3 de nov. 2014

L'altra cara de la moneda


Quan estic a l'Índia intento transmetre la cara positiva de les històries, dels projectes i de la gent amb la que em creuo. Ho faig expressament, i penso que els projectes de cooperació han de fugir d'enfocaments que cerquen la llàstima. A les meves fotografies gairebé sempre hi veureu somriures.

Dit això, també és cert que a vegades s'ha d'ensenyar l'altra cara de la moneda, perquè si no és difícil que s'entengui la realitat que vols comunicar. Avui doncs, toca l'altra cara.

A Bangalore sempre intento anar a l'Agara Temple, que té una estàtua mastodòntica del déu Hanuman, i que per moments em transporta al món de les llegendes èpiques del Ramayana. Fora del temple però, sota les vies, hi ha un altre món.

Ahir vaig trobar-me amb aquestes quatre nenes. Per edats podrien ser perfectament les meves nebodes, però els ha tocat una vida molt diferent. Són nenes del carrer. Hi viuen, hi mengen i hi dormen, les seves famílies o no hi són o no se'n cuiden, mai han trepitjat una escola ni mai la trepitjaran. Estan totalment fora del sistema. En l'instant captat a la foto, la més gran encenia un foc, on tot seguit va cuinar un ou. Les altres l'observaven amb màxima atenció. Això sí que ho tenen, es cuiden les unes a les altres.

Es diu (tot i que són càlculs molt aproximats) que hi ha 11 milions de nens del carrer a l'Índia. Les grans migracions del camp a les ciutats no han fet més que empitjorar el problema. A Bangalore n'hi deu haver desenes o centenars de milers. El govern no sap què fer-ne, i bàsicament gira la cara. Només algunes ONGs i algunes esglésies ataquen el problema.

La contrapart amb la que col·laboro a Bangalore desenvolupa un projecte educatiu per a nens i nenes dels slums, de famílies molt pobres, però no són infants del carrer. Tots tenen família o algun adult que se'n cuidi, i un sostre sota el que dormir, per molt i molt precari que sigui. Treballar amb nens del carrer és molt complicat i sobrepassa les capacitats de la majoria d'organitzacions. Chapeau per totes les persones que s'hi dediquen! Els seus projectes són només com gotes a l'oceà, però davant la insignificança d'aquestes accions i del pessimisme i la impotència que comporten, sempre podem recórrer a Vicenç Ferrer: "Cap acció bona es perd en aquest món. En algun lloc quedarà per sempre"; i per suposat a Teresa de Calcuta: "només són gotes a l'oceà, però si no hi fossin l'oceà les trobaria a faltar".

Se golpean el vientre. Los niños de Bangalore se golpean el vientre para que los hombres ricos se avergüencen y dejen de orinar sobre su rastro. Los niños de Bangalore se han dado cita en el descampado que sirve de horizonte a las ventanas de un hotel de lujo. Ahuyentan a los perros que cuidan la basura, olfatean el viento y aprenden a ser cuervos: los cuervos se alimentan al amanecer.
Diarios Indios, Chantal Maillard