3 de març 2013

La professora de Química


El dibuix que veieu sobre aquestes línies va ser el resultat de moltes hores de “concentració” durant les classes de Química a COU. Té una història interessant i divertida al darrere. 

Tot va començar un dia que després d’acabar uns avorrits exercicis que la professora havia posat a la pissarra, vaig girar el foli i em vaig posar a dibuixar. Ella, tot passant pel costat de la meva taula, va interpretar que jo “passava” dels exercicis i que em dedicava a perdre el temps, de manera que agafà el full de paper i l’estripà teatralment davant de tothom (tot i les meves protestes evidents). També em feu seure al darrere de tot de la classe pel que quedava de curs (ja veus quin càstig més absurd). És de justícia dir, que el dibuix no va ser l'únic motiu, resulta que també xerrava massa a classe (mea culpa).

La meva petita venjança fou fer el dibuix més elaborat que segurament ha fet mai ningú íntegrament realitzat en unes classes de Química, ha ha! Aquest cop però, dibuixat d’amagat i a l’interior d’una carpeta rígida, per evitar qualsevol eventual estripament. Val a dir que vaig treure un excel·lent de Química a COU i un 9.5 a Selectivitat, per si algú altre també creu que perdia el temps.

Tot això ho explico perquè últimament, degut a la meva feina treballant amb nens i també degut al curs que estic fent online amb el MIT Media Lab, he estat pensant força en el meu propi procés educatiu, en els moments que identifico com més significatius pel meu aprenentatge, o en quins són els professors que identifico com a millors i per què. 

I és precisament pensant en aquest últim punt que he recordat la història de la classe de Química. En aquella classe (com en la majoria, aquest només és un exemple, i aquesta professora de fet, no ho feia gens malament) no se t’invitava a pensar, tot s’havia de fer d’una manera estipulada, i qualsevol cosa que es sortís de la norma no es contemplava, o directament es castigava. Recordo avorrir-me moltíssim, sobretot al BUP i COU. Per aquella professora, dibuixar i escoltar a classe eren coses incompatibles, però per a mi era el més normal del món. 

Però no totes les classes eren així, crec, i aquí ve la reflexió que volia fer avui: que els professors que recordo com “els millors”, eren precisament els que t'invitaven a pensar dintre de la classe, sense cenyir-se sempre al currículum incondicionalment, i intentant copçar les coses que ens interessaven als alumnes. 

Per exemple al mateix COU, vaig tenir un professor de Filosofia que era capaç de dedicar una classe sencera, després d’un atemptat d’ETA, a que debatéssim sobre el terrorisme, sense que això evidentment fos part del temari, i deixant per un dia de banda Nietzsche, Descartes o el que "tocava fer". Però és que fer-nos reflexionar críticament sobre un fet de l’actualitat també era, com és obvi, fer Filosofia. Naturalment la Filosofia permet més aquestes dinàmiques que no la Química, però l’actitud del professor és molt important. Filosofia és l’assignatura de COU que vaig disfrutar més, amb molta diferència. I no només això, crec que m'ha estat molt útil en el meu creixement com a persona, i perquè no, també en el creixement professional (i això que sóc enginyer eh).

Tirant bastant més enrere, recordo també el tutor de 4rt d’EGB, que es preocupava molt per les nostres inquietuds i podia, per exemple, dedicar vàries hores a parlar dels fòssils, tot i no sortir al currículum, simplement perquè algú estava obsessionat amb aquell tema (sí, era jo). A més t’encoratjava a seguir investigant fora de classe, i encara recordo la il·lusió amb la que li portava algun fòssil quan tenia la sort de trobar-ne un. Totes aquelles hores que vaig dedicar als minerals i als fòssils no m'han dut a ser geòleg ni paleontòleg, però em van fer llegir infinitat de llibres "per adults" sobre aquells temes, i això segur que em va preparar per aprendre moltes altres coses més endavant. L'important no és tant allò que estudiem, sinó la passió que hi posem en aprendre.

En resum, després de reflexionar-hi una mica, crec que els professors que m’han marcat més, positivament, no eren ni els més "enrotllats", ni els menys estrictes, ni els que en sabien més d'allò seu, sinó aquells que es preocupaven per les nostres inquietuds i interessos, i sobretot els que ens feien pensar dintre de la classe. Pensar dintre de la classe, fixeu-vos que sona bonic i gairebé utòpic, quan hauria de ser la cosa més natural del món.

PD: Si algú està pensant què m'havia fumat quan vaig fer el dibuix aquest, la resposta és res. Als 17 anys (per cert, la meitat dels que tinc ara) tenia uns gustos estètics una mica discutibles ;)

2 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

molt bona història... i quin dibuix més maco! Aprofitaves molt les classes!

Eduard Muntaner Perich ha dit...

Ha, ha, gràcies Salvador! Oi que si? :-)