22 de des. 2013

Jocs de taula tradicionals a l'Índia


Jocs tan populars mundialment com els escacs o el parxís tenen els seus orígens a l'Índia. L'univers dels jocs de taula tradicionals indis és immens. Un dels últims dies que vaig passar a Bangalore l'estiu passat, vaig visitar la botiga Kavade, on venen jocs tradicionals fets amb materials naturals, i on organitzen tallers per ensenyar a jugar a alguns jocs, que malgrat que en molts pobles encara es practiquen, a les ciutats ja s'han perdut.

Jo em vaig comprar dos jocs clàssics: el pagade i l'aadu puli attam.


El pagade és un joc molt semblant al parxís, i segurament és van originar al mateix temps. El nom és en Kannada (en Tàmil es diu dayakattam, i en Hindi es diu chaupad). L'epopeia índia del Mahabharata (400 aC) ja menciona el joc quan explica una partida dels Pandavas contra els Kauravas. El joc apareix en moltes representacions, com la de sobre aquestes línies, on Shiva juga contra Parvati. És un joc de 2 a 4 persones, on uns peons competeixen en una cursa sobre un tauler en forma de creu. El moviment dels peons es controla amb el llançament de dos daus especials coneguts com daala o daayam, uns cuboides llargs on les quatre cares llargues tenen els números 1, 3, 4 i 6.


L'aadu puli attam, que en Kannada vol dir el joc de les cabres i els tigres (en Tàmil, Adu Huli; i en Telugu, Puli-Meka), és un joc de raonament abstracte (com els escacs o les dames) però amb una peculiaritat molt interessant, i és que és assimètric: un jugador controla tres tigres i l'altre, quinze cabres. Pertany a una família de jocs molt estesos per tot Àsia (com per exemple el Bagh-Chal del Nepal, o el joc de les vaques i els lleopards a Sri Lanka). L'aadu puli no és només assimètric en relació a les peces que controlen els jugadors, sinó que el taulell de joc també és assimètric, fet que el converteix en un joc especialment curiós. L'objectiu de les cabres és immobilitzar els tigres, mentre que l'objectiu dels tigres es eliminar un mínim de sis cabres.

20 de des. 2013

Top 10 Gotes 2013


Aquí teniu el llistat dels deu articles publicats durant el 2013 que han rebut més visites en aquest blog. El número 1 ha guanyat de golejada, quatriplicant les visites que ha rebut el número 2. En canvi les diferències entre tots els altres són mínimes. Comptant aquest, he escrit 93 articles aquest any, una mica per sobre dels dos últims anys.

Top 10 Gotes 2013


Però l'article més llegit del blog durant aquest any, ha estat un article del 2012: L'escola ha mort. Llarga vida a l'escola!

Les fonts que m'han portat més visites han estat Google, Facebook i Twitter, per aquest ordre (tampoc és que sigui cap sorpresa).

El 2013 m'han arribat visites de 64 països, però la immensa majoria provenien d'Espanya, Mèxic, Índia i Estats Units.

17 de des. 2013

Mirades


La Fundació Vicenç Ferrer ha publicat aquest vídeo per desitjar Bon Nadal. La veritat és que les mirades fotografiades per Irene Meritxell són precioses. 

"Sóc testimoni directe de que és possible canviar aquest món", Vicenç Ferrer

15 de des. 2013

Winter smiles


It is always nice to receive news from Shanti Bhavan. I enjoyed reading the Winter Newsletter. The photo above these lines is a great Christmas card for the holidays now approaching. And the photo below these lines perfectly symbolizes the future of Shanti Bhavan, with all these smiles of kindergarten children. Receiving news from there always recharges my batteries.


10 de des. 2013

Les universitats són com els arbres...


Fa un parell de dies parlava d'arbres al blog i avui hi torno. M'agrada la frase que han posat en una de les capçaleres que veus quan visites la pàgina de cooperació de la Universitat de Girona. Certament així hauria de ser:
Les universitats són com els arbres, sòlids, profundament arrelats al terra, amb branques i fulles que intenten tocar el cel en busca de nou coneixement. Però és fonamental que amb les seves branques donin sopluig als més febles, amb programes que mostrin el seu compromís social. 
Shirley Walters (University of the Western Cape, South Africa)
La foto és del juliol passat, un banian tree de Tamil Nadu a pocs quilòmetres de Shanti Bhavan.

8 de des. 2013

Arbre endins


Em van quedar moltes coses pendents d'explicar de la setmana que vaig passar a San Francisco el juny passat. Un cop acabat el DML Summer Institute vaig estar el cap de setmana amb uns amics que viuen a SF, en Manel i la Siobhan, i un dels llocs on em van dur va ser al Muir Woods National Monument, que és un parc natural que en gran part és un bosc primigeni de Sequoies (Coast Redwood). Es tracta d'arbres de dimensions gegantines, arribant alguns als 100 metres d'alçada, i que poden viure més de mil anys. 

A la foto de dalt podeu veure la secció d'un arbre caigut el 1930. És calcula que va néixer cap a l'any 900, i com veieu, en els seus anells hi han marcats alguns fets històrics significatius que es van produir durant la seva vida, com per exemple la construcció per part dels azteques de la ciutat de Tenochtitlan l'any 1325. La veritat és que dóna una mica de vertigen passegar-se pel mig d'un bosc on molts arbres ja portaven vivint uns quants segles quan Colom arribà a Amèrica. Senzillament impressionant.




Com a anècdota, sapigueu que aquests boscos de sequoies del nord de Califòrnia van ser l'escenari on es va rodar les escenes d'Endor en El retorn del Jedi. Endor era la lluna on vivien els Ewoks.


6 de des. 2013

Mandela. I am the captain of my soul.


L'actualitat em fa escriure més tard del que estic acostumat, i em fa rescatar una etiqueta del blog que tenia molt oblidada: "persones clau". Em sembla que ningú pot discutir que Nelson Mandela ha estat una figura clau del segle XX.

Segurament ja coneixereu la història d'aquest poema de William Ernest Henley, que Mandela va conservar escrit en una fulla de paper durant els anys que passà a la presó, però igualment crec que és bonic compartir-lo en un moment així. Descansi en pau.
Invictus

Out of the night that covers me,
Black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears
Looms but the Horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds and shall find me unafraid.

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

5 de des. 2013

Les flors del mal


Ha estat tot un plaer llegir la traducció de Jordi Llovet de Les flors del mal de Charles Baudelaire (labutxaca, Edicions 62, 2010). Es tracta de la primera vegada que apareix en català una versió bilingüe i completa de Les flors del mal.

Després de cinc anys escoltant Llovet als cursos de Literatura Universal de La Mercè de Girona, i després d'haver llegit els seus Adéu a la universitat i Brins de literatura universal, m'ha agradat molt llegir la seva traducció de Baudelaire. 

Les flors del mal (Les fleurs du mal) és una col·lecció de poemes de Charles Baudelaire, considerada l'obra més representativa de l'autor, i que de fet abasta quasi la totalitat de la seva producció poètica. La primera edició és del 1857 però la censura d'alguns dels seus poemes es va mantenir a França fins el 1949. Es tracta d'una de les obres més importants de la poesia moderna, amb una estètica que llavors fou totalment nova, on la bellesa es manifesta a partir de realitats urbanes quotidianes, trivials i a vegades també a partir d'escabrositats i sacrilegis.

La traducció de Llovet és brillant. Em quedo amb ganes de llegir altres de les seves traduccions, per exemple de Kafka, o Thomas Mann. 

Aquí una petita mostra del seu Baudelaire.

XCIII
A una dona que passa

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:
prima, alta, de dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
Crispat com un extravagant, bevia jo
als seus ulls―cel lívid que gesta l'huracà―,
la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! ―Fugitiva bellesa
d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,
¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?

En un altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!
Ni jo sé cap on vas, ni tu saps on m'adreço,
tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

4 de des. 2013

"Enric Millo" és un anagrama de "No llei, crim"


Després dels #politigrames d'esquerres, com ja vaig prometre, aquí teniu els que vaig fer amb els noms d'uns quants polítics de dretes. Albert Rivera el considero de dretes, per molta ambigüitat que vulgui mantenir el seu partit. N'hi ha quatre de l'esfera política catalana, i un bonus extra: Cristóbal Montoro.
  • Artur Mas és un anagrama de Arma surt.
  • Enric Millo és un anagrama de No llei, crim.
  • Duran i Lleida és un anagrama de Induïa lladre.
  • Albert Rivera és un anagrama de Rebatre rival.
  • Cristóbal Montoro és un anagrama de Molt notoris. Cabró!

29 de nov. 2013

L'educació zombie


Passejant-me per tantes escoles, instituts i universitats diferents, cada cop em resulta més evident que l’educació s’ha convertit en una mercaderia, i que els estudiants en són els principals consumidors. Parlo tant de l’educació pública com de la privada, i a tots els nivells, des de la llar d’infants fins a la universitat. Els estudiants consumeixen uns productes estandaritzats, cada cop més compartimentats, i ―en teoria― adquireixen una sèrie de coneixements, capacitats i competències, pensats per ―un altre cop en teoria― encaixar en un futur amb les feines que els estaran esperant (o no). És un model “cadena de muntatge” centrat en l’ensenyament, però que desvaloritza l’aprenentatge real de les persones, i que amb cada reforma que pateix es mercantilitza una mica més, entrant en simbiosi amb el neoliberalisme que impera arreu.

L’educació però, hauria de ser molt més que això. La veritable educació ha de ser transformadora, ha de remoure i enriquir l’ànima de l’estudiant (entengui’s ànima com allò pel que vivim, sentim i pensem, com deia Aristòtil), perquè sinó el sistema acaba produïnt una societat de zombies, anestesiats, conformistes, interessats exclusivament en seguir consumint i sense cap ànim de transformar el món que els envolta. 

Més o menys estarem tots d’acord que l’educació no succeix solament dins del sistema educatiu (sortosament), però la veritat és que en general manca una veritable consciència sobre el fet que tothom educa (mestres, pares, avis, veïns, amics, Internet, TV, etc.). Hi ha un proverbi africà que diu que “per educar un infant fa falta la tribu sencera”. Avui en dia però, això cada cop és més complicat perquè la tribu ja no és només la nostra família, la nostra comunitat, o ni tant sols la nostra nació; avui en dia, en aquest món pla que tenim de resultes de la globalització, la nostra tribu és el món, i l’educació, més que mai, hauria de promoure el desenvolupament de ciutadans del món, solidaris, demòcrates i defensors actius dels drets humans. 

A mi em sembla que el model actual, que jo amb ànims una mica provocadors he anomenat educació zombie (espero que ningú es senti ofès), està en crisi i no va per gaire bon camí. Fa un any i mig vaig publicar un article que portava per títol L’escola ha mort. Llarga vida a l’escola, on explicava l’estancament i la no-evolució de les escoles i introduïa 10 idees-força per a l’educació del segle XXI. Unes idees que de fet tenen un valor escàs, perquè jo sóc un intrús en el món de l’educació, i en realitat només dic coses que altres ja han dit. No pretenc tornar a repetir aquell mateix discurs, però crec que puc fer-ne un resum dient que, en la meva opinió hi ha tres dimensions fonamentals (i interdependents) que són necessàries per tal que l’educació (no només l’escola-institut-universitat, sinó tota la tribu) faciliti que els infants esdevinguin ciutadans del món, crítics i creatius. 

1.- Dimensió de l’aprenentatge actiu: cal que els estudiants aprenguin fent, que aprenguin ensenyant, que aprenguin a través de projectes, fent (i fent-se) preguntes, a través de reptes, a través de l’exploració i del descobriment vinculats als seus propis interessos. Em refereixo a un aprenentatge que preservi la curiositat innata dels nens, on els estudiants siguin actors actius, i on les seves pròpies experiències reforcin el procés de coneixement. Segurament pel meu perfil científico-tècnic em sento en sintonia amb el Construccionisme, i quan imagino aquest aprenentatge actiu em venen al cap noms com Dewey, Piaget, Papert o Resnick. Aquest aprenentatge actiu ha de ser continuat (Lifelong Learning) i no ha d’estar renyit amb l’esforç, que és molt important. De fet, m’agrada especialment el concepte de hard fun, ja que l’aprenentatge ha de ser divertit i engrescador, però això no vol dir de cap manera que hagi de ser fàcil. Crec que cal estar molt atent a la Maker Culture, perquè anirà a més. 

2.- Dimensió de l’aprenentatge col·laboratiu: en la majoria dels casos el coneixement es crea a l’interactuar amb altres persones. Tot i l’immens valor d’aprendre a aprendre pel nostres compte i de poder disfrutar de moments de reflexió individual, també és fonamental aprendre a treballar en equip, i avui en dia aquest equip, gràcies a les noves tecnologies, no té perquè estar físicament en un mateix lloc. Quan penso en aquesta dimensió em ve al cap el Constructivisme Social de Vygotsky, però també enfocaments educatius molt més moderns, com el Connected Learning, o teories com el Connectivisme de Siemens

3.- Dimensió de l’educació en valors. En totes les fases educatives ens cal una Educació pel Desenvolupament, on els estudiants prenguin consciència de la realitat que els envolta, i on es promoguin canvis en els valors i les actituds, a nivell individual i col·lectiu, amb el propòsit d’aconseguir un món on es respecti la dignitat humana i on els recursos i el poder estiguin repartits de manera justa. Se’m fa inevitable pensar en metodologies com l’aprenentatge-servei, o en la pedagogia crítica de Freire. En aquesta dimensió també hi inclouria l’educació emocional (tot i que probablement mereixeria tota una dimensió a part), que s’hauria d’ocupar del desenvolupament de competències emocionals com la intel·ligència interpersonal, l’autogestió, etc. No ho he mencionat, però crec que és obvi que en aquesta dimensió un actor clau és la família. Penso també que és importantíssima la confiança mútua entre escola i família. 

La bona notícia és que en la meva opinió, i la de molts altres, ens ha tocat viure un moment en el qual disposem de coneixements i tecnologies que ens podrien ajudar a fomentar un aprenentatge on l’estudiant pugui navegar amb llibertat i autonomia a través de les tres dimensions anteriorment citades. Però l’existència d’aquests coneixements i tecnologies per si sola no garanteix cap revolució educativa (només cal observar el panorama actual). Primer cal utilitzar-les, i segon, cal fer-ho bé. En particular, crec que les tecnologies digitals i Internet poden jugar un paper transformador en l’educació, que potser només és equiparable a la revolució que va provocar la impremta en el seu moment. El problema és quan aquestes tecnologies només suposen un canvi de suport però es segueix ensenyant i aprenent de la mateixa manera, que és precisament el que ha passat amb l’entrada de les TIC a les escoles i universitats durant les últimes tres dècades. 

M’agradaria pensar que els últims vuit anys, tant a l’Índia com a Catalunya, he contribuït una mica a combatre aquesta educació zombie, dissenyant i posant en pràctica activitats i tallers que permeten fer un ús creatiu de les TIC per ensenyar i aprendre de noves maneres. Els projectes en els que he treballat sobretot s’han preocupat de les dues primeres dimensions que comentava abans, però ara amb l’Inventors4Change intento posar el meu granet de sorra amb un model que fusiona totes tres dimensions. 

Crec que és de justícia dir que no penso pas que tota l’educació que es fa avui en dia sigui una educació zombie. Hi ha moltíssimes excepcions, algunes en el nostre entorn més proper (no cal anar sempre a Finlàndia, EUA o Korea), i algunes són molt remarcables, especialment en l’educació primària. En l’educació secundària el moviment renovador és bastant més escàs, i en la universitària és directament nul. Citaré només dos exemples d’escoles properes on fan les coses “d’una altra manera”: l’escola El roure gros de Santa Eulàlia de Riuprimer, tot un referent en el mundillo d’una-altra-escola-és-possible; i un altre projecte que tot just comença, dins de l’escola Carme Auguet de Girona, on s’està vivint una reforma a nivell pedagògic que és molt interessant. 

També és de justícia dir que les escoles, instituts i universitats “estàndards” (aquelles que no tenen esperit renovador), amb totes les seves rigideses, compartimentacions i polítiques que són directament d’anti-aprenentatge, també poden arribar a emocionar i tocar l’ànima dels alumnes en algun moment molt concret i voluble. Jo no he estudiat mai en cap escola ni universitat especialment renovadora, però en canvi he de reconèixer que alguns professors van aconseguir que m’emocionés i m’involucrés activament en el meu aprenentatge (podeu llegir el meu post La professora de química). Però amb la perspectiva dels anys i mirant d’èsser el més honest possible, penso que gran part de l’educació formal que vaig rebre va ser una pèrdua de temps. He tingut la sort (immensa) de tenir una família que m’ha ajudat molt a desenvolupar-me en la tercera d’aquelles dimensions que citava; les altres dues me les he hagut de currar jo amb els meus periples pel món. 

Si us interessa saber què passa al món en temes de reforma de l’educació, us animo a seguir hashtags com #edchat, #edtech, #edreform o #edupunk

Acabo amb una cita de Freire: “L’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món”

PD: Una banda sonora i una pel·lícula per acompanyar l’article: Zombie (The Cranberries) i La educación prohibida.

23 de nov. 2013

La invención de Morel


Mentre llegia la Invención de Morel (Alianza Editorial 2012) em vaig preguntar vàries vegades si no hauria estat una font d'inspiració per als guionistes de la sèrie Lost. Una senzilla búsqueda al Google em confirma que uns dels personatges de la sèrie de tv, en Sawyer, en un capítol surt llegint aquesta novel·la, així que és evidentment que els guionistes la coneixien i van planejar aquesta picada d'ullet.

La novel·la la va escriure Adolfo Bioy Casares el 1940, i s'ha convertit en un clàsic de la literatura fantàstica en espanyol. És un llibre petit, que és llegeix molt ràpid, i que barreja gèneres com la ciència ficció, la novel·la de detectius, la novel·la filosòfica, o fins i tot la novel·la romàntica. Està escrita en primera persona, en forma de diari.

És l'obra més famosa de Bioy Casares, i perquè us feu una idea del seu calibre, en el seu moment Borges va dir d'aquesta novel·la: "He discutido con su autor los pormenores de su trama, la he releído; no me parece una imprecisión o una hipérbole calificarla de perfecta".

Temes com la immortalitat, l'etern retorn, la consciència, la percepció del temps, la realitat/virtualitat es barregen en una trama que en poques paraules, i mirant de no desvelar res important, es podria resumir així: un fugitiu veneçolà condemnat a cadena perpètua s'amaga en una illa deserta, on un dia inesperadament arriben uns turistes dels quals desconfia i fuig. Amb el temps s'enamora d'una de les turistes però un fenomen del tot inexplicable impedeix que pugui declarar-li el seu amor.
«No fue como si no me hubiera oído, como si no me hubiera visto; fue como si los oídos que tenia no sirvieran para oír, como si los ojos no sirvieran para ver».

17 de nov. 2013

#Politigrames. Anagrames polítics


He batejat #politigrames els anagrames construïts amb noms de polítics. No és cap invenció meva, fent una simple cerca veig que l'amic Donaire ja va publicar fa un parell d'anys uns quants anagrames a partir de noms d'alguns polítics i també dels seus partits. Per part meva, he matat el temps en alguns viatges en tren de Barcelona a Girona provant de fer-ne uns quants. Vet aquí alguns resultats amb personatges de la política catalana d'esquerres (ja faré un altre apunt amb els de dretes). La idea no és nomes fer l'anagrama, que ja és difícil per si mateix, sinó que tingui un cert sentit, a vegades una mica malèvol (especialment amb els de dretes, ho reconec ;)

A veure qui s'anima a fer-ne més.
  • Oriol Junqueras és un anagrama de Jo requiso l'urna (esperem que no sigui premonitori).
  • Teresa Forcades és un anagrama de Decretarà fe. S.O.S!
  • Joan Tardà és un anagrama de Ja dotaran... (o un més surrealista: Taronjada).
  • Joan Herrera és un anagrama de Ja ho erraren! (glups).
  • Miquel Iceta és un anagrama de I que et calmi.
  • Arcadi Oliveres és una anagrama de Verídic. És la raó!
  • Pere Navarro és un anagrama de Re-aprovaren? (molt em temo que no...).
  • Quim Arrufat és un anagrama de Qui trumfarà.
PD: en aquest blog no tinc per costum parlar del que generalment s'entén per política, i de fet he classificat aquest apunt amb les etiquetes: humor, curiositats, inclassificable.

15 de nov. 2013

Bangalore Heroes - Shukla Bose


Us animo a dedicar un minut del vostre temps (en realitat només són uns segons) a votar la Shukla Bose en la iniciativa Bangalore Heroes, on ha estat nominada, i que és promoguda per un diari indi que es diu Bangalore Mirror.

La Shukla és la fundadora de la Parikrma Humanity Foundation, que gestiona 4 escoles repartides en diferents slums de Bangalore, donant educació de qualitat als nens i nenes més pobres d'aquella ciutat. Vaig visitar els projectes el passat juliol (podeu mirar els articles a l'arxiu del blog) i vaig treballar a la seva escola de Koramangala fent diferents tallers i activitats. Precisament aquesta escola de Koramangala s'ha convertit en una de les participants del projecte Inventors4change que promovem des de UdiGital.edu.


13 de nov. 2013

Interactuant amb informació digital d'una forma tangible


Avui he vist un vídeo tan espectacular que tenia que compartir-lo al blog ràpidament. Es tracta d'un vídeo del grup de recerca Tangible Media del MIT, on presenten una tecnologia que a mi m'ha semblat al·lucinant, i que consisteix en una superfície que mimetitza en temps real els objectes que es posen en un scanner 3D. La veritat és que aquestes imatges no desentonarien gens en una pel·lícula de ciència ficció a l'estil Minority Report, però aquesta tecnologia és ben real.

Us deixo el vídeo i us recomano mirar-lo sencer!

6 de nov. 2013

Festival de les llums


A vegades hi ha boniques coincidències, com el passat diumenge, ja que el castell de focs artificials que va cloure les Fires de Girona, va coincidir amb el Diwali a l'Índia, la seva Festa les Llums, de la que ja he parlat algun cop en aquest blog.

Mentres mirava els focs em preguntava com ho deurien estar celebrant els meus amics a 8000 km de distància. Poques hores després Internet em permetia descobrir-ho, perquè les escoles Shanti Bhavan i Parikrma publicaven fotografies de les seves respectives celebracions.

Les comparteixo tot seguit. Em porten  bons records de l'únic Diwali que he passat a l'Índia, l'any 2009.


PD: la foto de dalt de tot està feta per la meva cosina Sandra mentres veiem els focs en família.

4 de nov. 2013

Vicente Ferrer, de Agustín Crespi


Ja es pot veure el tràiler de la pel·lícula Vicente Ferrer, de Agustín Crespi. Sembla que en breu l'oferiran per TVE. El passat estiu va anar de molt pocs dies que no coincidís amb l'equip de rodatge que es va desplaçar a Anantapur. El film es centra en la vida de Vicenç Ferrer a partir de l'etapa en la qual tornà a l'Índia, després d'haver-ne estat expulsat.

La veritat és que Imanol Arias ho té complicat en el paper de Vicenç Ferrer. A veure com se'n surt. Amb només el tràiler és difícil de dir.

1 de nov. 2013

El corb, de Poe


L'única vegada que he celebrat un Halloween va ser fa uns anys en una escola rural del sud de l'Índia. Força surrealista, efectivament. La globalització provoca sovint l'adopció de tradicions forànies, i ahir per Girona també es podien veure zombies caminant pels carrers, en una activitat de l'Acocollona't, el festival de cinema fantàstic i de terror de Girona. No seré jo qui jutgi aquestes invasions culturals, però diguem que el Com gotes seria més partidari de castanyades que de Halloweens.

No obstant això, durant aquests tres dies consecutius ―Halloween, Tots Sants, i el Dia dels Morts― s'escau compartir històries que posin els pèls de punta, i jo avui comparteixo un poema molt famós de Poe, El corb, en una traducció magnífica de Xavier Benguerel. És un poema senzillament genial, a més, ja sabeu que m'agraden els corbs.

El corb

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
                                                    tan sols això i no res més.»

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
                                                    i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
                                                    això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma:
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.»
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
                                                    tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
                                                    Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
                                                    era el vent i no res més!»

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
                                                    va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?»
                                                    Va respondre el Corb: «Mai més.»

M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
                                                    amb un nom tal com «Mai més».

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.»
                                                    Llavors va dir el Corb: «Mai més.»

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
                                                    de “Mai més, mai més, mai més.”»

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
                                                    amb tant de grallar «Mai més».

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
vaig afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
                                                    no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
«Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»
                                                    Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?»
                                                    Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!»
                                                    Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Ocell o diable, sigui aquest el mot que ens deslligui!»,
vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!»
                                                    Va respondre el Corb: «Mai més.»

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
                                                    no es podrà aixecar —mai més!

Edgar Allan Poe (Traducció de Xavier Benguerel)

18 d’oct. 2013

Inventors pel canvi


A la xerrada que vaig fer en el primer TEDxUdG vaig acabar amb una idea de futur: Inventors pel canvi. Era un projecte que tenia al cap, i que ha necessitat temps per poder sortir a la llum.

Quan el passat juny vaig participar al DML Summer Institute 2013 a San Francisco la idea ja estava molt més avançada, i amb el feedback rebut allà i la posterior estada a l'Índia on vaig poder lligar dues escoles per començar el projecte, n'hi ha hagut prou com per fer nèixer Inventors4Change, un projecte que promovem des d'UdiGital.edu.

Es tracta d'una iniciativa que vol connectar nens i nenes de diferents països i promoure que col·laborin treballant en equip mitjançant eines digitals, amb l'objectiu de resoldre reptes relacionats amb el Desenvolupament Humà. Comencem el projecte amb una prova pilot amb quatre escoles, dues del sud de l'Índia i dues de l'àrea de Girona, que des d'ara i fins a finals de gener treballaran col·laborativament fent servir l'Scratch.

Com veieu, aquesta prova pilot uneix la meva feina a l'Índia amb la feina dels últims anys a Girona, així que és un projecte que em fa molta il·lusió.

Les dues escoles de l'Índia són Shanti Bhavan i Parikrma Centre for Learning a Koramangala; i les dues catalanes són l'escola Carme Auguet de Girona i l'escola Veïnat de Salt.

Des del proper dilluns i fins al gener, equips de nens i nenes d'aquestes 4 escoles, barrejats d'edats i països, treballaran plegats, comunicant-se en anglès i fent servir l'Scratch per construir les seves invencions, històries, jocs, etc.

Us invito a conèixer el projecte, del tot obert a col·laboracions: www.inventors4change.org.

17 d’oct. 2013

'U' de mussol


La meva feina actual em fa preguntar-me sovint sobre com aprenem les coses les persones. L'anterior en canvi, em feia preguntar-me sobre com aprenen coses les màquines. Curiós no? La qüestió és que ara, de tant en tant, em trobo reflexionant sobre com vaig aprendre jo alguna cosa concreta quan era un nen.

Fa unes setmanes que estic fent classes de hindi, una llengua que no s'assembla gens a les que conec, amb un alfabet completament diferent i amb uns quants sons del tot nous per a la meva orella i la meva boca. Això m'ha portat a intentar recordar com vaig aprendre a llegir i a escriure, i dic intentar perquè no me n'he sortit, només tinc records molt borrosos i potser fins i tot inventats, en els quals estic assegut a terra entre altres nens i nenes, i la senyoreta escriu unes lletres immenses a la pissarra i les va pronunciant. Sé que vaig ser molt precoç en la lectura perquè m'ho han dit els meus pares, però la veritat és que no recordo gens com vaig aprendre a llegir.

Aquests dies però, m'he hagut d'enfrontar a un repte similar al que vaig encarar llavors, tot i que ara amb un cervell molt desmillorat comparat amb el que tenia als tres o quatres anys (i amb un alfabet molt més complicat, tot sigui dit).

És curiós perquè a la meva feina actual, quan dissenyem activitats i tallers pels nens, solem considerar "dolent" aquell aprenentatge basat simplement en la repetició i la memorització, i en esforcem per tal que pensin i entenguin els conceptes, sobretot descobrint-los per si mateixos; però no hi ha dubte que algunes coses no hi ha més remei que aprendre-les a base de repetir i repetir. Una d'elles, per exemple, és un alfabet.

Així que tot i no recordar com vaig aprendre a llegir i a escriure en català, no crec que el procediment fos gaire diferent del que estic seguint ara amb el hindi. En comptes de repetir coses com 'E' d'Elefant, ara dic 'U' se ullu ('U' de mussol, que en català no te gaire sentit).


16 d’oct. 2013

¿Qué tal si deliramos por un ratito?



Pel Blog Action Day d'enguany els organitzadors han proposat parlar de Drets Humans. M'ha semblat apropiat compartir un extracte de "El derecho al delirio" de Galeano. El text és de l'any 1998 però continua ben vigent. També adjunto un vídeo amb el mateix Galeano recitant-lo al programa Singulars.


¿Qué tal si deliramos por un ratito?
¿Qué tal si clavamos los ojos más allá de la infamia para adivinar otro mundo posible?
El aire estará limpio de todo veneno que no provenga de los miedos humanos y de las humanas pasiones.
En las calles los automóviles serán aplastados por los perros.
La gente no será manejada por el automóvil, ni será programada por el ordenador, ni será comprada por el supermercado, ni será tampoco mirada por el televisor.
El televisor dejará de ser el miembro más importante de la familia y será tratado como la plancha o el lavarropas.
Se incorporará a los códigos penales el delito de estupidez que cometen quienes viven por tener o por ganar, en vez de vivir por vivir no más, como canta el pájaro sin saber que canta y como juega el niño sin saber que juega.
En ningún país irán presos los muchachos que se nieguen a cumplir el servicio militar sino los que quieran cumplirlo.
Nadie vivirá para trabajar pero todos trabajaremos para vivir.
Los economistas no llamarán nivel de vida al nivel de consumo, ni llamarán calidad de vida a la cantidad de cosas.
Los cocineros no creerán que a las langostas les encanta que las hiervan vivas.
Los historiadores no creerán que a los países les encanta ser invadidos.
Los políticos no creerán que a los pobres les encanta comer promesas.
La solemnidad se dejará de creer que es una virtud, y nadie nadie tomará en serio a nadie que no sea capaz de tomarse el pelo.
La muerte y el dinero perderán sus mágicos poderes y ni por defunción ni por fortuna se convertirá el canalla en virtuoso caballero.
La comida no será una mercancía ni la comunicación un negocio, porque la comida y la comunicación son derechos humanos.
Nadie morirá de hambre porque nadie morirá de indigestión.
Los niños de la calle no serán tratados como si fueran basura porque no habrá niños de la calle.
Los niños ricos no serán tratados como si fueran dinero porque no habrá niños ricos.
La educación no será el privilegio de quienes puedan pagarla y la policía no será la maldición de quienes no puedan comprarla.
La justicia y la libertad, hermanas siamesas, condenadas a vivir separadas, volverán a juntarse, bien pegaditas, espalda contra espalda.
En Argentina las locas de Plaza de Mayo serán un ejemplo de salud mental porque ellas se negaron a olvidar en los tiempos de la amnesia obligatoria.
La Santa Madre Iglesia corregirá algunas erratas de las tablas de Moisés y el sexto mandamiento ordenará festejar el cuerpo.
La Iglesia también dictará otro mandamiento que se le había olvidado a Dios, “amarás a la Naturaleza de la que formas parte”.
Serán reforestados los desiertos del mundo y los desiertos del alma.
Los desesperados serán esperados y los perdidos serán encontrados porque ellos se desesperaron de tanto esperar y ellos se perdieron por tanto buscar.
Seremos compatriotas y contemporáneos de todos los que tengan voluntad de belleza y voluntad de justicia, hayan nacido cuando hayan nacido y hayan vivido donde hayan vivido, sin que importe ni un poquito las fronteras del mapa ni del tiempo.
Seremos imperfectos porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses.
Pero en este mundo, en este mundo chambón y jodido seremos capaces de vivir cada día como si fuera el primero y cada noche como si fuera la última.

Eduardo Galeano (extracte de “EL DERECHO AL DELIRIO”)

12 d’oct. 2013

Fairtags. El realment impossible és no compartir

 
Fa un any vaig parlar en aquest blog de Wonference, una plataforma online que t’ajuda a organitzar congressos i jornades, i que és un projecte d'en Francesc Balagué, que per cert va participar al Gotes Obertes per celebrar el 5è aniversari del Com gotes a l'oceà.

Doncs bé, des de Wonference ara presenten una iniciativa nova que porta per nom Fairtags, i que vol ser una forma senzilla d'ajudar a promoure campanyes solidàries de diferents organitzacions. La idea consisteix en aprofitar el gran impacte i repercussió que tenen alguns esdeveniments a les xarxes socials, tot acompanyant el hashtag oficial de l'esdeveniment amb un fairtag, literalment "etiqueta justa", és a dir amb un enllaç a la campanya solidària que s'hagi escollit.

És un projecte en fase BETA, que tot just comença. A mi n'han fet ambaixador, i us animo a visitar-lo i a conèixer les primeres campanyes.

10 d’oct. 2013

Because I am a girl. Raise your hand!


Demà és el Dia Internacional de la Nena. El vídeo que ve tot seguit és de l'ONG Plan, i tot i que està gravat en un altré país i les fesomies són diferents, m'ha transportat per uns moments als slums que he vist aquest estiu a Bangalore. Imatges i records que em quedo per mi, perquè mai les fotografio. Sempre intento ensenyar l'Índia en positiu. Ja són molts anys i moltes cuirasses, però sempre hi ha Lakshmis que et toquen el cor.


El vídeo forma part d'una campanya per recollir un milió de firmes per demanar a les Nacions Unides que l'educació de les nenes sigui una prioritat. Podeu signar aquí.


30 de set. 2013

Explorant l'Exploratorium


Durant la setmana que vaig estar a San Francisco participant al DML Summer Intitute 2013, vaig tenir l'oportunitat de visitar l'Exploratorium i conèixer part de l'staff que està fent recerca allà.

És difícil definir què és exactament l'Exploratorium. És el millor museu de Ciència i Tecnologia que he visitat, però és molt més que això. De fet anomenant-lo museu et quedes molt curt. Vet aquí com es defineixen ells mateixos: 
The Exploratorium is a twenty-first-century learning laboratory, an eye-opening, always-changing, playful place to explore and tinker. For more than forty years, we’ve built creative, thought-provoking exhibits, tools, programs, and experiences that ignite curiosity, encourage exploration, and lead to profound learning. We use the same tools and approaches to design compelling professional development programs for teachers ranging from novice to expert, elementary to high school, and formal and informal, in fields of science, math, and engineering.

Us recomano passar-vos per la seva web, i si mai esteu a San Francisco reserveu-vos un matí o tarda per anar-hi. Jo m'ho vaig passar genial, i el nou edifici on s'han traslladat des del passat abril és immens i està en una zona de SF on segur que anireu: les esculleres de davant del mar (Piers 15/17).


Una de les coses que em va agradar més és el Tinkering Studio, on dissenyen tallers i activitats per a nens, joves i adults, seguint una filosofia molt semblant a la que tenim a UdiGital.edu (tot i que nosaltres encara tenim molt per aprendre, ells duen molts més anys de feina a les espatlles). 

Per cert, que el novembre i gener vinents l'Exploratorium organitza dos MOOCs (cursos oberts massius per Internet) a través de la plataforma Coursera. Intentaré seguir-los!


Fotografies: Flickr (TranceMist, Robyn, Abygail-Dawn Lan, The Tinkering Studio)

25 de set. 2013

The Hundred Languages of Children


Fent cas a en Frank Sabaté, avui he començat a llegir un llibre que es diu Invent To Learn: Making, Tinkering, and Engineering in the Classroom, de la Sylvia Libow Martinez i en Gary Stager. Pel títol ja podeu intuir que tracta temes molt relacionats amb tot allò que fem a UdiGital.edu i també amb els projectes que he desenvolupat a l'Índia.

M'ha agradat trobar-me aquest poema només de començar el llibre. És d'en Loris Malaguzzi, fundador de la filosofia educativa de Reggio Emilia, centrada en preescolar i primària.
The Hundred Languages of Children

No way. The hundred is there.

The child
is made of one hundred.
The child has
a hundred languages
a hundred hands
a hundred thoughts
a hundred ways of thinking
of playing, of speaking.

A hundred always a hundred
ways of listening
of marveling, of loving
a hundred joys
for singing and understanding
a hundred worlds
to discover
a hundred worlds
to invent
a hundred worlds
to dream.

The child has
a hundred languages
(and a hundred hundred hundred more)
but they steal ninety-nine.
The school and the culture
separate the head from the body.
They tell the child:
to think without hands
to do without head
to listen and not to speak
to understand without joy
to love and to marvel
only at Easter and at Christmas.

They tell the child:
to discover the world already there
and of the hundred
they steal ninety-nine.

They tell the child:
that work and play
reality and fantasy
science and imagination
sky and earth
reason and dream
are things
that do not belong together.

And thus they tell the child
that the hundred is not there.
The child says:
No way. The hundred is there.

Loris Malaguzzi (translated by Lella Gandini)
Founder of the Reggio Emilia Approach
Imatge: projecte TIC TAC 2013.

21 de set. 2013

El ritme de l'Ésser


Quina cosa sóc realment, no ho sé amb claredat: 
misteriós, encadenat en la meva ment, vaig errant.
Rg-veda I,164,37.

Tenia pendent escriure una ressenya d'El ritme de l'Ésser. Les Gifford Lectures de Raimon Panikkar (Fragmenta 2012), del qual ja vaig fer un breu comentari quan n'estava llegint la introducció.

S'ha donat la circumstància que aquest és el llibre que precisament aquest any treballarem en el Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural de la UdG, així que tindré l'ocasió de tornar-lo a llegir pausadament i anar-lo comentant amb els companys del seminari.

La sensació que vaig tenir quan vaig acabar el llibre va ser d'haver llegit una obra monumental. Els entesos diuen que es tracta del seu llibre més important en el camp filosòfic. Es va publicar en anglès pocs dies abans que morís, així que es tracta del seu últim gran text.

L'obra sorgeix de l'encàrrec que va rebre d'impartir les prestigioses Gifford Lectures els anys 1988-1989. Panikkar va estar reelaborant el text d'aquelles lliçons durant vint anys, fins el moment de la publicació d'aquest immens volum (657 pàgines).

El tema no pot ser més agosarat: el destí de l'Home. En el llibre desplega amb molta claredat (que no vol dir que sigui fàcil d'entendre) algunes de les idees més representatives del seu pensament, com la visió trinitària de la Realitat, la intuïció cosmoteàndrica, la trinitat radical, o la interindependència, tot amb el colossal objectiu de construir ponts entre teologia i filosofia i entre el pensament d'Orient i Occident, sense amagar en cap moment les seves objeccions al mythos científic dominant i als monoteismes.

M'ha semblat un llibre extremadament profund, i tot i que és difícil i que requereix esforç, l'estructura del text és impecable i conforme avances vas entenent conceptes i idees que moltes pàgines enrere no havies arribat a copçar. 

No puc dir que hagi llegit gaires llibres de Panikkar. En aquest blog he fet comentaris d'un parell (Iniciació als Veda i Espiritualidad Hindú), però aquest és amb diferència el millor que he llegit, tot i que no estic segur si és un bon llibre per apropar-se al seu pensament sense haver-ne llegit algun altre abans. En tot cas, tenir uns coneixements bàsics de filosofia, tant d'occident com d'orient, ajudarà molt en la seva lectura, perquè les referències són infinites. Llegint aquest llibre te n'adones de l'envergadura intel·lectual de Panikkar, que en poques línies de diferència pot citar a Kurt Gödel, Ramon Llull, Antonio Machado o el Dhammapada. Senzillament immens. 

Tinc moltíssims fragments marcats, subratllats i amb comentaris. Us en comparteixo un de cap al final:

L'autèntica filosofia no és una especialitat, és l'activitat intel·lectual i contemplativa de l'Home, una implicació conscient en la vida mateixa de la realitat, la qual cosa fa l'Home corresponsable amb la realitat. Aquesta filosofia tant es pot trobar en la investigació bàsica com en el pensament contemplatiu; es pot cultivar en solitud o en la conversa, i tant dins les ciències com dins les humanitats. Al cap i a la fi, tothom és, pel que fa a això, un amant de la saviesa, una persona compromesa a la recerca de la veritat, la bellesa i la bondat. La nostra tendència actual de relegar la filosofia professional a l'estatus d'una especialitat d'elit no representa veritablement el que la «Saviesa de l'Amor» ha significat tradicionalment. Aquesta és també la raó per la qual els millors científics són autèntics filòsofs.