternança interessant entre la Berta i la Sara, els amors respectius d’aquests narradors. Les històries d’en Sebastià (el protagonista de la novel·la inacabada) i Hodler (un pintor amb qui està obsessionat en Climent) també planegen a poca altura per sobre de tota la història principal. 

La pintura juga un paper molt important dins la novel·la. Aquest també ha estat un dels ingredients que m’ha captivat (en aquest sentit sóc dèbil). Hi ha múltiples referències al llarg del llibre, i petites històries delicioses sobre pintors. 

Un altre protagonista important de la novel·la és Roma, i un tema gens menor que també tracta, és el de l’amistat. 

En resum, un gran llibre, sincerament. Molt ben escrit. 

De Fonalleras fins ara només n’havia llegit les columnes als diaris El Periódico i El Punt Avui, i si alguna cosa m’ha quedat clar després de la lectura de Climent, és que juga a la primera divisió de la literatura catalana. Amb ganes de llegir-ne més narrativa. Em sembla un premi Serra d’Or de la crítica totalment merescut. 

Ah, i si voleu en podeu fer un tast.

Jul 22, 2014

La tecnologia canvia les persones?


Fa uns dies vaig veure aquesta fotografia en un tweet d'en Howard Rheingold. És suggeridora, però també una mica tramposa. D'alguna manera, la foto acompanyada de la pregunta Does technology change people? vol contestar als que diuen que la tecnologia ens aïlla, ensenyant que abans també ens aïllàvem, però d'altres maneres, i que en realitat no hem canviat tant el nostre comportament.

Però el nostre comportament sí que ha canviat. A la foto de dalt sabem que tots estan llegint el diari, mentre que a la foto de baix no tenim ni idea de què estan fent. Potser estan mirant notícies, com els de dalt, però segurament molts estan comunicant-se amb altres persones, jugant contra algú, cercant informació, escoltant música, o deixant un comentari en una xarxa social. La tecnologia no ens ha aïllat sinó que ens ha permès connectar-nos d'altres maneres.

El que queda clar en les dues imatges és que a poques persones els agrada estar a soles amb els seus pensaments. I en això sí que sóc crític amb la tecnologia, perquè cada vegada dediquem menys temps a meditar amb profunditat, a soles. Només cal agafar qualsevol tren per veure que hi ha un percentatge molt petit de persones que no tinguin un mòbil/portàtil/llibre/revista/ebook... a les mans. Fa uns anys, la proporció de gent que estava sense fer res al tren, simplement pensant, era molt més gran. Això evidentment té moltes lectures (positives i negatives) i també conseqüències. No m'ha sorprès gens que hi hagin estudis que diuen que la majoria de gent prefereix qualsevol acció abans que pensar. Val a dir que quan llegim, juguem, o parlem, també estem pensant, òbviament, però faig èmfasi en l'estar a soles amb els pensaments.

Aquesta por a pensar, lligada a (o retroalimentada per) la infantilització cada cop més aguda de la cultura, sincerament no em sembla que ens pugui dur a cap bon port.



Jul 7, 2014

Art figuratiu contemporani


Fa unes setmanes aprofitant una visita a Barcelona vaig fer una escapada al MEAM (Museu Europeu d'Art Modern). A diferència d'altres museus d'art contemporani, el MEAM dóna aixopluc exclusivament a artistes que practiquen l'art figuratiu.

Em va agradar molt l'exposició temporal de l'escultor americà Richard MacDonald, que esculpeix ballarins i acròbates fent servir models del Cirque du Soleil i el Royal Ballet de Londres. La col·lecció permanent també val molt la pena, tot i que no estic del tot d'acord amb l'argumentació que fan a favor de l'art figuratiu i "en contra" de l'abstracció. Algunes pintures hiperrealistes són veritablement impactants.

En canvi la mostra d'escultura catalana del segle XX em va semblar una mica pobra. Sembla que tenen un fons bastant gran, però la selecció visitable no em va fer el pes.



Jul 4, 2014

The importance of quality education


During the last decade, public education in India has made great progress in terms of schooling, but the quality of that education remains extremely poor, and the current data are not optimistic. 

I read with some sadness a new report published by the World Bank. It seems that about half of grade four students in India can not subtract. The percentage of third-grade students who can read a grade one text is roughly 30%. In recent years the quality of education has not only not improved but even worsened. Rural areas are particularly problematic. 

And the problem is not only in India but throughout South Asia, which has the highest number of school age children of any region in the world, and many of them are the first in their families to attend school. 

The World Bank report makes some very general recommendations, such as: make learning outcomes the central goal of education policy; invest in early children nutrition, since malnutrition reduces children’s ability to learn; improve teacher effectiveness and accountability; or leveraging the contribution of non-state players. 

Amid this bleak educational landscape, the work of some organizations that I know very well, like Shanti Bhavan or Parikrma Foundation which have ​​a strong commitment to quality education and learning, is extremely important. They are a ray of light in the midst of these problems. I am sure the government of India could learn quite a few lessons through initiatives like these.

The educational landscape in Spain and Catalonia is not comparable with that of South Asia, but the large cuts that the government is doing in education do not augur anything good. Here, quality education is also suffering.
 

Jul 1, 2014


Jun 19, 2014

5 anys sense en Vicenç


Avui fa 5 anys que ens va deixar en Vicenç Ferrer. Els que el vam conèixer i treballem per fer front a la pobresa al sud de l'Índia, continuem la seva feina, inspirant-nos en el seu model i mirant sempre endavant.

Molt bonic aquest vídeo que han fet des de la Fundació Vicenç Ferrer. Quantes cares conegudes.


Jun 13, 2014

El ritme. Sincronies


Trobem allò que sense saber cerquem. Aquest curs hem dedicat el Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural a treballar El Ritme de l'Ésser de Raimon Panikkar (Fragmenta 2013). Aquestes són algunes sincronies amb altres lectures que he anat fent en paral·lel. Tagore, Woolf, Cortázar, Panikkar (i Pollock), al voltant del Ritme.

“Quan un home sent el batec rítmic de l’ànima del món sencer en la seva pròpia ànima, és lliure” 
Rabindranath Tagore. Sadhana (Fragmenta 2014) 

“Now this is very profound, what rhythm is, and goes far deeper than words. A sight, an emotion, creates this wave in the mind, long before it makes words to fit it...” 
The Letters of Virginia Woolf, Volume 3: (1923-1928) 

“Las costumbres, Andrée, son formas concretas del ritmo, son la cuota del ritmo que nos ayuda a vivir.“ 
Julio Cortázar. Carta a una señorita en París, Bestiario (1951) 

“El Ritme de l’Ésser és més que una simple metàfora. ¿Quina mena d’atribut podem aplicar a l’Ésser que no sigui ja l’Ésser? En aquest cas no podem parlar d’un transportar, d’un portar a l’altra banda (meta-pherein). I tampoc no podem aplicar la definició d’Aristòtil: «La metàfora consisteix a donar ─a la cosa─ un nom que pertany a una altra cosa.» La definició llatina clàssica, «translatio est nominis alieni illatio» (‘la metàfora és la inferència d’un nom aliè’), és interessant però inaplicable. El Ritme de l’Ésser no pot ser el ritme d’alguna «cosa» anomenada Ésser. L’Ésser no és una cosa. No hi ha res fora de l’Ésser. El Ritme de l’Ésser només pot expressar el ritme que l’Ésser mateix és.” 
Raimon Panikkar. El Ritme de l’Ésser (Fragmenta 2013)

Pintura: Autumn Rhythm (Number 30). Jackson Pollock (1950).

Jun 5, 2014

De Cronopios


Diumenge vaig anar a veure DE CRONOPIOS, de Jove Calassanç Teatre. Hi anava sense saber-ne res, excepte que eren textos de Julio Cortázar. En aquest blog he comentat algun cop altres obres de Jove Calassanç Teatre (1, 2, 3).

L'obra em va sorprendre molt pel seu format. D'entrada el públic fou dividit en dos grups: Famas i Esperanzas. Jo estava al grups dels Famas, criatures que el mateix Cortázar descriu com rígids, organitzats i sentenciosos. El grup dels Esperanzas no surten gaire més ben parats: simples, indolents, ignorants i avorrits! Els actors en canvi, eren els Cronopios, criatures ingènues, idealistes, desordenades, sensibles i poc convencionals. Cada un dels dos grups del públic seguia un itinerari per diferents espais (aprofitant tot l'edifici de Casal Calassanç, i no només el teatre), on els Cronopios feien un teatre d'aprop, jugant amb el públic, i compartint-nos alguns textos brillants de Cortázar. Acabats els recorreguts els grups ens intercanviàvem, i acabàvem junts a la platea del teatre. 

L'espectacle, de fet havia estat concebut en dues jornades, un espectacle de poesia i un amb els textos, però jo només vaig anar al segon.

Si hagués de destacar alguna cosa especialment seria la posada en escena, que em deixà bocabadat. Chapeau també per la il·luminació i per la interpretació d'uns textos gens fàcils! La direcció ha d'haver estat tan surrealista com alguns dels textos. Bravo Rikki i Pep! Fer tres representacions seguides d'aquesta obra em sembla veritablement una proesa.

La fotografia sobre aquestes línies li he robat a en Gerard.



Jun 4, 2014

Novecento


El títol és Novecento però l'article és el número 800 que es publica en aquest blog! Tenia ganes de fer un apunt sobre el Museo del Novecento, que vaig poder visitar en una ràpida escapada a Milà fa unes setmanes.

El museu és relativament nou (inaugurat el 2010) i l'emplaçament immillorable, ja que ocupa el Pallazo dell'Arengario, tot rehabilitat, en una de les cantonades de la famosíssima Piazza del Duomo. De fet les vistes del Duomo i de la Galleria Vittorio Emanuele II des d'alguna de les sales del museu són espectaculars (i algunes finestres tenen més èxit que alguns quadres).

Novecento és com en diuen els italians del segle XX, i el museu és precisament d'això: d'art modern de tot el segle XX, fent èmfasi en els artistes moderns italians, amb noms tant importants com Modigliani, Boccioni, Morandi, de Chirico, Fontana, etc. També té espais per a exposicions temporals i artistes contemporanis. Tant el recorregut expositiu (que és cronològic) com els espais em van semblar molt ben dissenyats.

No només hi ha pintura sinó que també hi ha escultura i instal·lacions, i entre les més de 400 obres s'han potenciat especialment les d'artistes significatius per a la ciutat de Milà.

A mi em va agradar molt. Sincerament sabia molt poc sobre art modern italià (exceptuant potser Modigliani i de Chirico, que tothom coneix) i vaig quedar molt sorprés de la importància d'alguns artistes italians en moviments com el Futurisme o l'Expressionisme Abstracte.

El quadre que il·lustra l'apunt és una obra sense títol de Tancredi Parmeggiani. Espectacular. Per seure i deixar-se portar. I això és el que vaig fer jo.

Comparteixo també algunes altres fotografies del museu. Ben recomanable si feu una escapada a Milà.








May 31, 2014