29 de nov. 2013

L'educació zombie


Passejant-me per tantes escoles, instituts i universitats diferents, cada cop em resulta més evident que l’educació s’ha convertit en una mercaderia, i que els estudiants en són els principals consumidors. Parlo tant de l’educació pública com de la privada, i a tots els nivells, des de la llar d’infants fins a la universitat. Els estudiants consumeixen uns productes estandaritzats, cada cop més compartimentats, i ―en teoria― adquireixen una sèrie de coneixements, capacitats i competències, pensats per ―un altre cop en teoria― encaixar en un futur amb les feines que els estaran esperant (o no). És un model “cadena de muntatge” centrat en l’ensenyament, però que desvaloritza l’aprenentatge real de les persones, i que amb cada reforma que pateix es mercantilitza una mica més, entrant en simbiosi amb el neoliberalisme que impera arreu.

L’educació però, hauria de ser molt més que això. La veritable educació ha de ser transformadora, ha de remoure i enriquir l’ànima de l’estudiant (entengui’s ànima com allò pel que vivim, sentim i pensem, com deia Aristòtil), perquè sinó el sistema acaba produïnt una societat de zombies, anestesiats, conformistes, interessats exclusivament en seguir consumint i sense cap ànim de transformar el món que els envolta. 

Més o menys estarem tots d’acord que l’educació no succeix solament dins del sistema educatiu (sortosament), però la veritat és que en general manca una veritable consciència sobre el fet que tothom educa (mestres, pares, avis, veïns, amics, Internet, TV, etc.). Hi ha un proverbi africà que diu que “per educar un infant fa falta la tribu sencera”. Avui en dia però, això cada cop és més complicat perquè la tribu ja no és només la nostra família, la nostra comunitat, o ni tant sols la nostra nació; avui en dia, en aquest món pla que tenim de resultes de la globalització, la nostra tribu és el món, i l’educació, més que mai, hauria de promoure el desenvolupament de ciutadans del món, solidaris, demòcrates i defensors actius dels drets humans. 

A mi em sembla que el model actual, que jo amb ànims una mica provocadors he anomenat educació zombie (espero que ningú es senti ofès), està en crisi i no va per gaire bon camí. Fa un any i mig vaig publicar un article que portava per títol L’escola ha mort. Llarga vida a l’escola, on explicava l’estancament i la no-evolució de les escoles i introduïa 10 idees-força per a l’educació del segle XXI. Unes idees que de fet tenen un valor escàs, perquè jo sóc un intrús en el món de l’educació, i en realitat només dic coses que altres ja han dit. No pretenc tornar a repetir aquell mateix discurs, però crec que puc fer-ne un resum dient que, en la meva opinió hi ha tres dimensions fonamentals (i interdependents) que són necessàries per tal que l’educació (no només l’escola-institut-universitat, sinó tota la tribu) faciliti que els infants esdevinguin ciutadans del món, crítics i creatius. 

1.- Dimensió de l’aprenentatge actiu: cal que els estudiants aprenguin fent, que aprenguin ensenyant, que aprenguin a través de projectes, fent (i fent-se) preguntes, a través de reptes, a través de l’exploració i del descobriment vinculats als seus propis interessos. Em refereixo a un aprenentatge que preservi la curiositat innata dels nens, on els estudiants siguin actors actius, i on les seves pròpies experiències reforcin el procés de coneixement. Segurament pel meu perfil científico-tècnic em sento en sintonia amb el Construccionisme, i quan imagino aquest aprenentatge actiu em venen al cap noms com Dewey, Piaget, Papert o Resnick. Aquest aprenentatge actiu ha de ser continuat (Lifelong Learning) i no ha d’estar renyit amb l’esforç, que és molt important. De fet, m’agrada especialment el concepte de hard fun, ja que l’aprenentatge ha de ser divertit i engrescador, però això no vol dir de cap manera que hagi de ser fàcil. Crec que cal estar molt atent a la Maker Culture, perquè anirà a més. 

2.- Dimensió de l’aprenentatge col·laboratiu: en la majoria dels casos el coneixement es crea a l’interactuar amb altres persones. Tot i l’immens valor d’aprendre a aprendre pel nostres compte i de poder disfrutar de moments de reflexió individual, també és fonamental aprendre a treballar en equip, i avui en dia aquest equip, gràcies a les noves tecnologies, no té perquè estar físicament en un mateix lloc. Quan penso en aquesta dimensió em ve al cap el Constructivisme Social de Vygotsky, però també enfocaments educatius molt més moderns, com el Connected Learning, o teories com el Connectivisme de Siemens

3.- Dimensió de l’educació en valors. En totes les fases educatives ens cal una Educació pel Desenvolupament, on els estudiants prenguin consciència de la realitat que els envolta, i on es promoguin canvis en els valors i les actituds, a nivell individual i col·lectiu, amb el propòsit d’aconseguir un món on es respecti la dignitat humana i on els recursos i el poder estiguin repartits de manera justa. Se’m fa inevitable pensar en metodologies com l’aprenentatge-servei, o en la pedagogia crítica de Freire. En aquesta dimensió també hi inclouria l’educació emocional (tot i que probablement mereixeria tota una dimensió a part), que s’hauria d’ocupar del desenvolupament de competències emocionals com la intel·ligència interpersonal, l’autogestió, etc. No ho he mencionat, però crec que és obvi que en aquesta dimensió un actor clau és la família. Penso també que és importantíssima la confiança mútua entre escola i família. 

La bona notícia és que en la meva opinió, i la de molts altres, ens ha tocat viure un moment en el qual disposem de coneixements i tecnologies que ens podrien ajudar a fomentar un aprenentatge on l’estudiant pugui navegar amb llibertat i autonomia a través de les tres dimensions anteriorment citades. Però l’existència d’aquests coneixements i tecnologies per si sola no garanteix cap revolució educativa (només cal observar el panorama actual). Primer cal utilitzar-les, i segon, cal fer-ho bé. En particular, crec que les tecnologies digitals i Internet poden jugar un paper transformador en l’educació, que potser només és equiparable a la revolució que va provocar la impremta en el seu moment. El problema és quan aquestes tecnologies només suposen un canvi de suport però es segueix ensenyant i aprenent de la mateixa manera, que és precisament el que ha passat amb l’entrada de les TIC a les escoles i universitats durant les últimes tres dècades. 

M’agradaria pensar que els últims vuit anys, tant a l’Índia com a Catalunya, he contribuït una mica a combatre aquesta educació zombie, dissenyant i posant en pràctica activitats i tallers que permeten fer un ús creatiu de les TIC per ensenyar i aprendre de noves maneres. Els projectes en els que he treballat sobretot s’han preocupat de les dues primeres dimensions que comentava abans, però ara amb l’Inventors4Change intento posar el meu granet de sorra amb un model que fusiona totes tres dimensions. 

Crec que és de justícia dir que no penso pas que tota l’educació que es fa avui en dia sigui una educació zombie. Hi ha moltíssimes excepcions, algunes en el nostre entorn més proper (no cal anar sempre a Finlàndia, EUA o Korea), i algunes són molt remarcables, especialment en l’educació primària. En l’educació secundària el moviment renovador és bastant més escàs, i en la universitària és directament nul. Citaré només dos exemples d’escoles properes on fan les coses “d’una altra manera”: l’escola El roure gros de Santa Eulàlia de Riuprimer, tot un referent en el mundillo d’una-altra-escola-és-possible; i un altre projecte que tot just comença, dins de l’escola Carme Auguet de Girona, on s’està vivint una reforma a nivell pedagògic que és molt interessant. 

També és de justícia dir que les escoles, instituts i universitats “estàndards” (aquelles que no tenen esperit renovador), amb totes les seves rigideses, compartimentacions i polítiques que són directament d’anti-aprenentatge, també poden arribar a emocionar i tocar l’ànima dels alumnes en algun moment molt concret i voluble. Jo no he estudiat mai en cap escola ni universitat especialment renovadora, però en canvi he de reconèixer que alguns professors van aconseguir que m’emocionés i m’involucrés activament en el meu aprenentatge (podeu llegir el meu post La professora de química). Però amb la perspectiva dels anys i mirant d’èsser el més honest possible, penso que gran part de l’educació formal que vaig rebre va ser una pèrdua de temps. He tingut la sort (immensa) de tenir una família que m’ha ajudat molt a desenvolupar-me en la tercera d’aquelles dimensions que citava; les altres dues me les he hagut de currar jo amb els meus periples pel món. 

Si us interessa saber què passa al món en temes de reforma de l’educació, us animo a seguir hashtags com #edchat, #edtech, #edreform o #edupunk

Acabo amb una cita de Freire: “L’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món”

PD: Una banda sonora i una pel·lícula per acompanyar l’article: Zombie (The Cranberries) i La educación prohibida.

5 comentaris:

Sara Planas ha dit...

Molt ben explicat, 100% d'acord.

Eduard Muntaner Perich ha dit...

Gràcies Sara!

Elisa ha dit...

Sóc professora de tecnologia a l'ESO i estic molt d'acord amb les teves idees. Felicitats i gràcies per exposar-les!

Eduard Muntaner Perich ha dit...

Gràcies a tu Elisa, per passar per aquí i llegir-les!

najoana ha dit...


molt bon article Eduard !!!!!