3 de març 2014

10 coses que trobo a faltar a la universitat


Un llistat de deu coses que trobo a faltar a la universitat. I sí, algunes són molt utòpiques, d'altres gens. L'ordre és totalment arbitrari. No parlo de la Universitat de Girona sinó de la universitat en general.

1.- Art públic

Crec que els espais públics de la universitat haurien d'exposar molt més art, accessible a tothom. Per espai públic entenc els espais oberts dels campus, però també l'interior de les facultats. Per què? Doncs perquè l'art humanitza, inspira, promou la creativitat i ajuda a pensar. L'experiència estètica és important en qualsevol estadi de l'educació. En l'educació superior, potser encara més.

La meva experiència visitant universitats em diu que això, a Estat Units ho tenen molt més ben interioritzat que aquí. Penso per exemple ens els campus de Columbia o del MIT, on contínuament et trobes amb obres d'art mentre passeges. Probablement es tracta més d'una qüestió cultural que no pas de diners.

2.- Educació pel Desenvolupament

Generalment s'entén l'Educació pel Desenvolupament (ExD) com un procés d'aprenentatge actiu que busca generar canvis ens els valors i les actituds a nivell individual i col·lectiu, amb el propòsit d'aconseguir un món on els recursos i el poder estiguin repartits de manera més justa, i amb un esperit de respecte per la dignitat humana.

L'educació superior no pot estar al marge d'això. Si la universitat només es dedica a formar professionals qualificats per poder fer certes feines, pareu els motors que jo vull baixar. M'agradaria pensar que ajudem a crear ciutadans crítics, responsables i compromesos socialment, i en aquest sentit penso que totes les carreres haurien de tenir assignatures relacionades amb l'ExD. Avui en dia però, això passa molt poc, i la formació d'aquest tipus només s'aconsegueix gràcies a iniciatives puntuals i al marge dels currículums dels estudiants, com les que per exemple porta a terme l'Oficina de Cooperació de la UdG.

3.- Classes a l'aire lliure

Acabo de llegir Sriniketan de Rabindranath Tagore (Etnos Libros 1991), on el poeta explica la seva immensa (i aquí quasi desconeguda) obra pedagògica. La importància que dóna a estudiar a l'aire lliure i en contacte amb la natura m'ha fet reflexionar sobre el tema. Això és aplicable a la universitat i a l'escola (com quasi tot el que dic). Realment, si la climatologia ho permet, per què no fem classes a l'exterior? Sembla utòpic seure sota un arbre a fer una classe, però ho és? Necessitem sostre, parets, cadires i pissarres? Potser en molts casos sí, en d'altres, definitivament no. De fet, ara mateix, estudiar a l'exterior és més possible que mai, ja que la gran majoria d'estudiants universitaris porten dispositius mòbils que ens permeten configurar una "classe" allà on vulguem.

I encara més, per què hem d'estar quiets i asseguts? Es podria fer una classe caminant, per exemple? Personalment, des de sempre, quan necessito pensar profundament quelcom, camino. No és deliberat, simplement sense adonar-me'n em poso a caminar per dins de l'habitació, o d'una habitació a l'altra. Tagore diu que la ment està lligada al cos, i que quan els pensaments circulen sentim la necessitat d'acompanyar-los de moviments. En aquest sentit ell diu que l'escola ens fa donar el primer pas en fals, ja que se'ns demana que pensem asseguts, pràctica a la qual ens acostumem ràpidament, deixant les nostres ments desproveïdes de la col·laboració del cos.

Einstein (que per cert va conèixer personalment a Tagore) també va parlar sovint de la importància de pensar tot caminant.

4.- Portes obertes

Aquí no em refereixo a jornades de portes obertes, sinó literalment a classes de portes obertes. No dic que sempre hagin de ser així, però per què no obrir de tant en tant la classe a tothom que vulgui treure-hi el cap i aportar quelcom? Penso en com avui les xarxes ens deixen experimentar en aquest sentit. Per posar un exemple, trobo genial la proposta de docència oberta i participada de l'assignatura Nous turismes del professor Donaire, aquí a la UdG. Evidentment hi ha àmbits, com el turisme, en els quals és més fàcil fer experiments d'aquest tipus. No m'imagino una assignatura com Models abstractes de càlcul desenvolupada seguint el mateix plantejament.

5.- Contacte entre Ciències i Lletres

Tot i que la meva formació és cientificotècnica, sempre he sentit passió per les lletres, i em costa molt entendre'n la separació, que de fet em sembla antinatural. Sempre he pensat que als primers cursos de les carreres de ciències hauria d'haver-hi algunes assignatures de lletres i viceversa.

Per exemple, com es possible que en una carrera científica no s'estudiï ni història de la ciència ni filosofia de la ciència? No té cap sentit.

Sobre aquest tema de la separació entre Ciències i Lletres, m'han recomanat llegir el llibre Érase una vez el zorro y el erizo: la humanidades i la ciencia en el tercer milenio de Stephen Jay Gould. Encara no ho de fet, però el tinc entre els pendents.

6.- Interdisciplinarietat

Segurament molt lligat amb el punt anterior. A la universitat la compartimentació i l'especialització en els coneixements és cada cop més accentuada.

No estic en contra de l'especialització, que funciona molt i molt bé (avui en dia és impensable retornar a la figura del savi renaixentista), però no hi ha dubte que caldria construir ponts entre disciplines, i això algunes universitats ho fan millor que d'altres.

Les innovacions quasi sempre sorgeixen a les fronteres entre disciplines, i hem d'acostumar els estudiants a moure's per aquest llindars. Per suposat això encara és més important quan parlem de la recerca a la universitat.

7.- Integració amb la ciutat

Trobo que en general les universitats no s'obren prou envers les ciutats que les acullen. Girona per exemple s'autoanomena ciutat universitària, però quin tant per cent de la ciutadania participa (excloent estudiants i personal, clar) algun cop a l'any en activitats de la universitat? De fet, no en tinc ni idea, però intueixo que un percentatge molt petit. La meva percepció és que la meva família, els meus amics, els meus coneguts, estan lluny de la universitat (tot i que hagin passat per ella).

Aquí tornem al punt de si la missió de la universitat és exclusivament formar futurs professionals, o hi ha quelcom més? Quasi tots estarem d'acord en que la seva missió és més àmplia. Obrir-se, o més ben dit integrar-se a la ciutat, penso que és fonamental. Com fer-ho, ja és una altra història.

En el meu àmbit de treball, iniciatives com la First LEGO League o la recent Girobòtica em semblen genials, perquè apropen la universitat a un públic molt i molt general, i no només al petit grup de persones que habitualment atenen les xerrades, debats, i jornades que s'organitzen a les facultats.

També penso que el disseny i l'arquitectura dels campus és fonamental. A Cambridge per exemple, molts ciutadans literalment travessen edificis del MIT per moure's per la ciutat d'un costat a l'altre.

8.- Espais de silenci

Aquest és un punt molt personal. Penso que les facultats farien bé de tenir espais de silenci, on els estudiants i el personal poguessin desconnectar del brogit diari, senzillament seient en silenci, meditant o estant amb els seus pensaments.

I no, no parlo d'espais d'estudi ni de biblioteques, on de fet no he acabat d'entendre mai perquè cal guardar-hi silenci.

9.- Coneixement obert

Les universitats haurien d'apostar de forma contundent pel Coneixement Obert, en tots els àmbits. Això implica treballar d'una manera molt diferent de com s'ha treballat fins ara.  La universitat del futur hauria de compartir (retornar) lliurement el coneixement en benefici de la societat.

Trobo molt interessants iniciatives com els OpenCourseWare (OCW), que consisteixen en compartir les assignatures i les lliçons gratuïtament a través d'Internet. El cas paradigmàtic és el del MIT, que el 2002 va començar a compartir les seves lliçons, i ara té més de 2000 cursos compartits, amb infinitat de materials (molts d'ells inclouen fins i tot vídeos de les classes).

La universitat que consideri que compartir les lliçons és una amenaça, està clar que no ha entès res.
 

10.-Bons professors

Saber molt d'un tema no et converteix en bon professor. Les universitats són plenes de savis en les seves particulars matèries, però sovint amb molt poques habilitats a l'hora de conduir una classe.

No pot ser que algú es dediqui a l'educació sense saber a penes res d'educació. No sé quina és la solució, ni com ho fan a altres llocs, però penso que faria falta molta formació.

Si el professor no és bo, si es limita a passar el mateix powerpoint que cada any, sense cap preocupació per motivar als alumnes, per què l'estudiant hauria de molestar-se a anar a classe? I especialment ara, quan tenim a l'abast d'un clic a professors de Harvard, MIT, Stanford o Oxford. Cal posar-se les piles. Si jo ara tornés a començar a estudiar, ho tindria claríssim.

Fotografia: Olga Berrios at Flickr 

10 comentaris:

Aliakuri ha dit...

Quan he llegit la desena he pensat en el professor de teoria que hem tingut aquest semestre a Enginyeria de Fluids de GETI. (UdG)
Absolutament tot tal com dius: un home que entén moltíssim de la seva disciplina, però que no té la més remota idea d'explicar. Classes monòtones de dues hores sense aixecar-se un sol moment de la cadira; un power point actualitzat per última vegada el 2011 (i creat ves a saber quan) amb imatges tan petites que al 400% no es podien llegir (l'ampliava al 400% cada vegada que en sortia una); explicacions redundants i poc aclaridores sobre fórmules que no saps d'on baixen ni per què les pots fer servir...

Evidentment, aviat va perdre la clientela. I la seva solució, fora d'intentar que valgués la pena anar a classe, va ser decidir passar llista de tant en tant.

Eduard Muntaner Perich ha dit...

Sí, hi ha molts professors que funcionen així. I el sistema establert no corregeix aquestes actituds, ni promou cap mena de canvi.

Per sort també tenim professors molt i molt bons, i és de justícia dir-ho!

Aliakuri ha dit...

Sí, la veritat és que hi ha molts professors boníssims.

najoana ha dit...


Molt bon article I carregat de raó. Interessants reflexions.

Estaria bé que el publiqués algun diari. ENHORABONA !!!

Sara Planas ha dit...

Un molt bon escrit, totalment d'acord en tot, especialment amb els 3, 4 i 10.

Eduard Muntaner Perich ha dit...

Gràcies a les dues! :)

Aitor Moya ha dit...

M'encanta veure que no sóc l'únic que troba a faltar la 1ra, ART PÚBLIC!!!

Quantes vegades he somiat amb llibres i roses a la façana del P1....

Bon escrit company :)

Eduard ha dit...

El silenci, l'aire lliure, tant a l'abast i tant senzill i alhora tant complicat de veure en una societat on les presses i l'afany de triomfar guien els actes de la gent... m'encanta que algú també pensi que és totalment necessari un espai per estar en silenci i desconnectar, meditar, etc. molt bon article! felicitats company!

Eduard Muntaner Perich ha dit...

Gràcies Aitor! Llibres i roses al P1 no estarien gens malament :)

Eduard, sí, jo ho veig molt necessari. Sé que a la UdG hi havia projectat un espai de silenci al campus del Barri Vell, però em sembla que no ha tirat endavant.

Anònim ha dit...

Hola Eduard, felicitats per el blog, molt interesant. Desde que vaig veure el teu comentari sobre el llibre de Rabindranth Tagore, Sriniketan, he probat a trobar-lo arreu, però m'ha sigut impossible. Et volia preguntar si no el voldries vendre o fer-me unes fotocòpies. Voldria llegir-lo, sí o sí. Aquest es el meu mail: inosens@gmail.com