Bloggers Unite Human Rights

Des de fa uns dies, a la columna de la dreta tinc posada aquesta imatge que ara està a dalt d’aquestes línies. El motiu és que avui 15 de maig, hi ha una crida a tots els bloggers del món per publicar una entrada relacionada amb els drets humans. La campanya és de BlogCatalog i Amnistia Internacional.

De fet no hauré de sortir gens de la temàtica del blog per publicar una entrada relacionada amb els drets humans.

Dedicaré l’entrada a l’anunci de la campanya “Vacances en Pau 2008: colònies per a infants sahrauís”, que he llegit al butlletí de la Coordinadora d’ONGs Solidàries de les comarques de Girona i l’Alt Maresme.

Crec que els drets dels infants sahrauís són sense cap dubte un tema apropiat per aquesta campanya. Aquí teniu l’anunci.

El proper dijous 22 de maig, a les 8 del vespre, ACAPS-Girona organitza una sessió informativa per a totes aquelles famílies interessades en acollir nenes i nens sahrauís durant els mesos d'estiu. Les colònies per a infants sahrauís tenen com a objectiu evitar als nens i nenes que viuen als camps de refugiats les altes temperatures que s'hi registren els mesos de juliol i agost. A més, l'estada dels nens i nenes a les nostres comarques, permet que se'ls pugui fer una revisió mèdica i que ingereixin aliments rics en vitamines, que rarament poden consumir la resta de l'any. La xerrada informativa es farà a l'antiga estació d'Olot, a Girona.

Més informació: projecte-vacances-en-pau-2008

Ahir Jaipur, avui Àlava

Com gotes a l’oceà es solidaritza amb les víctimes de l’atemptat perpetrat ahir a Jaipur (Índia) on van morir 80 persones causant a part més de 200 ferits, i amb la víctima mortal i els quatre ferits del cotxe bomba d’ETA a una caserna d’Álava.

“La violència és la por als ideals dels altres”.
Mahatma Gandhi

La fi és el meu principi

Vaig conèixer “El fin es mi principio” de Tiziano i Folco Terzani (Ed. Maeva, 2007) a través d’un apunt al blog de l’Hernán Zin.

Quan al març del 2004, Tiziano Terzani veu apropar-se el final de la seva vida, decideix reunir-se amb el seu fill Folco per mantenir amb ell unes valioses converses sobre la vida que ha portat. El llibre és la transcripció d’aquestes converses, per això el subtítol “un padre, un hijo y el gran viaje de la vida” és tan encertat.

Impressiona la serenitat increïble amb la que Tiziano Terzani va afrontar la seva imminent mort. Sense cap dubte els 30 anys que va viure a Àsia, i especialment els últims anys a l’Índia, van transformar completament la seva manera d’entendre la vida.

Les conversacions transcrites en aquest llibre tenen lloc a Orsigna (Itàlia), on Terzani va tornar per morir amb els seus després de passar una temporada retirat ell tot sol als Himalaies on havia anat per retrobar-se amb la natura i per estar en silenci. Retir voluntari que va fer després de conèixer que tenia càncer i de veure com el seu cos s’anava desfigurant per culpa de l’enfermetat.

Terzani va nèixer en una família florentina molt humil, i desafiant el destí que li reservava el seu origen social es va fer periodista i va recòrrer incansablament tot el planeta. La guerra freda, la Xina maoista, l’apartheid, la guerra de Vietnam o les carniceries de Pol Pot a Cambodja són alguns dels aconteixements que va viure i reflectir en els seus articles i llibres.

En les conversacions amb el seu fill Folco, repassa tota la seva vida com a corresponsal del semanari alemany Der Spiegel, però també reflexiona sobre les grans preguntes de la vida des de la perspectiva que li dóna la vellesa i una vida plena d’aventures i d’experiències en les que va ser un testimoni privilegiat. Alguns dels temes que tracten són la guerra, el compromís polític, l’amor o la preparació de la mort.

Últimament estic tenint molta sort amb els llibres. Aquest n’és un clar exemple. A part de llegir unes reflexions fantàstiques d’un veritable savi, he après moltes coses de la història recent a l’Àsia. Fets i aconteixements que no s’estudien al col·legi i que per la meva edat coneixo molt vagament.

Una gran troballa. Altament recomanable.

FOLCO: ¿No tienes la sensación de haber dejado algo sin hacer?

Papá niega con la cabeza.

TIZIANO: Precisamente ésa es una sensación quizá un poco… ¿cómo lo diría?..., soberbia. Pero realmente ya no me interesa nada. Leo los periódicos para que me hagan compañía, para distraerme de un dolor, pero ya los leí hace treinta años. Las mismas historias.

FOLCO: Lo que haces ahora, entonces, ¿es desapegarte? ¿Ésa es la idea? ¿Te estás alejando de todo?

TIZIANO: Sí, me voy. Ya lo ves, no quiero ver a la gente. ¿Qué me importa? Si me quedan tres semanas, dime si me voy a quedar escuchando al señor R. ¿Debo hacerlo porque son mis últimas responsabilidades antes de irme? ¿Quiero ver a N? ¿Quiero ver a Q? No, no quiero ver a nadie. Tengo delante este inmenso océano de paz y el piloto está preparado. ¿Me quedo pescando aquí en la orilla? ¡No, me voy, me voy!

FOLCO: ¿Estás preparado?

TIZIANO: Podría irme mañana.

FOLCO: ¿Tan pronto?

TIZIANO: Sí, sí. De verdad. Folco, créeme.

FOLCO: ¿Por qué has terminado más o menos con todo?

TIZIANO: Eso es. Y creo haber preparado también a mamá. Hemos hablado a fondo, hemos tenido también algunos días emocionantes en que hemos hablado, y ella, que me conoce bien y durante toda su vida ha sido tan generosa conmigo, también ha entendido todo esto.

Pensament nº22: sobre la felicitat i la desgràcia

La felicitat és més lleugera que una pluma;
ningú sap com agafar-la.
La desgràcia és més pesada que la terra;
ningú sap com desprendre’s d’ella.

Chuang Tsé (Zhuangzi)

Per què escric en català

Fa uns dies vaig rebre un comentari que d’alguna manera m’ha fet reflexionar al voltant del per què de la meva elecció del català com a llengua vehicular d’aquest blog.

Mantindré en l’anonimat la persona que em va enviar el missatge, però el contingut us el copio tot seguit perquè pogueu entendre la meva sorpresa i posteriors reflexions.

Hola eduard, perdona que te hable en español. Pero es el idioma que conozco. Y perdon tambien por la ironia.. :P

Ya me ha pasado varias veces que he visto una foto de tu blog, y me he quedado con las ganas de saber de que iba. Entiendo que conozcas una lengua minoritaria (a nivel global) y que la quieras... mmm... defender? usandola. Pero suponiendo que tambien conoces el español, por qué utilizas el codigo (idioma) menos conocido para mandar un mensaje al mundo mundial?

La respuesta parece que sale sola: porque el mensaje no esta dirigido a mi ni, en general, a los que no hablen catalan. Pero entonces cómo te planteas esta exclusion en una red social, en un lugar donde se busca la cooperacion y formar una red social.

Si pudiera, me expresaria en un idioma que todos los hombres y mujeres entendieran. No puedo. Bueno, siempre es un consuelo saber que el español es el tercer idioma mas usado en el mundo. El uso del catalan es aun mas incomprensible en una web como ésta (de difusion y tal.. ) cuando los que hablan catalan tambien podrian entender lo que
dices en español.

Pues eso, que no lo entiendo. Seguro que tu lo ves desde otro punto de vista ¿me lo cuentas (en español)?

Per posar en contexte aquest comentari, cal dir que el feed del meu blog també apareix redirigit dintre d’algunes xarxes socials a les que participo (Facebook, etc.), i concretament aquest comentari el vaig rebre dins la Red Cooperacción, una xarxa social per posar en contacte gent del món de la cooperació al desenvolupament.

Suposo que us podeu imaginar la meva sorpresa al llegir el comentari. Primer de tot em sembla increïble que avui en dia encara es cregui que si algú escriu en català ho fa forçadament de manera reivindicativa o per defensar la seva llengua. Jo escric en català perquè és la meva llengua, simplement. Per mi és el més natural del món, i en fer-ho no tinc cap pretensió d’excluir ningú ni tampoc de reivindicar res. De fet al meu blog, existeixen dos enllaços per fer la traducció automàtica del text a l’espanyol i a l’anglès, potser massa amagats pel que veig. Els hauré de donar més presència.

L’argument de que escrivint en espanyol arribaria a més gent em sembla una mica fluix i ja molt gastat. Primer perquè parteix de la hipòtesi de que escric el meu blog per a tot el món, i segon perquè com també sé anglès i amb aquesta llengua encara arribaria a més gent, llavors em tocaria escriure el blog en llengua anglesa. I d’aquí poc tots hauríem d’escriure en xinès per aconseguir el màxim d’audiència.

A l’autor del comentari li sembla estrany l’ús d’una “llengua minoritària” dins una xarxa social de cooperació. A mi el que em sembla estrany és la seva reacció, precisament dins de l’entorn de la cooperació, on jo entenc que la diversitat és molt important. Val a dir però, que el seu missatge ha estat molt educat, tot i que encara no ha contestat a les raons que li vaig enviar de resposta (les mateixes que escric ara, però en espanyol).

Qui sap, potser està tan sorprès com jo.

En resum,

• Escric en català perquè per mi és el més natural, és la meva llengua materna, la que coneixo millor. Penso en català, parlo en català i escric en català.
• No tinc cap ànim d’excluir a ningú ni de reivindicar res. Al meu blog he penjat molts cops textos en espanyol perquè sovint traduir-los és absurd. Si publico un poema de Borges evidentment no ho faré en català. Quan publico articles científics pel meu doctorat ho faig en anglès. No tinc cap problema per llegir i escriure altres llengües, al revés, crec que és enriquidor i, m’encanta llegir literatura en espanyol.
• No pretenc que aquest blog es llegeixi a tot el món, però per si hi arriba facilito la traducció automàtica del text.
  
• Finalment, amb tot això no intento justificar l’ús del català al meu blog, ja que evidentment no necessita cap justificació, sinó que m’he limitat a escriure les reflexions que m’ha provocat el comentari rebut.

M’encantaria saber la vostra opinió sobre aquest tema. Per què escriviu el blog en català? Considereu que estem practicant exclusió?

Cicle de conferències sobre l’Índia rural i la FVF

Seguint el consell d’uns quants lectors del blog, intentaré publicar amb antelació la informació dels events que trobo interessants, i no només els meus comentaris posteriors després d’haver-hi assistit.

Gràcies al recomanable blog del Juan i la Sonia he descobert que Sasi Kumar de la Fundació Vicenç Ferrer està per Catalunya donant a conèixer el treball de la fundació a Anantapur a través d’algunes conferències.

Me’n recordo bé del Sasi dels dos cops que he estat a Anantapur. Alla molts dels treballadors locals de la FVF parlen espanyol, però ell era dels pocs o l’únic que també sabia català. Els he robat la foto que il·lustra aquest post al Juan i la Sonia.

A la web de la fundació hi trobareu l’agenda amb tots els actes.

Jo us en destaco dues conferències (que són iguals, però en llocs i dies diferents).

• La primera, escollida per la proximitat, es fa a la Casa de Cultura de Girona, el 21 de maig a les 19:30h.

• La segona és a la Fundació Àngel Planells de Blanes, el 26 de maig a les 20:00h. Un dels patrons fundadors d’aquesta entitat és en Jaume Puig de la Nau Argos, que també presideix l’Associació Solidària Blanes amb Anantapur.

El títol de les conferències és “L'Índia rural i el projecte de la Fundación Vicente Ferrer”, i durant l’acte es projectarà una versió reduïda del DVD “Comprometidos con Anantapur”.

La història del colibrí

Fa pocs dies us vaig parlar del Fòrum Alternative Challenge. Doncs bé, en la sessió innaugural que va obrir l’event es va mencionar una petita història que va molt en la línia de les gotes a l’oceà d’aquest blog.

"Había una vez en la selva amazónica un gran incendio que la devoraba, entonces un pequeño colibrí se afanaba por ir al rio a recoger agua en su pico y derramar las gotas sobre el incendio. Todos lo animales se reían, se burlaban de él y le decían que con unas cuantas gotas no podría apagar el incendio, entonces éste les dijo: ya lo sé, yo solo no lo apagaré, pero por lo menos hice mi parte".

Sense cap dubte reaccionar i actuar és millor que quedar-se amb els braços creuats.

“Sé que són només unes gotes d’aigua, però si no hi fossin, l’oceà les trobaria a faltar” Teresa de Calcuta.