18 d’abr. 2014

Gabriel García Márquez. In memoriam


La primera novel·la de García Márquez que vaig llegir fou El amor en los tiempos del cólera. Jo era molt jovenet i em va produir un efecte semblant a "ostres, ara entenc què és la Literatura, no sé què caram he estat llegint fins ara". Des de llavors he crescut molt com a lector, i l'he pogut llegir i rellegir en moltes ocasions, especialment Cien años de soledad, de la que no em canso mai.

Se'n va una de les grans veus literàries del segle XX, però quina sort tenim d'haver-ne estat contemporanis. Ens queda la seva obra ja immortal.

Aquí unes línies de Cien años de soledad:
En aquél Macondo olvidado hasta por los pájaros, dónde el polvo y el calor se habían hecho tan tenaces que costaba trabajo respirar, recluidos por la soledad y el amor y por la soledad del amor en una casa dónde era casi imposible dormir por el estruendo de las hormigas coloradas, Aureliano y Amaranta Úrsula eran los únicos seres felices, y los más felices sobre la tierra.

1 comentari:

najoana ha dit...


Tens tota la raó Eduard,
la seva obra no morirà mai