25 d’abr. 2014

Un repte per aquest 2014: As drops in the ocean


Un dels reptes d'aquest 2014 és transformar una mica el Com gotes a l'oceà. Vull fer l'experiment d'escriure molt més en anglès (mirant d'arribar a la meitat dels apunts) perquè m'adono que a les xarxes socials tinc tant o més seguidors de fora que de Catalunya, i la majoria queden al marge del que escric al blog, ja que les traduccions automàtiques (siguem realistes) són bastant dolentes. 

Vaig provar una temporada de tenir un blog separat, però no va funcionar, perquè sempre tenia prioritat per aquest, que és el principal i el mimat. Així que, com a mínim durant uns mesos, experimentaré escrivint en dos idiomes, i fent servir les noves etiquetes EN i CAT per separar els posts. El meu anglès no és especialment bo, però així també és una manera de practicar-lo. La gent es podrà subscriure per RSS a tots els apunts, o només en català, o només en anglès.

Estic preparant una nova plantilla, bastant minimalista (crec que serà el primer cop que no hi haurà imatge de capçalera al meu blog) però amb novetats com posts destacats, més integració amb les xarxes socials, i un disseny preparat per veure's bé en tauletes digitals i smartphones (responsive, que ara en diuen). És un plantilla dissenyada per a Wordpress, tot i que jo faig servir Blogger, de manera que haig de trastejar una mica abans que tot quadri i funcioni. 

Probablement faré el canvi en breu, qüestió de dies, així que si entreu i us trobeu el blog capgirat, no en feu cas, espero que els canvis i els posteriors retocs durin el menys possible.

Les temàtiques seguiran essent les mateixes: és a dir, qualsevol cosa que em passi pel cap, potser donant més èmfasi a la innovació educativa, perquè és l'àrea on em moc més els últims anys.

També és probable que importi els posts que tinc arxivats en el primer blog que vaig escriure un llunyà 2005, al marxar per primer cop de voluntari a l'Índia, i d'aquesta manera tenir la totalitat dels apunts que he escrit en un sol lloc (830 articles!). Això sumaria de cop dos anys al Com gotes.

No cal dir que qualsevol comentari, idea, suggeriment serà benvingut!

18 d’abr. 2014

Gabriel García Márquez. In memoriam


La primera novel·la de García Márquez que vaig llegir fou El amor en los tiempos del cólera. Jo era molt jovenet i em va produir un efecte semblant a "ostres, ara entenc què és la Literatura, no sé què caram he estat llegint fins ara". Des de llavors he crescut molt com a lector, i l'he pogut llegir i rellegir en moltes ocasions, especialment Cien años de soledad, de la que no em canso mai.

Se'n va una de les grans veus literàries del segle XX, però quina sort tenim d'haver-ne estat contemporanis. Ens queda la seva obra ja immortal.

Aquí unes línies de Cien años de soledad:
En aquél Macondo olvidado hasta por los pájaros, dónde el polvo y el calor se habían hecho tan tenaces que costaba trabajo respirar, recluidos por la soledad y el amor y por la soledad del amor en una casa dónde era casi imposible dormir por el estruendo de las hormigas coloradas, Aureliano y Amaranta Úrsula eran los únicos seres felices, y los más felices sobre la tierra.

6 d’abr. 2014

Un món feliç


Des dels 17 o 18 anys que tenia pendent llegir Un món feliç d'Aldous Huxley, però mai havia trobat el moment. Després d'ensopegar amb una edició del 1969 a casa els pares (Un mundo feliz, Plaza & Janés 1969), ja no he tingut excusa.

És un llibre que té l'etiqueta de clàssic del segle XX, i segurament ben merescuda. La novel·la m'ha agradat molt, i l'he llegit ràpidament. La veritat és que feia temps que no llegia ciència ficció. La cultura científica, literària i artística de Huxley li van permetre escriure una distopia molt punyent ambientada en un Londres futurista, on la tecnologia reproductiva, la biotecnologia i l'ensenyament durant el son han generat un món sense pobresa i amb molta estabilitat social, a costa això sí, de perdre coses tan importants com l'art, la diversitat cultural, la filosofia, la religió, etc.

El pitjor és que els vaticinis que feia Huxley el 1932 tampoc estan tan lluny del món que hem anat construint fins el 2014. En molts sentits la seva narració podria funcionar com una metàfora molt lúcida de la societat actual.

En la novel·la, les persones del futur busquen divertir-se mitjançant una droga (soma), el consumisme desmesurat, el sexe, i algunes pràctiques molt infantils; per contra han eliminat les possibles fonts de patiment, com la família, l'amor, i gairebé tota la llibertat individual. L'Estat controla la vida dels individus i els classifica en un sistema de castes rígid, que marca a tothom des que neix (o més ben dit, des que són decantats). Un món amb uns adults anestesiats, infantils i que no es qüestionen el perquè de les coses, ja que han estat condicionats des de petits.

Doncs això, que potser en el llibre està molt exagerat, però tampoc estem tan lluny.

Un llibre indispensable.

La il·lustració de dalt és d'en Sam Keating.


3 d’abr. 2014

10.000 raons per creure en l'art a l'espai públic


Em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres aquesta xerrada que en Yazmany Arboleda va fer fa unes setmanes al TEDxUNC.

Amb en Yazmany ens conexíem virtualment des de feia temps, perquè tots dos havíem estat voluntaris a Shanti Bhavan, i el passat juliol finalment vam coincidir i ens vam trobar en persona a l'Índia. En aquest blog ja he parlat algun cop de les seves instal·lacions artístiques, com per exemple del projecte We Believe in Balloons.

Us recomano molt veure aquest vídeo, on explica les seves "escultures vives" i parla del poder de l'art en els espais públics. Com veureu és una persona desbordant d'energia i d'idees. Va ser un plaer i una sort compartir uns dies amb ell a Shanti Bhavan.

1 d’abr. 2014

Las estrellas escriben


Ahir Octavio Paz hagués fet cent anys. Durant les últimes setmanes n'he estat compartint poemes i algun text. La veritat és que amb els anys s'ha convertit en un d'aquells autors als que sempre retorno i que mai em cansa.

Segurament Paz i Pessoa són els poetes que més m'han marcat.

Crec que la millor notícia del centenari es que es reeditaran les seves obres completes.

Ahir Google va fer-li un homenatge amb el doodle que encapçala aquest apunt. És curiós perquè vaig llegir a diferents mitjans que era un disseny estrany i difícil de catalogar, sense saber exactament d'on havia sortit el tema que havia triat l'artista que ho va dibuixar. Jo només sé que l'artista segur que havia llegit Hermandad ;)

Hermandad

Homenaje a Claudio Ptolomeo

Soy hombre: duro poco
y es enorme la noche.
Pero miro hacia arriba:
las estrellas escriben.
Sin entender comprendo:
también soy escritura
y en este mismo instante
alguien me deletrea.

Octavio Paz, Árbol adentro
Hermandad, per cert és el poema partir del qual vaig construir el relat Alfabets invisibles, que l'any passat va guanyar el 2n Concurs de Relats Curts de la UdG. El pots llegir aquí.