Alfabetos invisibles

Avui m'he despertat inspirat i he escrit un petit relat. Podria ser perfectament una continuació (o fins i tot una precuela) del ja antic Preetha i Hobbes. El narrador/protagonista és bàsicament el mateix, i l'entorn molt similar: una estació de tren a l'Índia en plena nit. De fet no cal ser Sherlock Holmes per veure que aquestes històries tenen molts components autobiogràfics. Però aquest relat té dos trets que el diferencien: primer, que l'he volgut construir com un petit homenatge a Octavio Paz (a partir del seu poema Hermandad, que és alhora un homenatge a Ptolomeu); segon, que està escrit en castellà, gens habitual en mi, i senzillament perquè m'ha sortit així. 

Alfabetos invisibles

«Soy hombre: duro poco / y es enorme la noche». Por algún extraño motivo Octavio Paz resonó en mi cabeza mientras esperaba, sentado en mi mochila, a que llegara el tren 12324. Conté quince ratas en menos de un minuto. Otros tantos niños y un par de perros esqueléticos caminaban despacio entre ellas, por encima de las vías, hurgando y buscando restos de comida que algún pasajero habría lanzado al pasar. En el andén, a escasos metros, yo sumido en mis pensamientos, rodeado de cuerpos grises que se movían, abrían los ojos y respiraban, al son de los ruidos de la estación. 

«Pero miro hacia arriba: / las estrellas escriben» proseguían los versos en mis pensamientos. Mas no había luces en el cielo nocturno de Gaya Junction, sólo un techo de chapa oxidada sobre mi cabeza, luz tenue de unas farolas decrépitas, y negrura absoluta sobre las vías. Los únicos que escribían eran los cuervos, dibujando en el aire ―negro sobre negro― alfabetos primitivos, insondables, más antiguos que los Vedas, que la India, imposibles de descifrar. 

«Sin entender comprendo: / también soy escritura». Y entonces la revelación, instante sempiterno y fugaz al mismo tiempo. Me abrumaron destellos de Schopenhauer, los Upanishads e incluso del mismo Paz: un hombre puede hacer lo que quiera, pero no puede querer lo que quiera. El mundo es mi representación. Verdad absoluta para todo ser viviente y cognoscente. Escribo y soy escrito, escribo y soy escrito, escribo y soy escrito… 

«y en este mismo instante / alguien me deletrea».

Fotografia: cc Ken MacInnis. 

Nit poètica

Ahir vaig anar a la 5ª Nit Poètica de Girona, a La Impremta, organitzada pel Llop Ferotge. Tot i que ja coneixia aquestes nits feia temps, sempre em coincidien amb altres compromisos, i no hi havia pogut anar. Ahir vaig trencar el malefici i va valer la pena. 

La vetllada començà amb un recital poètic amb micro obert, mentres unes pantalles projectaven vídeos d’Álvaro Montané. Després va haver-hi un sorteig de llibres, cortesia de la Llibreria 22, el Truffaut i la Llibreria Context (no me’n va tocar cap!). I per acabar, actuació musical de Rusó Sala, amb col·laboració especial (dansa) d’Ester Puigdemont. Tot conduït pel poeta xilè Jorge Morales.

Repetirem! 

Per cert, que poca estona abans d’arribar a La Impremta havia estat llegint les notes que hi ha al final del llibre Árbol adentro d’Octavio Paz. I hi ha algun fragment que fou d’allò més oportú. 

[…] Siempre he creído en la Máxima de Goethe: todos los poemas son poemas de circunstancias. Cada poema es una respuesta a un estímulo exterior o interior. La circunstancia es aquello que nos rodea y que, ya como obstáculo o ya como acicate, es el origen del poema, el accidente que provoca su aparición. Pero las circunstancias no explican ni sustituyen a los poemas, que son realidades autónomas. Los poemas nacen de una circunstancia y, apenas nacidos, se liberan de ella y viven una vida independiente. En la poesía se despliega el misteria de la libertad humana: el accidente, la circunstancia, se convierte en obra.

Fragment de les notes d’Árbol adentro (Seix Barral 1987), Octavio Paz.

L'efecte robot

Generalment els robots cauen simpàtics. Aquest cap de setmana ho he pogut comprovar de nou, en aquest cas a Sant Feliu.

A l'última trobada amb l'Ahmed, de qui sóc mentor a través del Projecte Rossinyol de la UdG, vaig portar un robot fet amb LEGO que és capaç de resoldre un cub de Rubik. Estàvem en un bar, i tan aviat vaig treure el robot de la bossa, totes les mirades van dirigir-se a la nostra taula. Aviat les cambreres, els nens de la taula del costat, i alguns pares amb nens d'altres taules, estaven al voltant de la taula mirant com el robot anava resolent el cub. Aquesta curiositat innata que porta a la gent a intentar entendre com funciona alguna cosa que els sorprén, és la que intentem aprofitar en les activitats que fem dintre del projecte UdiGital.edu a la Universitat de Girona.

Amb l'Ahmed poc a poc anem agafant confiança. Aquí per cert, podeu veure un llistat dels blogs de tots els altres mentors i mentores del Projecte Rossinyol d'aquest curs.

El viatge dels Rodamons

Ja no recordo com vaig arribar al blog de la Mireia i l'Ignasi, o si varen arribar primer ells al meu. En tot cas, durant la seva volta al món de 14 mesos, vaig seguir les seves entrades encisat amb tot allò que explicaven.

Havent tornat ja a Catalunya, la Mireia va publicar El viatge dels Rodamons (Mireia Puntí, 2010), un llibre del tot recomanable si us apassiona viatjar. Una experiència en primera persona amb unes primeres línies tan suggeridores com "Qui no ha pensat alguna vegada deixar-ho tot i marxar ben lluny per dur una vida completament diferent? Doncs jo ho vaig pensar... i ho vaig fer!".

La seva aventura els portà a l'Índia, Hong-Kong, Vietnam, Nova Zelanda, Austràlia, Xile, Perú, Argentina, Brasil i Estats Units. Les seves cròniques (escrites in situ des de cada país) estan repletes d'anècdotes i impressions que faran les delícies de qualsevol viatger (o aspirant a ser-ho).

Com no podia ser d'una altra manera, jo destacaria el seus capítols de l'Índia. L'arribada a Bangalore, i les seves primeres impressions em van recordar molt les meves d'aquell ja tan llunyà novembre del 2005. La seva trobada amb Vicenç Ferrer també em despertà molt bons records.

El llibre, a més, conté al final una selecció de fotografies del viatge, que acompanyen i complementen d'allò més bé la lectura.

Amb la Mireia i l'Ignasi, després de molt temps de seguir-nos mútuament, vam desvirtualitzar en un parell de trobades a Barcelona per a viatgers independents. A veure si el proper cop coincidim a l'Índia o a qualsevol lloc, perquè em sembla que de viatjar encara no se n'han cansat!

El projecte TIC TAC

En l'edició d'ahir d'El Punt Avui podeu llegir-hi un article sobre el projecte TIC TAC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació per Transformar l'Aprenentatge de la Creativitat). Es tracta d'un projecte que impulsem amb els companys de feina de UdiGital.edu, i que podrem tirar endavant gràcies a una ajuda per a projectes de cooperació de la Universitat de Girona. El projecte consistirà en una sèrie de tallers i activitats que de forma regular, anirem fent en dues escoles de Girona i Salt: l'escola Dalmau Carles i l'escola El Veïnat. La idea és, com sempre en les activitats de UdiGital.edu, intentar fomentar la creativitat i el pensament crític a través de la tecnologia, i en aquest cas concret ho plantegem com un projecte de cooperació, en escoles amb un percentatge molt elevat d'alumnes immigrants, amb la idea que la creativitat es pot convertir en un motor del desenvolupament humà i en una eina per reduir la pobresa.

Entre les activitats que farem hi ha tallers de programació, de robòtica, d'astronomia, realitat augmentada i intel·ligència artificial, que es realitzaran a les nostres instal·lacions del Parc Científic i Tecnològic de la UdG.

Podeu llegir l'article complet al diari El Punt Avui.

Lectures del 2011

Sempre és interessant veure en perspectiva les lectures i relectures de tot un any. Aquestes han estat les meves del 2011:

- Aiguafang, Joan-Lluís Lluís (La Magrana 2008)

- Árbol adentro, Octavio Paz (Seix Barral 1987)

- Vedantasara, Sadananda. Traducció i edició de Javier Ruiz Calderón (Trotta 2009)

- Ellam Onru, anònim (José J. de Olañeta 2001)

- El llibre del desassossec, Fernando Pessoa (Quaderns Crema 2002)

- La nueva mente del emperador, Roger Penrose (Mondadori 1991)

- Adéu a la Universitat, Jordi Llovet (Cercle de Lectors 2011)

- The Quantum and the Lotus, Matthieu Ricard i Trin Xuan Thuan (Random House 2001)

- El mundo como voluntad y representación, Schopenhauer (Trotta 2009)

- Pla de vol, Martí Gironell, Josep Lagares i Josep Tàpies (La Magrana 2009)

- El Ramaiana de Valmiki (Atalanta 2010)

- Zhuang Zi (Kairós 2009)

- Ficciones, Jorge Luis Borges (Alianza Editorial 2009)

- El viatge dels Rodamons, Mireia Puntí (Mireia Puntí 2010)

Imatge: CC Amelia-Jane.

La maledicció de ser nena (VI)

Lamentablement, aquesta ja s'ha convertit en una sèrie de posts dins d'aquest blog (veure I, II, III, IV, V). Fa uns dies a La Vanguardia van publicar un article que portava per títol El silencioso genocidio de las niñas, on es parlava de l'abortament selectiu i els infanticidis que es produeixen en alguns països asiàtics, donant lloc a milions de nenes i dones inexistents, degut a unes absurdes regles socials que provoquen que molts pares pensin allò de que "Criar una filla és com regar el jardí del veí", tal com diu el proverbi hindú. Val la pena llegir l'article per ser conscient d'aquest immens problema, que com diuen, és un genocidi silenciós de magnitud similar a les grans massacres bèl·liques del segle XX.

La fotografia és d'un trajecte en tren del meu últim viatge a l'Índia.

Esquerrans, el món al revés?

El 2008 vaig escriure un post on parlava sobre el fet de ser esquerrà. Tot i que ja és un apunt antic, encara continua tenint visites i lectures, així que entenc que és un tema d'interés (sobretot pels que som esquerrans, com és lògic).

Comparteixo ara un vídeo de l'últim Quèquicom del 33, que parla precisament d'aquest tema. Potser és una mica superficial en les qüestions que a mi em desperten més interés sobre la lateralitat, però ensenya alguns experiments molt interessants, i aporta una visió global del tema força correcta.

Avancem amb el Rossinyol

 

Vaig fent petits passos dins del Projecte Rossinyol. El segon cop que vam quedar amb el meu mentorat, l'Ahmed, vam anar al cinema a Platja d'Aro. Amb tretze anys que té, no hi havia anat mai, ni a Catalunya ni al Marroc. Moltíssimes coses que per a la majoria de nens de la seva edat són totalment normals, per a ell són autèntiques novetats.

Dies més tard, uns quants dels mentors de nens de Sant Feliu de Guíxols, vam trobar-nos al Museu d'Història del poble, on vam fer una visita de luxe al museu i al monestir, guiats per la directora del museu i per l'arxivera municipal. La idea és que els mentors coneguem millor el museu, l'arxiu, les activitats que organitzen, i els materials que publiquen, per tal que poguem compartir-ho i aprofitar-ho amb els nostres mentorats quan quedem amb ells.

En aquesta línia, dissabte passat vaig dur l'Ahmed al Museu d'Història, on s'inaugurava una exposició de fotografia (i algunes maquetes i pintures) que portava per nom Un segle de temporals a Sant Feliu, i que repassava 100 anys de temporals i naufragis al poble, amb un especial record pel temporal del gener del 1911, quan van morir més de 140 pescadors i mariners a les costes catalanes i valencianes. També vam fer una visita ràpida a la resta del museu, on he animat a l'Ahmed perquè hi torni un dia amb el seu pare, que fa de pescador a Sant Feliu, i que segur que disfrutarà amb l'exposició dels temporals.

A la fotografia que encapçala l'apunt, l'Ahmed en primer pla, durants els parlaments de la inauguració de l'exposició.

UdG 20 anys

Avui que la UdG fa 20 anys, m'han demanat si volia participar amb una petita aportació al blog creat especialment per l'ocasió: UdG 20 anys.

Aquí teniu el que he escrit:

Des del 1997 només m’he separat de la UdG per períodes de temps molt breus. Vaig ser-ne estudiant d’Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes, també d’Enginyeria Informàtica, i després alumne del Doctorat en Tecnologia (això encara dura). Com a treballador, he estat becari, personal docent investigador, PAS, i fins i tot cooperant voluntari en un país com l’Índia. He col·laborat amb diferents grups de recerca i he participat en projectes tant nacionals com europeus. Gràcies a la vinculació amb la universitat he pogut viatjar per diferents països, i sempre m’ha agradat poder arribar a qualsevol congrés o conferència, dir que sóc de la UdG, i explicar on són i com són la meva ciutat i la meva universitat.

Crec que no descobriré res si dic que la nostra, no és la millor universitat del món, però sovint convé recordar que tampoc té res a envejar a les més properes, i que en alguns aspectes, com en recerca, molts dels nostres grups competeixen al més alt nivell.

Per descomptat no tot són flors i violes, i menys en aquest precís moment. Personalment, si hagués de demanar un desig pels propers 20 anys de la UdG, demanaria que no es converteixi en un lloc on merament adquirir certes habilitats professionals, i que es preocupi més d’eixamplar la ment i l’esperit crític dels estudiants.

Per molts anys UdG!