29 de nov. 2013

L'educació zombie


Passejant-me per tantes escoles, instituts i universitats diferents, cada cop em resulta més evident que l’educació s’ha convertit en una mercaderia, i que els estudiants en són els principals consumidors. Parlo tant de l’educació pública com de la privada, i a tots els nivells, des de la llar d’infants fins a la universitat. Els estudiants consumeixen uns productes estandaritzats, cada cop més compartimentats, i ―en teoria― adquireixen una sèrie de coneixements, capacitats i competències, pensats per ―un altre cop en teoria― encaixar en un futur amb les feines que els estaran esperant (o no). És un model “cadena de muntatge” centrat en l’ensenyament, però que desvaloritza l’aprenentatge real de les persones, i que amb cada reforma que pateix es mercantilitza una mica més, entrant en simbiosi amb el neoliberalisme que impera arreu.

L’educació però, hauria de ser molt més que això. La veritable educació ha de ser transformadora, ha de remoure i enriquir l’ànima de l’estudiant (entengui’s ànima com allò pel que vivim, sentim i pensem, com deia Aristòtil), perquè sinó el sistema acaba produïnt una societat de zombies, anestesiats, conformistes, interessats exclusivament en seguir consumint i sense cap ànim de transformar el món que els envolta. 

Més o menys estarem tots d’acord que l’educació no succeix solament dins del sistema educatiu (sortosament), però la veritat és que en general manca una veritable consciència sobre el fet que tothom educa (mestres, pares, avis, veïns, amics, Internet, TV, etc.). Hi ha un proverbi africà que diu que “per educar un infant fa falta la tribu sencera”. Avui en dia però, això cada cop és més complicat perquè la tribu ja no és només la nostra família, la nostra comunitat, o ni tant sols la nostra nació; avui en dia, en aquest món pla que tenim de resultes de la globalització, la nostra tribu és el món, i l’educació, més que mai, hauria de promoure el desenvolupament de ciutadans del món, solidaris, demòcrates i defensors actius dels drets humans. 

A mi em sembla que el model actual, que jo amb ànims una mica provocadors he anomenat educació zombie (espero que ningú es senti ofès), està en crisi i no va per gaire bon camí. Fa un any i mig vaig publicar un article que portava per títol L’escola ha mort. Llarga vida a l’escola, on explicava l’estancament i la no-evolució de les escoles i introduïa 10 idees-força per a l’educació del segle XXI. Unes idees que de fet tenen un valor escàs, perquè jo sóc un intrús en el món de l’educació, i en realitat només dic coses que altres ja han dit. No pretenc tornar a repetir aquell mateix discurs, però crec que puc fer-ne un resum dient que, en la meva opinió hi ha tres dimensions fonamentals (i interdependents) que són necessàries per tal que l’educació (no només l’escola-institut-universitat, sinó tota la tribu) faciliti que els infants esdevinguin ciutadans del món, crítics i creatius. 

1.- Dimensió de l’aprenentatge actiu: cal que els estudiants aprenguin fent, que aprenguin ensenyant, que aprenguin a través de projectes, fent (i fent-se) preguntes, a través de reptes, a través de l’exploració i del descobriment vinculats als seus propis interessos. Em refereixo a un aprenentatge que preservi la curiositat innata dels nens, on els estudiants siguin actors actius, i on les seves pròpies experiències reforcin el procés de coneixement. Segurament pel meu perfil científico-tècnic em sento en sintonia amb el Construccionisme, i quan imagino aquest aprenentatge actiu em venen al cap noms com Dewey, Piaget, Papert o Resnick. Aquest aprenentatge actiu ha de ser continuat (Lifelong Learning) i no ha d’estar renyit amb l’esforç, que és molt important. De fet, m’agrada especialment el concepte de hard fun, ja que l’aprenentatge ha de ser divertit i engrescador, però això no vol dir de cap manera que hagi de ser fàcil. Crec que cal estar molt atent a la Maker Culture, perquè anirà a més. 

2.- Dimensió de l’aprenentatge col·laboratiu: en la majoria dels casos el coneixement es crea a l’interactuar amb altres persones. Tot i l’immens valor d’aprendre a aprendre pel nostres compte i de poder disfrutar de moments de reflexió individual, també és fonamental aprendre a treballar en equip, i avui en dia aquest equip, gràcies a les noves tecnologies, no té perquè estar físicament en un mateix lloc. Quan penso en aquesta dimensió em ve al cap el Constructivisme Social de Vygotsky, però també enfocaments educatius molt més moderns, com el Connected Learning, o teories com el Connectivisme de Siemens

3.- Dimensió de l’educació en valors. En totes les fases educatives ens cal una Educació pel Desenvolupament, on els estudiants prenguin consciència de la realitat que els envolta, i on es promoguin canvis en els valors i les actituds, a nivell individual i col·lectiu, amb el propòsit d’aconseguir un món on es respecti la dignitat humana i on els recursos i el poder estiguin repartits de manera justa. Se’m fa inevitable pensar en metodologies com l’aprenentatge-servei, o en la pedagogia crítica de Freire. En aquesta dimensió també hi inclouria l’educació emocional (tot i que probablement mereixeria tota una dimensió a part), que s’hauria d’ocupar del desenvolupament de competències emocionals com la intel·ligència interpersonal, l’autogestió, etc. No ho he mencionat, però crec que és obvi que en aquesta dimensió un actor clau és la família. Penso també que és importantíssima la confiança mútua entre escola i família. 

La bona notícia és que en la meva opinió, i la de molts altres, ens ha tocat viure un moment en el qual disposem de coneixements i tecnologies que ens podrien ajudar a fomentar un aprenentatge on l’estudiant pugui navegar amb llibertat i autonomia a través de les tres dimensions anteriorment citades. Però l’existència d’aquests coneixements i tecnologies per si sola no garanteix cap revolució educativa (només cal observar el panorama actual). Primer cal utilitzar-les, i segon, cal fer-ho bé. En particular, crec que les tecnologies digitals i Internet poden jugar un paper transformador en l’educació, que potser només és equiparable a la revolució que va provocar la impremta en el seu moment. El problema és quan aquestes tecnologies només suposen un canvi de suport però es segueix ensenyant i aprenent de la mateixa manera, que és precisament el que ha passat amb l’entrada de les TIC a les escoles i universitats durant les últimes tres dècades. 

M’agradaria pensar que els últims vuit anys, tant a l’Índia com a Catalunya, he contribuït una mica a combatre aquesta educació zombie, dissenyant i posant en pràctica activitats i tallers que permeten fer un ús creatiu de les TIC per ensenyar i aprendre de noves maneres. Els projectes en els que he treballat sobretot s’han preocupat de les dues primeres dimensions que comentava abans, però ara amb l’Inventors4Change intento posar el meu granet de sorra amb un model que fusiona totes tres dimensions. 

Crec que és de justícia dir que no penso pas que tota l’educació que es fa avui en dia sigui una educació zombie. Hi ha moltíssimes excepcions, algunes en el nostre entorn més proper (no cal anar sempre a Finlàndia, EUA o Korea), i algunes són molt remarcables, especialment en l’educació primària. En l’educació secundària el moviment renovador és bastant més escàs, i en la universitària és directament nul. Citaré només dos exemples d’escoles properes on fan les coses “d’una altra manera”: l’escola El roure gros de Santa Eulàlia de Riuprimer, tot un referent en el mundillo d’una-altra-escola-és-possible; i un altre projecte que tot just comença, dins de l’escola Carme Auguet de Girona, on s’està vivint una reforma a nivell pedagògic que és molt interessant. 

També és de justícia dir que les escoles, instituts i universitats “estàndards” (aquelles que no tenen esperit renovador), amb totes les seves rigideses, compartimentacions i polítiques que són directament d’anti-aprenentatge, també poden arribar a emocionar i tocar l’ànima dels alumnes en algun moment molt concret i voluble. Jo no he estudiat mai en cap escola ni universitat especialment renovadora, però en canvi he de reconèixer que alguns professors van aconseguir que m’emocionés i m’involucrés activament en el meu aprenentatge (podeu llegir el meu post La professora de química). Però amb la perspectiva dels anys i mirant d’èsser el més honest possible, penso que gran part de l’educació formal que vaig rebre va ser una pèrdua de temps. He tingut la sort (immensa) de tenir una família que m’ha ajudat molt a desenvolupar-me en la tercera d’aquelles dimensions que citava; les altres dues me les he hagut de currar jo amb els meus periples pel món. 

Si us interessa saber què passa al món en temes de reforma de l’educació, us animo a seguir hashtags com #edchat, #edtech, #edreform o #edupunk

Acabo amb una cita de Freire: “L’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món”

PD: Una banda sonora i una pel·lícula per acompanyar l’article: Zombie (The Cranberries) i La educación prohibida.

23 de nov. 2013

La invención de Morel


Mentre llegia la Invención de Morel (Alianza Editorial 2012) em vaig preguntar vàries vegades si no hauria estat una font d'inspiració per als guionistes de la sèrie Lost. Una senzilla búsqueda al Google em confirma que uns dels personatges de la sèrie de tv, en Sawyer, en un capítol surt llegint aquesta novel·la, així que és evidentment que els guionistes la coneixien i van planejar aquesta picada d'ullet.

La novel·la la va escriure Adolfo Bioy Casares el 1940, i s'ha convertit en un clàsic de la literatura fantàstica en espanyol. És un llibre petit, que és llegeix molt ràpid, i que barreja gèneres com la ciència ficció, la novel·la de detectius, la novel·la filosòfica, o fins i tot la novel·la romàntica. Està escrita en primera persona, en forma de diari.

És l'obra més famosa de Bioy Casares, i perquè us feu una idea del seu calibre, en el seu moment Borges va dir d'aquesta novel·la: "He discutido con su autor los pormenores de su trama, la he releído; no me parece una imprecisión o una hipérbole calificarla de perfecta".

Temes com la immortalitat, l'etern retorn, la consciència, la percepció del temps, la realitat/virtualitat es barregen en una trama que en poques paraules, i mirant de no desvelar res important, es podria resumir així: un fugitiu veneçolà condemnat a cadena perpètua s'amaga en una illa deserta, on un dia inesperadament arriben uns turistes dels quals desconfia i fuig. Amb el temps s'enamora d'una de les turistes però un fenomen del tot inexplicable impedeix que pugui declarar-li el seu amor.
«No fue como si no me hubiera oído, como si no me hubiera visto; fue como si los oídos que tenia no sirvieran para oír, como si los ojos no sirvieran para ver».

17 de nov. 2013

#Politigrames. Anagrames polítics


He batejat #politigrames els anagrames construïts amb noms de polítics. No és cap invenció meva, fent una simple cerca veig que l'amic Donaire ja va publicar fa un parell d'anys uns quants anagrames a partir de noms d'alguns polítics i també dels seus partits. Per part meva, he matat el temps en alguns viatges en tren de Barcelona a Girona provant de fer-ne uns quants. Vet aquí alguns resultats amb personatges de la política catalana d'esquerres (ja faré un altre apunt amb els de dretes). La idea no és nomes fer l'anagrama, que ja és difícil per si mateix, sinó que tingui un cert sentit, a vegades una mica malèvol (especialment amb els de dretes, ho reconec ;)

A veure qui s'anima a fer-ne més.
  • Oriol Junqueras és un anagrama de Jo requiso l'urna (esperem que no sigui premonitori).
  • Teresa Forcades és un anagrama de Decretarà fe. S.O.S!
  • Joan Tardà és un anagrama de Ja dotaran... (o un més surrealista: Taronjada).
  • Joan Herrera és un anagrama de Ja ho erraren! (glups).
  • Miquel Iceta és un anagrama de I que et calmi.
  • Arcadi Oliveres és una anagrama de Verídic. És la raó!
  • Pere Navarro és un anagrama de Re-aprovaren? (molt em temo que no...).
  • Quim Arrufat és un anagrama de Qui trumfarà.
PD: en aquest blog no tinc per costum parlar del que generalment s'entén per política, i de fet he classificat aquest apunt amb les etiquetes: humor, curiositats, inclassificable.

15 de nov. 2013

Bangalore Heroes - Shukla Bose


Us animo a dedicar un minut del vostre temps (en realitat només són uns segons) a votar la Shukla Bose en la iniciativa Bangalore Heroes, on ha estat nominada, i que és promoguda per un diari indi que es diu Bangalore Mirror.

La Shukla és la fundadora de la Parikrma Humanity Foundation, que gestiona 4 escoles repartides en diferents slums de Bangalore, donant educació de qualitat als nens i nenes més pobres d'aquella ciutat. Vaig visitar els projectes el passat juliol (podeu mirar els articles a l'arxiu del blog) i vaig treballar a la seva escola de Koramangala fent diferents tallers i activitats. Precisament aquesta escola de Koramangala s'ha convertit en una de les participants del projecte Inventors4change que promovem des de UdiGital.edu.


13 de nov. 2013

Interactuant amb informació digital d'una forma tangible


Avui he vist un vídeo tan espectacular que tenia que compartir-lo al blog ràpidament. Es tracta d'un vídeo del grup de recerca Tangible Media del MIT, on presenten una tecnologia que a mi m'ha semblat al·lucinant, i que consisteix en una superfície que mimetitza en temps real els objectes que es posen en un scanner 3D. La veritat és que aquestes imatges no desentonarien gens en una pel·lícula de ciència ficció a l'estil Minority Report, però aquesta tecnologia és ben real.

Us deixo el vídeo i us recomano mirar-lo sencer!

6 de nov. 2013

Festival de les llums


A vegades hi ha boniques coincidències, com el passat diumenge, ja que el castell de focs artificials que va cloure les Fires de Girona, va coincidir amb el Diwali a l'Índia, la seva Festa les Llums, de la que ja he parlat algun cop en aquest blog.

Mentres mirava els focs em preguntava com ho deurien estar celebrant els meus amics a 8000 km de distància. Poques hores després Internet em permetia descobrir-ho, perquè les escoles Shanti Bhavan i Parikrma publicaven fotografies de les seves respectives celebracions.

Les comparteixo tot seguit. Em porten  bons records de l'únic Diwali que he passat a l'Índia, l'any 2009.


PD: la foto de dalt de tot està feta per la meva cosina Sandra mentres veiem els focs en família.

4 de nov. 2013

Vicente Ferrer, de Agustín Crespi


Ja es pot veure el tràiler de la pel·lícula Vicente Ferrer, de Agustín Crespi. Sembla que en breu l'oferiran per TVE. El passat estiu va anar de molt pocs dies que no coincidís amb l'equip de rodatge que es va desplaçar a Anantapur. El film es centra en la vida de Vicenç Ferrer a partir de l'etapa en la qual tornà a l'Índia, després d'haver-ne estat expulsat.

La veritat és que Imanol Arias ho té complicat en el paper de Vicenç Ferrer. A veure com se'n surt. Amb només el tràiler és difícil de dir.

1 de nov. 2013

El corb, de Poe


L'única vegada que he celebrat un Halloween va ser fa uns anys en una escola rural del sud de l'Índia. Força surrealista, efectivament. La globalització provoca sovint l'adopció de tradicions forànies, i ahir per Girona també es podien veure zombies caminant pels carrers, en una activitat de l'Acocollona't, el festival de cinema fantàstic i de terror de Girona. No seré jo qui jutgi aquestes invasions culturals, però diguem que el Com gotes seria més partidari de castanyades que de Halloweens.

No obstant això, durant aquests tres dies consecutius ―Halloween, Tots Sants, i el Dia dels Morts― s'escau compartir històries que posin els pèls de punta, i jo avui comparteixo un poema molt famós de Poe, El corb, en una traducció magnífica de Xavier Benguerel. És un poema senzillament genial, a més, ja sabeu que m'agraden els corbs.

El corb

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
                                                    tan sols això i no res més.»

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
                                                    i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
                                                    això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma:
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.»
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
                                                    tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
                                                    Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
                                                    era el vent i no res més!»

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
                                                    va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?»
                                                    Va respondre el Corb: «Mai més.»

M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
                                                    amb un nom tal com «Mai més».

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.»
                                                    Llavors va dir el Corb: «Mai més.»

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
                                                    de “Mai més, mai més, mai més.”»

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
                                                    amb tant de grallar «Mai més».

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
vaig afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
                                                    no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
«Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»
                                                    Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?»
                                                    Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!»
                                                    Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Ocell o diable, sigui aquest el mot que ens deslligui!»,
vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!»
                                                    Va respondre el Corb: «Mai més.»

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
                                                    no es podrà aixecar —mai més!

Edgar Allan Poe (Traducció de Xavier Benguerel)