30 de gen. 2015

The Backward Class (Trailer)


The Backward Class és un documental rodat a Shanti Bhavan, i que ha estat dirigit per la Madeleine Grant. Està fent el seu camí a través de diferents festivals i recentment ha guanyat el HotDocs Audience Award en el festival internacional de documentals al Canadà.

La pel·lícula gira al voltant de la primera classe que es va graduar a Shanti Bhavan (d'això ja fa 5 anys) després de viure 16 anys en aquella escola única, de la que tants cops he parlat en aquest blog. Sobre els nois i noies d'aquella primera promoció hi requeien moltes esperances i expectatives, i no han defraudat.

Durant la meva última estada a l'Índia m'he pogut trobar amb alguns d'ells, després de molts anys. Jo els conec des que feien 8è (l'equivalent a 2n ESO). Ara ja han acabat la universitat i estant treballant a Bangalore.

Tinc ganes de poder veure el documental, però de moment ens hem de d'acontentar amb el tràiler (no el puc incrustar aquí per la seva configuració de privacitat):


18 de gen. 2015

The Roots of India


A través d'en Lluís Compte de Laia Foundation, he descobert la web The Roots of India, una iniciativa que comparteix a través d'Internet fotografies que promouen la cultura, les tradicions, i els paisatges rurals, urbans i humans de l'Índia.

Val molt la pena visitar-la i gaudir tranquil·lament de les fotografies seleccionades que s'hi exposen en diferents categories. Si us agrada l'Índia, imprescindible.

En aquest apunt he seleccionat algunes fotos que m'han cridat l'atenció. Els autors són: Jose Larian, Kumar Sankaralingam, Naveen Gowtham, Priya Somasundaran, Rakesh J.V., i Sarathi Thamadoran.


6 de gen. 2015

Més o menys jo, Miquel Duran


Recordo molt bé que quan, ja fa anys, llegia els relats que penjava en Miquel Duran en els seus diferents blogs, em preguntava quant de temps passaria fins que trobés un llibre amb el seu nom a la portada. Doncs bé, ja ha aparegut, i és un debut excepcional. [Per cert, no l'hem de confondre amb un altre Miquel Duran (també químic) que ha aparegut més d'un cop en aquest blog]

Honestament, llegeixo poca narrativa catalana, perquè em costa trobar veus singulars i que em sorprenguin. Les vaques sagrades de la literatura catalana actual no m'interessen gaire (parlo exclusivament de ficció narrativa). Miquel Duran ha debutat amb Més o menys jo (Bridge-La Galera 2014) una novel·la on exhibeix un estil i una veu extremadament originals. La seva prosa desborda poètica, realisme i surrealisme alhora, és una mena de realisme màgic a la catalana, amb constants metàfores i fragments d'un lirisme molt i molt personal. Vaig llegir la novel·la gairebé d'una tirada (164 pàg.) i estic d'acord amb el prologuista (Andreu Martin): pots obrir el llibre per qualsevol pàgina, llegir una mica i segur que trobaràs un fragment prometedor. No és casualitat, tot el llibre és així.

No m'atreviria a incloure la novel·la dins de cap gènere. Tot i que va ser finalista del premi juvenil Ruyra, definitivament no crec que sigui un llibre per a adolescents (tot i que estigui narrat en primera persona per un jove). La trama es desenvolupa a Pujarnol i per la zona de Banyoles, on el narrador va desgranant records i successos al voltant del seu nucli familiar. Té un final potent i  gens decebedor. Prefereixo no explicar gaire res més.

Molt recomanable. Probablement la millor novel·la que he llegit el 2014.

Per cert, que sempre és plaent trobar gent de ciències fent literatura (a Catalunya n'hi ha altres casos, com l'amic bloguer Salvador Macip, a qui per cert dec una ressenya).