A blog by Eduard Muntaner PerichMind is not a vessel to be filled but a fire to be candled, Plutarch

Apr 17, 2015

Educació i sentit de la vida. Llegint Krishnamurti


He estat llegint La educación y el significado de la vida de Jiddu Krishnamurti (Ed. Orión 1993). És un llibre petit on Krishnamurti, més conegut per la filosofia i l'espiritualitat, reflexiona en aquest cas sobre l'educació. És una obra escrita l'any 1953 però plenament vigent.

Avui en dia hi ha "Escoles Krishnamurti" per tot el món, però ell mai va proposar cap mètode, i de fet estava en contra de les escoles fonamentades en mètodes i en teories de l'aprenentatge, així que sobta que hi hagi escoles amb aquesta etiqueta. Una escola Montessori, o una escola Waldorf, segueixen mètodes concrets, però una escola Krishnamurti està (o hauria d'estar) fomentada en una concepció de l'educació molt especial (molt radical, també), lliure de tot temor, sense autoritat, i integradora en el sentit més profund de la paraula.

Potser el millor és compartir alguns dels molts fragments que he subratllat. Per llegir amb calma.

  • Comprender la vida es comprendernos a nosotros mismos y esto es conjuntamente el principio y el fin de la educación.
  • La función de la educación es crear seres humanos integrados, y por lo tanto, inteligentes. Podemos adquirir títulos y ser eficientes en el aspecto mecánico sin ser inteligentes. La inteligencia no es mera información; no se deriva de los libros ni consiste en la capacidad de reaccionar hábilmente en defensa propia o de hacer afirmaciones agresivas. Uno que no haya estudiado puede ser más inteligente que un erudito. Medimos la inteligencia en términos de títulos y exámenes y hemos desarrollado mentes astutas que esquivan los vitales problemas humanos. Inteligencia es la capacidad para percibir lo esencial, lo que «es» y educación es el proceso de despertar esa capacidad en nosotros mismos y en los demás.
    La educación debe ayudarnos a descubrir valores permanentes para que no nos conformemos meramente con fórmulas y lemas. La educación nos debe ayudar a demoler barreras sociales y nacionales en lugar de reforzarlas, porque estas crean antagonismos entre los hombres. Desgraciadamente el actual sistema de educación nos torna seres serviles, mecánicos y profundamente irreflexivos. Aunque nos despierta el intelecto, interiormente nos deja incompletos, estúpidos, incapaces de crear.
  • Seguir una autoridad es la negación de la inteligencia. Aceptar la autoridad es someternos al dominio, subyugarnos a un individuo, a un grupo o una ideología, ya sea religiosa o política; y este sometemiento de uno mismo a la autoridad es la negación, no sólo de la inteligencia, sino también de la libertad individual. La sumisión a un credo o a un sistema de ideas es una reacción de protección propia. La aceptación de una autoridad puede ayudarnos temporalmente a disimular nuestras dificultades y problemas; pero el evadir un problema sólo sirve para intensificarlo, y en este proceso la autocomprensión y la libertad se abandonan.
  • La educación moderna, al desarrollar el intelecto, imparte más y más teorías y datos, sin realizar la comprensión del proceso total de la existencia humana. Somos altamente intelectuales; hemos desarrollado mentes sagaces, y estamos enredados en explicaciones. El intelecto se satisface con teorías y explicaciones; pero la inteligencia no; y para entender el proceso total de la existencia, debe haber integración de la mente y el corazón en las acciones. La inteligencia no puede estar separada del amor.
    Para la mayor parte de nosotros, la realización de esta revolución interna es extremadamente difícil. Sabemos meditar, tocar el piano, escribir; pero no conocemos al meditador, al pianista o al escritor. No somos creadores porque hemos llenado nuestras mentes y corazones de conocimiento, de información y de arrogancia. Estamos repletos de citas que otros han pensado o dicho. Pero el acto de vivencia viene primero; no la manera de «vivir». Debe haber amor antes de que exista la expresión del amor.
  • Educar al educador es decir, hacer que se entienda a sí mismo es una de las empresas más difíciles, porque la mayor parte de nosotros estamos ya cristalizados dentro de un sistema de pensamiento o dentro de un molde de acción; nos hemos dado ya a una ideología, a una religión, o a una norma determinada de conducta. Por eso enseñamos al niño qué pensar y no cómo pensar.
  • Para el verdadero maestro, la enseñanza no es una técnica, es su forma de vida; como un gran artista, primero se moriría antes que abandonar su trabajo creador. A menos que uno tenga este ardiente deseo de enseñar, no debe ser maestro. Es de suprema importancia descubrir por sí mismo si se tiene este don, y no meramente flotar a la deriva en esta profesión porque es un medio de ganarse la vida.


Apr 9, 2015

Qui ets? I què fas a la vida?


Quan el gener del 2006 em vaig plantar a Anantapur davant l'escriptori d'en Vicenç Ferrer, el primer que em digué, directament i sense cap preàmbul, fou «Qui ets? I què fas a la vida?». Li agradava molt descol·locar la gent en el primer contacte. Seguidament es petava de riure.

Quasi una dècada després encara segueixo processant les respostes. Avui es compleixen 95 anys des del seu naixement.


Mar 27, 2015

La veritat profunda


Sempre és interessant llegir els articles de Josep Giralt dins d'Amores imaginarios, el seu blog a El País. En aquest apunt reflexiona sobre el compromís i la societat. Us en deixo tot seguit un petit fragment i l'enllaç a l'article original. La fotografia, des de l'enyorada Anantapur, també és seva.

Hace un par de semanas amanecí retorciéndome de dolor y completamente débil. Conseguí coger un taxi, pero al llegar al vestíbulo del hospital me derrumbé en el suelo como si me hubiese disparado de golpe el marine francotirador de Clint Eastwood. Al faltarme el aire, creí que se trataba de un infarto. Finalmente fue una gastroenteritis aguda, que me dejó igual de exhausto que si hubiese recorrido la maratón de Nueva York a pata coja. No fue nada grave, pero al despertar, estirado en una camilla y “recolocado” en fila india con otros pacientes, -sin más compañía que mi ropa en una bolsa de basura-, me di cuenta de que la vida debería ser otra cosa. Antes de caer, pude apreciar el recelo que provocaba mi lamentable estado. Sospecho que la gente pensó que llevaba encima una cogorza monumental al estilo Reina Madre de Inglaterra, o que simplemente me quedaban dos días.

[...]
Llegir l'article sencer. 
 

Mar 23, 2015

La religió del consum


Val la pena llegir l'article La religión del consumo, d'Agustí Pániker. Us deixo un fragment i l'enllaç a l'article sencer:

El sistema económico actual se sostiene en una trampa fatal: el deseo. Incide en una ansiedad, anhelo o vacío que –así funciona el cebo– deseamos colmar llenándolo de objetos, propiedades, productos, estatus o riqueza. Estamos enganchados al deseo. 

De ahí la obsesión por el dinero de nuestra sociedad. Se nos asegura que con dinero –o poder o fama– uno puede satisfacer todo aquello que desee. Y que al satisfacer nuestros deseos seremos más felices. Los publicistas saben explotarlo. Insinúan que comprando tal automóvil, utilizando tal perfume o contratando tal compañía de telefonía podremos autorrealizarnos como seres humanos y alcanzar, al fin, el estatus que nos corresponde. 

En cualquiera de los casos damos vueltas sobre una misma patraña: el dinero simboliza la felicidad. Colmar los deseos significa estar pleno y satisfecho. Consumir es un placer. Pero no hace falta ser muy sabio para darse cuenta de la falacia. De hecho, cualquier madre o padre de este eón cósmico que nos ha tocado vivir lo comprueba casi a diario con sus propios hijos. La criatura nos pide le compremos el juguete o la golosina. Le mueve el deseo por el objeto. Más incluso que el objeto. Pero una vez alcanzado, el deseo se desvanece; porque todo es impermanente y efímero, como bien vislumbró el Buda. Así que el niño desplaza su ansia a un nuevo objeto del deseo. 

Ya que hemos citado al sabio de Lumbini, recordemos que el Buda identificó el deseo (con la metáfora de la “sed”) como la causa y origen de nuestra enfermedad: duhkha; es decir, la insatisfacción, el sufrimiento, la alienación, la frustración… el malestar inherente a la condición humana. Hoy, su análisis sigue siendo tan fino y vigente como hace 2.500 años. Es más, creo que nos hallamos frente a una verdadera pandemia. 

[...]

Fotografia: Daniel Lobo @ Flickr

Mar 15, 2015

El saber no es distinto del soñar


El saber no es distinto del soñar, el soñar del hacer. La poesía ha puesto fuego a todos los poemas. Se acabaron las palabras, se acabaron las imágenes. Abolida la distancia entre el nombre y la cosa, nombrar es crear, e imaginar, nacer.

Octavio Paz (Un poeta, Poesía en movimiento: México, 1915-1966)

Foto: flors de lotus a Lepakshi (Andhra Pradesh, India)


Feb 22, 2015

India through the eyes of its children


To mark the 25th anniversary of the United Nations Convention on the Rights of the Child, Unicef India held a series of photography workshops for children in the states of Uttar Pradesh, Andhra Pradesh and West Bengal.

In this BBC post you can see a  selection of photographs taken by children and adolescents about issues faced by women in India.


Feb 14, 2015

Quina cosa sóc realment


Hi ha una cita del Ṛg-veda que és amb tota probabilitat un del pensaments més honestos amb els que he topat mai. Són uns versos famosos, que Raimon Panikkar ha destacat en llocs prominents en vàries de les seves obres.

Quina cosa sóc realment, no ho sé amb claredat: 
misteriós, encadenat en la meva ment, vaig errant. 
Ṛg-veda I,164,37.

El pensament m'ha semblat una bona manera de començar una ressenya de Sobre la conciencia (Antonio Orbe 2014). L'autor i editor d'aquest petit llibre (la portada ja deixa clar que es tracta d'un opuscle) és un expert en Cognitive Computing a IBM, i entre moltes altres coses escriu Sinapsis, un blog interessantíssim sobre temes com cervell i computació, neurociència, filosofia, llenguatge, Intel·ligència Artificial, etc.

El llibre explica en llenguatge divulgatiu les idees principals que es tenen avui en dia sobre la consciència, sobretot des d'un punt de vista científic i filosòfic-occidental.

La consciència segueix essent el gran repte, tant de la ciència com de la filosofia. Les preguntes que ja es feien fa més de 3000 anys els autors d'aquells versos del Ṛg-veda, segueixen avui sense resposta, tot i que això no vol dir que no s'hagin fet progressos, tal com explica el llibre.

Particularment, des de molt jove m'ha obsessionat el que es coneix com el problema fort de la consciència: de quina manera quelcom físic com el cervell genera quelcom no físic com la ment?

El llibre explica amb molta claredat el problema, i a més dóna a conèixer quines són les principals eines d'estudi de la consciència, explica què son els processos conscients e inconscients, parla una mica de filosofia de la consciència, i també de ciència de la consciència (però com podem fer ciència objectiva de quelcom essencialment subjectiu!?).

És un molt bon resum sobre un tema apassionant. Potser se li pot recriminar a l'autor que ja que parla de filosofia de la consciència, i de la introspecció com una de les eines per estudiar-la, és quasi un pecat no fer cap menció a l'Orient, precisament on les tradicions de pensament més han aprofundit en el tema.

Us deixo un petit fragment, sobre quina és, segons l'autor, l'opinió més acceptada (des d'un punt de vista científico-filosòfic) en referència a l'abans citat problema fort de la consciència:

La opinión más aceptada es que el dualismo no existe, no hay dos sustancias. La mente es una propiedad emergente del cerebro de ciertos animales "superiores", entre ellos el animal humano. Del mismo modo que las propiedades de una molécula como el agua no pueden explicarse acudiendo a las propiedades de sus componentes, oxígeno e hidrógeno sino que emergen al combinarlos, la mente emerge de la complejidad de los cerebros. Aún así hay que ser cuidadosos con la terminología para no caer de nuevo en el dualismo: no es que el cerebro cause la mente (en cuyo caso serían dos cosas diferentes), sino que la mente es el cerebro en funcionamiento.


Jan 30, 2015

The Backward Class (Trailer)


The Backward Class és un documental rodat a Shanti Bhavan, i que ha estat dirigit per la Madeleine Grant. Està fent el seu camí a través de diferents festivals i recentment ha guanyat el HotDocs Audience Award en el festival internacional de documentals al Canadà.

La pel·lícula gira al voltant de la primera classe que es va graduar a Shanti Bhavan (d'això ja fa 5 anys) després de viure 16 anys en aquella escola única, de la que tants cops he parlat en aquest blog. Sobre els nois i noies d'aquella primera promoció hi requeien moltes esperances i expectatives, i no han defraudat.

Durant la meva última estada a l'Índia m'he pogut trobar amb alguns d'ells, després de molts anys. Jo els conec des que feien 8è (l'equivalent a 2n ESO). Ara ja han acabat la universitat i estant treballant a Bangalore.

Tinc ganes de poder veure el documental, però de moment ens hem de d'acontentar amb el tràiler (no el puc incrustar aquí per la seva configuració de privacitat):



Jan 18, 2015

The Roots of India


A través d'en Lluís Compte de Laia Foundation, he descobert la web The Roots of India, una iniciativa que comparteix a través d'Internet fotografies que promouen la cultura, les tradicions, i els paisatges rurals, urbans i humans de l'Índia.

Val molt la pena visitar-la i gaudir tranquil·lament de les fotografies seleccionades que s'hi exposen en diferents categories. Si us agrada l'Índia, imprescindible.

En aquest apunt he seleccionat algunes fotos que m'han cridat l'atenció. Els autors són: Jose Larian, Kumar Sankaralingam, Naveen Gowtham, Priya Somasundaran, Rakesh J.V., i Sarathi Thamadoran.



Jan 6, 2015

Més o menys jo, Miquel Duran


Recordo molt bé que quan, ja fa anys, llegia els relats que penjava en Miquel Duran en els seus diferents blogs, em preguntava quant de temps passaria fins que trobés un llibre amb el seu nom a la portada. Doncs bé, ja ha aparegut, i és un debut excepcional. [Per cert, no l'hem de confondre amb un altre Miquel Duran (també químic) que ha aparegut més d'un cop en aquest blog]

Honestament, llegeixo poca narrativa catalana, perquè em costa trobar veus singulars i que em sorprenguin. Les vaques sagrades de la literatura catalana actual no m'interessen gaire (parlo exclusivament de ficció narrativa). Miquel Duran ha debutat amb Més o menys jo (Bridge-La Galera 2014) una novel·la on exhibeix un estil i una veu extremadament originals. La seva prosa desborda poètica, realisme i surrealisme alhora, és una mena de realisme màgic a la catalana, amb constants metàfores i fragments d'un lirisme molt i molt personal. Vaig llegir la novel·la gairebé d'una tirada (164 pàg.) i estic d'acord amb el prologuista (Andreu Martin): pots obrir el llibre per qualsevol pàgina, llegir una mica i segur que trobaràs un fragment prometedor. No és casualitat, tot el llibre és així.

No m'atreviria a incloure la novel·la dins de cap gènere. Tot i que va ser finalista del premi juvenil Ruyra, definitivament no crec que sigui un llibre per a adolescents (tot i que estigui narrat en primera persona per un jove). La trama es desenvolupa a Pujarnol i per la zona de Banyoles, on el narrador va desgranant records i successos al voltant del seu nucli familiar. Té un final potent i  gens decebedor. Prefereixo no explicar gaire res més.

Molt recomanable. Probablement la millor novel·la que he llegit el 2014.

Per cert, que sempre és plaent trobar gent de ciències fent literatura (a Catalunya n'hi ha altres casos, com l'amic bloguer Salvador Macip, a qui per cert dec una ressenya).


Dec 30, 2014

Violacions dels drets humans

http://www.editorialuoc.cat/violacionsdelsdretshumansepub-p-1493.html

Fa uns mesos em van contactar des de la UOC per veure si volia participar com autor en un llibre col·lectiu sobre violacions dels drets humans. En concret m'encomanaven a parlar de l'esclavatge modern, tema del que ja havia escrit algun article en aquest blog i en d'altres.

El resultat de tot plegat ha estat un llibre digital que porta el títol de Violacions dels drets humans (Editorial UOC 2014) i que va ser presentat el passat dia 15 de desembre al Palau Macaya de Barcelona (malauradament jo encara era a l'Índia i no vaig poder assistir-hi). El meu capítol porta per títol Esclavatge modern: present però invisible.

La llista completa d'autors és la següent: Siscu Baiges Planas, Maria Guadalupe Barajas López, Blanca Camps-Febrer, Andrea Compagno, Alba Cuevas Barba, Debora D’Alleva, José Vicente Mestre Chust, Eduard Muntaner Perich, Silvia Plana Subirana, Alicia Sadetzki Santos, Ramon Tena Pera, Eduard Vinyamata.

L'edició ha anat a càrrec d'Eduard Vinyamata, i la coordinació del volum, a càrrec de Maria Guadalupe Barajas López.

Aquest és l'enllaç a la pàgina de l'Editorial UOC on si voleu podeu adquirir el llibre en format ePUB. El podeu llegir amb qualsevol lector de llibres digitals, o si voleu fer-ho a l'ordinador necessitareu l'Adobe Digital Editions, que es pot descarregar gratuïtament aquí.


Dec 29, 2014

El viaje


El viaje: cada vez más adentro, cada vez más profundo. Viajar es tomar distancia del . Viajar es relativizar, desterritorializar, desidentificar. En el viaje uno se queda con lo que importa, prescinde de lo superfluo. Cada vez es más lo superfluo, cada vez menos lo que importa. Cada vez es más lo que se deja, cada vez menos lo que uno lleva.

El viaje es siempre una franja intermedia. Aquel que de nuevo se establece, aunque sea muy lejos de su hogar de partida, deja de viajar. Se inicia entonces nuevamente el ritual del yo, el montaje de la vida, la identificación, la nueva identidad. Hará falta otro viaje. Un volver tal vez. O una nueva salida.

Cada viaje ahonda en la extrañeza, en la erradicación de lo supuesto: todo aquello que no cuestionamos y sostiene la vida de todos los que se agrupan en el nos.

En cada viaje adelgazo más: algo del se pierde.

Voy quedando menos.

Chantal Maillard, India (Pre-textos 2014)


Dec 19, 2014

Moments


Una estada curta però intensa. Amb moments durs, com amb les nenes del carrer, al voltant de l'Agara Temple. Moments complicats, com la mossegada d'un gos a Lower Agaram Road. Moments alegres, com els de les visites d'amics o els de les trobades amb ex-alumnes. Moments emocionants, com el sopar amb en Rajini i la Karthika. Moments de reflexió, llegint Panikkar o arreglant el món amb l'Eric de Chile. Moments de satisfacció, quan pots tenir una petita conversa en Hindi. Moments de gaudi, com els concerts i els balls a les escoles. Moments "lost in translation", com per exemple amb el barber de 5th Cross Road. Moments de converses sense paraules, aquelles estones amb la Preetha. Moments d'aprenentatge, a tot arreu i a tota hora. Moments d'esglai, quan veus una serp a pocs metres del teu dormitori. Moments de feina intensa, durant els tallers i les activitats amb els nens. Moments saborosos, tot esmorzant masala dosa, poori o idli. Moments d'estrés, enmig de la jungla urbana de Bangalore. Moments de riure fins a plorar, sopant amb els més petitons. Moments d'orgull, al veure com estan de preparats els alumnes seniors. Moments contemplatius, sotjant les estrelles de Shanti Bhavan, els rangolis de Koramangala, o observant jugar els corbs des de l'ombra d'un arbre...


Dec 12, 2014

Santa and Rudolph reach Tamil Nadu


Yesterday at Shanti Bhavan we celebrated Christmas in advance (next Sunday the children leave school for winter break). Although no religion is taught in this school, major holidays are respected and celebrated. Christians are found all across India, with major populations in parts of South India. 

The evening was full of carols, followed by games and activities organized by the students of the eleventh grade. Tamil Nadu does not escape globalization, and we even had a small Santa Claus on stage. We also had an special dinner that was delicious.

My contribution to the celebration consisted of a Santa & Rudolph robot that delighted the little ones at the school.  

Below you can see some photos of the celebration and a video of the robot surrounded by children singing Jingle Bells.




Dec 11, 2014

Shanti Bhavan (Robotic) Football Team


Yesterday some kids of Shanti Bhavan built robotic footballers with LEGO Wedo and Scratch. There were three types of robots: goal kicker, goal keeper and the cheerful fans.

Of course, after building and program, the kids played with the robots, and they organized some penalty shootouts.

Another nice activity where you can see children engaged and having fun while learning!