9 de juny 2013

Què tenen en comú Neymar, Botín i Lady Gaga?


Segurament moltes coses. Potser comparteixen perruquer, restaurant preferit o tenen la mateixa alçada. D'acord, d'acord, potser perruquer no. Però en tot cas, a part de ser uns personatges força esperpèntics, el que és segur és que tots tres habiten la cúspide d'aquesta piràmide que adjunto a continuació. Pertanyen al 0,6% de la població que acumula el 39,3% de la riquesa del món (dades del 2012).


Aquest és el món en el que vivim. Podem auto-enganyar-nos i creure que hem millorat molt des de per exemple, el feudalisme de l'Edat Mitja, i certament en condicions de vida ho hem fet (alguns, no pas tots), però en igualtat i en distribució de la riquesa està clar que no hem avançat gaire, per no dir gens.

De fet, el més sorprenent de l'onada d'indignació dels últims anys, és que n'hi hagi tan poca! Davant d'un model econòmic, institucional i polític que ha fracassat totalment, quan obro la tele i veig que més de 50.000 persones van a rebre Neymar al Camp Nou i es postren als seus peus com si fos talment un faraó de l'antic Egipte, no puc evitar pensar que ens ho tenim ben merescut. No és el capitalisme desfermat, és l'estupidesa la que governa el món. Com és possible que un jugador de futbol, per molt bo que sigui, cobri més de mil vegades el salari mig d'un ciutadà normal del nostre país? I com és possible que això, enmig d'una crisi com la que vivim, no provoqui gernacions d'indignats ocupant el Camp Nou? Senzillament ens hem tornat bojos. Tenim assumit que el món és així i que no es pot fer res per canviar-lo.

Per sort hi ha alguns brots verds al nostre país, no tot és desesperança. Hi ha molta gent que sí està disposada a canviar les coses, i a impulsar mesures i reformes radicals. I sí, dic "radicals", i no, no té perquè ser sinònim d'extremistes ni dolentes. Gent que rebutja les polítiques que pretenen resoldre la crisi premiant els seus responsables directes. Gent disposada a reflexionar i participar. Per exemple iniciatives fresques i innovadores com el Procés Constituent impulsat per l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades et fan recuperar una mica la fe. Realment seria fantàstic poder cristal·litzar tot aquest malestar social creixent en una majoria política organitzada a favor d’un canvi de model. Llàstima que en dos mesos de feina diària encara no han aconseguit tantes adhesions com tontaines van anar al Camp Nou a cridar Neymar. 

PD: Perdoneu-me si alguns culers que seguiu el blog us sentiu al·ludits per això de tontaines. Ho escric amb una barreja de simpatia i perplexitat. I he triat Neymar com podia haver-ne triat qualsevol altre. El futbol me la repampimfla.

1 comentari:

Anònim ha dit...

No has de demanar perdó, la gent davant el futbol perd el sentit comú, quan el futbol no té cap mena de respecte envers la gent.

Es intolerable que es retalli en sanitat i alhora es permeti que el futbol existeixi acumulant any rere any deutes multimilionàries.