19 de juny 2014

5 anys sense en Vicenç


Avui fa 5 anys que ens va deixar en Vicenç Ferrer. Els que el vam conèixer i treballem per fer front a la pobresa al sud de l'Índia, continuem la seva feina, inspirant-nos en el seu model i mirant sempre endavant.

Molt bonic aquest vídeo que han fet des de la Fundació Vicenç Ferrer. Quantes cares conegudes.

13 de juny 2014

El ritme. Sincronies


Trobem allò que sense saber cerquem. Aquest curs hem dedicat el Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural a treballar El Ritme de l'Ésser de Raimon Panikkar (Fragmenta 2013). Aquestes són algunes sincronies amb altres lectures que he anat fent en paral·lel. Tagore, Woolf, Cortázar, Panikkar (i Pollock), al voltant del Ritme.

“Quan un home sent el batec rítmic de l’ànima del món sencer en la seva pròpia ànima, és lliure” 
Rabindranath Tagore. Sadhana (Fragmenta 2014) 

“Now this is very profound, what rhythm is, and goes far deeper than words. A sight, an emotion, creates this wave in the mind, long before it makes words to fit it...” 
The Letters of Virginia Woolf, Volume 3: (1923-1928) 

“Las costumbres, Andrée, son formas concretas del ritmo, son la cuota del ritmo que nos ayuda a vivir.“ 
Julio Cortázar. Carta a una señorita en París, Bestiario (1951) 

“El Ritme de l’Ésser és més que una simple metàfora. ¿Quina mena d’atribut podem aplicar a l’Ésser que no sigui ja l’Ésser? En aquest cas no podem parlar d’un transportar, d’un portar a l’altra banda (meta-pherein). I tampoc no podem aplicar la definició d’Aristòtil: «La metàfora consisteix a donar ─a la cosa─ un nom que pertany a una altra cosa.» La definició llatina clàssica, «translatio est nominis alieni illatio» (‘la metàfora és la inferència d’un nom aliè’), és interessant però inaplicable. El Ritme de l’Ésser no pot ser el ritme d’alguna «cosa» anomenada Ésser. L’Ésser no és una cosa. No hi ha res fora de l’Ésser. El Ritme de l’Ésser només pot expressar el ritme que l’Ésser mateix és.” 
Raimon Panikkar. El Ritme de l’Ésser (Fragmenta 2013)

Pintura: Autumn Rhythm (Number 30). Jackson Pollock (1950).

5 de juny 2014

De Cronopios


Diumenge vaig anar a veure DE CRONOPIOS, de Jove Calassanç Teatre. Hi anava sense saber-ne res, excepte que eren textos de Julio Cortázar. En aquest blog he comentat algun cop altres obres de Jove Calassanç Teatre (1, 2, 3).

L'obra em va sorprendre molt pel seu format. D'entrada el públic fou dividit en dos grups: Famas i Esperanzas. Jo estava al grups dels Famas, criatures que el mateix Cortázar descriu com rígids, organitzats i sentenciosos. El grup dels Esperanzas no surten gaire més ben parats: simples, indolents, ignorants i avorrits! Els actors en canvi, eren els Cronopios, criatures ingènues, idealistes, desordenades, sensibles i poc convencionals. Cada un dels dos grups del públic seguia un itinerari per diferents espais (aprofitant tot l'edifici de Casal Calassanç, i no només el teatre), on els Cronopios feien un teatre d'aprop, jugant amb el públic, i compartint-nos alguns textos brillants de Cortázar. Acabats els recorreguts els grups ens intercanviàvem, i acabàvem junts a la platea del teatre. 

L'espectacle, de fet havia estat concebut en dues jornades, un espectacle de poesia i un amb els textos, però jo només vaig anar al segon.

Si hagués de destacar alguna cosa especialment seria la posada en escena, que em deixà bocabadat. Chapeau també per la il·luminació i per la interpretació d'uns textos gens fàcils! La direcció ha d'haver estat tan surrealista com alguns dels textos. Bravo Rikki i Pep! Fer tres representacions seguides d'aquesta obra em sembla veritablement una proesa.

La fotografia sobre aquestes línies li he robat a en Gerard.


4 de juny 2014

Novecento


El títol és Novecento però l'article és el número 800 que es publica en aquest blog! Tenia ganes de fer un apunt sobre el Museo del Novecento, que vaig poder visitar en una ràpida escapada a Milà fa unes setmanes.

El museu és relativament nou (inaugurat el 2010) i l'emplaçament immillorable, ja que ocupa el Pallazo dell'Arengario, tot rehabilitat, en una de les cantonades de la famosíssima Piazza del Duomo. De fet les vistes del Duomo i de la Galleria Vittorio Emanuele II des d'alguna de les sales del museu són espectaculars (i algunes finestres tenen més èxit que alguns quadres).

Novecento és com en diuen els italians del segle XX, i el museu és precisament d'això: d'art modern de tot el segle XX, fent èmfasi en els artistes moderns italians, amb noms tant importants com Modigliani, Boccioni, Morandi, de Chirico, Fontana, etc. També té espais per a exposicions temporals i artistes contemporanis. Tant el recorregut expositiu (que és cronològic) com els espais em van semblar molt ben dissenyats.

No només hi ha pintura sinó que també hi ha escultura i instal·lacions, i entre les més de 400 obres s'han potenciat especialment les d'artistes significatius per a la ciutat de Milà.

A mi em va agradar molt. Sincerament sabia molt poc sobre art modern italià (exceptuant potser Modigliani i de Chirico, que tothom coneix) i vaig quedar molt sorprés de la importància d'alguns artistes italians en moviments com el Futurisme o l'Expressionisme Abstracte.

El quadre que il·lustra l'apunt és una obra sense títol de Tancredi Parmeggiani. Espectacular. Per seure i deixar-se portar. I això és el que vaig fer jo.

Comparteixo també algunes altres fotografies del museu. Ben recomanable si feu una escapada a Milà.