Interessant l’article de CIComunica sobre el tractament que han fet els mitjans de comunicació sobre la mort de Vicenç Ferrer. Altres webs i blogs s’han fet ressó de l’article, com La broma o CanalSolidari.La veritat és que el tractament que han fet alguns mitjans deixa bastant que desitjar. Titulars com “la cooperació ha quedat orfe”, o “Vicenç Ferrer ha deixat 135.000 nens orfes”, són força desafortunats. I quan llegies les notícies que hi havia al darrera, sovint s’explicava la cooperació al desenvolupament des de perspectives molt paternalistes o a través d’una caritat mal entesa. Tots els mitjans han tret fotos d’indis d’Anantapur, però ben pocs s’han preocupat de donar-los veu i de saber què pensen.
Sens dubte falta fer molta pedagogia sobre cooperació al desenvolupament. La majoria de la gent no té ni idea de què és ni de com funciona, i els periodistes no són cap excepció. Per això és interessant que apareguin iniciatives com Ekoos, portal que posa en contacte els periodistes amb altres fonts d’informació: ONGs, organitzacions socials, etc. En definitiva es tracta de posar en contacte els periodistes amb persones que poden aportar noves perspectives a la informació publicada habitualment en els mitjans.
Hi ha un altre debat paral·lel interessant, sobre el personalisme a les ONGs. Sens dubte la Fundació Vicenç Ferrer és una ONG que ha estat molt centrada en la figura del seu fundador (o aquesta és la perspectiva que es pot tenir des d’Espanya, que no té perquè ser la mateixa que des d’Anantapur), per això moltes persones patien al veure propera la mort del fundador, tot i que la continuitat estava i està cent per cent assegurada. Algunes ONGs opten pel personalisme, perquè molta gent es sent més còmoda col·laborant quan coneix “el benefactor”, la seva història personal, etc. Sense anar gaire lluny, un altre cas recent i proper és el de Jaume Sanllorente i Sonrisas de Bombay, que han fet servir amb molta intel·ligència la història d’en Jaume. Els personalismes es poden donar en els benefactors, però també ens els beneficiats, per exemple a través dels apadrinaments. D’alguna manera, un sector important de la població es sent més còmode col·laborant quan veu la cara del benefactor o del beneficiat. “Màrqueting” si voleu, i això no és ni bo ni dolent, però sospito que vol dir que queda molta feina per fer en temes d’educació pel desenvolupament a la societat en general.
Altres temes que toca l’article són si era necessari el Premi Vicente Ferrer a la Cooperació creat pel Ministerio de Asuntos Exteriores, o el recolzament a la candidatura del Nobel de la Pau per a la Fundació Vicenç Ferrer. A mi em semblen dues inciatives positives. Vicenç Ferrer ha estat un veritable pioner en aplicar polítiques de desenvolupament integral, i la FVF ha dedicat molts anys a tranformar (amb èxit) una regió desèrtica castigada amb l'extrema pobresa, demostrant que el seu model funciona. No es tracta de mitificar-lo, ni de convertir-lo en heroi, ni tampoc de beatificar-lo, simplement és que l’organització s’ho mereix. Aneu a Anantapur i ho veureu.
Com a curiositat us deixo una gràfica de visites rebudes perquè veieu com l’efecte Ferrer també es va notar en aquest blog. Suposo que això de parlar sovint de l’Índia va fer que molta gent acudís aquí per informar-se. Gràcies per la confiança!
