Search Results

I retrieve an article I wrote in Catalan in 2019 called " The Little Refugees ", after spending much of that summer working at the Malakasa refugee camp in Greece. Five years have passed, but unfortunately, it is still very relevant today. Just think of the current humanitarian crises and the displacement they are causing. *** Only 40 kilometers separate Athens from Malakasa. The municipality has about 1000 inhabitants, and right next to it is the refugee camp, with some 2000 residents mainly from Afghanistan, but also from Iran, Turkey, Syria, Pakistan, Iraq, and other places. Of these residents, about 600 are children. Greece —the cradle of what has been called "Western culture"— is filled with camps like this one. It gives food for thought. Let it be clear that the intention of this note is not to explain the refugee crisis in Europe. In the photograph, alongside a girl from the Malakasa camp, I have placed the little refugee, the name by which is known this anonymous sculpture found in the ancient city of Nisa (Anatolia), and which I stumbled upon one day at the Archaeological Museum of Athens. Its history is curious: it was saved and brought to Athens in 1922 by refugees fleeing the Greco-Turkish wars. The sculpture itself also appears to be a refugee child, dressed only in a cape and hugging a small animal, so it has come to be known as the little refugee . It is believed to be a Roman copy of an earlier Greek sculpture (from the 3rd century BC). Undoubtedly, the history of humanity has been full of little refugees. Here, I share my experience with the little refugees of Malakasa. Although I have been working on educational and development cooperation projects for vulnerable communities around the world for many years, this was my first experience working in a refugee camp. My volunteer work was through the organization Happy Caravan (1) , which promotes education, creativity, and safe spaces for children and youth in two camps: Malakasa and Thermopylae. Some of the children in the camps can attend Greek schools (since some of the public educational centres have made an effort to integrate them, in some cases by operating in two shifts), but many children spend months in the camps without being schooled. Additionally, before arriving at European camps, some of them have travelled for months or years (for example, those from Afghanistan generally have passed through Iran and Turkey). Therefore, the youngest have never been schooled, and the older ones may have not been schooled for two or three years. If we add to this all the traumas they have experienced (fleeing from wars, from the Taliban, etc.), the precarious conditions and dangers of their journey, and the harsh conditions within the camps (many families spend months in a tiny tent), we find that 100% of the refugee children are students with special educational needs. The NGOs that are developing educational projects within the camps contribute their part and do incredibly necessary work, but the problem is immense and relentless. In Malakasa, Happy Caravan, thanks to volunteers from around the world, is teaching English, mathematics, and art to the children in the camp. The space they have is a small Isobox container, which serves as a school. Five groups of children, grouped (more or less) by age, attend each day from Monday to Friday throughout the year. The groups usually consist of between 15 and 30 students. There, I did the same thing I've been doing for the last decade in educational projects I've participated in: putting technology at the service of creative learning, through activities where children imagine, collaborate, and use technologies as a means of expression. These are activities where the boundaries between technology, science, and art are blurred, designed to promote key competencies: creativity, critical thinking, teamwork, curiosity, empathy, etc. Although I have been doing this for many years in many different contexts, in Malakasa there were very special challenges: As I've mentioned, in the camp, we can consider that all children have special educational needs. The groups are incredibly diverse, and for the first time in my life, I've found myself teaching such basic things as writing letters in our Latin alphabet. The fact that they have had little or no schooling and the very life of the camp (where many children roam for hours without supervision) means that there are more behavioural problems than usual in a classroom, and that their ability to concentrate is quite short. The space in the container is limited, without tables or chairs, and although team activities can be conducted, management is complicated. Despite the air conditioning in this module, the heat was always present during the classes in the summer. Acoustics are also a problem because everything echoes a lot, and children outside (who often do not know what time it is exactly) constantly knock to enter the classroom. Happy Caravan has grouped the children into 5 groups, and each day holds a class for each group. The classes last 50 minutes (with a 10-minute break between classes to prepare for the next one). Generally, once you have all the children inside, seated, and you've done the initial presentation or activity, you only have about 35 or 40 minutes of work time left. This fragmented education makes it difficult to conduct project-based learning. If in a high-complexity school in Catalonia there is considerable mobility and students arrive mid-course, in a refugee camp this movement is daily. Every week you have new students (new residents) and every week some leave (families relocated to other camps, or who have obtained papers and leave for Germany, or who venture to try their luck moving without being regularized). There are also students who, even though they have not left the camp, stop coming to school for days or weeks, and then return. All this creates dynamics that are complex to manage. The most common language in the camp is Farsi, and fortunately, some Happy Caravan volunteers speak it. Currently, there is a volunteer of Iranian origin, and another volunteer who is an Afghan refugee residing in the same camp. The groups of older children (teenagers) speak English quite well and are easy to communicate with. With the little ones, however, translations from English to Farsi are necessary. Sometimes there are also students who speak neither English nor Farsi, for example, someone from Pakistan who only knows Urdu. Despite all these challenges, the work of Happy Caravan is excellent, and I have met incredibly young and well-prepared people. I have always thought that to volunteer in development cooperation projects, it is better to have passed the age of twenty-five, for life experience, knowledge, and maturity. This is something I have empirically observed in various places, but especially in development cooperation projects in South India. However, in Malakasa, my theory has been disproven. I have worked with volunteers barely in their twenties, who possess maturity, experience, energy, and an ability to connect with children that is enviable. The relationship with the children has been fantastic, but I had to earn their trust very gradually, compared to other places where I've worked. Most had never had a male teacher before and were not at all accustomed to it. Happy Caravan has only been in this camp for six months, and they had not had any male volunteers before. The work of these organizations is also important in this respect: to promote positive values and offer children role models that break the stereotypes and gender roles they have assumed. Speaking of stereotypes, everyday life in the camp has also shattered quite a few for me. I have heard tragic stories of incredibly brave people who left everything to come to a Europe they imagined welcoming but found it shut its doors to them. I have seen things I never thought I would see in a European country. My second day at the camp, there was a severe storm at night and a tree fell on one of the tents. A girl was seriously injured by branches that literally pierced through her. The vulnerability of those who are not fortunate enough to live in prefabricated modules is total. I met children like Masumeh, an Iranian girl of about 8 or 9 years old, who clearly had a keen interest in learning and great abilities. In class, she always listened very attentively and helped maintain order when there was a lot of noise. One day, I found her just outside the school at the start of her class, but she was not going in. I asked her why, but she spoke almost no English and responded in Farsi. Seeing that I did not understand, she asked the Afghan volunteer to translate what she was saying to me. Her family was being moved to another camp, and she would not return to school. When she realized I had understood, she gave me a hug that I don't think I'll ever forget, and said thank you with tears in her eyes. It was probably the most bittersweet moment of the entire stay. At the Malakasa camp, in addition to Happy Caravan, there are other NGOs. For example, one teaches music, and another promotes safe spaces for women (who are major victims of displacement). There are also medical services and large organizations like UNHCR working there.  For me, it was a transformative experience. In just a few weeks I learned a lot, and it broke many of my preconceived ideas. [Original article published in Catalan (Com gotes a l'oceà, July 2019)] In 2023, due to bureaucratic restrictions, Happy Caravan and hundreds of NGOs were forced to stop their programs in refugee camps in Greece.

Un matí assolellat de dissabte, durant la meva primera estada de voluntari al sud l’Índia, vaig haver de fer transbord a Sarjapur, un poble a pocs quilòmetres de Bangalore. Mentre esperava el següent autobús vaig fer una passejada pels carrers polsegosos del voltant de l’estació, i em vaig parar en una barraca petita on servien chai . Just a la vorera del davant hi havia una escola pública, i un conserge vell i encorbat començava a treure els cadenats de la reixa de l’entrada. Les parets de l’edifici semblaven pintades feia poc, i els seus colors vius contrastaven molt amb un paisatge urbà on dominaven el gris cendra i l’ocre de la pols en suspensió. A la façana hi havia dibuixats animals i dos alfabets sencers: l’anglès i el kannaḍa. Els dissabtes al matí les escoles índies estan obertes, i aquesta en pocs minuts s’ompliria d’infants. Unes quantes dones, suposo que mestres, van anar arribant i entrant al pati. Una d’elles, però, vestida amb un saree de tons rosats, es quedà uns segons mirant el terra de la vorera, just davant de la reixa. Més que vorera, era un tram terrós que anava des d’on s’acabava l’asfalt de la calçada fins a la paret de l’escola. La noia, que devia tenir la meva edat, al cap d’un moment s’ajupí, donant-me l’esquena, tragué alguna cosa de la bossa i es posà a fer uns petits moviments amb la mà. Jo vaig imaginar que dibuixava un kolam , uns bonics dissenys que les dones fan amb pols d’arròs als llindars de les cases, i m’hi vaig apropar per veure-ho. No era així. La noia tenia un dolç ensucrat a la mà, n’agafava engrunetes i les anava dipositant curosament a terra, seguint un patró incomprensible. De cop s’adonà de la meva presència, aixecà el cap i feu un petit bot. No és gens habitual veure un occidental a Sarjapur. Em vaig disculpar en anglès per haver-la espantat, i encuriosit, no vaig poder evitar preguntar-li què estava fent. Va romandre un parell de segons dubtant i de cop digué «formigues!». Suposo que veié que la meva cara seguia reflectint perplexitat, i em donà una explicació una mica més llarga, en un anglès esquitxat de paraules en kannaḍa. Resulta que havia vist una llarga columna de formigues just davant de l’entrada de l’escola, i mitjançant les engrunes de sucre mirava de cridar l’atenció d’algunes d’elles, i així acabar desviant el recorregut de la filera sencera. El que pretenia, era evitar que fossin trepitjades per l’allau de peus quan aviat arribés la canalla. Durant els minuts que vaig tardar a beure’m el chai , ella seguí del tot concentrada amb la seva missió, i jo mirant-la esbalaït. Sorprenentment, se n’estava sortint, i la renglera de puntets negres començava a desviar-se a poc a poc. Llavors m’hi vaig tornar a apropar i vaig fer-li una pregunta bastant estúpida, però ella em regalà una resposta que no he oblidat mai. – T’estimes molt les formigues?  – Sí, i tant, però això ho faig perquè m’estimo els nens –i em somrigué. Mentre deia aquestes paraules, arribaren dues nenes amb trenes brillants i uniformes blaus, li preguntaren què feia i s’ajupiren instantàniament a ajudar-la en aquella comesa. No vaig tenir més temps de parlar amb ella, perquè començaren a aparèixer per tots costats nens i nenes que corrien cap a l’entrada, i jo tenia por de perdre l’autobús. Ni tan sols sé segur si era mestra. Vaig tornar-hi anys més tard i no la vaig trobar. Tanmateix, la idea que una mestra desviés una filera de formigues per evitar que fossin trepitjades pels seus alumnes, i sobretot, per implicar-los a salvar-les a través del seu propi exemple, em seduí totalment, i ha ocupat moltes vegades els meus pensaments des de llavors.  ***   En el moment en què succeeix aquesta història, jo era un enginyer informàtic que s’havia format en cooperació al desenvolupament i havia decidit marxar de voluntari a l’Índia, anant a parar a una escola rural molt innovadora: Shanti Bhavan . Aquest projecte dona educació de qualitat a nens i nenes de les castes més baixes d’aquell país. Llavors, jo no sabia res d’educació ni de pedagogia, però de cop em vaig trobar immers en la tasca de donar classes a infants, formar mestres, i literalment viure dins d’una escola durant mesos. Des de llavors han passat quinze anys, he treballat en un munt de projectes d'educació, a molts països diferents, i resulta que entre moltes altres coses, ara dono classes en una facultat d'educació, on tinc el privilegi d'ajudar a fer que futures mestres trobin el seu camí. Amb la perspectiva del temps, la història de “la mestra que estimava les formigues” em sembla un exemple paradigmàtic de com ha de ser un mestre: algú que es preocupa pels seus alumnes (que els estima), que es preocupa pel seu entorn, que predica amb l’acció, i que en tot moment pensa en com crear condicions que afavoreixin l’aprenentatge, fins i tot fora de classe. Això, òbviament, no és gens senzill, i és alhora una ciència i un art.

Només 30 quilòmetres separen Atenes de Malakasa . Al municipi hi viuen uns 1000 habitants, i just al costat hi ha el camp de refugiats, amb uns 2000 residents vinguts sobretot d’Afganistan, però també de l'Iran, Turquia, Síria, Pakistan, Iraq o altres indrets. D’aquests residents, uns 600 són nens i nenes. Grècia ―el bressol d’això que se n’ha dit la “cultura occidental”― està farcida de camps com aquest. Dona per pensar. Deixeu-me dir per començar que no és la intenció d’aquest apunt explicar la crisi dels refugiats a Europa . A la fotografia de la dreta hi he col·locat el petit refugiat , nom amb què es coneix aquesta escultura anònima trobada a l’antiga ciutat de Nisa (Anatòlia), i amb la qual em vaig topar un dia al Museu Arqueològic d’Atenes. La seva història és curiosa: fou salvada i portada a Atenes el 1922, per refugiats que escapaven de les guerres greco-turques. La mateixa escultura també sembla un nen refugiat, guarnit només amb una capa i abraçant un petit animal, així que se l’ha acabat coneixent com el petit refugiat . Es creu que és una còpia romana d’una escultura grega anterior (del s. III aC). Sens dubte, la història de la humanitat ha estat plena de petits refugiats. Jo aquí us explico la meva experiència amb els petits refugiats de Malakasa. Tot i que fa molts anys que treballo en projectes educatius i de cooperació per a comunitats vulnerables de diferents indrets del món, aquesta ha estat la meva primera experiència treballant en un camp de refugiats. La meva feina de voluntari ha estat a través de l’organització Happy Caravan , que promou l’educació, la creativitat i els espais segurs per a infants i joves a dos camps: el de Malakasa i el de les Termòpiles.   Alguns dels infants dels camps poden anar a les escoles gregues (ja que alguns dels seus centres educatius públics han fet l'esforç d'integrar-los, en alguns casos fent dos torns), però moltíssims nens i nenes es passen mesos als camps sense estar escolaritzats.  A més, abans d’arribar als camps europeus, alguns d’ells han viatjat durant mesos o anys (per exemple els d’Afganistan generalment han passat per l'Iran i Turquia). Així que els més menuts no han estat escolaritzats mai, i els grans potser fa dos o tres anys que no ho estan. Si a això li sumem tots els traumes que han viscut (fugint de guerres, dels talibans, etc.), les condicions precàries i els perills del seu viatge, i les condicions duríssimes en les quals viuen dins dels camps (moltes famílies passen mesos en una minúscula tenda), ens trobem que el 100% dels infants refugiats són alumnes amb necessitats educatives especials. Les ONG que estan desenvolupant projectes educatius dins dels camps, posen el seu granet de sorra i fan una feina increïblement necessària, però el problema és immens i no té aturador. A Malakasa, Happy Caravan , gràcies a voluntaris d’arreu del món, està ensenyant anglès, matemàtiques i art als infants del camp. L’espai del qual disposa és un petit contenidor Isobox, que fa el paper d’escola. Cinc grups de nens agrupats (més o menys) per edats hi passen cada dia, de dilluns a divendres, durant tot l’any. Els grups solen ser d’entre 15 i 30 alumnes.   Jo hi he fet el mateix que he fet durant l’última dècada en els projectes educatius on he participat: posar la tecnologia al servei de l'aprenentatge, a través d’activitats on els infants imaginen, col·laboren, i fan servir la tecnologia com un mitjà d’expressió. Són activitats on les fronteres entre tecnologia, ciència i art són difuses, i que estan pensades per promoure grans competències: creativitat, pensament crític, treball en equip, curiositat, empatia, etc. Tot i haver fet això durant molts anys en molts contextos diferents, a Malakasa hi ha hagut reptes especials: Com he dit, al camp podem considerar que tots els nens tenen necessitats educatives especials. Els grups són increïblement diversos, i per primer cop a la vida m’he trobat ensenyant coses tan bàsiques com a escriure lletres en el nostre alfabet llatí. El fet d’haver tingut nul·la o poca escolarització i la pròpia vida del camp (on molts infants campen hores i hores sense supervisió) fa que hi hagi més problemes de comportament dels que són habituals en una classe, i que la seva capacitat de concentració sigui força curta. L’espai del contenidor és reduït, sense taules ni cadires, i tot que s’hi poden fer activitats de treball en equip, la gestió és complicada. Tot i l’aire condicionat d’aquest mòdul, la calor era present en tot moment durant les classes. L’acústica també és un problema perquè tot ressona molt, i els infants de l’exterior (que sovint no saben quina hora és exactament) piquen tothora per entrar a la classe. Happy Caravan té agrupats els infants en 5 grups, i cada dia fa una classe per a cada grup. Les classes duren 50 minuts (amb una pausa de 10 minuts entre classes per preparar la següent). Generalment, un cop tens tots els nens a dins, asseguts i has fet la presentació o dinàmica inicial, et queden només 35 o 40 minuts de treball. Aquesta educació tan fragmentada dificulta que es pugui fer aprenentatge basat en projectes. Si en una escola d’alta complexitat a Catalunya hi ha força mobilitat i hi arriben alumnes a mig curs, en un camp de refugiats aquest moviment és diari. Cada setmana tens nous alumnes (nous residents) i cada setmana te’n marxen (famílies recol·locades en altres camps, o que han aconseguit papers i marxen a Alemanya, o que s’aventuren a provar sort a moure’s sense estar regularitzats). També hi ha alumnes que tot i no haver marxat del camp, deixen de venir a l’escola durant dies o setmanes, i després tornen. Tot això crea dinàmiques que són complexes de gestionar. L’idioma més habitual al camp és el farsi, i per sort algunes voluntàries de Happy Caravan el parlen. Ara mateix hi ha una voluntària d’origen iranià, i una altra que és afganesa i que és una refugiada resident al mateix camp. Els grups dels nens més grans (ja adolescents) parlen força bé l’anglès i és fàcil comunicar-s’hi. Amb els petits, però, cal anar fent traduccions de l’anglès al farsi. També a vegades hi ha alumnes que no parlen ni anglès ni farsi, per exemple algú que vingui del Pakistan i només conegui l’urdú. Malgrat tots aquests reptes, la feina de Happy Caravan és excel·lent, i he conegut gent increïblement jove i ben preparada. Sempre he pensat que per fer de voluntari en projectes de cooperació és millor haver passat dels vint-i-cinc anys, per l’experiència vital, coneixements i maduresa. És quelcom que he pogut observar empíricament en diferents indrets, però sobretot en projectes de cooperació a l’Índia. Però aquí a Malakasa m’han tirat la teoria per terra. He treballat amb voluntàries de vint anys escassos, amb una maduresa, experiència, energia i capacitat de connectar amb els nens envejables. La relació amb els nens ha estat fantàstica, però me’ls he hagut d’anar guanyant molt a poc a poc, comparat amb altres llocs on he treballat. La majoria no havien tingut mai un mestre home, i no hi estaven gens acostumats. Happy Caravan  només fa mig any que és en aquest camp, i no havien tingut cap voluntari home. La feina d’aquestes organitzacions també és important en aquest sentit: promoure valors positius i oferir als nens models que trenquin estereotips i rols de gènere que tenen assumits. Parlant d'estereotips, el dia a dia al camp també me n'ha trencat uns quants a mi. He conegut històries tràgiques de gent supervalenta, que ho han deixat tot per venir a una Europa que imaginaren acollidora, però que els tanca les portes. He vist coses que pensava que mai veuria en un país Europeu. El meu segon dia al camp va haver-hi una tempesta molt forta a la nit i un arbre va caure sobre una de les tendes. Una nena va quedar greument ferida per branques que literalment la van travessar. La vulnerabilitat dels que no tenen la sort de poder viure en els mòduls prefabricats és absoluta. He conegut infants com la Masumeh , una nena iraniana d'uns 8 o 9 anys que veies que tenia un gran interès per aprendre i unes grans capacitats. A classe escoltava sempre amb molta atenció i t'ajudava a posar ordre quan hi havia molt xivarri. El meu últim dia al camp me la vaig trobar just a fora de l'escola a l'hora de començar la seva classe, però ella no entrava. Li vaig preguntar per què, però no parlava gairebé res d'anglès i em responia amb farsi. En veure que jo no l'entenia li va demanar a la voluntària afgana que em traduís el que m'estava dient. Canviaven de camp a la seva família i ja no tornaria a l'escola. Quan va saber que jo ja ho havia entès em va fer una abraçada que no crec que oblidi mai, i em va dir gràcies amb llàgrimes als ulls. Segurament fou el moment més agredolç de tota l'estada. Al camp de Malakasa, a part de Happy Caravan , hi ha també altres ONG. Per exemple una que ensenya música, o una altra que promou espais segurs per a les dones (grans víctimes dels desplaçaments). També hi ha serveis mèdics i grans organismes com ACNUR treballant-hi. Fins i tot hi he vist (i m’ha semblat força surrealista) Testimonis de Jehovà muntant-hi la seva paradeta. Per a mi ha estat una experiència transformadora, i necessitaré dies per pair-ho tot, però estic segur que en sortiran futurs projectes i col·laboracions.