23 d’abr. 2013

Fotografies que inspiren relats


He participat al II Concurs de Relats Curts de la UdG i he tingut la fortuna de ser-ne un dels guanyadors. El concurs ha estat organitzat conjuntament des de l’Oficina de Cooperació i la Unitat d’Igualtat de Gènere, amb el propòsit d’ajudar a fer visibles els Objectius del Desenvolupament del Mil·leni des d’una perspectiva de gènere. Hi ha participat tota la comunitat universitària (estudiants, PAS i PDI).

El format del concurs em va semblar molt atractiu. Els participants partíem d’unes fotos d’en Javier Rodríguez, periodista reconegut internacionalment pels seus reportatges fotogràfics que mostren les dures realitats de molts països del Sud. A partir d’una de les fotografies (totes elles de dones i nenes) havíem de construir un relat, sense saber res de la història real que hi havia darrere d'aquella imatge

El resultat de tot plegat ―fotos, relats reals del periodista i relats imaginaris dels guanyadors―, ha quedat publicat en un bonic llibre que ha editat el Servei de Publicacions de la UdG

Jo vaig escollir una fotografia d’una nena índia, com no podia ser d’una altra manera. Només de veure-la em va venir al cap un post que vaig escriure el 2009 (La nena més trista del món) i un petit relat que vaig escriure el 2012 (Alfabetos invisibles). Així que el relat final que vaig presentar sorgeix d’una barreja d’aquests dos escrits que ja havia publicat en aquest blog. Us adjunto a continuació el relat tal com va quedar. 

Alfabets invisibles 


«Soy hombre: duro poco / y es enorme la noche». Per algun motiu estrany Octavio Paz ressonà al meu cap mentre esperava, assegut a la meva motxilla, que arribés el tren 12324. Vaig comptar quinze rates en menys d’un minut. Un grapat de nens i un parell de gossos esquelètics caminaven a poc a poc entre elles, per sobre de les vies, furgant i buscant restes de menjar que algun passatger hagués llançat en passar. A l’andana, a escassos metres, jo capbussat en el meus pensaments, envoltat de cossos grisos que es movien, obrien els ulls i respiraven, al compàs dels sorolls de l’estació. 

 «Pero miro hacia arriba: / las estrellas escriben» prosseguien els versos en els meus pensaments. Però no hi havia llums en el cel nocturn de Shalimar Station, només un sostre de xapa rovellada sobre el meu cap, llum tènue d’uns fanals decrèpits, i la negror absoluta sobre les vies. Els únics que escrivien eren els corbs, dibuixant a l'aire ―negre sobre negre― alfabets primitius, insondables, més antics que els Vedes, que l'Índia, impossibles de desxifrar. 

«Sin entender comprendo: / también soy escritura». I llavors la revelació, instant sempitern i fugaç alhora. M’aclapararen espurnes de Schopenhauer, les Upanishads i fins i tot del mateix Paz: el món és la meva representació. Veritat absoluta per a tot ésser vivent i cognoscent. Escric i sóc escrit, escric i sóc escrit, escric i sóc escrit... «y en este mismo instante / alguien me deletrea»

Una mà m’estirà la màniga i em féu tornar a la realitat. Era una nena amb el cabells curts, embolicada en una manta grisenca. No deia absolutament res, només em travessava amb uns ulls immensos que il·luminaven la negra nit de Kolkata. La coneixia, i ella també m’havia reconegut. Durant les meves visites al West Bank Hospital l’havia vist vagarejar de dia per Andul Road, amunt i avall, tota sola. El primer cop em semblà la nena més trista del món. Romania dreta en una cantonada, immòbil, plorant desconsolada, tota esperrucada, amb uns peus nus ennegrits per una vida de carrer, i unes llàgrimes que li llevaven la pols de la cara i descobrien el color real de la seva pell. Tenia la mirada perduda dirigida al trànsit, sola entre quinze milions de persones que la ignoraven. 

El segon cop també estava sola, però més tranquil·la. Caminava de nou per Andul Road, concentrada, seguint petites trajectòries irregulars que no vaig arribar a entendre. Com si escrivís símbols al terra amb les seves passes, ara curtes, ara més llargues. Novament alfabets invisibles. Aquest cop però, em vaig aturar. Vaig comprar una pinya, la vaig fer tallar a trossets, i la vaig oferir a la nena. La deglutí sencera mentre jo mirava d’entaular conversa, primer en anglès i després xampurrejant quatre paraules en bengalí. Però res, ella no pronuncià ni una sola paraula. S’acabà la pinya, em regalà un somriure gairebé imperceptible i seguí caminant. 

I ara, quan jo ja marxava d’aquella ciutat descomunal, me la vaig tornar a trobar. Palplantada en aquella andana, on devia dormir cada nit. Fou la gota necessària per desbordar-me. Em vaig posar a plorar, just al mateix temps que un estrèpit sostingut entrava pel sud, omplint tota l’estació. Era el meu tren que arribava, i al posar-me dempeus passà quelcom inexplicable. La nena em va abraçar i no em deixava anar. 

Dos minuts després veia el meu tren allunyar-se per la via quatre. Nova Delhi podia esperar, la Lakshmi (el seu nom és una de les moltes coses que vaig descobrir els següents dies), en canvi, no.

16 d’abr. 2013

Llegir i veure el Ramayana


Fa uns mesos vaig rellegir-me el Ramayana de Valmiki en una edició de luxe de l'editorial Atalanta (2010) que us recomano moltíssim. Com molts ja sabreu el Ramayana és un text sagrat de l'Hinduisme que narra en clau epopeica i mitjançant 24.000 versos, les aventures de Rama (un avatar del déu Vishnú) per rescatar la seva esposa Sita i vèncer el dimoni Ravana. Es creu que l'origen de l'obra data del segle III aC, i la versió més coneguda és la del poeta Valmiki.

Tot i que ja sabia que el meu amic Rikki estava preparant una adaptació teatral de l'obra en català amb el Jove Calassanç Teatre, va ser una sorpresa quan fa unes setmanes vaig rebre una invitació per l'estrena. En aquest blog ja he parlat d'un parell d'obres del Jove Calassanç Teatre (El Mahabharata i Pollastre amb prunes). 

Vaig anar a l'estrena el passat dissabte, i a part de retrobar-me amb uns quants amics de Bagepalli, vaig gaudir d'una versió excel·lent i molt entretinguda del Ramayana.

 
L'adaptació d'en Rikki té uns tocs d'humor que la fan divertida i apta del tot per a un públic familiar (de fet el teatre era ple de nens i nenes de diferents esplais). A més té moltes titelles d'ombra (precioses!), algunes danses, i tota la força de la mítica llegenda de Rama. A destacar la música original que ha composat en Jan.

La veritat és que el públic ens ho vam passar molt i molt bé! Això que fan aquesta gent del JCT és increïble, tota una feinada de mesos i mesos per fer-ne dues representacions! Això és amor al teatre, i aquesta màgia es respira. Espero que surtin oportunitats de fer-ne més representacions, igual que va passar amb el Mahabharata!

Enhorabona de veritat a en Rikki, l'Elena, i a tot el repartiment!

 

14 d’abr. 2013

Seduïts per l'art


Quina relació hi ha entre les obres mestres de la pintura i l’escultura, les primeres fotografies i l’obra d’alguns dels fotògrafs contemporanis? 

Si us interessa/intriga/preocupa la resposta, us recomano passar-vos pel Caixaforum Barcelona i que visiteu l'exposició “Seduïts per l’art”, que mostra com l’art històric (especialment la pintura) va ser una referència per als pioners de la fotografia i un estímul per a la seva creativitat. I també, com els fotògrafs d’avui fan servir com a inspiració les mateixes fonts i reelaboren els mateixos temes amb uns mitjans nous, impensables fa uns anys, i amb una sensibilitat contemporània.

L'exposicsorgeix d'una col·laboració entre l'Obra Social de la Caixa i la National Gallery de Londres, i és molt recomanable.

 
Maisie Broadhead. Que no perdin dolçor, 2010.
 

5 d’abr. 2013

Amigues blogueres

Fa bastant que no faig cap entrada recomanant altres blogs. En un breu espai de temps tres amigues han entrat en aquest món dels blogs, en un moment en que té mèrit, ja que molts no es cansen d'afirmar que el Facebook i el Twitter han relegat la blogosfera a un segon pla. En tot cas n'hi ha que estem aquí, i resistim!

Aquí els teniu tots tres, ordenats per antiguitat, de més a menys. Us recomano visitar-los!


La Berta ha començat el blog dissenyNens, on parla de mobles, joguines, dissenys, idees, i un munt de coses expressament pensades per a nens i nenes. Molt recomanable per a papes i mames!


L'Íngrid escriu el blog kuka & bubu, que suposo que s'hauria de definir com un blog de costura, on comparteix les seves creacions i explica com fer-ne. Jo desconeixia aquesta faceta seva, un talent que tenia ben amagat!


El de la Sara, que és el més recent, és un blog personal, amb reflexions i pensaments sobre les coses que li interessen, com per exemple la psicologia o l'educació.

2 d’abr. 2013

El balcón


Els que seguiu aquest blog ja sabeu que un dels meus autors preferits és Octavio Paz. Se'm va passar l'aniversari del seu naixement, que va ser el 31 de març. Quina millor manera de celebrar-ho que compartint aquest poema del seu llibre Ladera Este (1969), un llibre ple de poemes resultants de les seves estades a l'Índia.

El balcón

Quieta
En mitad de la noche
No a la deriva de los siglos
No tendida

Clavada
Como idea fija
En el centro de la incandescencia
Delhi

Dos silabas altas
Rodeadas de arena e insomnio
En voz baja las digo

Nada se mueve
Y sin embargo

Crece
La oleada silenciosa se dilata
Es el verano que se derrama
Oigo la vibración del cielo bajo
Sobre los llanos en letargo
Masas enormes cónclaves obscenos
Nubes llenas de insectos
Aplastan

Indecisos bultos enanos
(Mañana tendrán nombre
Erguidos serán casas
Mañana serán árboles)
Nada se mueve

Y sin embargo
La hora es más grande

Yo más solo
Clavado

En el centro del torbellino
Si extiendo la mano
Un cuerpo fofo el aire
Un ser promiscuo sin cara
Acodado al balcón

Veo
(No te apoyes,
Si estás solo, contra la balaustrada,
Dice el poeta chino)
No es la altura ni la noche y su luna
No son los infinitos a la vista
Es la memoria y sus vértigos
Esto que veo

Esto que gira
Son las acechanzas las trampas
Detrás no hay nada
Son las fechas y sus remolinos
(Trono de hueso

Trono del mediodía
Aquella isla
En su cantil leonado
Por un instante vi la vida verdadera
Tenía la cara de la muerte
Eran el mismo rostro

Disuelto
En el mismo mar centelleante)
Lo que viviste hoy te desvive
No estás allá

Aquí
Estoy aquí

En mi comienzo
No me reniego

Me sustento
Acodado al balcón

Veo
Nubarrones y un pedazo de luna
Lo que está aquí visible
Casas gente

Lo real presente
Vencido por la hora

Lo que está allá
Invisible