18/4/14

Gabriel García Márquez. In memoriam


La primera novel·la de García Márquez que vaig llegir fou El amor en los tiempos del cólera. Jo era molt jovenet i em va produir un efecte semblant a "ostres, ara entenc què és la Literatura, no sé què caram he estat llegint fins ara". Des de llavors he crescut molt com a lector, i l'he pogut llegir i rellegir en moltes ocasions, especialment Cien años de soledad, de la que no em canso mai.

Se'n va una de les grans veus literàries del segle XX, però quina sort tenim d'haver-ne estat contemporanis. Ens queda la seva obra ja immortal.

Aquí unes línies de Cien años de soledad:
En aquél Macondo olvidado hasta por los pájaros, dónde el polvo y el calor se habían hecho tan tenaces que costaba trabajo respirar, recluidos por la soledad y el amor y por la soledad del amor en una casa dónde era casi imposible dormir por el estruendo de las hormigas coloradas, Aureliano y Amaranta Úrsula eran los únicos seres felices, y los más felices sobre la tierra.

6/4/14

Un món feliç


Des dels 17 o 18 anys que tenia pendent llegir Un món feliç d'Aldous Huxley, però mai havia trobat el moment. Després d'ensopegar amb una edició del 1969 a casa els pares (Un mundo feliz, Plaza & Janés 1969), ja no he tingut excusa.

És un llibre que té l'etiqueta de clàssic del segle XX, i segurament ben merescuda. La novel·la m'ha agradat molt, i l'he llegit ràpidament. La veritat és que feia temps que no llegia ciència ficció. La cultura científica, literària i artística de Huxley li van permetre escriure una distopia molt punyent ambientada en un Londres futurista, on la tecnologia reproductiva, la biotecnologia i l'ensenyament durant el son han generat un món sense pobresa i amb molta estabilitat social, a costa això sí, de perdre coses tan importants com l'art, la diversitat cultural, la filosofia, la religió, etc.

El pitjor és que els vaticinis que feia Huxley el 1932 tampoc estan tan lluny del món que hem anat construint fins el 2014. En molts sentits la seva narració podria funcionar com una metàfora molt lúcida de la societat actual.

En la novel·la, les persones del futur busquen divertir-se mitjançant una droga (soma), el consumisme desmesurat, el sexe, i algunes pràctiques molt infantils; per contra han eliminat les possibles fonts de patiment, com la família, l'amor, i gairebé tota la llibertat individual. L'Estat controla la vida dels individus i els classifica en un sistema de castes rígid, que marca a tothom des que neix (o més ben dit, des que són decantats). Un món amb uns adults anestesiats, infantils i que no es qüestionen el perquè de les coses, ja que han estat condicionats des de petits.

Doncs això, que potser en el llibre està molt exagerat, però tampoc estem tan lluny.

Un llibre indispensable.

La il·lustració de dalt és d'en Sam Keating.


3/4/14

10.000 raons per creure en l'art a l'espai públic


Em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres aquesta xerrada que en Yazmany Arboleda va fer fa unes setmanes al TEDxUNC.

Amb en Yazmany ens conexíem virtualment des de feia temps, perquè tots dos havíem estat voluntaris a Shanti Bhavan, i el passat juliol finalment vam coincidir i ens vam trobar en persona a l'Índia. En aquest blog ja he parlat algun cop de les seves instal·lacions artístiques, com per exemple del projecte We Believe in Balloons.

Us recomano molt veure aquest vídeo, on explica les seves "escultures vives" i parla del poder de l'art en els espais públics. Com veureu és una persona desbordant d'energia i d'idees. Va ser un plaer i una sort compartir uns dies amb ell a Shanti Bhavan.

1/4/14

Las estrellas escriben


Ahir Octavio Paz hagués fet cent anys. Durant les últimes setmanes n'he estat compartint poemes i algun text. La veritat és que amb els anys s'ha convertit en un d'aquells autors als que sempre retorno i que mai em cansa.

Segurament Paz i Pessoa són els poetes que més m'han marcat.

Crec que la millor notícia del centenari es que es reeditaran les seves obres completes.

Ahir Google va fer-li un homenatge amb el doodle que encapçala aquest apunt. És curiós perquè vaig llegir a diferents mitjans que era un disseny estrany i difícil de catalogar, sense saber exactament d'on havia sortit el tema que havia triat l'artista que ho va dibuixar. Jo només sé que l'artista segur que havia llegit Hermandad ;)

Hermandad

Homenaje a Claudio Ptolomeo

Soy hombre: duro poco
y es enorme la noche.
Pero miro hacia arriba:
las estrellas escriben.
Sin entender comprendo:
también soy escritura
y en este mismo instante
alguien me deletrea.

Octavio Paz, Árbol adentro
Hermandad, per cert és el poema partir del qual vaig construir el relat Alfabets invisibles, que l'any passat va guanyar el 2n Concurs de Relats Curts de la UdG. El pots llegir aquí.

30/3/14

Si Whitman aixequés el cap. O ME! O life!


Aquests dies Walt Whitman es deu remoure a la seva tomba cada cop que s'emet per televisió l'anunci de l'iPad, on es reciten fragments del seu poema Oh, el meu jo! oh, vida! pervertint-ne del tot el significat. Segur que ja s'ha escrit algun assaig sobre l'ús de la poesia en la publicitat, però si no, realment algú hauria de fer-ho, perquè el tema dóna per molt. Hi ha molts altres exemples, em vénen al cap un anunci de Sony amb un poema de Leonard Cohen, o un de Coca-Cola amb versos de Rodolfo Fogwill.

Comparteixo aquí l'original de Whitman, sense fragmentar-lo, i en anglès. El trobareu dins de Leaves of grass, la seva gran obra, que va anar fent i refent durant tota la vida. Fa uns dies mencionava aquí mateix com en l'obra d'Octavio Paz poesia i pensament són inseparables; Whitman és un altre gran exemple d'això que deia.
O ME! O life!

O ME! O life!... of the questions of these recurring;
Of the endless trains of the faithless—of cities fill’d with the foolish;
Of myself forever reproaching myself, (for who more foolish than I, and who more faithless?)
Of eyes that vainly crave the light—of the objects mean—of the struggle ever renew’d;
Of the poor results of all—of the plodding and sordid crowds I see around me;
Of the empty and useless years of the rest—with the rest me intertwined;
The question, O me! so sad, recurring—What good amid these, O me, O life?

Answer.

That you are here—that life exists, and identity;
That the powerful play goes on, and you will contribute a verse.

Walt Whitman (1819–1892), Leaves of Grass

26/3/14

El jo plural


A molt pocs dies del Centenari d'Octavio Paz són bastants els diaris i suplements de cultura que comencen a dedicar-li pàgines i monogràfics.

Jo aquesta setmana, en comptes de compartir-ne un poema en compartiré una reflexió. El Paz poeta és inseparable del Paz pensador.
"...el hombre es un ser precario, complejo, doble o triple, habitado por fantasmas, espoleado por los apetitos, roído por el deseo: espectáculo prodigioso y lamentable. Cada hombre es un ser singular y cada hombre se parece a todos los otros. Cada hombre es único y cada hombre es muchos hombres que él no conoce: el yo plural..."

23/3/14

Laia Foundation, un projecte solidari al sud de l'Índia


Avui he llegit l'experiència de voluntariat de l'Alba Cobos a Vedanthangal (Índia) amb l'ONG Laia Foundation, i m'ha fet recordar aquelles primeres impressions de quan vaig marxar per primer cop de voluntari el ja llunyà 2005, també a l'estat de Tamil Nadu, però en un projecte diferent.

Recuperant una mica l'antiga l'essència del Com gotes a l'oceà, avui aprofito per donar a conèixer una mica els projectes que porta a terme la Laia Foundation, una ONG que fa temps que segueixo però que encara no he visitat en cap dels meus viatges al sud de l'Índia (a veure si la propera vegada!).

Crec que vaig conèixer els projectes d'aquesta organització a través del blog Chandra+Surya de l'Helena, ja fa anys, i des de llavors he mirat d'anar seguint el que fan. També vaig seguir un temps el blog d'en Xevi, amb alguns apunts èpics, com la seva visita al dentista. Era l'època dorada dels blogs, amb Facebook i Twitter encara embrionaris.

Laia Foundation és una ONG que dedica els seus esforços a construir un futur millor per als habitants d'una zona rural de l'Índia anomenada Vedanthangal (Tamil Nadu), a través de diferents projectes educatius, sanitaris i de suport a la dona. Us recomano passar per la seva web i subscriure-us al seu butlletí. Mireu per exemple la interessant feina que estan fent en Educació

També organitzen viatges solidaris i camps de treball a l'estiu. Així que si mai heu pensat en visitar el sud de l'Índia, aquesta pot ser una via molt maca d'aterrar-hi.

Us recomano també seguir les interessants piulades d'en Lluís Compte, un dels fundadors del projecte.

Finalment us deixo amb les impressions de l'Alba Cobos sobre el seu voluntariat a Vedanthangal. Són boniques, i segurament semblants a les que jo vaig tenir el 2005. Després de tants viatges, particularment jo discreparia amb que els nens de l'Índia són "molt diferents als d'altres llocs", tot i que entenc perfectament el què volia dir ella quan ho va escriure.

Feia anys que buscava un voluntariat però mai trobava ni el moment ni el lloc. Tenia clar que volia que fos de caire educatiu i social i a poder ser, amb dones i infants. Vaig trobar-me amb Laia Foundation gràcies a un amic (amb qui vaig venir la primera vegada). Els projectes em van semblar molt atractius i de seguida em vaig posar en contacte amb ells per sol·licitar el voluntariat.

Vaig fer un voluntariat de llarga estada. Vaig enllaçar el camp de treball de l’agost amb la meva estança en solitari. El camp de treball va ser molt positiu, vaig viure la primera pinzellada de l’Índia i vaig poder compartir moments formidables amb altres voluntaris. Quan vius experiències molt fortes i impactants, trobo que el fet de poder compartir impressions i sentiments amb altra gent, que estan vivint el mateix, és a vegades necessari. Aquest va ser l’aspecte que potser vaig trobar més en falta al principi de la meva experiència en solitari. Tot i així, des d’un primer moment molta gent del poble (sobretot professors i alumnes de Laia Foundation) em van acollir com a part de la seva família i vaig tenir l'oportunitat de conèixer la cultura de primera mà.

De tots els projectes amb que vaig col·laborar amb Laia Foundation destaco la participació als centres de reforç. És motivador observar que el primer dia que hi vas els nens no saben respondre a certes preguntes en anglès i al dia següent, en canvi, si que ho fan. Un altre aspecte a destacar és l’alegria amb la que et reben els nens del centre quan et veuen arribar.

Des que vaig arribar aquí que penso que els nens de l’índia són molt diferents als d’altres llocs: tenen uns somriures i unes mirades de curiositat i felicitat que s’encomanen i et fan sentir molt a gust al seu costat.

Aquí estic aprenent moltes coses que no esperava. En primer lloc, que la vida pot ser molt diferent a la que estava acostumada: els ritmes, les prioritats... Quan vens aquí t’has d’adaptar al seu ritme i viure lentament, de manera intensa i apreciant els petits detalls, com ara un bon menjar o l’olor de gessamí de les flors que les dones es posen als cabells. Recomanaria a tothom aquesta experiència. Veient altres realitats, coneixent noves maneres de fer les coses i veure el món et fa ser més flexible amb tu mateix i amb la gent que et rodeja. 

Alba Cobos

20/3/14

La calle


Ja queden pocs dies pel centenari d'Octavio Paz. Avui comparteixo el poema La calle.

La calle

Es UNA calle larga y silenciosa. 
Ando en tinieblas y tropiezo y caigo 
y me levanto y piso con pies ciegos 
las piedras mudas y las hojas secas 
y alguien detrás de mí también las pisa: 
si me detengo, se detiene; 
si corro, corre. Vuelvo el rostro: nadie. 
Todo está obscuro y sin salida, 
y doy vueltas y vueltas en esquinas 
que dan siempre a la calle 
donde nadie me espera ni me sigue, 
donde yo sigo a un hombre que tropieza 
y se levanta y dice al verme: nadie. 

[1938-1946]
Octavio Paz  

Foto: Eric Hancock at Flickr

13/3/14

11 minuts amb la pell de gallina


M'he emocionat veient aquest vídeo que van gravar la gent de She's the First a Shanti Bhavan durant la graduació del 2012. El vídeo es centra en la Mahesh —una de les noies que es va graduar aquell any—, i en la seva mare. Hi veureu l'escola, però també el poble d'ella i casa seva.

Recordo molt bé la Mahesh. Quan vaig arribar a Shanti Bhavan per primer cop, ella estudiava 6è i era una nena molt llesta que tenia claríssim que algun dia volia ser cardiòloga. Actualment estudia biotecnologia en una universitat de Bangalore, amb la intenció de continuar amb medicina.

Si mireu el vídeo entendreu com és d'increïble que una nena com ella, havent nascut en el context que va néixer, pugui estar estudiant biotecnologia. Bravo per Shanti Bhavan!

Un dels millors vídeos que he compartit en aquest blog (en anglès sense subtítols, això sí). Adjunto també al final, una fotografia d'un taller de robòtica educativa que vaig fer el 2009. La Mahesh és la segona per l'esquerra.

 
Magho (Daughter) from She's the First on Vimeo.


3/3/14

10 coses que trobo a faltar a la universitat


Un llistat de deu coses que trobo a faltar a la universitat. I sí, algunes són molt utòpiques, d'altres gens. L'ordre és totalment arbitrari. No parlo de la Universitat de Girona sinó de la universitat en general.

1.- Art públic

Crec que els espais públics de la universitat haurien d'exposar molt més art, accessible a tothom. Per espai públic entenc els espais oberts dels campus, però també l'interior de les facultats. Per què? Doncs perquè l'art humanitza, inspira, promou la creativitat i ajuda a pensar. L'experiència estètica és important en qualsevol estadi de l'educació. En l'educació superior, potser encara més.

La meva experiència visitant universitats em diu que això, a Estat Units ho tenen molt més ben interioritzat que aquí. Penso per exemple ens els campus de Columbia o del MIT, on contínuament et trobes amb obres d'art mentre passeges. Probablement es tracta més d'una qüestió cultural que no pas de diners.

2.- Educació pel Desenvolupament

Generalment s'entén l'Educació pel Desenvolupament (ExD) com un procés d'aprenentatge actiu que busca generar canvis ens els valors i les actituds a nivell individual i col·lectiu, amb el propòsit d'aconseguir un món on els recursos i el poder estiguin repartits de manera més justa, i amb un esperit de respecte per la dignitat humana.

L'educació superior no pot estar al marge d'això. Si la universitat només es dedica a formar professionals qualificats per poder fer certes feines, pareu els motors que jo vull baixar. M'agradaria pensar que ajudem a crear ciutadans crítics, responsables i compromesos socialment, i en aquest sentit penso que totes les carreres haurien de tenir assignatures relacionades amb l'ExD. Avui en dia però, això passa molt poc, i la formació d'aquest tipus només s'aconsegueix gràcies a iniciatives puntuals i al marge dels currículums dels estudiants, com les que per exemple porta a terme l'Oficina de Cooperació de la UdG.

3.- Classes a l'aire lliure

Acabo de llegir Sriniketan de Rabindranath Tagore (Etnos Libros 1991), on el poeta explica la seva immensa (i aquí quasi desconeguda) obra pedagògica. La importància que dóna a estudiar a l'aire lliure i en contacte amb la natura m'ha fet reflexionar sobre el tema. Això és aplicable a la universitat i a l'escola (com quasi tot el que dic). Realment, si la climatologia ho permet, per què no fem classes a l'exterior? Sembla utòpic seure sota un arbre a fer una classe, però ho és? Necessitem sostre, parets, cadires i pissarres? Potser en molts casos sí, en d'altres, definitivament no. De fet, ara mateix, estudiar a l'exterior és més possible que mai, ja que la gran majoria d'estudiants universitaris porten dispositius mòbils que ens permeten configurar una "classe" allà on vulguem.

I encara més, per què hem d'estar quiets i asseguts? Es podria fer una classe caminant, per exemple? Personalment, des de sempre, quan necessito pensar profundament quelcom, camino. No és deliberat, simplement sense adonar-me'n em poso a caminar per dins de l'habitació, o d'una habitació a l'altra. Tagore diu que la ment està lligada al cos, i que quan els pensaments circulen sentim la necessitat d'acompanyar-los de moviments. En aquest sentit ell diu que l'escola ens fa donar el primer pas en fals, ja que se'ns demana que pensem asseguts, pràctica a la qual ens acostumem ràpidament, deixant les nostres ments desproveïdes de la col·laboració del cos.

Einstein (que per cert va conèixer personalment a Tagore) també va parlar sovint de la importància de pensar tot caminant.

4.- Portes obertes

Aquí no em refereixo a jornades de portes obertes, sinó literalment a classes de portes obertes. No dic que sempre hagin de ser així, però per què no obrir de tant en tant la classe a tothom que vulgui treure-hi el cap i aportar quelcom? Penso en com avui les xarxes ens deixen experimentar en aquest sentit. Per posar un exemple, trobo genial la proposta de docència oberta i participada de l'assignatura Nous turismes del professor Donaire, aquí a la UdG. Evidentment hi ha àmbits, com el turisme, en els quals és més fàcil fer experiments d'aquest tipus. No m'imagino una assignatura com Models abstractes de càlcul desenvolupada seguint el mateix plantejament.

5.- Contacte entre Ciències i Lletres

Tot i que la meva formació és cientificotècnica, sempre he sentit passió per les lletres, i em costa molt entendre'n la separació, que de fet em sembla antinatural. Sempre he pensat que als primers cursos de les carreres de ciències hauria d'haver-hi algunes assignatures de lletres i viceversa.

Per exemple, com es possible que en una carrera científica no s'estudiï ni història de la ciència ni filosofia de la ciència? No té cap sentit.

Sobre aquest tema de la separació entre Ciències i Lletres, m'han recomanat llegir el llibre Érase una vez el zorro y el erizo: la humanidades i la ciencia en el tercer milenio de Stephen Jay Gould. Encara no ho de fet, però el tinc entre els pendents.

6.- Interdisciplinarietat

Segurament molt lligat amb el punt anterior. A la universitat la compartimentació i l'especialització en els coneixements és cada cop més accentuada.

No estic en contra de l'especialització, que funciona molt i molt bé (avui en dia és impensable retornar a la figura del savi renaixentista), però no hi ha dubte que caldria construir ponts entre disciplines, i això algunes universitats ho fan millor que d'altres.

Les innovacions quasi sempre sorgeixen a les fronteres entre disciplines, i hem d'acostumar els estudiants a moure's per aquest llindars. Per suposat això encara és més important quan parlem de la recerca a la universitat.

7.- Integració amb la ciutat

Trobo que en general les universitats no s'obren prou envers les ciutats que les acullen. Girona per exemple s'autoanomena ciutat universitària, però quin tant per cent de la ciutadania participa (excloent estudiants i personal, clar) algun cop a l'any en activitats de la universitat? De fet, no en tinc ni idea, però intueixo que un percentatge molt petit. La meva percepció és que la meva família, els meus amics, els meus coneguts, estan lluny de la universitat (tot i que hagin passat per ella).

Aquí tornem al punt de si la missió de la universitat és exclusivament formar futurs professionals, o hi ha quelcom més? Quasi tots estarem d'acord en que la seva missió és més àmplia. Obrir-se, o més ben dit integrar-se a la ciutat, penso que és fonamental. Com fer-ho, ja és una altra història.

En el meu àmbit de treball, iniciatives com la First LEGO League o la recent Girobòtica em semblen genials, perquè apropen la universitat a un públic molt i molt general, i no només al petit grup de persones que habitualment atenen les xerrades, debats, i jornades que s'organitzen a les facultats.

També penso que el disseny i l'arquitectura dels campus és fonamental. A Cambridge per exemple, molts ciutadans literalment travessen edificis del MIT per moure's per la ciutat d'un costat a l'altre.

8.- Espais de silenci

Aquest és un punt molt personal. Penso que les facultats farien bé de tenir espais de silenci, on els estudiants i el personal poguessin desconnectar del brogit diari, senzillament seient en silenci, meditant o estant amb els seus pensaments.

I no, no parlo d'espais d'estudi ni de biblioteques, on de fet no he acabat d'entendre mai perquè cal guardar-hi silenci.

9.- Coneixement obert

Les universitats haurien d'apostar de forma contundent pel Coneixement Obert, en tots els àmbits. Això implica treballar d'una manera molt diferent de com s'ha treballat fins ara.  La universitat del futur hauria de compartir (retornar) lliurement el coneixement en benefici de la societat.

Trobo molt interessants iniciatives com els OpenCourseWare (OCW), que consisteixen en compartir les assignatures i les lliçons gratuïtament a través d'Internet. El cas paradigmàtic és el del MIT, que el 2002 va començar a compartir les seves lliçons, i ara té més de 2000 cursos compartits, amb infinitat de materials (molts d'ells inclouen fins i tot vídeos de les classes).

La universitat que consideri que compartir les lliçons és una amenaça, està clar que no ha entès res.
 

10.-Bons professors

Saber molt d'un tema no et converteix en bon professor. Les universitats són plenes de savis en les seves particulars matèries, però sovint amb molt poques habilitats a l'hora de conduir una classe.

No pot ser que algú es dediqui a l'educació sense saber a penes res d'educació. No sé quina és la solució, ni com ho fan a altres llocs, però penso que faria falta molta formació.

Si el professor no és bo, si es limita a passar el mateix powerpoint que cada any, sense cap preocupació per motivar als alumnes, per què l'estudiant hauria de molestar-se a anar a classe? I especialment ara, quan tenim a l'abast d'un clic a professors de Harvard, MIT, Stanford o Oxford. Cal posar-se les piles. Si jo ara tornés a començar a estudiar, ho tindria claríssim.

Fotografia: Olga Berrios at Flickr