A blog by Eduard Muntaner PerichMind is not a vessel to be filled but a fire to be candled, Plutarch

Apr 10, 2016

La Phillips Collection a Barcelona


El 2005 vaig fer el meu primer viatge llarg tot sol. Vaig a anar als Estats Units per fer una xerrada al Goddard Space Flight Center de la NASA, din d'un congrés d'Intel·ligència Artificial. Va ser poques setmanes abans de fer un altre viatge que em marcà molt més, la primera estada de voluntari a l'Índia.

Una de les coses que vaig fer a Washington DC (el congrés era ben a prop, a Greenbelt) fou visitar la Phillips Collection, el primer museu d'art modern dels EUA. Ho recordo molt bé, perquè per primera vegada em vaig enfrontar cara a cara amb un Modigliani o un Rothko. Són els dos artistes que recordo millor d'aquella visita, perquè em van impactar profundament (el primer per com pintava les mirades, el segon per com pintà la vacuïtat). L'art ja m'interessava molt, però aquell museu em va fer entendre que és completament diferent veure obres en un llibre (que és com jo les coneixia) o veure els originals, a mida real i penjats en una paret davant teu. Des de llavors els museus d'art (especialment art modern) s'han convertit en un ritual que no pot fallar mai quan visito una nova ciutat, i per sort n'he pogut visitar i re-visitar molts en els meus viatges.

La Phillips Collection té una col·lecció permanent espectacular, amb quadres que abasten un període de més o menys dos-cents anys. Conté obres de Paul Cézanne, Edgar Degas, Henri Matisse, Georgia O'Keeffe, Pablo Picasso, Mark Rothko, o Vincent van Gogh, entre molts d'altres.

Fins el 19 de juny al CaixaForum Barcelona es poden veure una seixantena d'obres de la Phillips Collection, de 44 artistes impressionistes i moderns. Jo ja hi he anat i segur que hi torno abans que se l'emportin.

Amedeo Modigliani 
Elena Povolozky, 1917
Oil on canvas

Mark Rothko 
Untitled, 1968
Acrylic on paper


Apr 1, 2016

Poètica del pensament. Octavio Paz llegit en clau Panikkariana


El dimecres passat, a la Biblioteca UdG del Barri Vell, en el marc de les Lectures del Fons Raimon Panikkar que organitzem des del Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural, vaig conduir una sessió que portava per títol Poètica del pensament. Octavio Paz llegit en clau Panikkariana.

La idea era entrar dins l'obra d'Octavio Paz a través dels llibres d'aquest autor que tenia Raimon Panikkar a la seva biblioteca personal, i endemés, posar de costat poemes i textos de l'un i de l'altre per a comparar el seu pensament.

He compartit en un PDF el document-guió que vaig fer servir durant la sessió. Hi trobareu bibliografia, enllaços a vídeos de converses entre el poeta i el filòsof, poemes i fragments de textos d'ambdós autors, un enllaç a un vídeo-poema, i algunes troballes que he fet dins dels llibres de Paz que tenia Panikkar (dedicatòries, comentaris, pensaments, poemes, etc.). És un treball inacabat, que si s'estirés podria esdevenir fàcilment una tesi (o unes quantes).


«El hombre se acerca, por medio de la poesía, con más rapidez al filo donde el filósofo y el matemático vuelven la espalda en silencio.»
Federico García Lorca, parlant sobre el Romancero gitano.

Imatge: Caminant damunt un mar de boira, Caspar David Friedrich, 1818.


Mar 8, 2016

El corb i la gerra


A la faula d'Isop El corb i la gerra (VII aC), un corb assedegat troba una gerra amb aigua a la part inferior, fora de l'abast del seu bec. Després d'intentar tombar-la sense èxit, l'ocell es dedica a llançar-hi còdols a dintre, d'un en un, fins que l'aigua puja i ell pot beure.

És molt possible que Isop no s'inventés la història, ja que recentment científics han comprovat que els corbs poden resoldre problemes com aquest (de fet, literalment aquest mateix problema).

Des del meu primer viatge a l'Índia que sóc un admirador d'aquests ocells, que tot sigui dit, no gaudeixen de gaire bona reputació enlloc. A mi em semblen fascinants per la intel·ligència que demostren. N'he parlat sovint en aquest blog, com per exemple aquí.

Comparteixo tres vídeos que són bons exemples d'això que deia: un corb fabricant una eina, un corb resolent un problema similar al de la faula d'Isop en múltiples variants, i un corb fent servir tres eines en un ordre determinat.




La imatge que encapçala l'apunt és de Wikimedia Commons (una il·lustració de Milo Winter): The Crow and the Pitcher.

Feb 16, 2016

Encara aprenc


Que aprenem al llarg de tota la vida sembla quelcom bastant obvi. «Ancora imparo» diuen que va dir Michelangelo als 87 anys, a l’escoltar uns elogis a la Capella Sixtina. Una expressió que també s’ha atribuït a Plutarc i a Plató. Goya va plasmar la idea magistralment en aquest dibuix a llapis que es pot veure a El Prado, i segles abans, Girolamo Fagiuoli també ho feu en aquest gravat que es pot veure al British Museum. 

Faig aquesta reflexió, perquè aquest pensament d’«encara aprenc» m’ha vingut més d’un cop durant l’última estada a l’Índia, quan s’han complert deu anys des que desenvolupo projectes en escoles d’aquell subcontinent. 

Segueixo aprenent com el primer dia que vaig arribar-hi. Segueixo tenint curiositat, i segueixo pensant que rebo més del que dono. Això sí, cada cop amb més experiència a les espatlles. 

L’última estada té un sabor de canvi de cicle. Toca fer un salt endavant, tot i que encara no sé en quina direcció.



Jan 29, 2016

Dos tallers per al record


Porto una dècada dissenyant experiències d’aprenentatge creatiu —des d’aquella primera estada a l’Índia— però la veritat és que no deixo de sorprendre’m en cada taller o activitat que faig. 

Aquesta setmana a Shanti Bhavan he conduït dos tallers que realment han funcionat de manera excepcional: un, era una bogeria que ja portava pensada des de Girona; l’altre, una activitat totalment improvisada. D’una manera o altra, aquesta escola sempre m’inspira. Molts dels tallers que ara faig regularment a Girona, han nascut com idees en aquest lloc tan singular del Tamil Nadu rural. 

Els dos tallers tenien en comú que no sabia si sortirien bé (ni tan sols tenia clar si tenien solució amb el material que teníem), però això és el que fa precisament que tota l’experiència giri al voltant de l’aprenentatge, tant per als nens com per a mi. És quelcom que als mestres no els sol agradar gaire, però aquests salts al buit, acabin en èxit o no, sempre et fan aprendre molt més que en qualsevol activitat que ja tens perfectament estructurada, provada i assegurada. 

Els dos tallers també tenien en comú el plantejament: un repte obert i molt poques (o cap) instruccions. I també, en les dues ocasions, l’activitat no s’ha quedat només en quelcom que ha fet un grup d’alumnes, sinó que després s’ha compartit amb tota l’escola, en les famoses assemblees de Shanti Bhavan, on hem fet demostracions i els protagonistes han explicat com van solucionar els reptes. 

Travessar l’escola penjant d’un cordill


Aquest repte ja el portava pensat des de Girona, i és força semblant al que vam fer a l'escola Parikrma de Koramangala, però canviant (i molt) les dimensions. Es tractava de construir algun artefacte capaç de travessar l'escola d'un costat a l'altre (pel pati interior), de forma autònoma, i penjat d'un cordill. Era un recorregut d'uns 15 metres de llarg i 6 d'alçada.


El material era LEGO: peces del LEGO clàssic, motors dels LEGO WeDO, algunes peces de LEGO Mindstorms, i uns porta-bateries on es poden connectar els motors. Vam fer tres equips i els vaig deixar treballar una estona sense donar cap instrucció. Després els vaig ensenyar aquest concepte que van dissenyar al MIT Media Lab per a una Maker Faire: Sky Parade. A partir d'aquest concepte, però sense instruccions, van seguir treballant.

Vam crear una zona d'entrenament, amb un recorregut amb el mateix cordill, però més curt i fàcil de completar. Les complicacions del recorregut llarg són vàries: el robot ha d'estar molt ben balancejat, sinó amb el vaivé i amb la vibració del motor, s'acaben desenganxant algunes parts (això a 6 metres d'alçada és crític); també cal tenir en compte que el pes del robot, encara que sigui petit, farà que el cordill de 15 metres faci una panxa, per tant el robot ha de ser capaç de remuntar la pujada.


Els tres equips se'n van sortir. El primer recorregut que tingué èxit fou tan celebrat que la resta de classes sortiren a veure què passava! Només heu de mirar les cares de la foto que encapçala aquest apunt (cortesia d'en Paul Reuvers, un altre voluntari repetidor, i gran fotògraf).


Els alumnes també van fer petites modificacions als robots perquè poguessin portar missatges d'un costat a l'altre, i van estar jugant amb aquesta idea.

Fent girar el món


Aquest taller va ser totalment improvisat. A l'equipatge duia un globus del món inflable de 50 cm de diàmetre, per a regalar-lo a Shanti Bhavan. Se'm va ocórrer que un bon repte seria fer un robot amb LEGO Wedo capaç de fer girar el globus, i després programar-lo amb Scratch perquè mostri diferents països quan se li demana.


Només va ser mencionar-ho i dos dels alumnes sèniors s'hi van posar de seguida. El repte és complicat perquè els motors del LEGO WeDO són petits, no tenen gaire potència, i el globus és molt gran. La base que gira ha d'estar molt ben fonamentada sobre alguna altra estructura. A més si la base gira directament sobre l'eix del motor, el gir és molt ràpid, de manera que havien de fer servir algun tipus d'engranatges per alentir el moviment del globus.


Als dos alumnes sèniors s'hi van afegir alguns alumnes més petits, i en relativament poc temps van tenir un model funcional. El programa que fa rodar el globus fins al país indicat ha quedat a mitges, però el resultat ha estat igualment impressionant.

Jan 26, 2016

Parikrma Festival of Science


Abans de marxar de Bangalore (ara ja estic a Shanti Bhavan) vaig tenir l’oportunitat de visitar el Parikrma Festival of Science. Un esdeveniment de 3 dies on participen 200 nens i nenes d’una quarantena d’escoles de Bangalore. 

És un format interessant, diferent de les típiques fires de la ciència. El lloc on es celebrava encaixava molt bé: el Jawaharlal Nehru Centre for Advanced Research. Es tracta d’un campus amb diferents instituts de recerca. Una mena de parc científic amb unes instal·lacions que no tenen absolutament res a envejar a les de llocs similars d’Europa o Estats Units.


Els nens treballaven dividits en grups (massa nombrosos des del meu punt de vista), i participaven en xerrades plenàries, visites a instal·lacions, actuacions, tallers hands-on, a més d’haver de desenvolupar uns treballs i projectes durant aquells tres dies. 

El tema d’enguany era l’energia. Del dia que jo hi vaig anar, em va agradar especialment una xerrada sobre l’estalvi energètic. Tots els nens havien dut la factura de la llum de casa seva, van aprendre a analitzar-la, i a calcular unitats d’energia consumides per persona i mes, tenint en compte l'ús dels electrodomèstics i llums que tenen a les cases. La gràcia és que els grups tenien barrejats nens de diferents escoles, de manera que els infants de Parikrma compartien equip amb nens d’escoles privades de la ciutat. Les diferències entre unitats d’energia consumides pels nens dels slums i els nens de famílies riques eren brutals. Una altra diferència és que uns feien els càlculs amb llapis i paper i els altres amb un Iphone.

La meva sincera felicitació a Parikrma Humanity Foundation per una iniciativa molt gran, que porta molts mesos de planificació i que va funcionar com un rellotge!

Ah, i vaig poder fer una passejada en un rickshaw elèctric que funciona amb plaques solars! :)






Jan 21, 2016

Visitant Purnapramati i The Valley School


Als membres de l'equip UdiGitalEdu ens agrada visitar escoles quan viatgem. A part de les tres escoles on estic treballant durant aquesta estada a l'Índia, n'he visitat dues més. L'objectiu és conèixer models innovadors d'aprenentatge, i també afavorir sinergies per a nous projectes i iniciatives.

En aquest cas, les dues visites són a escoles força diferents de les que estic acostumat a veure a l'Índia. 

Purnapramati


El passat dilluns vaig visitar l'escola Purnapramati, que és relativament nova (té 6 anys). És una escola urbana (tot i que té intenció de traslladar-se fora de Bangalore). 

Podríem dir que té una metodologia innovadora i radical, però això és molt relatiu, perquè els seus principis es fonamenten en els ensenyaments d'un filòsof indi del segle XII: Srimad Ananda Tirtha.

‘Unless one is omniscient, it is impossible even for Lord Indra, much less a human, to know even a single thing in its complete sense. Therefore the learning should be multi-dimensional’ 
El model d'escola seria comparable al que se'n sol dir una "escola d'educació lliure", amb molt d'aprenentatge basat en projectes, i en la curiositat dels propis nens. Els infants fan plans setmanals sobre el que voldran explorar i investigar. No hi ha classes pròpiament dites, ni assignatures, i estan barrejats per edats.


Promouen una "educació integrada", que vol combinar l'educació moderna i la que ells anomenen "educació indígena" (l'educació clàssica índia de segles enrere). Es dona molta importància a la filosofia índia, les arts clàssiques índies, i tots els nens aprenen Sànscrit. També fan meditació i ioga. En la seva filosofia d'escola hi ha un clar biaix cap a l'Hinduisme, i això fa que la immensa majoria d'alumnes (potser m'atreviria a dir que tots) siguin hindús. Aquesta és la part que menys m'agrada.


A part dels professors, que són entrenats en tècniques Montessori abans de començar a treballar al centre, l'escola rep molts visitants i voluntaris regularment, des de físics de la NASA, fins a medalles Fields de matemàtiques.

L'escola és privada, pertany a una organització sense ànim de lucre, i la majoria d'alumnes són de famílies de classe mitja-alta de Bangalore.

The Valley School


Buscant escoles interessants per visitar, n'hi havia una que sortia a dalt de tot en tots els rànquings de Bangalore. Tot i que això realment no significa gaire, després de mirar la seva web, vaig decidir que valia la pena fer-hi una visita. I així va ser. Des del primer minut del passat dimarts, The Valley School em va deixar impressionat.

Es tracta d'una escola Krishnamurti (en aquest blog he escrit més d'un cop sobre la visió de Krishnamurti al voltant de l'educació).

Promou una educació no només restringida a l'intel·lecte, la memòria i les capacitats, sinó que fomenta el descobriment d'una manera de viure plenament. Els mestres i els alumnes no només exploren el món exterior sinó també l'interior.

Volen ensenyar a pensar per un mateix, a ser creatius i, molt important, a no tenir por. Intenten promoure que els nens siguin sensibles i compassius.


Com en totes les escoles Krishnamurti, s'ocupen de l'educació de l'ésser humà en la seva totalitat. El coneixement i la capacitat intel·lectual per si sols no són suficients per fer front als canvis de la vida. Aprendre a investigar, observar-se a un mateix, relacionar-se amb altres persones i amb la terra, són la intenció principal de l'escola.

Una escola Krishnamurti és un constant qüestionament, una institució en evolució, amb la intenció de crear un ambient, un clima on es pugui dur a terme, si és possible, un nou ésser humà. És imprescindible, per tant, que els pares i els estudiants entenguin i apreciïn la intenció de l'escola, i participin activament en aquest moviment.



Una de les coses més impressionants a The Valley School és l'entorn. L'escola té uns terrenys immensos, i funciona com un campus amb diferents edificis connectats per camins envoltats de bosc. Tenen un llac, recintes per fer assemblees, un amfiteatre a l'aire lliure (amb capacitat per més de mil persones), multitud d'espais per fer esports, laboratoris de ciències (i de cuina), un centre d'estudi aïllat al mig del bosc (on es poden fer retirs, i on els mestres fan seminaris), menjadors, horts, arbres impressionants (com els banyan trees o els neems), i un al·lucinant "Art Village" on els nens passen unes hores cada setmana aprenent pintura, ceràmica, dansa, tabla (instrument musical indi), o tècniques tradicionals índies de teixir. L'entorn és ple de vida, amb termiters, papallones, molts d'ocells (als cap de setmana obren l'escola als aficionats a l'ornitologia), i de fet a la nit han de vigilar perquè hi entren elefants i fan malbé les instal·lacions.


Cada jornada comença amb una assemblea, que dos cops per setmana és de tota l'escola sencera, i la resta de dies es fa per en agrupacions de quatre cursos (així és com treballen, barrejats per edats). De tant en tant hi ha assemblees especials, com les "assembles silencioses" o "assemblees caminant". Imagineu una escola sencera (des de 1r fins a 12è) fent una assemblea caminant tots plegats pel mig de la natura? 

 
Amb tots aquests recursos, ja us podeu imaginar que és una escola privada. Forma part de la Krishnamurti Foundation. Els alumnes provenen de classes mitges-altes i altes, sobretot de la zona de Bangalore, però també de tota l'Índia i fins i tot d'altres països. Els nens que venen d'altres zones tenen un hostel a Bangalore on quedar-se a dormir. El govern els obliga per un sistema de quotes a donar places a underprivileged children, i aquests infants com és lògic estan becats.

Curiosament, com en el cas de Purnapramati, tots els alumnes aprenen Sànscrit. Dic que és curiós perquè es tracta d'una llengua morta, increïblement difícil d'aprendre. Però les dues escoles han arribat a la conclusió que aprendre Sànscrit multiplica la facilitat d'aprendre altres llengües (penseu que les llengües indoeuropees no es diuen així per causalitat) i estructura la ment per aprendre millor matemàtiques, música, etc.


La pega que hi trobo en el model, tot i que l'escola m'encanta, és el poc pes que té la tecnologia. Els alumnes fan servir ordinadors per cercar informació, fer treballs, etc. Però no existeix ni l'assignatura de tecnologia ni la d'informàtica. I això avui en dia semblaria voler aferrar-se al passat. Sembla com en les escoles Waldorf, que hi ha una certa reticència a tot allò que és tecnològic, o com a mínim a les tecnologies més modernes. Curiosament però, els professors amb els que m'he entrevistat m'han fet un munt de preguntes sobre com portar a terme activitats com les que proposem a UdiGitalEdu.Així que és una mica desconcertant.


Alguns aspectes clau de l'escola:

- La relació entre l'estudiant i el professor és de persona a persona.
- La importància de la natura, la bellesa i l'estètica de tots els espais. 
- Es posa l'accent en l'aprenentatge i la facilitació, i no en l'ensenyament i l'absorció.
- Reconèixer el fet que cada nen és únic i una mida no serveix per a tots!
- Metodologia i tècniques pedagògiques que asseguren que no hi ha una jerarquia de coneixement, i adequades per a diferents capacitats i velocitats d'aprenentatge. 

- Art, música, dansa i esport formen part integral del procés d'aprenentatge.

No només visites

Dic que faig visites, però realment no són només això. En aquestes dues ocasions, vaig voler interactuar tant amb els nens com amb els professors. Vaig fer-hi presentacions, i també una activitat molt senzilla de robòtica de baix cost. També vaig tenir reunions i discussions amb mestres. Les dues van ser visites molt intenses i ben aprofitades. Vet aquí algunes fotos del tallers que vaig conduir a Purnapramati i The Valley School.








Jan 18, 2016

Bangalore. Moments



Aquests primers dies de l'estada a Bangalore han estat intensos. He tingut poc temps lliure per visitar els meus racons preferits. Tot i això, he aconseguit fer una escapada als Lalbagh Gardens (per veure el meu estimat arbre del cotó de Java), a la National Gallery of Modern Art (per veure les pintures d'Amrita Sher-Gil, que malauradament s'han endut a Delhi), i he pogut també visitar ex-alumnes de Shanti Bhavan, que m'han donat classes de cuina índia. Fins i tot he trobat temps per tornar a dibuixar.

Comparteixo algunes imatges resum d'aquests dies a Bengaluru, ciutat que no deixa mai de sorprendre (si has après a mirar-la).













Jan 12, 2016

I seguim inventant canvis!


El passat novembre va fer deu anys del meu primer viatge a l'Índia, i dos mesos després ho celebro tornant-hi una vegada més (ja en van vuit!).

Com els últims cops, aquesta estada forma part del projecte Inventors4Change, que desenvolupem des de la Universitat de Girona, posant en contacte infants de l'Índia i de Catalunya, i fent que col·laborin tot fent aprenentatges actius, creatius i cooperatius mitjançant eines digitals i Internet.

Aquest any els nens dels dos països treballen conjuntament el tema de la crisi dels refugiats, primer fent-ne recerca i debatent entre ells, i després creant col·laborativament històries i animacions relacionades amb el tema.

Per saber-ne més podeu seguir el blog del projecte (en anglès). En el Com gotes també escriuré articles, però seran visions més personals, del dia a dia a l'Índia. Per a seguir-ho tot, no tindreu més remei que alternar entre un i l'altre.

La foto és del taller d'avui a l'escola Parikrma de Koramangala, Bangalore.


Dec 7, 2015

10 years. 10 photos. Number 4: Anantapur smiles


In continuing the series of posting 10 photos of my travels in India for the last 10 years, here I share a picture taken in Anantapur in 2009.

This is one of my favorite photos. Here you can see three generations of a humble family in a village in Anantapur (Andhra Pradesh). They are Syamala's family (my goddaughter through Fundación Vicente Ferrer), but she does not appear in the photo.

I love the expressions of their faces, especially the grandfather in the background. It was a moment of true happiness.
 

Nov 4, 2015

La veritable educació


Acabo de llegir una reflexió que té més de 40 anys però que podria haver pertanyut tranquil·lament al tan contemporani The Element d'en Ken Robinson. I és que sovint la innovació educativa no és tant innovadora com sembla. Si hi pensem una mica, i anant a exemples més radicals, Sòcrates ja practicava la flipped classroom, Plutarc ja era un constructivista i Leonardo definitivament pertanyia al moviment maker.

En aquest cas però, el tema en qüestió és: com l'educació hauria d'ajudar-nos a descobrir la nostra passió, aquell punt on el talent es troba amb allò que ens apassiona, o "l'element" com diu Ken Robinson en el seu bestseller ja citat.

Doncs vet aquí la resposta de Jiddu Krisnamurti a la pregunta d'un nen, en una xerrada l'any 1966 a l'escola Rishi Valley d'Andhra Pradesh, Índia:

Estudiante: Pero ¿cómo descubre uno lo que verdaderamente le gusta hacer, señor? 

Krishnamurti: ¿Cómo descubre uno lo que le gusta hacer? Debe tener presente que eso que descubra puede ser diferente de lo que piensa hacer. Si piensa en ser un abogado porque su padre es abogado, o porque cree que al ser un abogado puede ganar más dinero, entonces no ama lo que hace, porque tiene un motivo que le impulsa a hacer algo de donde sacará un beneficio o que le hará famoso; pero cuando realmente ama algo, no tiene ningún motivo, no utiliza lo que está haciendo para alimentar su propia vanidad. 

Descubrir cuál es la actividad que uno ama es una de las cosas más difíciles que hay; y esto forma parte de la educación. Para descubrirlo, uno debe adentrarse en sí mismo muy profundamente, lo cual no es tan fácil. Puede que diga: «Quiero ser abogado» y se esfuerce por serlo, pero de pronto descubra que no desea ser abogado, que le gustaría pintar, aunque quizá sea ya demasiado tarde, porque está casado, tiene esposa e hijos, y no puede renunciar a su trabajo, a sus responsabilidades; de manera que se sentirá frustrado e infeliz. O puede que diga: «Lo que de verdad me gustaría hacer es pintar», y dedique toda su vida a pintar, pero de pronto descubra que no es buen pintor, y lo que realmente quiere es ser piloto. 

La verdadera educación no consiste en ayudarles a encontrar su trayectoria profesional... ¡Por el amor de Dios, arrojen ese concepto por la ventana! La educación no es simplemente acumular información que les transmite un profesor, o aprender matemáticas de un libro, ni memorizar datos históricos de reyes y costumbres. La verdadera educación consiste en ayudarles a comprender los problemas a medida que surgen, y eso requiere una buena mente: una mente que razone, que sea perceptiva, que no tenga creencias; porque la creencia no es la realidad. Un hombre que cree en Dios es tan supersticioso como un hombre que no cree en Dios. De modo que para descubrir debe razonar, y no puede razonar si ya tiene una opinión, un prejuicio, si su mente ya ha sacado una conclusión. Así es que necesita una buena mente, una mente aguda, clara, definida, precisa, cuerda, no una mente que crea, ni que acepte la autoridad. La verdadera educación consiste en ayudarle a descubrir por sí mismo cuál es la actividad que realmente ama, con todo el corazón. No importa lo que sea, ya se trate de cocinar o de ser jardinero, pero debe ser algo en lo que tenga puestos su mente y su corazón; entonces será verdaderamente eficiente sin volverse inhumano. Y esta escuela [Escuela Valle de Rishi], mediante la discusión, el escuchar, el silencio, debe ser un lugar donde le ayuden a descubrir por sí mismo la actividad que en verdad amarán hacer a lo largo de toda su vida. 
Valle de Rishi, 5ª charla, 1 de febrero de 1966. 
Extret del llibre Sobre la educación, de Jiddu Krishnamurti (Kairós 2009)