14 de febr. 2015

Quina cosa sóc realment


Hi ha una cita del Ṛg-veda que és amb tota probabilitat un del pensaments més honestos amb els que he topat mai. Són uns versos famosos, que Raimon Panikkar ha destacat en llocs prominents en vàries de les seves obres.

Quina cosa sóc realment, no ho sé amb claredat: 
misteriós, encadenat en la meva ment, vaig errant. 
Ṛg-veda I,164,37.

El pensament m'ha semblat una bona manera de començar una ressenya de Sobre la conciencia (Antonio Orbe 2014). L'autor i editor d'aquest petit llibre (la portada ja deixa clar que es tracta d'un opuscle) és un expert en Cognitive Computing a IBM, i entre moltes altres coses escriu Sinapsis, un blog interessantíssim sobre temes com cervell i computació, neurociència, filosofia, llenguatge, Intel·ligència Artificial, etc.

El llibre explica en llenguatge divulgatiu les idees principals que es tenen avui en dia sobre la consciència, sobretot des d'un punt de vista científic i filosòfic-occidental.

La consciència segueix essent el gran repte, tant de la ciència com de la filosofia. Les preguntes que ja es feien fa més de 3000 anys els autors d'aquells versos del Ṛg-veda, segueixen avui sense resposta, tot i que això no vol dir que no s'hagin fet progressos, tal com explica el llibre.

Particularment, des de molt jove m'ha obsessionat el que es coneix com el problema fort de la consciència: de quina manera quelcom físic com el cervell genera quelcom no físic com la ment?

El llibre explica amb molta claredat el problema, i a més dóna a conèixer quines són les principals eines d'estudi de la consciència, explica què son els processos conscients e inconscients, parla una mica de filosofia de la consciència, i també de ciència de la consciència (però com podem fer ciència objectiva de quelcom essencialment subjectiu!?).

És un molt bon resum sobre un tema apassionant. Potser se li pot recriminar a l'autor que ja que parla de filosofia de la consciència, i de la introspecció com una de les eines per estudiar-la, és quasi un pecat no fer cap menció a l'Orient, precisament on les tradicions de pensament més han aprofundit en el tema.

Us deixo un petit fragment, sobre quina és, segons l'autor, l'opinió més acceptada (des d'un punt de vista científico-filosòfic) en referència a l'abans citat problema fort de la consciència:

La opinión más aceptada es que el dualismo no existe, no hay dos sustancias. La mente es una propiedad emergente del cerebro de ciertos animales "superiores", entre ellos el animal humano. Del mismo modo que las propiedades de una molécula como el agua no pueden explicarse acudiendo a las propiedades de sus componentes, oxígeno e hidrógeno sino que emergen al combinarlos, la mente emerge de la complejidad de los cerebros. Aún así hay que ser cuidadosos con la terminología para no caer de nuevo en el dualismo: no es que el cerebro cause la mente (en cuyo caso serían dos cosas diferentes), sino que la mente es el cerebro en funcionamiento.