He participat al II Concurs de Relats Curts de la UdG i he tingut la fortuna de ser-ne un dels guanyadors. El concurs ha estat organitzat conjuntament des de l’Oficina de Cooperació i la Unitat d’Igualtat de Gènere, amb el propòsit d’ajudar a fer visibles els Objectius del Desenvolupament del Mil·leni des d’una perspectiva de gènere. Hi ha participat tota la comunitat universitària (estudiants, PAS i PDI).
El format del concurs em va semblar molt atractiu. Els participants partíem d’unes fotos d’en Javier Rodríguez, periodista reconegut internacionalment pels seus reportatges fotogràfics que mostren les dures realitats de molts països del Sud. A partir d’una de les fotografies (totes elles de dones i nenes) havíem de construir un relat, sense saber res de la història real que hi havia darrere d'aquella imatge.
El resultat de tot plegat ―fotos, relats reals del periodista i relats imaginaris dels guanyadors―, ha quedat publicat en un bonic llibre que ha editat el Servei de Publicacions de la UdG.
Jo vaig escollir una fotografia d’una nena índia, com no podia ser d’una altra manera. Només de veure-la em va venir al cap un post que vaig escriure el 2009 (La nena més trista del món) i un petit relat que vaig escriure el 2012 (Alfabetos invisibles). Així que el relat final que vaig presentar sorgeix d’una barreja d’aquests dos escrits que ja havia publicat en aquest blog. Us adjunto a continuació el relat tal com va quedar.
Alfabets invisibles
«Soy hombre: duro poco / y es enorme la noche». Per algun motiu estrany Octavio Paz ressonà al meu cap mentre esperava, assegut a la meva motxilla, que arribés el tren 12324. Vaig comptar quinze rates en menys d’un minut. Un grapat de nens i un parell de gossos esquelètics caminaven a poc a poc entre elles, per sobre de les vies, furgant i buscant restes de menjar que algun passatger hagués llançat en passar. A l’andana, a escassos metres, jo capbussat en el meus pensaments, envoltat de cossos grisos que es movien, obrien els ulls i respiraven, al compàs dels sorolls de l’estació.
«Pero miro hacia arriba: / las estrellas escriben» prosseguien els versos en els meus pensaments. Però no hi havia llums en el cel nocturn de Shalimar Station, només un sostre de xapa rovellada sobre el meu cap, llum tènue d’uns fanals decrèpits, i la negror absoluta sobre les vies. Els únics que escrivien eren els corbs, dibuixant a l'aire ―negre sobre negre― alfabets primitius, insondables, més antics que els Vedes, que l'Índia, impossibles de desxifrar.
«Sin entender comprendo: / también soy escritura». I llavors la revelació, instant sempitern i fugaç alhora. M’aclapararen espurnes de Schopenhauer, les Upanishads i fins i tot del mateix Paz: el món és la meva representació. Veritat absoluta per a tot ésser vivent i cognoscent. Escric i sóc escrit, escric i sóc escrit, escric i sóc escrit... «y en este mismo instante / alguien me deletrea».
Una mà m’estirà la màniga i em féu tornar a la realitat. Era una nena amb el cabells curts, embolicada en una manta grisenca. No deia absolutament res, només em travessava amb uns ulls immensos que il·luminaven la negra nit de Kolkata. La coneixia, i ella també m’havia reconegut. Durant les meves visites al West Bank Hospital l’havia vist vagarejar de dia per Andul Road, amunt i avall, tota sola. El primer cop em semblà la nena més trista del món. Romania dreta en una cantonada, immòbil, plorant desconsolada, tota esperrucada, amb uns peus nus ennegrits per una vida de carrer, i unes llàgrimes que li llevaven la pols de la cara i descobrien el color real de la seva pell. Tenia la mirada perduda dirigida al trànsit, sola entre quinze milions de persones que la ignoraven.
El segon cop també estava sola, però més tranquil·la. Caminava de nou per Andul Road, concentrada, seguint petites trajectòries irregulars que no vaig arribar a entendre. Com si escrivís símbols al terra amb les seves passes, ara curtes, ara més llargues. Novament alfabets invisibles. Aquest cop però, em vaig aturar. Vaig comprar una pinya, la vaig fer tallar a trossets, i la vaig oferir a la nena. La deglutí sencera mentre jo mirava d’entaular conversa, primer en anglès i després xampurrejant quatre paraules en bengalí. Però res, ella no pronuncià ni una sola paraula. S’acabà la pinya, em regalà un somriure gairebé imperceptible i seguí caminant.
I ara, quan jo ja marxava d’aquella ciutat descomunal, me la vaig tornar a trobar. Palplantada en aquella andana, on devia dormir cada nit. Fou la gota necessària per desbordar-me. Em vaig posar a plorar, just al mateix temps que un estrèpit sostingut entrava pel sud, omplint tota l’estació. Era el meu tren que arribava, i al posar-me dempeus passà quelcom inexplicable. La nena em va abraçar i no em deixava anar.
Dos minuts després veia el meu tren allunyar-se per la via quatre. Nova Delhi podia esperar, la Lakshmi (el seu nom és una de les moltes coses que vaig descobrir els següents dies), en canvi, no.
