31 de març 2013

Save the Philo now


Us recomano aquest article d'Albert Piñero a El Punt Avui, sobre la reducció de la filosofia en l'ensenyament secundari.
Que pensin ells!

La LOMCE, també coneguda com llei Wert, s'ha guanyat una merescuda mala premsa per molt diversos motius ja abans de ser tramitada. Però els ciutadans han de saber també, cosa que ha estat molt menys anunciada, que decreta una dràstica reducció de les matèries de l'àrea de filosofia a l'ensenyament secundari que a la pràctica significarà la seva desaparició. 

Últimament els discursos dels nostres polítics van farcits de referències filosòfiques. En el debat sobre la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya Sánchez-Camacho ironitzava sobre les lectures de Junqueras: Locke, Montesquieu i Rousseau; aquest li confessava la seva preferència per la tolerància de Voltaire; dies abans David Fernández apel·lava al concepte de política en el seu sentit més noble de la mà de Hannah Arendt i Sèneca. Sembla que tots necessitem les idees dels grans per fer una mica més grans els nostres pensaments. Nietzsche deia que es treu més profit d'un sol error d'un dels grans homes que de totes les veritats dels homes petits.

[...] 

29 de març 2013

Jugar per créixer


He rebut aquest bonic dibuix de la Pavithra, la nena que apadrino a través de la Fundació Vicenç Ferrer. És el primer que m'envia i fa il·lusió (vaig explicar la història d'aquest nou apadrinament aquí). Quin arbre us sembla que deu ser? Potser un mango tree? :)

El dibuix va acompanyat d'una carta escrita pel coordinador de la seva comunitat, on m'explica més coses de la família de la Pavithra. Encara no hi tinc un vincle com el que tinc amb la Syamala (ja casada!), però poc a poc vaig coneixent la Pavithra i la seva història.

Aquestes cartes de la FVF també duen al darrere algun petit article amb reflexions o curiositats de la cultura índia. Aquesta, porta un article amb títol "Jugar per créixer" que m'ha semblat ben interessant. Parla d'alguns dels jocs famosos que l'Índia ha exportat al món, com per exemple el conegudíssim parxís (pachisi). També parla de la importància dels jocs tradicionals, i en menciona uns quants dels que tenen més èxit a l'hora del pati o quan s'acaben les classes a les escoles d'Anantapur (per exemple el Kuntaata i l'Akshíntala). Fa cinc anys vaig escriure aquest petit article sobre jocs tradicionals del sud de l'Índia, una riquesa que espero que no s'acabi perdent com (gairebé) ha passat a casa nostra.

26 de març 2013

El misteri de les coses


El misteri de les coses, ¿on és? 
¿On és que no apareix 
a mostrar-nos si més no que és misteri? 
¿Què en sap el riu i què en sap l’arbre? 
I jo, que no sóc més que ells, ¿què en sé? 
Sempre que miro les coses i penso en allò que els homes en pensen, 
ric com un rierol que sona frescal en la pedra. 
Car l’únic sentit ocult de les coses 
és que no tenen cap sentit ocult. 
Més estrany que totes les estranyeses, 
i que els somnis de tots els poetes, 
i que els pensaments de tots els filòsofs, 
és que les coses siguin realment allò que semblen ser 
i que no hi hagi res a comprendre. 

Sí, heus aquí el que els meus sentits han après tots sols: 
les coses no tenen significació, tenen existència. 
Les coses són l’únic sentit ocult de les coses. 

El misteri de les coses, de Alberto Caeiro (heterònim de Fernando Pessoa).
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

Foto: by Graffiti Land at Flickr.

23 de març 2013

L'enfocament filosòfic


Estic llegint El Ritme de l'Ésser. Les Gifford Lectures de Raimon Panikkar (Fragmenta, 2012) i no paro de subratllar-ne fragments i fer anotacions. És un llibre molt profund i requereix una lectura pausada. Per molts es tracta del seu text més important en el camp filosòfic.

Us deixo un parell de fragments de l'excel·lent (i llarguíssima) introducció que m'han captivat:
«L'estudi de la filosofia no consisteix a conèixer les opinions de la gent, sinó a conèixer quina és la veritat de les coses», digué Tomàs d'Aquino enèrgicament. Aquesta «veritat de les coses» és el Tot. Però aquesta «veritat de les coses» no és independent del coneixement de les coses (el sciatur), i aquest coneixement és un coneixement humà encara que pugui tenir una font més elevada. Per una banda, els filòsofs estan condemnats a ser solitaris. L'activitat de pensar requereix la solitud, desapropiació, distància, i fins i tot una certa evitació dels altres. Un no pot pensar realment si no manté la seva distància, deixa enrere tots els conformismes i venç la inèrcia de la ment. Els filòsofs han de ser ascetes, en el millor sentit de la paraula, és clar. Han de lluitar amb la realitat com Jacob amb l'àngel o Ulisses amb el destí. L'activitat de pensar forja la realitat una mica a la manera en què el ferrer forja el ferro. El pensament participa en formació de la realitat.

[...]

El mètode filosòfic és el de pensar, i aquí aquesta paraula representa un escoltar de manera activa i intel·ligent la realitat mateixa ―el Ritme de l'Ésser, com diré aviat. El filòsof no solament pren el pols a la multitud. La tasca del filòsof és posar la seva ment i el seu cor en sintonia amb la realitat, permetent que el batec de l'Ésser passi a través del seu esperit i, fent-ho, en canviï el ritme. Això vol dir que tots els aspirants a la saviesa han d'esforçar-se per aconseguir la puresa de cor.

12 de març 2013

We Believe in Balloons


Amb en Yazmani Arboleda no ens coneixem personalment, però ens uneix el fet que ambdós hem fet de voluntaris a Shanti Bhavan. És un artista multimèdia, fundador del The Glasless Glasses Studio.

El motiu d'aquest apunt és per explicar-vos el projecte que ara mateix duu entre mans. Es tracta d'una barreja entre macro-instal·lació artística i projecte de sensibilització. La proposta és molt agosarada: omplir la ciutat de Kabul (Afganistan) amb 10.000 globus de color rosa un dissabte al matí d'aquesta primavera. Ha fet instal·lacions similars a ciutats com Bangalore (Índia), Nairobi (Kenya), i Yamaguchi (Japó). A Bangalore ho va fer quan estava de voluntari a Shanti Bhavan, i alguns dels voluntaris que repartien els globus per la ciutat van ser els nens de l'escola (a la foto de dalt podeu veure la Lily amb un grapat de globus taronges).

Amb paraules del propi Yazmani, la idea és crear una escultura viva que porti alegria, sorpresa, i una nova manera de despertar la consciència a la gent

La campanya es diu We Believe in Balloons, i cada globus el compra una persona diferent (1$), que a més pot afegir voluntàriament un missatge esperançador i alegre que serà entregat juntament amb el globus per algun dels més de cent voluntaris a alguna persona de Kabul un dissabte al matí camí de la feina (allà comencen la setmana laboral el dissabte). Només es deixa comprar un globus per persona, pel fet simbólic que cada globus serà el lligam d'unió entre dues persones i per reforçar la idea que tots estem connectats.

Us animo a visitar el projecte i a participar-hi: We Believe in Balloons.

10 de març 2013

Sobre la lectura. Proust


Comparteixo aquest pensament de Proust sobre la lectura, que m'arriba a través del Facebook de l'amic Gabriel Lopardo:
El acto de leer "se situa en el umbral de la vida espiritual pero no puede introducirnos en ella, ya que no la constituye". Y agrega: "La lectura es para nosotros una iniciadora cuyas llaves mágicas nos abren la puerta a lugares a los cuales no hubiéramos sabido entrar, y por eso es saludable. Pero se torna peligrosa cuando, en lugar de despertarnos a la vida personal del espíritu, la lectura tiende a reemplazarla".

Marcel Proust, Sobre la lectura

9 de març 2013

La victòria del blog amb G


Recentment la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans ha aprovat la forma blog en detriment de bloc (uns aplaudiments si-us-plau). No cal dir que estic molt content, per un cop s'ha imposat el sentit comú, i ara blog ja pertany al Diccionari de la llengua catalana.

Mai he entès les raons dels partidaris del bloc. El lingüista Gabriel Bibiloni, ja el 2005 quan Termcat va optar per la forma bloc, va escriure un article crític amb aquesta decisió, i que des del meu punt de vista deixava claríssim que la forma més lògica i correcta havia de ser blog. Hi ha vàries raons, però l'etimològica és clau. La paraula anglesa blog (que és la que han adoptat la majoria de llengües) prové del mot weblog (compost de web i log, és a dir "registre d'una pàgina web"), mentre que la paraula bloc prové del neerlandès blok, i vol dir "tronc tallat".

Content doncs de poder dir, en català correcte, que el Com gotes a l'oceà és un blog, i el que l'escriu un bloguer.

Ah, i a veure si els Premis Blocs Catalunya d'Stic.cat fan un pensament i es converteixen en Premis Blogs Catalunya ;)

8 de març 2013

Ser dona a l'Índia, avui


Avui, Dia Internacional de la Dona, us comparteixo unes estadístiques dures sobre les dones a l'Índia, aquest país que m'estimo tant i on encara queda tanta feina per fer (les dades són de les Nacions unides i Unicef, via Fundació Vivenç Ferrer). La foto que il·lustra l'entrada és de l'associació Neem Bangalore, uns bons amics que fan una gran feina.
  • L'Índia és el país amb més tràfic sexual del món.
  • Més de 7 milions de nenes índies no han anat mai a l'escola.
  • A l'Índia rural el 56% dels matrimonis són precoços.
  • Cada any es practiquen 600.000 abortaments selectius.
  • Hi ha gairebé un milió de dones infectades amb el VIH.
Per sort molta gent lluita per canviar aquests números.

Avui, també trobo molt apropiat recuperar i compartir aquest poema de la Preetha, com ja vaig fer fa dos anys. La Preetha és una estudiant de Shanti Bhavan, i quan estava al 8è curs (ara està fent 10è) va escriure aquest poema dedicat a la seva mare. 

I come from the dull brown of my mother’s eyes
Watching over me while my eyes seek darkness,
Her warmth throwing me back to reality,
I come from the love of my mother’s tight, long embrace,

I am the answer for her pain,
That increases the lines etched upon her face,
These lines that spill her sufferings out during her troubled, restless nights,
These lines that push me further to lift her hunched shoulders,
Lift her bowed head toward my never fading light and ease her pain,

I am the shooting star,
I am the soaring chariot,
I am the sparkling dust of a falling star,
I am the unstoppable racer,
I am who I am because of her.

One day I will wipe from her face the waterfall of hopelessness,
And replace it with the river of hope and salvation.
I’ll make her dip her bruised, scarred body in it and make her forget her troubled past.

One day I will show the world I am that girl
Who shoots bullets into the sky,
And makes doorways of freedom, hope and relief,
Not only for my mother but for all those out there who are in need.



Preetha, Shanti Bhavan (Índia)




3 de març 2013

La professora de Química


El dibuix que veieu sobre aquestes línies va ser el resultat de moltes hores de “concentració” durant les classes de Química a COU. Té una història interessant i divertida al darrere. 

Tot va començar un dia que després d’acabar uns avorrits exercicis que la professora havia posat a la pissarra, vaig girar el foli i em vaig posar a dibuixar. Ella, tot passant pel costat de la meva taula, va interpretar que jo “passava” dels exercicis i que em dedicava a perdre el temps, de manera que agafà el full de paper i l’estripà teatralment davant de tothom (tot i les meves protestes evidents). També em feu seure al darrere de tot de la classe pel que quedava de curs (ja veus quin càstig més absurd). És de justícia dir, que el dibuix no va ser l'únic motiu, resulta que també xerrava massa a classe (mea culpa).

La meva petita venjança fou fer el dibuix més elaborat que segurament ha fet mai ningú íntegrament realitzat en unes classes de Química, ha ha! Aquest cop però, dibuixat d’amagat i a l’interior d’una carpeta rígida, per evitar qualsevol eventual estripament. Val a dir que vaig treure un excel·lent de Química a COU i un 9.5 a Selectivitat, per si algú altre també creu que perdia el temps.

Tot això ho explico perquè últimament, degut a la meva feina treballant amb nens i també degut al curs que estic fent online amb el MIT Media Lab, he estat pensant força en el meu propi procés educatiu, en els moments que identifico com més significatius pel meu aprenentatge, o en quins són els professors que identifico com a millors i per què. 

I és precisament pensant en aquest últim punt que he recordat la història de la classe de Química. En aquella classe (com en la majoria, aquest només és un exemple, i aquesta professora de fet, no ho feia gens malament) no se t’invitava a pensar, tot s’havia de fer d’una manera estipulada, i qualsevol cosa que es sortís de la norma no es contemplava, o directament es castigava. Recordo avorrir-me moltíssim, sobretot al BUP i COU. Per aquella professora, dibuixar i escoltar a classe eren coses incompatibles, però per a mi era el més normal del món. 

Però no totes les classes eren així, crec, i aquí ve la reflexió que volia fer avui: que els professors que recordo com “els millors”, eren precisament els que t'invitaven a pensar dintre de la classe, sense cenyir-se sempre al currículum incondicionalment, i intentant copçar les coses que ens interessaven als alumnes. 

Per exemple al mateix COU, vaig tenir un professor de Filosofia que era capaç de dedicar una classe sencera, després d’un atemptat d’ETA, a que debatéssim sobre el terrorisme, sense que això evidentment fos part del temari, i deixant per un dia de banda Nietzsche, Descartes o el que "tocava fer". Però és que fer-nos reflexionar críticament sobre un fet de l’actualitat també era, com és obvi, fer Filosofia. Naturalment la Filosofia permet més aquestes dinàmiques que no la Química, però l’actitud del professor és molt important. Filosofia és l’assignatura de COU que vaig disfrutar més, amb molta diferència. I no només això, crec que m'ha estat molt útil en el meu creixement com a persona, i perquè no, també en el creixement professional (i això que sóc enginyer eh).

Tirant bastant més enrere, recordo també el tutor de 4rt d’EGB, que es preocupava molt per les nostres inquietuds i podia, per exemple, dedicar vàries hores a parlar dels fòssils, tot i no sortir al currículum, simplement perquè algú estava obsessionat amb aquell tema (sí, era jo). A més t’encoratjava a seguir investigant fora de classe, i encara recordo la il·lusió amb la que li portava algun fòssil quan tenia la sort de trobar-ne un. Totes aquelles hores que vaig dedicar als minerals i als fòssils no m'han dut a ser geòleg ni paleontòleg, però em van fer llegir infinitat de llibres "per adults" sobre aquells temes, i això segur que em va preparar per aprendre moltes altres coses més endavant. L'important no és tant allò que estudiem, sinó la passió que hi posem en aprendre.

En resum, després de reflexionar-hi una mica, crec que els professors que m’han marcat més, positivament, no eren ni els més "enrotllats", ni els menys estrictes, ni els que en sabien més d'allò seu, sinó aquells que es preocupaven per les nostres inquietuds i interessos, i sobretot els que ens feien pensar dintre de la classe. Pensar dintre de la classe, fixeu-vos que sona bonic i gairebé utòpic, quan hauria de ser la cosa més natural del món.

PD: Si algú està pensant què m'havia fumat quan vaig fer el dibuix aquest, la resposta és res. Als 17 anys (per cert, la meitat dels que tinc ara) tenia uns gustos estètics una mica discutibles ;)