7 de des. 2015

10 years. 10 photos. Number 4: Anantapur smiles


In continuing the series of posting 10 photos of my travels in India for the last 10 years, here I share a picture taken in Anantapur in 2009.

This is one of my favorite photos. Here you can see three generations of a humble family in a village in Anantapur (Andhra Pradesh). They are Syamala's family (my goddaughter through Fundación Vicente Ferrer), but she does not appear in the photo.

I love the expressions of their faces, especially the grandfather in the background. It was a moment of true happiness.
 

4 de nov. 2015

La veritable educació


Acabo de llegir una reflexió que té més de 40 anys però que podria haver pertanyut tranquil·lament al tan contemporani The Element d'en Ken Robinson. I és que sovint la innovació educativa no és tant innovadora com sembla. Si hi pensem una mica, i anant a exemples més radicals, Sòcrates ja practicava la flipped classroom, Plutarc ja era un constructivista i Leonardo definitivament pertanyia al moviment maker.

En aquest cas però, el tema en qüestió és: com l'educació hauria d'ajudar-nos a descobrir la nostra passió, aquell punt on el talent es troba amb allò que ens apassiona, o "l'element" com diu Ken Robinson en el seu bestseller ja citat.

Doncs vet aquí la resposta de Jiddu Krisnamurti a la pregunta d'un nen, en una xerrada l'any 1966 a l'escola Rishi Valley d'Andhra Pradesh, Índia:

Estudiante: Pero ¿cómo descubre uno lo que verdaderamente le gusta hacer, señor? 

Krishnamurti: ¿Cómo descubre uno lo que le gusta hacer? Debe tener presente que eso que descubra puede ser diferente de lo que piensa hacer. Si piensa en ser un abogado porque su padre es abogado, o porque cree que al ser un abogado puede ganar más dinero, entonces no ama lo que hace, porque tiene un motivo que le impulsa a hacer algo de donde sacará un beneficio o que le hará famoso; pero cuando realmente ama algo, no tiene ningún motivo, no utiliza lo que está haciendo para alimentar su propia vanidad. 

Descubrir cuál es la actividad que uno ama es una de las cosas más difíciles que hay; y esto forma parte de la educación. Para descubrirlo, uno debe adentrarse en sí mismo muy profundamente, lo cual no es tan fácil. Puede que diga: «Quiero ser abogado» y se esfuerce por serlo, pero de pronto descubra que no desea ser abogado, que le gustaría pintar, aunque quizá sea ya demasiado tarde, porque está casado, tiene esposa e hijos, y no puede renunciar a su trabajo, a sus responsabilidades; de manera que se sentirá frustrado e infeliz. O puede que diga: «Lo que de verdad me gustaría hacer es pintar», y dedique toda su vida a pintar, pero de pronto descubra que no es buen pintor, y lo que realmente quiere es ser piloto. 

La verdadera educación no consiste en ayudarles a encontrar su trayectoria profesional... ¡Por el amor de Dios, arrojen ese concepto por la ventana! La educación no es simplemente acumular información que les transmite un profesor, o aprender matemáticas de un libro, ni memorizar datos históricos de reyes y costumbres. La verdadera educación consiste en ayudarles a comprender los problemas a medida que surgen, y eso requiere una buena mente: una mente que razone, que sea perceptiva, que no tenga creencias; porque la creencia no es la realidad. Un hombre que cree en Dios es tan supersticioso como un hombre que no cree en Dios. De modo que para descubrir debe razonar, y no puede razonar si ya tiene una opinión, un prejuicio, si su mente ya ha sacado una conclusión. Así es que necesita una buena mente, una mente aguda, clara, definida, precisa, cuerda, no una mente que crea, ni que acepte la autoridad. La verdadera educación consiste en ayudarle a descubrir por sí mismo cuál es la actividad que realmente ama, con todo el corazón. No importa lo que sea, ya se trate de cocinar o de ser jardinero, pero debe ser algo en lo que tenga puestos su mente y su corazón; entonces será verdaderamente eficiente sin volverse inhumano. Y esta escuela [Escuela Valle de Rishi], mediante la discusión, el escuchar, el silencio, debe ser un lugar donde le ayuden a descubrir por sí mismo la actividad que en verdad amarán hacer a lo largo de toda su vida. 
Valle de Rishi, 5ª charla, 1 de febrero de 1966. 
Extret del llibre Sobre la educación, de Jiddu Krishnamurti (Kairós 2009)

19 d’oct. 2015

El triomf del color

Femmes de Tahití

Durant uns quants anys aquesta imatge fou el meu fons de pantalla a l'ordinador. Ara, és possible veure la pintura original de Gauguin fins al proper gener a la Casa Garriga Nogué, seu recent estrenada de la Fundació Mapfre a Barcelona.

La pintura en qüestió (Femmes de Tahití ou Sur la plage, 1891) es una de la setantena d'obres de l'exposició El triomf del color, i si us agrada la pintura no us la podeu perdre. L'itinerari es centra sobretot en el post-impressionisme, i planteja com el color es convertí en un dels camins per arribar des de l’impressionisme fins a la pintura d’avantguarda. Hi trobareu quadres de Seurat, Cezanne, Gauguin, Van Gogh, Bonnard, Picasso, Matisse...

La veritat és que és molt difícil veure pintures d'aquest nivell a Catalunya (provenen de col·leccions dels museus d'Orsay i de l'Orangerie). Per acabar-ho d'arrodonir, l'exposició és gratuïta. Jo ja hi vaig anar ahir. Molt recomanable.

9 d’oct. 2015

Xerrant a EYE Catalunya


Us comparteixo tot seguit el vídeo de la xerrada que vaig fer fa un mes a la Biblioteca de Catalunya, en el marc del cicle d'esdeveniments EYE Catalunya, un projecte liderat per Patricia Caicedo, que vol projectar i donar a conèixer diferents creadors catalans cada mes. Les xerrades es retransmeten en streaming en català i en anglès.

Jo vaig explicar la meva trajectòria personal (el viatge des de l'enginyeria informàtica a l'educació) i alguns detalls de la meva feina actual amb UdiGitalEdu i amb el projecte Inventors4Change.

Vaig compartir escenari amb l'Anna Carreras (experta en generar experiències amb tecnologies interactives) i en Norman Vilalta (reconegut com un dels millors mestres sabaters del món).

8 de set. 2015

10 years. 10 photos. Number 3: Bagepalli


In continuing the series of posting 10 photos of my travels in India for the last 10 years, here I share a picture taken in summer 2008.

That summer I spent two months in Bagepalli, a town in Karnataka, 100 Km north of Bangalore. It was my second experience as a volunteer (after my first experience in Shanti Bhavan). 

During those weeks I was in charge of the computer classes and some math and physics classes at Pragathi Vidya Samsthe School, an educational project for underprivileged children of PVS, a local nonprofit organisation which have the support of a catalan NGO: Forkids.

Some of the children attending the school live in nearby villages, as the children in the picture (homework time!). I remember fondly that summer in Bagepalli and the villages around. Intense days in classes and relaxing evenings playing with the kids after school. It is curious how those early experiences were recorded much deeper than later visits to India. I still remember the name of the children in the photo.

Those days I was staying with Ali and Latha, directors of PVS. They treated me like a family member. I have visited them several times during my subsequent trips, and I hope to visit them again next time!

27 d’ag. 2015

I malgrat tot, somriures


Crec que enlloc he vist tants infants desbordats d'alegria pel simple fet de saludar-los al passar, ja fos des d'un autobús, una barca, o un tuk-tuk. Cambodja et rep amb uns somriures que contrasten amb la pobresa que hi ha arreu (és el país més pobre del sud-est asiàtic), i amb el seu esgarrifós passat recent.

Hi he passat tres setmanes, dues d'elles amb el meu cosí Albert. Aquests són alguns dels records que m'he endut per sempre:
  • La força del Mekong (que ja havia vist fa uns anys a Laos) i tota la vida que genera al seu voltant.
  • L'ambient vibrant de Phnom Penh, la seva gent, les seves pagodes i mercats. Una ciutat amb caràcter, que molts turistes eviten (equivocant-se).
  • L'esgarrifança per tot el que van fer els Khmers Roigs entre el 1975 i el 1979. Vaig plorar a Tuol Sleng i als Killing Fields, els dos memorials principals del genocidi que es va cometre al país (només fa quatre dècades!). M'agradi o no, l'infern del Chankiri Tree (del que prefereixo no parlar) m'acompanyarà a partir d'ara.
  • La fabulosa impressió de veure més de tres milions de ratpenats sortint al capvespre d'una cova a la muntanya de Sampeou (Battambang).
  • La màgia del temple de Phnom Banan (Battambang), al capdamunt d'unes escales impossibles d'oblidar.
  • La vida tranquil·la a les cases flotants, tant als rius com a l'enorme llac de Tonlé Sap.
  • La potència indeleble de tot el complex d'Angkor, emblema omnipresent del país (des de la bandera fins a les cerveses, hotels o companyies aèries). Regne abandonat al segle XV i redescobert pels europeus al segle XIX (tot i que mai havia estat oblidat pels khmers). Ciutat on havien viscut un milió de persones quan a París n'hi vivien cinquanta mil (això la converteix en la ciutat pre-industrial més gran del món). Del tot inoblidable l'enormitat d'Angkor Wat, però també la bellesa d'altres temples, com Ta Prohm (literalment menjat per la vegetació), Bayon, Baphuon, i els que estan més lluny i fora dels circuits habituals. Aquí, més que en cap altre lloc del país, aixecar-se ben aviat té recompensa: gaudir dels temples sense les riuades de turistes. Consell: si aneu a veure la típica sortida del sol a Angkor Wat, després en comptes de quedar-vos a mirar el temple, aprofiteu que és aviat i aneu als temples que estan més lluny, i us hi podreu passejar sols (o gairebé). La barreja d'hinduisme i budisme em va sorprendre molt. Més que canviar l'una per l'altra, aquí les dues religions es van fusionar, i als temples pots veure de costat representacions de Shiva i de Buda.
  • L'ambient tranquil i relaxat de Kampot, i les boniques excursions que des d'allà poden fer-se. Precioses les vistes de la costa des de Bokor Hill (consell: si podeu aneu-hi pel vostre compte, amb moto). Especial també la visita a la cova de Phnom Chhngok, amb un temple pre-angkorià a l'interior (consell: dueu llanterna).
  • La natura encara mig salvatge de Mondulkiri. Precioses cascades i m'enduc bons records de veure de ben a prop elefants alliberats després d'anys d'explotació.
  • La suor (amb premi final) de pujar els gairebé sis-cents escalons d'Udong, a només uns cinquanta quilòmetres de Phnom Penh. Un lloc espectacular però que gairebé no rep turistes. Ple d'estupes (on reposen les restes de molts reis) i de pagodes interconnectades per escales que van pujant i baixant la muntanya.
  • La varietat dels sabors de la cuina cambodjana, que tot i potser no ser tan rica com la d'altres països asiàtics, té plats deliciosos, com el famós amok.
Pendent:
  • No vaig poder gaudir de la costa i les platges per culpa dels monsons, que aquells dies no van donar treva. Vaig estar a Serendipity Beach i a l'illa de Koh Rong, però en especial em va saber greu no poder veure de nit les platges amb plàncton bioluminiscent que hi ha en aquella zona.
Els detalls negatius:
  • L'explotació turística de Siem Reap i Sihanoukville no em va agradar gaire. De fet, em va semblar un ambient decadent. A part del turisme d'hotel i d'agència, el turisme motxiller és molt massiu, i la majoria per cert pateixen la síndrome de "I'm a traveller, not a tourist", tot i que després resulta que esmorzen pancakes als rooftop restaurants i pernocten als pubs i discoteques per a turistes. Tot un seguit de contrasentits. Com diria en Donaire, quan sortim del nostre país, tots som turistes!
  • Els desplaçaments entre ciutats són molt senzills. Això semblaria un aspecte positiu, però vaig enyorar l'Índia sovint. Moure's pel sud-est asiàtic és tan i tan senzill que, a vegades, perd la gràcia. Poca aventura en aquest sentit. Però això no treu que vivíssim algunes anècdotes, com un accident anant en vaixell, en el trajecte de Battambang a Siem Reap.
  • El turisme sexual a Phnom Penh és molt visible. No està gens amagat, i a mi en ocasions em va resultar bastant ofensiu. Veure literalment centenars de parelles d'home blanc en la seva seixantena amb noia cambodjana extremadament jove (segur que moltes d'elles, menors), a mi l'única cosa que em va transmetre, és que a occident vivim en una societat malalta.
Resum: País molt recomanable, agraït i fàcil de viatjar-hi. No té les millors platges del sud-est asiàtic, ni la natura més espectacular, però té els temples hindús i budistes més impressionants que he vist mai (i n'he vist molts, eh!), molts racons per deixar-te sorprendre, una riquesa cultural inacabable i que es perd en el temps, i una gent alegre, simpàtica i molt acollidora.

3 d’ag. 2015

Des de Cambodja


Aquest blog estarà de vacances, com jo, fins que torni de Cambodja. Si voleu anar seguint el viatge publicaré alguna foto al Facebook i Twitter, quan tingui accés a ordinadors, ja que la càmera del mòbil no em funciona i haig d'anar descarregant fotos de la targeta de la càmera fotogràfica quan trobo cibercafès.

La fotografia és de la capital, Phnom Penh.

17 de jul. 2015

10 years. 10 photos. Number 2: Syamala


In January 2006 I boarded my first train in India. It was a ride from Bangalore to Anantapur. I had no reservation and that day I discovered that in India you have to book the trains well in advance, so I traveled in the unreserved compartment, which is popularly known as "general compartment". The car was packed, and the conditions were precarious, but the ride was fun. It is an experience that I remember very well. Since then I have taken many trains in India. 

That time I was going to Anantapur to visit the Fundación Vicente Ferrer and to meet for the first time the girl I was sponsoring there: Baby Syamala.
 
Reaching Anantapur and seeing the results of over 40 years of hard work of the foundation was overwhelming. Getting to personally meet Vicente Ferrer was one of the greatest experiences of my life, as I have already told in this blog, but the purpose of this post is to explain the story of the above photo.
 
One of my days in Anantapur I went to Sunampallivaripalli, the village where Syamala and her family lived. It was a remote village near the border between Andhra Pradesh and Karnataka. When I arrived everyone in the village came out to greet me. I spent the morning with the family of Syamala in their humble thatch-roofed house, and I was talking to them through an interpreter who spoke Telugu. It was a beautiful experience. All the village children sang and danced for me. I tooked the photo just before leaving (Syamala is the smiling girl on the left).
 
During the last ten years I have visited this family several times, we have shared many stories, and now I even know the husband and daughter of Syamala, who is already grown up!

I printed this photo when I returned to Spain that time, and it has been accompanying me until today.

15 de jul. 2015

Repensar l’educació des de principis ètics


Comparteixo aquest vídeo on Federico Mayor Zaragoza, en el marc del projecte #edupost2015, ens invita a reflexionar sobre com repensar l'educació des de principis ètics. Molt recomanable.

Val la pena veure tots els vídeos que han anat penjant en aquesta crida a la contribució catalana als objectius de l'agenda UNESCO dels propers 15 anys. Un projecte liderat per UNESCOCAT i Fundació Bofill.

6 de jul. 2015

Quality education vs Global military spending


This infographic speaks for itself. What crazy world we live in. The post-2015 scenario of global education is not very promising. So much work to do!

4 de jul. 2015

La fotografia més antiga de Girona


És emocionant veure aquesta imatge. S'ha localitzat a Dublín i és la fotografia més antiga de la ciutat de Girona (o com a mínim, la més antiga de la que es té constància). Està datada al voltant de l'any 1852, i tal com podeu apreciar, és una vista del riu Onyar, on ara hi ha el pont Eiffel. Com es veu a la fotografia, abans hi havia un altre pont força més precari.

L'autor de la fotografia és François Gobinet de Villecholes, un fotògraf francès que es va establir a Barcelona el 1849.

Diferents mitjans se n'han fet ressò. Jo he vist la notícia al Diari de Girona, a El País i a AraGirona.cat. En aquest últim han comparat les dues vistes, l'antiga i l'actual, tal com es veu a continuació.


23 de juny 2015

10 years. 10 photos. Number 1: Preetha


As I said some days ago, next November will be 10 years since I landed in India for the first time. In the coming weeks, until November, I'll summarize my ten-year relationship with that country through ten photos and their histories. 

Today's photo shows Preetha when she was only 8 years old. The photo was taken in 2005 during a stay of three months in Shanti Bhavan, which was my first experience both as a volunteer and as an educator. I have lived many subsequent experiences in India, in other schools and organizations, but that first made the difference. I learned and grew more in those three months than in many years. 

Then Preetha was a shy and smart girl who was studying fourth grade (she graduated a few weeks ago!). Her smile was one among the 24 who received me when I entered the classroom to teach for the first time in my life. So it's impossible to forget that batch, they literally changed my life. If I am now doing research on learning it is because of them.

Since 2009 I've drawn several portraits of some children of Shanti Bhavan and I used this photo to draw a portrait of Preetha that shortly after I gave to her, but in fact, right now she is better artist than I am!

This is therefore a very special picture for many reasons!

31 de maig 2015

10 years


Next November will be 10 years since I landed in India for the first time. It will also be 10 years since I write blogs. 10 years since I first stood in front of a class of children in Shanti Bhavan. 10 years teaching programming and robotics to children. 10 years thinking about how we learn and how we can do better. 10 years reflecting on educational technology and global citizenship education. 

Some of those children, that first class, are just about to graduate this year (Preetha, Naveen, Nandini...). So somehow, for me, this year is an end of a cycle. 

After 10 years, my work in schools in India and Catalonia has crystallized in the form of a project that I mentioned earlier in this blog, but now for the first time, I can show you a video of the initiative we are promoting from UdiGitalEdu.


Thank you very much to the schools that participated the last two years in the pilots of Inventors4Change: Shanti Bhavan, Parikrma, Carme Auguet, Veïnat, Institut de Gurb.

This decade is just the beginning!


10 de maig 2015

De les termites a Gaudí, i desfent el camí


La setmana passada vaig assistir a un seminari que va impartir en Daniel C. Dennett a la Universitat de Girona, convidat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. Tenir l'oportunitat d'escoltar pensadors de la talla de Dennett és un autèntic privilegi, i poder fer-ho a Girona és senzillament formidable. Dennett és un filòsof de la ciència de renom mundial, i actualment és co-director del Center for Cognitive Studies a la Tufts University.

El títol del seminari va ser Evolving Minds: from bacteria to Bach and back. Per fer un resum de les deu lliçons que va impartir en 20 hores, jo sincerament necessitaria unes quantes setmanes, i no li faria justícia. És millor que si teniu interès espereu al llibre que Dennett està acabant d'escriure i que portarà el mateix títol ja mencionat. Compartiré però, algunes idees i reflexions que en vaig treure.

Dennett va començar amb la fotografia del termiter i la Sagrada Família, una imatge extremadament evocadora que ens va anar acompanyant tota la setmana. El seminari pretenia explicar com a partir de dissenys sense dissenyador (dissenys bottom-up, com el del termiter) l'evolució ens ha dut fins als éssers humans, capaços de fer dissenys intel·ligents (top-down, com la Sagrada Família de Gaudí) i també capaços d'entendre els mecanismes de l'evolució i per tant dissenyar sistemes/ordinadors/programes inspirats en aquests processos bottom-up (i d'aquesta manera, "fer el camí enrere"). Per això el títol era from bacteria to Bach and back (on les bactèries representen el disseny sense dissenyador, com les termites; i Bach el disseny intel·ligent, com Gaudí).

Des de fa unes quantes dècades hi ha una pugna intel·lectual (un veritable duel de titans) entre científic i filòsofs partidaris del que en podríem dir la causa mecanicista, que diuen que la ment és algorítmica, amb noms tant importants com el mateix Dennett, Minsky o Hofstadter; i els que defensen que la consciència humana és no-algorítmica i que per tant no la podrem modelar mai amb un ordinador (o com a mínim, no amb un de basat en les màquines de Turing), amb noms tant importants entre les seves files com, Penrose, Maturana o Searle (aquest últim per cert ve al juny a Girona, també invitat per la càtedra).

El debat és apassionant i encara totalment obert. Si voleu aprofundir en el tema hi ha dos llibres amb tesis oposades que, des del meu punt de vista, són molt recomanables: Gödel, Escher, Bach, un etern i gràcil bucle (1979), de Douglas Hofstadter; i La nova ment de l'emperador (1989), de Roger Penrose.

Jo, honestament, no sé en quin dels dos bàndols col·locar-me. Dennett probablement diria que els meus dubtes són deguts a que estic atrapat per la gravetat cartesiana (cartesian gravity), un concepte seu, metàfora de l'atracció que el dualisme genera en totes les persones: tenim una tendència molt i molt forta a pensar que la ment és quelcom més que matèria. Fa uns dies vaig fer una ressenya del llibre Sobre la conciencia d'Antonio Orbe, i precisament vaig mencionar aquest problema, conegut com el problema fort de la consciència: de quina manera quelcom físic com el cervell genera quelcom no físic com la ment?

Per defensar el seu argument, Dennett fa un viatge apassionant per la teoria de l'evolució de Darwin, la computabilitat de Turing i l'Empirisme de David Hume. En concret, Dennett s'interessa especialment pels tres estranys capgiraments del raonament (stranges inversions of reasoning) que van provocar aquests tres pensadors.

Segons Dennett, Darwin ens va ensenyar que podem explicar tot el procés de disseny a la natura mitjançant la selecció natural, que no respon a cap propòsit ni té cap intel·ligència al darrere. Turing ens va mostrar que la font de la nostra competència intel·lectual no radica de fet en la intel·ligència o la comprensió sinó en l'efecte d'anar apilonant competències (competence without comprehension, una altra idea recurrent durant tot el seminari). El capgirament de Hume, és el que menys entenc (hauré de llegir Hume amb calma), i segons Dennett ens ensenya que la nostra concepció de causació és errònia, ja que invertim la causa i l'efecte. Aquestes tres inversions ens ajudarien, en paraules de Dennett, a destronar el concepte de res cogitans (substància mental), que hem heretat de les meditacions de Descartes (tot i que el concepte ja existia, encara que potser d'una forma no tant explícita, des de fa molts segles en moltes cultures diferents).

Per explicar aquestes idees, Dennett es va esplaiar parlant-nos de l'evolució prebiòtica, la biologia evolutiva, de l'evolució vista com un algoritme, de dissenys sense dissenyador, de la biologia i l'evolució vistes com a enginyeria inversa, del llenguatge com a principi del disseny intel·ligent, de la ment com a efecte i no com a causa, del Jo (Self) com a il·lusió (user illusion) dissenyada per la selecció natural, de l'evolució cultural, de l'evolució del llenguatge, de la teoria dels memes, del paper de la informació en la vida, de l'aprenentatge vist com a re-disseny, de la possibilitat (teòrica, però difícilment portable a la pràctica) de fer màquines intel·ligents i conscients, de les paraules com a màquines virtuals que s'instal·len al cervell, de les ments com a software, del futur del disseny intel·ligent, i fins i tot dels possibles perills que això últim podria comportar.

Dennett mateix va advertir vàries vegades que rep moltes crítiques pel seu human exceptionalism, que no té res a veure amb l'antropocentrisme de les religions, però que afirma categòricament que els humans som essencialment diferents de la resta d'animals. A mi això em trontolla. Estic d'acord en que som els únics que hem desenvolupat llenguatges sofisticats i que acumulem la cultura (tot i que hi ha animals que es transmeten alguns poquets ítems culturals), però no que siguem els únics animals que podem fer dissenys intel·ligents. L'exemple de Betty, the crow que ell mateix va posar (jo ja el coneixia) a mi em sembla perfecte per il·lustrar un disseny top-down d'un animal. Dennett diu que el corb no comprèn el que ha fet. A mi em sembla una afirmació agosarada.

L'activisme ateu de Dennett també és una característica que l'ha fet popular. Jo no veig la seva visió del món incompatible amb Déu. Evidentment un Déu infantil, antropomòrfic, que ens vigila... no és compatible amb la seva visió, però una concepció més moderna de Déu és totalment compatible. De fet té certa gràcia, que el seu concepte de user illusion respecte a la realitat manifestada, podria comparar-se en més d'un aspecte amb el de Maia de l'hinduisme.


Algunes frases que vaig anotar:
- Primer va ser la tecnologia, després la intel·ligència.
- La biologia com a enginyeria inversa.
- L'evolució com un algoritme.
- Som els primers dissenyadors intel·ligents de l'arbre de la vida.
- El llenguatge és el principi del disseny intel·ligent.
- La ment és l'efecte, no la causa.
- Un simi és més semblant a una colònia de termites que a un ésser humà.
- L'autoconsciència sobre les paraules va venir molt després de les paraules.
- El llenguatge és l'ADN de l'evolució cultural.
- La cultura només s'acumula en l'Homo Sapiens, gràcies al llenguatge, i això és precisament el que ens distingeix de la resta d'animals.
- Els nens aprenen de mitjana unes 7 paraules cada dia fins als 6 anys.
- El cervell és més com una colònia de formigues que com un ordinador dels que estem acostumats.
- Estem formats per 100 trilions de cèl·lules, i cada una és una màquina, extremadament complexa, però una màquina. Això és tot.
- Els cervells són més capitalistes que marxistes (en referència a la competència vs cooperació).
- Una persona és un simi amb el cervell infectat per milions d'apps instal·lades a través de l'evolució cultural.
- L'evolució és més llesta que tu.

26 d’abr. 2015

Robotics, magic and education


Yesterday I gave a talk at the I Meeting on Science, Magic and Education, held in Girona and organized by the Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital (Universitat de Girona) in collaboration with Universidad Politécnica de Madrid. The goal of this meeting is to discuss deeply how to best use magic to improve science awareness and science culture among citizens.

I'm not a magician, but sometimes the activities developed in my team (where we merge Science, Technology and Art) are perceived as magic by children, and this thought was the driver of my reflections.

Here I share the main ideas of my talk:

  • Given my experience in schools for underprivileged children, sometimes I have observed that children, especially if they have not been exposed to technology, perceive robots as magical beings. One can see an almost direct relationship with the idea behind the Clarke's Third Law (SciFi author): Any sufficiently advanced technology is indistinguishable from magic. When children see a machine doing something by itself, something that is usually done only by people, they perceive some magical component that immediately creates curiosity, engagement, and sympathy. They see themselves reflected on the robot because for small children magic still plays a main role in their lives.
  • Jorge Wagensberg says that the learning process is divided in three main steps: stimulus, conversation, and understanding (sometimes intuition). And he adds that contradictions and paradoxes are the best stimuli for children. My idea is, therefore, that magic, as a great source of contradictions, can be a very good stimulus, and therefore become a good starting point for learning. Since robotics (and technology) is also often perceived as something amazing and magical, full of contradictions, then we can also consider it, if well used, as a good starting point (stimulus) for cognition and learning.
  • Mixing Wagensberg's ideas with our work methodology at UdiGitalEdu (the creative thinking spiral), in this talk I proposed a cycle of four steps: be amazed, think, create and play.
  • I ended my presentation reflecting on the similarities between programming and magic, and between programmers and magicians: somehow, coders are magicians that use illusions to achieve effects. Many times, while teaching programming to children, I have seen that they want to show the final effect (the game, the story or animation) but they do not want to reveal their programming tricks, just as if they were magicians (just look at the three girls from Shanti Bhavan School in the picture below). But there is a difference, when children have already shown you the final effect, they are thrilled to teach and share their coding tricks, and that does not usually happen with magicians :)

17 d’abr. 2015

Educació i sentit de la vida. Llegint Krishnamurti


He estat llegint La educación y el significado de la vida de Jiddu Krishnamurti (Ed. Orión 1993). És un llibre petit on Krishnamurti, més conegut per la filosofia i l'espiritualitat, reflexiona en aquest cas sobre l'educació. És una obra escrita l'any 1953 però plenament vigent.

Avui en dia hi ha "Escoles Krishnamurti" per tot el món, però ell mai va proposar cap mètode, i de fet estava en contra de les escoles fonamentades en mètodes i en teories de l'aprenentatge, així que sobta que hi hagi escoles amb aquesta etiqueta. Una escola Montessori, o una escola Waldorf, segueixen mètodes concrets, però una escola Krishnamurti està (o hauria d'estar) fomentada en una concepció de l'educació molt especial (molt radical, també), lliure de tot temor, sense autoritat, i integradora en el sentit més profund de la paraula.

Potser el millor és compartir alguns dels molts fragments que he subratllat. Per llegir amb calma.

  • Comprender la vida es comprendernos a nosotros mismos y esto es conjuntamente el principio y el fin de la educación.
  • La función de la educación es crear seres humanos integrados, y por lo tanto, inteligentes. Podemos adquirir títulos y ser eficientes en el aspecto mecánico sin ser inteligentes. La inteligencia no es mera información; no se deriva de los libros ni consiste en la capacidad de reaccionar hábilmente en defensa propia o de hacer afirmaciones agresivas. Uno que no haya estudiado puede ser más inteligente que un erudito. Medimos la inteligencia en términos de títulos y exámenes y hemos desarrollado mentes astutas que esquivan los vitales problemas humanos. Inteligencia es la capacidad para percibir lo esencial, lo que «es» y educación es el proceso de despertar esa capacidad en nosotros mismos y en los demás.
    La educación debe ayudarnos a descubrir valores permanentes para que no nos conformemos meramente con fórmulas y lemas. La educación nos debe ayudar a demoler barreras sociales y nacionales en lugar de reforzarlas, porque estas crean antagonismos entre los hombres. Desgraciadamente el actual sistema de educación nos torna seres serviles, mecánicos y profundamente irreflexivos. Aunque nos despierta el intelecto, interiormente nos deja incompletos, estúpidos, incapaces de crear.
  • Seguir una autoridad es la negación de la inteligencia. Aceptar la autoridad es someternos al dominio, subyugarnos a un individuo, a un grupo o una ideología, ya sea religiosa o política; y este sometemiento de uno mismo a la autoridad es la negación, no sólo de la inteligencia, sino también de la libertad individual. La sumisión a un credo o a un sistema de ideas es una reacción de protección propia. La aceptación de una autoridad puede ayudarnos temporalmente a disimular nuestras dificultades y problemas; pero el evadir un problema sólo sirve para intensificarlo, y en este proceso la autocomprensión y la libertad se abandonan.
  • La educación moderna, al desarrollar el intelecto, imparte más y más teorías y datos, sin realizar la comprensión del proceso total de la existencia humana. Somos altamente intelectuales; hemos desarrollado mentes sagaces, y estamos enredados en explicaciones. El intelecto se satisface con teorías y explicaciones; pero la inteligencia no; y para entender el proceso total de la existencia, debe haber integración de la mente y el corazón en las acciones. La inteligencia no puede estar separada del amor.
    Para la mayor parte de nosotros, la realización de esta revolución interna es extremadamente difícil. Sabemos meditar, tocar el piano, escribir; pero no conocemos al meditador, al pianista o al escritor. No somos creadores porque hemos llenado nuestras mentes y corazones de conocimiento, de información y de arrogancia. Estamos repletos de citas que otros han pensado o dicho. Pero el acto de vivencia viene primero; no la manera de «vivir». Debe haber amor antes de que exista la expresión del amor.
  • Educar al educador es decir, hacer que se entienda a sí mismo es una de las empresas más difíciles, porque la mayor parte de nosotros estamos ya cristalizados dentro de un sistema de pensamiento o dentro de un molde de acción; nos hemos dado ya a una ideología, a una religión, o a una norma determinada de conducta. Por eso enseñamos al niño qué pensar y no cómo pensar.
  • Para el verdadero maestro, la enseñanza no es una técnica, es su forma de vida; como un gran artista, primero se moriría antes que abandonar su trabajo creador. A menos que uno tenga este ardiente deseo de enseñar, no debe ser maestro. Es de suprema importancia descubrir por sí mismo si se tiene este don, y no meramente flotar a la deriva en esta profesión porque es un medio de ganarse la vida.

9 d’abr. 2015

Qui ets? I què fas a la vida?


Quan el gener del 2006 em vaig plantar a Anantapur davant l'escriptori d'en Vicenç Ferrer, el primer que em digué, directament i sense cap preàmbul, fou «Qui ets? I què fas a la vida?». Li agradava molt descol·locar la gent en el primer contacte. Seguidament es petava de riure.

Quasi una dècada després encara segueixo processant les respostes. Avui es compleixen 95 anys des del seu naixement.

27 de març 2015

La veritat profunda


Sempre és interessant llegir els articles de Josep Giralt dins d'Amores imaginarios, el seu blog a El País. En aquest apunt reflexiona sobre el compromís i la societat. Us en deixo tot seguit un petit fragment i l'enllaç a l'article original. La fotografia, des de l'enyorada Anantapur, també és seva.

Hace un par de semanas amanecí retorciéndome de dolor y completamente débil. Conseguí coger un taxi, pero al llegar al vestíbulo del hospital me derrumbé en el suelo como si me hubiese disparado de golpe el marine francotirador de Clint Eastwood. Al faltarme el aire, creí que se trataba de un infarto. Finalmente fue una gastroenteritis aguda, que me dejó igual de exhausto que si hubiese recorrido la maratón de Nueva York a pata coja. No fue nada grave, pero al despertar, estirado en una camilla y “recolocado” en fila india con otros pacientes, -sin más compañía que mi ropa en una bolsa de basura-, me di cuenta de que la vida debería ser otra cosa. Antes de caer, pude apreciar el recelo que provocaba mi lamentable estado. Sospecho que la gente pensó que llevaba encima una cogorza monumental al estilo Reina Madre de Inglaterra, o que simplemente me quedaban dos días.

[...]
Llegir l'article sencer. 
 

23 de març 2015

La religió del consum


Val la pena llegir l'article La religión del consumo, d'Agustí Pániker. Us deixo un fragment i l'enllaç a l'article sencer:

El sistema económico actual se sostiene en una trampa fatal: el deseo. Incide en una ansiedad, anhelo o vacío que –así funciona el cebo– deseamos colmar llenándolo de objetos, propiedades, productos, estatus o riqueza. Estamos enganchados al deseo. 

De ahí la obsesión por el dinero de nuestra sociedad. Se nos asegura que con dinero –o poder o fama– uno puede satisfacer todo aquello que desee. Y que al satisfacer nuestros deseos seremos más felices. Los publicistas saben explotarlo. Insinúan que comprando tal automóvil, utilizando tal perfume o contratando tal compañía de telefonía podremos autorrealizarnos como seres humanos y alcanzar, al fin, el estatus que nos corresponde. 

En cualquiera de los casos damos vueltas sobre una misma patraña: el dinero simboliza la felicidad. Colmar los deseos significa estar pleno y satisfecho. Consumir es un placer. Pero no hace falta ser muy sabio para darse cuenta de la falacia. De hecho, cualquier madre o padre de este eón cósmico que nos ha tocado vivir lo comprueba casi a diario con sus propios hijos. La criatura nos pide le compremos el juguete o la golosina. Le mueve el deseo por el objeto. Más incluso que el objeto. Pero una vez alcanzado, el deseo se desvanece; porque todo es impermanente y efímero, como bien vislumbró el Buda. Así que el niño desplaza su ansia a un nuevo objeto del deseo. 

Ya que hemos citado al sabio de Lumbini, recordemos que el Buda identificó el deseo (con la metáfora de la “sed”) como la causa y origen de nuestra enfermedad: duhkha; es decir, la insatisfacción, el sufrimiento, la alienación, la frustración… el malestar inherente a la condición humana. Hoy, su análisis sigue siendo tan fino y vigente como hace 2.500 años. Es más, creo que nos hallamos frente a una verdadera pandemia. 

[...]

Fotografia: Daniel Lobo @ Flickr

15 de març 2015

El saber no es distinto del soñar


El saber no es distinto del soñar, el soñar del hacer. La poesía ha puesto fuego a todos los poemas. Se acabaron las palabras, se acabaron las imágenes. Abolida la distancia entre el nombre y la cosa, nombrar es crear, e imaginar, nacer.

Octavio Paz (Un poeta, Poesía en movimiento: México, 1915-1966)

Foto: flors de lotus a Lepakshi (Andhra Pradesh, India)

22 de febr. 2015

India through the eyes of its children


To mark the 25th anniversary of the United Nations Convention on the Rights of the Child, Unicef India held a series of photography workshops for children in the states of Uttar Pradesh, Andhra Pradesh and West Bengal.

In this BBC post you can see a  selection of photographs taken by children and adolescents about issues faced by women in India.

14 de febr. 2015

Quina cosa sóc realment


Hi ha una cita del Ṛg-veda que és amb tota probabilitat un del pensaments més honestos amb els que he topat mai. Són uns versos famosos, que Raimon Panikkar ha destacat en llocs prominents en vàries de les seves obres.

Quina cosa sóc realment, no ho sé amb claredat: 
misteriós, encadenat en la meva ment, vaig errant. 
Ṛg-veda I,164,37.

El pensament m'ha semblat una bona manera de començar una ressenya de Sobre la conciencia (Antonio Orbe 2014). L'autor i editor d'aquest petit llibre (la portada ja deixa clar que es tracta d'un opuscle) és un expert en Cognitive Computing a IBM, i entre moltes altres coses escriu Sinapsis, un blog interessantíssim sobre temes com cervell i computació, neurociència, filosofia, llenguatge, Intel·ligència Artificial, etc.

El llibre explica en llenguatge divulgatiu les idees principals que es tenen avui en dia sobre la consciència, sobretot des d'un punt de vista científic i filosòfic-occidental.

La consciència segueix essent el gran repte, tant de la ciència com de la filosofia. Les preguntes que ja es feien fa més de 3000 anys els autors d'aquells versos del Ṛg-veda, segueixen avui sense resposta, tot i que això no vol dir que no s'hagin fet progressos, tal com explica el llibre.

Particularment, des de molt jove m'ha obsessionat el que es coneix com el problema fort de la consciència: de quina manera quelcom físic com el cervell genera quelcom no físic com la ment?

El llibre explica amb molta claredat el problema, i a més dóna a conèixer quines són les principals eines d'estudi de la consciència, explica què son els processos conscients e inconscients, parla una mica de filosofia de la consciència, i també de ciència de la consciència (però com podem fer ciència objectiva de quelcom essencialment subjectiu!?).

És un molt bon resum sobre un tema apassionant. Potser se li pot recriminar a l'autor que ja que parla de filosofia de la consciència, i de la introspecció com una de les eines per estudiar-la, és quasi un pecat no fer cap menció a l'Orient, precisament on les tradicions de pensament més han aprofundit en el tema.

Us deixo un petit fragment, sobre quina és, segons l'autor, l'opinió més acceptada (des d'un punt de vista científico-filosòfic) en referència a l'abans citat problema fort de la consciència:

La opinión más aceptada es que el dualismo no existe, no hay dos sustancias. La mente es una propiedad emergente del cerebro de ciertos animales "superiores", entre ellos el animal humano. Del mismo modo que las propiedades de una molécula como el agua no pueden explicarse acudiendo a las propiedades de sus componentes, oxígeno e hidrógeno sino que emergen al combinarlos, la mente emerge de la complejidad de los cerebros. Aún así hay que ser cuidadosos con la terminología para no caer de nuevo en el dualismo: no es que el cerebro cause la mente (en cuyo caso serían dos cosas diferentes), sino que la mente es el cerebro en funcionamiento.

30 de gen. 2015

The Backward Class (Trailer)


The Backward Class és un documental rodat a Shanti Bhavan, i que ha estat dirigit per la Madeleine Grant. Està fent el seu camí a través de diferents festivals i recentment ha guanyat el HotDocs Audience Award en el festival internacional de documentals al Canadà.

La pel·lícula gira al voltant de la primera classe que es va graduar a Shanti Bhavan (d'això ja fa 5 anys) després de viure 16 anys en aquella escola única, de la que tants cops he parlat en aquest blog. Sobre els nois i noies d'aquella primera promoció hi requeien moltes esperances i expectatives, i no han defraudat.

Durant la meva última estada a l'Índia m'he pogut trobar amb alguns d'ells, després de molts anys. Jo els conec des que feien 8è (l'equivalent a 2n ESO). Ara ja han acabat la universitat i estant treballant a Bangalore.

Tinc ganes de poder veure el documental, però de moment ens hem de d'acontentar amb el tràiler (no el puc incrustar aquí per la seva configuració de privacitat):


18 de gen. 2015

The Roots of India


A través d'en Lluís Compte de Laia Foundation, he descobert la web The Roots of India, una iniciativa que comparteix a través d'Internet fotografies que promouen la cultura, les tradicions, i els paisatges rurals, urbans i humans de l'Índia.

Val molt la pena visitar-la i gaudir tranquil·lament de les fotografies seleccionades que s'hi exposen en diferents categories. Si us agrada l'Índia, imprescindible.

En aquest apunt he seleccionat algunes fotos que m'han cridat l'atenció. Els autors són: Jose Larian, Kumar Sankaralingam, Naveen Gowtham, Priya Somasundaran, Rakesh J.V., i Sarathi Thamadoran.


6 de gen. 2015

Més o menys jo, Miquel Duran


Recordo molt bé que quan, ja fa anys, llegia els relats que penjava en Miquel Duran en els seus diferents blogs, em preguntava quant de temps passaria fins que trobés un llibre amb el seu nom a la portada. Doncs bé, ja ha aparegut, i és un debut excepcional. [Per cert, no l'hem de confondre amb un altre Miquel Duran (també químic) que ha aparegut més d'un cop en aquest blog]

Honestament, llegeixo poca narrativa catalana, perquè em costa trobar veus singulars i que em sorprenguin. Les vaques sagrades de la literatura catalana actual no m'interessen gaire (parlo exclusivament de ficció narrativa). Miquel Duran ha debutat amb Més o menys jo (Bridge-La Galera 2014) una novel·la on exhibeix un estil i una veu extremadament originals. La seva prosa desborda poètica, realisme i surrealisme alhora, és una mena de realisme màgic a la catalana, amb constants metàfores i fragments d'un lirisme molt i molt personal. Vaig llegir la novel·la gairebé d'una tirada (164 pàg.) i estic d'acord amb el prologuista (Andreu Martin): pots obrir el llibre per qualsevol pàgina, llegir una mica i segur que trobaràs un fragment prometedor. No és casualitat, tot el llibre és així.

No m'atreviria a incloure la novel·la dins de cap gènere. Tot i que va ser finalista del premi juvenil Ruyra, definitivament no crec que sigui un llibre per a adolescents (tot i que estigui narrat en primera persona per un jove). La trama es desenvolupa a Pujarnol i per la zona de Banyoles, on el narrador va desgranant records i successos al voltant del seu nucli familiar. Té un final potent i  gens decebedor. Prefereixo no explicar gaire res més.

Molt recomanable. Probablement la millor novel·la que he llegit el 2014.

Per cert, que sempre és plaent trobar gent de ciències fent literatura (a Catalunya n'hi ha altres casos, com l'amic bloguer Salvador Macip, a qui per cert dec una ressenya).