6 d’abr. 2014

Un món feliç


Des dels 17 o 18 anys que tenia pendent llegir Un món feliç d'Aldous Huxley, però mai havia trobat el moment. Després d'ensopegar amb una edició del 1969 a casa els pares (Un mundo feliz, Plaza & Janés 1969), ja no he tingut excusa.

És un llibre que té l'etiqueta de clàssic del segle XX, i segurament ben merescuda. La novel·la m'ha agradat molt, i l'he llegit ràpidament. La veritat és que feia temps que no llegia ciència ficció. La cultura científica, literària i artística de Huxley li van permetre escriure una distopia molt punyent ambientada en un Londres futurista, on la tecnologia reproductiva, la biotecnologia i l'ensenyament durant el son han generat un món sense pobresa i amb molta estabilitat social, a costa això sí, de perdre coses tan importants com l'art, la diversitat cultural, la filosofia, la religió, etc.

El pitjor és que els vaticinis que feia Huxley el 1932 tampoc estan tan lluny del món que hem anat construint fins el 2014. En molts sentits la seva narració podria funcionar com una metàfora molt lúcida de la societat actual.

En la novel·la, les persones del futur busquen divertir-se mitjançant una droga (soma), el consumisme desmesurat, el sexe, i algunes pràctiques molt infantils; per contra han eliminat les possibles fonts de patiment, com la família, l'amor, i gairebé tota la llibertat individual. L'Estat controla la vida dels individus i els classifica en un sistema de castes rígid, que marca a tothom des que neix (o més ben dit, des que són decantats). Un món amb uns adults anestesiats, infantils i que no es qüestionen el perquè de les coses, ja que han estat condicionats des de petits.

Doncs això, que potser en el llibre està molt exagerat, però tampoc estem tan lluny.

Un llibre indispensable.

La il·lustració de dalt és d'en Sam Keating.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Vamos a eso, a ser esclavos sin saberlo.

Alícia ha dit...

Idò jo el vaig llegir quan devia tenir uns 20 anys (quan era estudiant d'Informàtica i tot això de la Intel·ligència Artificial m'intrigava tant) i també em va agradar molt. Un d'aquest llibres que no et deixen indiferent, que et fan pensar, i tal com dius, crec que si aleshores em va semblar molt futurista, crec que ara no ho trobaria tant, segur! Potser l'hauria de tornar a llegir ...