30 de des. 2012

Brigade Road


Fa un parell de dies vaig veure aquesta fotografia de Brigade Road (Bangalore) il·lumanada per les festes nadalenques (i estranyament buida de trànsit i persones!). Pertany al blog Bangalore Daily Photo, i em va fer pensar en un sonet que vaig escriure el 2009, inspirat en aquest carrer, i que forma part del recull de poemes Ciutat minúscula - Ciutat majúscula.

Brigade Road 

Gernacions desocupades transiten
Brigade Road els dissabtes al capvespre.
Artèria d’aparadors on habiten
maniquís, luxe, i malalts de lepra.

Modernitats líquides regalimen
obsequiant als incauts amb gat per llebre,
mentre d’altres des del cinema obliden
als nens que carrer avall dormen amb febre.

On queda l’Índia sagrada dels Vedes?
Encara conversen Krishna i Arjuna?
Qüestions que esgarrinxen somnis de sedes.

Recerco una veritat, tan sols una,
però només escolto falses trompetes.
Subtils besllums, però veritats, cap ni una.

29 de des. 2012

Que mai et caigui un coco doble al cap


L'estiu passat a Kandy (Sri Lanka) vaig fer la foto que veieu aquí dalt. D'aquest fruit allà en deien coco doble, però el nom més corrent és coco de mar (una fruita d'una palmera endèmica de les Seichelles). El fruit tarda uns 7 anys a madurar i conté la llavor més gran del regne vegetal. El coco pot arribar a pesar 30 Kg, així que és millor no fer la migdiada a sota d'una d'aquestes palmeres ;)

El meus coneixements de botànica són nuls però des que vaig visitar els magnífics Lalbagh Gardens de Bangalore (Índia) he agafat el costum de visitar de tant en tant jardins botànics de les ciutats per on passo. Són llocs molt agradables on passar un matí o un tarda, passejant i gaudint de la natura, especialment si vols allunyar-te una estona del caos d'una gran ciutat.

Els de Kandy, on vaig fer la foto del coco doble, són molt bonics. Recomano també els ja mencionats de Bangalore, i sens dubte els de Calcuta, aquests últims molt recomanables si passeu uns quants dies en aquella ciutat mastodòntica.

 Lalbagh Gardens, Bangalore

The Acharya Jagadish Chandra Bose Indian Botanic Garden, Kolkata

Royal Botanical Gardens, Kandy

22 de des. 2012

Article més llegit del 2012


Aquest any l'article més llegit del meu blog, a força distància dels altres, ha estat: L'escola ha mort. Llarga vida a l'escola!

Si no el vau llegir en el seu moment, podeu fer-ho ara.


21 de des. 2012

¿Pueden pensar las máquinas?

Reprodueixo tot seguit un article que em van invitar a escriure des de la Revista Ciencia Rías Baixas, en motiu del centenari del naixament de Turing, i que va aparèixer publicat aquest estiu en el número 12 de la revista.

¿Pueden pensar las máquinas? 


Alan Turing empezó con esta provocativa pregunta uno de sus artículos más famosos, “Computing Machinery and Intelligence”, publicado en 1950 en la revista de filosofía Mind [1]. 

En 2012, cuando se cumple el centenario del nacimiento de este brillante científico [2], y en medio de multitud de actos conmemorativos, su pregunta sigue siendo vigente, continúa abierta y sigue inspirando a miles de investigadores de todo el mundo. 

Alan Turing, considerado unánimemente como uno de los padres de la informática moderna y de la Inteligencia Artificial, nació el 23 de junio de 1912, y durante su corta pero intensa vida contribuyó ampliamente al avance de las matemáticas, la computación y la lógica. 

En este artículo repasaremos las que probablemente sean sus tres contribuciones popularmente más conocidas: la Máquina de Turing, el análisis criptográfico en la Segunda Guerra Mundial, y el famoso Test de Turing; también mencionaremos otra contribución menos conocida, en el área de la biología matemática; y acabaremos abordando brevemente el trágico y súbito final de su carrera, que acabó con un suicidio después de haber sido procesado por ser homosexual. 

La Máquina de Turing 

En 1936, habiendo sido ya nombrado profesor del King’s College, Turing publicó un artículo donde resolvía elegantemente el problema planteado por David Hilbert (un reconocido matemático Alemán) sobre si las matemáticas son decidibles, es decir, si existe algún método bien definido (un algoritmo) que, dada cualquier sentencia matemática, sea capaz de decirnos si esa sentencia es cierta o no. Turing ideó un modelo teórico de computador extremadamente sencillo, la máquina de Turing [3], y demostró que dicha máquina es capaz de resolver cualquier problema matemático que pueda representarse mediante un algoritmo. Después demostró que no había ninguna solución para el problema de decisión, ya que es imposible decidir algorítmicamente si una máquina de Turing dada llegará a pararse o no. 

En esencia, la máquina de Turing es un modelo matemático abstracto que formaliza el concepto de algoritmo. Esta “máquina”, que no tiene existencia física, sino que es una descripción formal, consta de un cabezal lector/escritor y una cinta infinita, donde el cabezal, basándose en una tabla de reglas, puede leer el contenido, borrarlo y escribir un nuevo valor. Esta cinta está dividida en casillas que pueden estar en blanco o tener impreso un número finito de símbolos. Podríamos decir que Turing tuvo una idea precisa de cómo serían los ordenadores modernos, mucho antes de que estos llegaran a construirse (aún faltaban 10 años para el ENIAC), y usó sus avanzadas ideas para determinar dónde están los límites de lo que es calculable por un ordenador. 

El mismo 1936, aunque un poco antes que Turing, y de forma totalmente independiente, Alonzo Church también probó mediante su cálculo lambda que es imposible encontrar un algoritmo que dada una proposición formal, pueda decidir si esta es cierta o falsa. Aún así, la máquina de Turing es mucho más intuitiva y accesible que no el cálculo lambda de Church. 

Descifrando códigos secretos de las máquinas Enigma 

Durante la Segunda Guerra Mundial, Turing trabajó en el centro de criptografía británico de Bletchley Parck, con el objetivo de descifrar los códigos secretos nazis de las máquinas Enigma. Muchos expertos afirman que el trabajo de Turing durante esos años fue crucial y que el descifrado de mensajes acortó un par de años el final de la guerra, salvando probablemente cientos de miles de víctimas. 

 Figura 1. La Bombe de Turing 

La Enigma era una máquina con un mecanismo rotatorio de cifrado que permitía a los nazis cifrar y descifrar mensajes. La máquina ocupaba poco espacio, era fácil de manejar y su cifrado se consideraba inviolable, todo ello razones que extendieron muchísimo su uso. Para romper sus códigos, en 1939 Turing diseñó la Bombe (Figura 1), una máquina electromecánica cuya función era descartar claves candidatas y descubrir algunos de los ajustes que diariamente los alemanes iban cambiando en las máquinas Enigma. 

Los trabajos de Turing durante esos años fueron mantenidos en secreto hasta los años 70, y ni siquiera sus amigos más íntimos llegaron a saber de ellos. 

La Inteligencia Artificial y el Test de Turing 

Su trabajo como criptoanalista en Bletchley Park, permitió a Turing convertirse en 1943 en uno de los padres (junto con Max Newman, Thomas Flowers y otros) de Colossus, la primera computadora programable electrónica digital. 

Turing siguió muy interesado en el desarrollo de computadoras, y a partir del 1950 empezó a tratar el problema de la Inteligencia Artificial. En el artículo “Computing Machinery and Intelligence” [1], mencionado al principio, Turing propuso una prueba (que ha acabado llevando su nombre) para demostrar la existencia de inteligencia en una máquina. 

Pasados 62 años, el Test de Turing sigue siendo uno de los mejores métodos que esgrimen los defensores de la Inteligencia Artificial. La prueba que propuso Turing tiene un enfoque positivista, es decir, si una máquina se comporta en todos los aspectos como inteligente, entonces ha de ser inteligente. Como es natural, hay diferentes objeciones a ese punto de vista. 

Figura 2. Test de Turing

La prueba que propuso Turing, en resumen, consiste en un juez situado en una habitación, y una máquina y otro ser humano en otras habitaciones (Figura 2). El objetivo del juez es determinar cuál es el ser humano y cuál es la máquina. Para ello puede hacer preguntas y recibir contestaciones por escrito. En teoría si ambos jugadores (persona y máquina) son suficientemente hábiles, el juez no podrá distinguir quién es el ser humano y quién es la máquina [4]. Hasta hoy, no existe ningún ordenador que haya superado un Test de Turing aplicado de forma rigurosa, aunque hay máquinas que se acercan. 

El test ha tenido mucha influencia, no sólo en la informática y las matemáticas, sino también por ejemplo en filosofía. Incluso en la ciencia ficción hay muchas referencias al tema. Un ejemplo es el famoso test Voigt-Kampff que utiliza el agente Deckard en la película Blade Runner para discernir entre personas y replicantes, claramente una variante del Test de Turing. 

Los trabajos de Turing en esta área sentaron las bases de la Inteligencia Artificial clásica (simbólica), pero también de lo que hoy conocemos como Inteligencia Artificial conexionista (subsimbólica). Turing fue un pionero en abordar conceptos como las redes neuronales o la inteligencia de enjambre (Swarm Intelligence), entendida esta como una propiedad emergente de ciertos sistemas complejos. Estas ideas son sorprendentemente vigentes en la investigación en Inteligencia Artificial más puntera. 

Biología matemática 

Turing dedicó sus últimos años de vida a investigar un área bastante diferente, la biología matemática, y sus ecuaciones de reacción-difusión han permitido explicar cosas como los patrones de colores de algunos seres vivos. De hecho, investigadores del King’s College acaban de confirmar experimentalmente una teoría formulada por Turing hace 60 años. El estudio se ha publicado este 2012 en la revista Nature Genetics [5] y demuestra la teoría especulativa de Turing de que la repetición de patrones en los sistemas biológicos es generada por un par de productos químicos llamados morfógenos, que trabajan juntos como activador-inhibidor. Esto permite explicar por ejemplo los patrones que siguen las rayas del tigre o las manchas del leopardo. 

Que la confirmación experimental de su teoría coincida con el año del centenario de su nacimiento, es sin duda un buen homenaje. Además, parece que los resultados van a tener aplicaciones importantes en medicina regenerativa, ya que hay confianza en que esos morfógenos puedan ser utilizados para diferenciar células madre en los tejidos. 

Un final dramático 

Su contribución al desciframiento de los códigos de la máquina Enigma le valió la Medalla del Orden del Imperio Británico, un galardón que tuvo que mantener en absoluto secreto. Pero paradójicamente otros detalles de su vida privada quedaron expuestos públicamente cuando fue condenado por indecencia grave y perversión sexual, simplemente por haber admitido ser homosexual, lo cual era un delito en la Inglaterra de los años 50. Las autoridades le dieron a elegir entre la prisión o la castración química. Turing escogió la segunda opción, que consistía en inyectarse estrógenos, y el tratamiento lo llevó a una profunda depresión, que sumada al rechazo social por la condena, lo llevó finalmente al suicidio a la temprana edad de 41 años. 

Su muerte está rodeada de extrañas circunstancias. La versión oficial es que mordió una manzana que el mismo había envenenado con cianuro. Hay otras teorías que apuntan a accidentes o asesinatos, pero sin ningún fundamento claro. Lo que realmente es imposible, es no preguntarse cuántas contribuciones científicas asombrosas nos habría regalado si no hubiera sido por la intolerancia y los prejuicios de la sociedad en la que le tocó vivir. Sin duda la humanidad perdió demasiado temprano a uno de los científicos más importantes de la Edad Contemporánea. 

Referencias

[1] Alan Turing (1950) “Computing Machinery and Intelligence”, Mind 49: 433-460. 
[2] Página web oficial del centenario de Alan Turing: http://www.turingcentenary.eu/ 
[3] Alan Turing (1937) "On computable numbers, with an application to the Entscheidungsproblem", Proceedings of the London Mathematical Society, Series 2, 42.
[4] Oppy, Graham and Dowe, David, "The Turing Test", The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Spring 2011 Edition), Edward N. Zalta (ed.), URL: http://plato.stanford.edu/archives/spr2011/entries/turing-test 
[5] A D Economou, A Ohazama, T Porntaveetus, P T Sharpe, S Kondo, M Albert Basson, A Gritli-Linde, M T Cobourne, J B A Green (2012) 'Periodic stripe formation by a Turing mechanism operating at growth zones in the mammalian palate' Nature Genetics, 44 (3), pp. 348-U163.

20 de des. 2012

Bones festes!

"Amb els meus mestres he après molt; amb els meus amics, més; amb els meus alumnes encara més", proverbi hindú
 T'uneixes als Amics de Shanti Bhavan?

17 de des. 2012

M'agraden els corbs!


Sí, ja sé que són uns ocells que no solen caure gaire bé a la gent, però la veritat és que des del primer viatge a l'Índia que a mi els corbs em resulten simpàtics. De fet, s'han colat en més d'un dels meus relats, com per exemple a Preetha i Hobbes

Em semblen fascinants per la seva intel·ligència. Tenen la capacitat de fer servir eines, de reconèixer-se en un mirall, o de resoldre problemes complexos formant connexions lògiques. Em sembla de lluny l'ocell més intel·ligent.

Aquest últim estiu en vaig veure molts a Sri Lanka, com en la foto que encapçala el post (corbs observant els pescadors a Uppuveli) o en la que ve tot seguit (corb glamourós a Galle). Val a dir que són experts lladregots, que esperen qualsevol distracció. A Nilaveli, on vaig coincidir amb la Mercè, vam ser testimonis de com un corb li robava un tros de pastís de xocolata a un pobre nen francès aprofitant un descuit de la mare :)


És un animal molt present a la literatura i les arts, i el seu plomatge negre sempre l'ha associat amb la mort. També està associat al pecat, i la mitologia cristiana diu que és l'únic animal que va intentar reproduir-se dins de l'Arca de Noè. En l'Hinduisme, el corb és la muntura del déu Shani.


16 de des. 2012

La ferida de la ment a l'ànima


El diumenge passat vaig anar a veure El dubte al Teatre Municipal de Girona, una obra de John Patrick Shanley, que ha dirigit la Sílvia Munt. Ha estat l'obra amb la que s'ha tancat el festival Temporada Alta d'enguany.

El fil argumental es desenvolupa el 1964 al barri del Bronx, un any després de l'assassinat del president Kennedy, on el pare Flynn un sacerdot que lluita per trencar les rígides normes d'una escola, és acusat per la directora, Aloysius Beauvier, d'haver abusat d'un alumne (el primer nen negre de l'escola).

Podria semblar que l'obra gira al voltant del tema de la pederàstia, però en realitat gira al voltant de molts temes: la por, l'odi, la intolerància, i per sobre de tot, el dubte, present durant tota l'obra. Vicenç Ferrer deia que el dubte és la ferida de la ment a l'ànima, i és una reflexió que encaixaria bé en aquesta obra.

És d'aquestes obres que et fan pensar, també després d'haver sortit de la sala, i això s'agraeix. 

Molt ben dirigida i interpretada. La Rosa Maria Sardà i en Ramon Madaula mantenen un bon duel interpretatiu, i les altres dues actrius, Mar Ulldemolins i Nora Navas, també estan molt bé. La posada en escena és molt correcta, amb una impactant creu que brilla solitària al fons, dominant tot l'escenari.

No havia vist la pel·licula del 2008 (Doubt), del mateix John Patrick Shanley, i crec que va ser positiu, per poder disfrutar de l'obra sense idees pre-concebudes.

12 de des. 2012

Ella


No, aquest no és un post per parlar d'ella ―sigui qui sigui que us hagueu imaginat―, sinó d'Ella (pronunciat El·la). Tornant de Sri Lanka vaig escriure un parell d'apunts sobre el viatge (Diàlegs de llum a Unawatuna i Dues ciutats connectades per un arbre), però encara em queden moltes més coses per explicar.


Ella és un poblet de les muntanyes del sud de Sri Lanka. És bonic, però no hi ha gaire res a fer-hi, a excepció d'algunes excursions a peu com la que vaig fer jo: el Little Adam's Peak (a la foto de dalt). El llogarret és molt turístic (tot i que no acabo d'entendre'n el motiu!). Perquè us en feu una idea, el dia que vaig arribar vaig acabar compartint taula per sopar en un restaurant local amb un noi francés, un italià i un indi, tots motxillers que havíem arribat per separat. Però si us parlo d'Ella no és pel poble en sí, ni per les caminades que es poden fer pel seus voltants, sinó per l'anècdota del viatge Kandy-Ella.


Pel trajecte Kandy-Ella vaig optar pel tren. El dia abans vaig intentar reservar un bitllet però per aquell tren i des d'aquella estació no et deixaven fer-ho, i em van dir allò de vuelva usted mañana. Efectivament l'endemà, el mateix dia del trajecte, sí que vaig poder comprar un bitllet, de 2ª classe. El bitllet no estava enumerat, cosa que em va estranyar perquè l'altre trajecte que havia fet en 2ª Classe a Sri Lanka sí que ho estava. Quan va arribar el tren ho vaig entendre. Anava tan i tan ple que era del tot absurd vendre seients enumerats. El resultat van ser set hores d'empeus, sense ni tan sols poder accedir al vagó. Tota l'estona apretat a l'espai que hi ha just quan accedeixes per la porta. Per sort les portes no les tanquen (com en els enyorats trens de l'Índia) i el paisatge era espectacular.

A l'andana, mentre esperava el tren, m'havia trobat un noi francès amb qui ja havíem coincidit a Sigiriya uns dies abans, així que com a mínim durant les set hores dret vaig tenir conversació. Recordo que el més interessant de la conversa va ser que em va revelar un parell de mètodes per lligar amb hostesses de vol (ell s'hi dedica professionalment, no a lligar amb hostesses hehe, sinó a fer d'auxiliar de vol). Encara no us puc dir si els mètodes funcionen.


I ara arribem al punt culminant de la història. Quan estàvem a pocs quilòmetres d'Ella, el francès estava dret davant la porta oberta, mirant quelcom en el seu lluent Iphone recent estrenat, i ups, de cop li va relliscar, amb la mala sort que li va caure fora del tren, al bell mig del no res. No us podeu imaginar la cara que li va quedar :)


El tren evidentment va seguir tirant, i després de 3 o 4 quilòmetres va arribar a la que era la penúltima parada. Allà dins tothom donava per perdut el mòbil, excepte el seu propietari, que de cop va llançar a l'andana la seva motxilla i em diu si li puc fer el favor de baixar en aquella estació i guardar-li l'equipatge mentre ell intenta córrer uns quilòmetres enrere per la via per buscar el telèfon. No vaig tenir gaire temps de reacció, vaig saltar del tren i aquest es va posar en marxa al mateix temps.

El francés va sortir disparat corrent per la via en direcció contrària al tren, i jo em vaig quedar en una andana deserta amb dues motxilles. Als poc minuts va aparèixer un treballador de l'estació, que només xapurrejava l'anglès, i que m'anava repetint que allò no era Ella i que m'havia equivocat d'estació. Als vint minuts tenia 4 o 5 homes d'aquell poble al meu voltant, ben estranyats que un turista hagués baixat allà. Els intents per explicar la història van ser en va. Però em van donar un cigrons molt bons :)

Passada mitja hora llarga, la silueta del francès va aparèixer a la llunyania, acompanyat de 6 o 7 nens, i amb el braç aixecat mostrant-me victoriós el seu Iphone! Els nens l'havien ajudat a buscar-lo i un d'ells l'havia trobat. Tenia la pantalla trencada de la patacada però funcionava perfectament. Va ser un final que de cap manera esperàvem! 

Finalment un viatget en tuk-tuk ens va dur fins a Ella, on tota la muntanya de gent que hi havia al tren ja havia aconseguit habitacions a les guesthouses, així que no quedava allotjament i llavors va començar l'odissea de trobar-ne, però això ja és una altra història ;) 

9 de des. 2012

Les meves idees i opinions. Einstein


He estat llegint Mis ideas y opiniones d'Albert Einstein (Antoni Bosch Editor, 2011). Es tracta d'una selecció d'articles, fragments, cartes i petits textos, preparada pel propi Einstein poc abans de morir. Una mena d'antologia del seus articles menys tècnics, sobre temes increïblement diversos: llibertat, religió, educació, ètica, art, amistat, política, pacifisme, judaïsme, Alemània, i com no, també sobre les seves contribucions a la ciència.

Dir que és recomanable és quedar-se curt. Molt i molt interessant. Traductors i traductores al català, ja esteu tardant a fer-ne la versió en català!

Us deixo un parell de fragments que he subratllat:
El significado de la vida

¿Qué significado tiene la vida del hombre, o, en realidad, la de qualquier criatura? Tener una respuesta a esta pregunta significa ser religioso. Tú preguntas: «¿Tiene algún sentido, pues, plantear esta pregunta?». Yo contesto: «Aquel que considera su vida y la de sus semejantes carente de sentido, no sólo es desdichado, sino poco hecho para la vida».

El mundo tal como yo lo veo

[...]
La experiencia más hermosa que tenemos a nuestro alcance es el misterio. Es la emoción fundamental que está en la cuna del verdadero arte y de la verdadera ciencia. El que no la conozca y no pueda ya admirarse, y no pueda ya asombrarse y maravillarse, está como muerto y tiene los ojos nublados.
[...]    
Aquí podeu fer les vostres pròpies imatges de l'Einstein escrivint a la pissarra ;)

5 de des. 2012

El meu blog és el meu CV


D'alguna manera, les persones que escrivim un blog personal deixem reflexades les coses que fem, les que hem fet, les que ens agradaria fer, i també les nostres opinions, pensaments, idees. No és això també un CV? Encara que no tingui la forma habitual més acadèmica? 

Després de 5 anys de Com gotes a l'oceà, estic convençut d'aquesta idea, i crec que qualsevol empresa que em volgués fitxar es podria fer una idea molt més clara de qui sóc i de què sé fer, mirant el blog que no pas llegint un CV clàssic, tot i que evidentment aquest també és molt necessari, útil i segueix tenint sentit.

Amb aquests 5 anys editant el blog, he escrit 668 articles, i el que em sembla més interessant: he rebut 2080 comentaris i més de 50.000 visites. Les dades vistes amb aquesta perspectiva temporal em resulten senzillament increïbles.

Puc dir tranquil·lament que escriure aquest blog m'ha canviat la vida. Per exemple si no fos pel blog segurament ara no estaria treballant a UdiGital.edu. A través del Com gotes he conegut moltíssima gent, i alguns ara són bons amics i amigues, sense els quals la meva vida seria molt diferent. El blog és un multiplicador de serendipitats, i gràcies a petites casualitats i connexions, ja siguin virtuals o presencials, he acabat escrivint, estudiant, viatjant, coneixent... gent, llocs, i coses d'allò més diverses. 

Vull aprofitar aquest apunt per donar les gràcies a totes les persones que durant els últims 5 anys han passat pel blog, ja sigui esporàdicament o de forma fidel i continuada, i especialment vull donar les gràcies a les 17 persones que durant l'última setmana s'han atrevit a escriure un article dins del meu blog, en aquesta iniciativa que he anomenat "gotes obertes". L'experiment ha funcionat tan bé que no dubto que ho repetiré algun altre cop en el futur. Us deixo amb aquestes 17 fantàstiques gotes:

- Gota oberta nº1: Viatjar per aprendre, aprendre viatjant, d'en Francesc Balagué
- Gota oberta nº2: Prohibir i obligar per sistema, d'en Gerard Balagué
- Gota oberta nº3: STOP! Zona de confort, de la Tere Casas
- Gota oberta nº4: Sobre les piulades que comencen amb nom d'usuari, d'en Jaume Albaigès
- Gota oberta nº5: Què t'aporta un viatge?, de la Mireia Puntí
- Gota oberta nº6: Regals d'un món compartit, de la Marta Miquel
- Gota oberta nº7: El blog de l'Edu, d'en José Antonio Donaire
- Gota oberta nº9: Els petits herois, d'en Frank Sabaté
- Gota oberta nº10: Un blog, un viatge, un amic, de la Mercè Sayós
- Gota oberta nº11: La dansa de la vida, de la Violeta Albero
- Gota oberta nº12: L'home i el llop, d'en Jordi Freixenet
- Gota oberta nº13: Gota fotogràfica des de Lamu, Kenya, de la Laura Batallé
- Gota oberta nº14: Jo sóc jo i la meva meravelletat, d'en Miquel Duran.
- Gota oberta nº15: Recerca cientificotècnica i cooperació, d'en Pep Anton Vieta.
- Gota oberta nº16: La força d'una gota, d'en Salvador Macip.
- Gota oberta nº17: La huellas de Bolaño en Girona, d'en Jorge Morales.

4 de des. 2012

Cinc


Avui el Com gotes a l'oceà fa 5 anys, i tocaria fer un article, però el faré demà ;)

Gràcies a tots i totes els que heu participat en l'experiment "gotes obertes". Ha estat tot un èxit, amb 17 contribucions de llocs molt diferents i amb continguts molts diversos. Un plaer haver-vos obert el meu blog, de veritat, una experiència per repetir-la!!

3 de des. 2012

Las huellas de Bolaño en Girona

1. 

Rastreábamos con el Loro
las huellas invisibles de Bolaño en Girona: 
Algo de la vida y su oscuro sentido 
se nos iba en cada maniobra acrobática, 
en cada descenso a los infiernos, 
en cada ladera de muros afilados, 
en cada paredón invernal, lluvia y melancolía 
por donde echar a rodar 
nuestras cabezas y nuestras ilusiones 
perdidas en heladas noches de enero, 
perfectas e impertérritas 
como la esfinge silenciosa que, 
en medio de la madrugada, 
era el gato Hamlet recibiéndonos al regresar. 

Compartíamos con el Loro 
los últimos descubrimientos poéticos, 
constatando con rabia y dolor la ausencia de caminos, 
la corrupción de los maestros y la vacuidad de los discursos: 
Algo de la sangre y del aliento, 
algo de lo íntimo y lo intenso, 
se nos quedaba en la búsqueda 
porfiada vagabundeando 
en esas estrechas y húmedas calles 
del Barrio Viejo de Girona, 
donde las piedras mudas desafían el paso del tiempo 
sólo para proclamar 
nuestra propia pequeñez, 
para mostrarnos el frío corazón de la Historia, 
su calvicie monacal, 
su rostro rosado y severo 
mirando fijamente desde la tela y el óleo, 
hacia la insaciable profundidad de la nada. 


2. 

Comenzamos buscando por los sitios de apariencia más inocente, 
amparados en la complicidad de los parques, 
en el silencio escolástico de los patios catedralicios, 
escojiendo el lugar idóneo para prender fuego a Ketama 
lejos de miradas no iniciadas, 
y devorar de Breton, la Antología del humor negro, que no nos gustó 
sino sólo al comienzo, cuando la cosa está viva y en movimiento, 
y no al final, cuando Bretón da la palabra a sus amigachos… 
-Mamonadas-, decíamos con el Loro, y en algún lugar cercano 
Bolaño se partía de la risa y nos metía luego a cada uno su coscorrón.

[...]

Poema perteneciente al libro inédito Apología de los Márgenes

Jorge Morales (El llop ferotge)

Nota de l'editor: en Jorge és un poeta xilè que viu a Girona des de fa uns quants anys. Ha tingut la generositat de permetre'm publicar un poema seu inèdit (sobre Bolaño!). Aquestes només són les dues primeres parts, el poema és molt més llarg, i ja s'encarregarà ell de descobrir-lo. A part d'escriure i fer d'editor, és molt conegut a Girona per la seva faceta d'agitador cultural, organitzant lectures i vetllades com les Nits Poètiques del Llop Ferotge, que és on precisament el vaig conèixer. Recentment ha publicat un llibre de poemes que es diu Los frutos invisibles, que us recomano moltíssim! Enhorabona pel llibre Jorge, també pel naixament del petit Albert, i gràcies per compartir aquest poema inèdit dins del meu blog, és un privilegi i un honor!

La força d'una gota


El blog de l'Eduard Muntaner, Com gotes a l'oceà, fa cinc anys demà. És un dels que fa temps que segueixo, així que m'he volgut afegir als actes de celebració, que han consistit en una setmana de "portes obertes" al blog on cadascú ha anat penjant algun text relacionat o no amb el tema. 

Doncs bé, jo només volia dir que una de les coses que m'ha enganxat al Com gotes és veure la feina que fa l'Eduard amb els nanos de l'Índia. Demostra que tots podem ajudar, que no cal se missioner ni metge sense frontera ni enviar carretades de diners a un compte corrent. L'Eduard és un científic gironí (com jo) que treballa en robòtica i intel·ligència artificial (d'això jo no en tinc ni idea). Per què no fer servir la ciència per fer arribar un somriure als nanos menys afavorits? L'Eduard és un bon exemple de com el voluntariat i l'activisme social es pot integrar a la vida de qualsevol. El meu sincer aplaudiment.

I que per molts anys més ens continuï explicant les seves aventures i els seus pensaments des del blog. Felicitats! 

Salvador Macip (Bloguejat)
Nota de l'editor: El blog d'en Salvador és d'aquells que segueixo des de fa molt anys (el seu en té uns quants més que el meu), i us el recomano molt! També està al Twitter (@macips01). Ell és Doctor en Medicina, expert en genètica molecular, investigador del càncer i la mort cel·lular, divulgador científic i escriptor. Des del 2008 treballa a la Universitat de Leicester, al Regne Unit. Té la seva pròpia entrada a la Viquipèdia. I si feu un cop d'ull a la seva biografia us preguntareu d'on treu el temps per fer tantes coses! Em fascina (per no dir que em treu de polleguera...) el ritme al que escriu els llibres. Ja m'agradaria aprofitar els temps així de bé! No puc fer més que donar-li les gràcies per haver trobat una estona per escriure aquest apunt pel meu blog, gràcies Salvador!

Recerca cientificotècnica i cooperació. Per molts anys, Eduard!

Els científics encetem una setmana de celebracions. Si bé totes tenen efemèrides per recordar, aquesta serà rellevant pels meteoròlegs o aficionats i per destacar la cara més humana dels científics, fet que em porta a congratular un company. 

Demà, 4 de desembre, es celebra la diada de Santa Bàrbara, patrona de miners, artillers i pirotècnics, entre altres. La màrtir es troba molt lligada a la meteorologia, ja que és la Santa protectora contra els llamps, degut a la llegenda que atribueix la mort del seu pare a un llamp, després de fer decapitar la seva filla, convertida al Cristianisme. 

Per altra banda, demà passat, dia 5 de desembre, celebrarem el 111è aniversari del naixement de Heisenberg, Nobel de Física 1932 i conegut pel seu Principi d'Incertesa. Si hem llegit una mica sobre la seva història o vist l'obra de teatre "Copenhague", sabrem que el científic alemany va estar involucrat a la cursa nuclear del règim Nazi, en plena II Guerra Mundial, i es va trobar en una lluita interna entre l'ètica i la curiositat per a seguir investigant, amb un potencialment terrible ús dels nous descobriments. 

Segurament en aquesta intersecció entre la ciència i l'ètica, el científic més destacat, que va lluitar per a la pau al món al mateix temps que duia a terme una excel·lent recerca en química teòrica, és Linus Pauling. El 1954 va ésser guardonat amb el Premi Nobel de Química “for his research into the nature of the chemical bond and its application to the elucidation of the structure of complex substances”. Després de la II Guerra Mundial, va esdevenir un ferm activista per la pau, formant part del grup de científics que advertien del perill del desenvolupament d’armes nuclears, faceta que li va merèixer el Nobel de la Pau 1962

"The problem of an atomic war must not be confused by minor problems such as communism versus capitalism. An atomic war would kill everyone, left, right, or center."
--Linus Pauling, 1950. 

Precisament en aquesta línia, on es destaca la cara més humana del científic en la seva pròpia recerca, trobem a l'Eduard Muntaner. 

L'Eduard és un investigador conscienciat i compromès; tal com comenta al seu bloc, actiu en la interessant i necessària intersecció entre Tecnologia-Educació-Creativitat-Cooperació, mitjançant el projecte UdiGital.edu. Ens creuem sovint a l'entrada del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona i ens hem trobat en diverses activitats divulgatives i d'ensenyament informal en projectes de creació de ponts Universitat-Institut/Escola. Aquest passat estiu, per exemple, va tornar a ser professor d'Scratch als estudiants de batxillerat, participants al Jove Campus de Recerca de la UdG

L'Eduard fent taller d'Scratch als estudiants del 5è Jove Campus de Recerca de la UdG. 

Aquesta és la meva petita i modesta col·laboració al projecte "Gotes obertes", amb motiu del cinquè aniversari del bloc de l'Eduard, "Com gotes a l'oceà". De manera que, entre totes les col·laboracions, hi trobareu aquesta entrada. 
Per molts anys, "Com gotes a l'oceà"! Moltes gràcies per convidar-me a participar a la celebració 2.0 i per molts anys de recerca, cooperació i comunicació, Eduard! Ets un Mestre pels qui ens estem formant en aquests àmbits :) 
Pep Anton Vieta (PepQuímic.cat)
Nota de l'editor: en Pep Anton és químic, doctorand a la UdG, i un conegut (i reconegut) divulgador científic, molt modest com podeu veure en el seu article. El seu blog PepQuímic.cat és indispensable, i recentment ha guanyat el Premi Blocs Catalunya al millor bloc professional de Universitats, Recerca i Ciència 2012. Tampoc us perdeu el seu twitter (@pquimic), perquè és molt actiu i val la pena. Ens trobem sovint per la Universitat, generalment en activitats divulgatives. Els seus tallers i experiments per a nens i nenes són sempre divertits i espectaculars. Per mostra, mireu-vos el seu canal al Youtube. Moltes gràcies Pep Anton per afegir-te a les celebracions del blog!

Jo sóc jo i la meva meravelletat


L’enciclopèdia Espasa-Calpe té unes il.lustracions particulars, a mig camí entre esquemes i dibuixos de la natura: fòrmules químiques de compostos de nom estrany, línies i símbols de significat reservat als erudits. Això em pensava jo quan, als meus primers anys de batxillerat (abans que hi hagés EGB) fullejava (ara en diríem navegava) les tardes grises i tristes per les fulles groguenques d’un dels molts volums d’aquesta col.lecció, a l’única biblioteca gironina accessible que hi havia en aquell temps. Va ser segurament el meu primer contacte seriós amb la ciència. 

Més endavant, recordo quan va deixar d’agradar-me els nombres que havien protagonitzat l’aritmètica, per estimar-me més l’abstracció d’una variable. I sento encara els batecs del cor que em produïa adonar-me que les matemàtiques, amb derivades, integrals i equacions diferencials, eren la llengua del món físic, igual que el català era la llengua de les meves emocions. 

De quan era més gran, veig encara el meu procés de descoberta de la mecànica quàntica, de la capacitat de descripció de propietats físiques i químiques només a partir de l’equació de Schrödinger. 

Sento encara l’emoció dels llargs llistats en paper que generaven els primers ordinadors, durant l’època romàntica de la informàtica. He tingut sort d’haver viscut uns temps apassionants. 

Noto encara l’adrenalina quan amb el meu primer telescopi vaig observar els satèl·lits galileans de Júpiter. 

El per què de les coses, el per què no..., el “i si...” governa el treball humil dels científics – les bases que m’han permés mantenir la mateixa curiositat, avui en l’època de la Internet infinita i ubícua, que aquella que tenia passant fulls d’una macroenciclopèdia. 

Perquè la ciència és una passió sostinguda, barreja de rauxa i de seny, que ens fa adonar cada dia que encara queda molta cosa per descobrir i per gaudir. 

Segueixo preguntant-me per què les coses cauen, per què els aminoàcids són codificats per només tres bases, per què la taula periòdica dels elements és una successió de nombres naturals tan pulida, per què l’equació de Lagrange, que il.lustra aquesta entrada, és tan estètica. 

Diuen que es ulls meravellats d’un nen són la cosa més bonica del món. Potser és veritat. Però la meravella de copsar el que hi ha darrere una equació, un postulat o un experiment segurament que s’hi deu acostar. 

Jo, al menys, segueixo quedant-hi bocabadat cada dia. 

És ciència. 

Escrit al teclat del meu ordinador només amb els dits de la mà esquerra, després de comprovar en primera persona el significat físic de la inèrcia, gràcies a la BTT i un oportú clot en un planer camí, un calurós diumenge d’estiu.

Miquel Duran (Edunomia)
Nota de l'editor: En Miquel, si no m'equivoco, el vaig veure per primer cop en un sopar de bloggers gironins (d'allò que en dèiem la Girosfera). Ell és Doctor en Ciències Químiques, catedràtic a la UdG, investigador a l'Institut de Química Computacional, i actualment Comissionat per al Programa UdG 2.0. I ara que hi penso, també el vaig tenir de professor un cop, en un curs d'estiu de Criptografia. Escriu un blog molt interessant que és un diari sobre aspectes de la universitat. Si encara no ho feu, heu de seguir el seu twitter (@miquelduran). Apassionat de la màgia, i la divulgació. El seu article té més mèrit encara, perquè l'ha escrit només amb la mà esquerra, ja que com ell mateix explica, fa unes setmanes un clot li va jugar una mala passada anant en bici.

Gota fotogràfica des de Lamu, Kenya


Laura Batallé
Nota de l'editor: la Laura (la tercera per l'esquerra) m'envia la seva contribució en forma de fotografia, des de Lamu (Kenya) on està treballant de voluntària a l'hospital pediàtric Pablo de Horstman (de la fundació amb el mateix nom i l'ONG Anidan). Coneixo la Laura gràcies a la Mercè (que també ha participat en aquestes "gotes obertes"). Les dues van viatjar a l'Índia i van visitar Shanti Bhavan amb mi l'estiu del 2011. Índia va agradar molt a la Laura, i va tornar-hi de voluntària a la Fundació Vicenç Ferrer, treballant a l'hospital de Bathalapalli. Ara està a Kenya, encarregant-se del laboratori de l'hospital, que és petitó però que dóna cobertura sanitària a tota la població infantil del districte de Lamu (uns 45.000 nens!). A la foto hi surt el personal de l'hospital, tot i que falten els infermers, que són personal local. Els nens que s'hi veuen ja marxaven recuperats, un d'ells havia arribat amb la malnutrició més severa que existeix. Enhorabona per la feina que fas Laura! I moltes gràcies per participar en l'aniversari del blog!

L'home i el llop


Aquesta és la història d’un tal Harry Haller, un home que és home i llop a la vegada. En Harry home és un home bo. Què dic ara? Més que bo. En Harry home escolta els Amics de les arts i llegeix Schopenhauer. Cada primer divendres de cada mes, en Harry home es troba amb amics i amigues intel·lectuals, i al capvespre, a la llibreria La Impremta, llegeixen i comparteixen Octavio Paz. En Harry home és feliç essent bo i treballa per ser feliç fent el que més li agrada. En Harry home és un petit Mahatma blanc. En Harry home té estrella. En Harry home és l'home amb qui somien les dones quan somien amb homes. Però en això, en Harry home és una mica maldestre. De dia, en Harry necessita l’enginy del cub de rubik per impressionar les dones que somien en homes. En Harry home escriu un blog, té twitter, facebook, instagram i no sé quantes altres collonades. En Harry home teix la xarxa virtual amb passió i savoir faire. En Harry home arriba a casa i està cansat. S’estira al llit. Escriu quatre notes. Llegeix una mica fins que comença a respirar fort. Ja dorm. 

En Harry llop surt de casa quan ja són les 12 picades. Abans de sortir al carrer visita la farmàcia de casa i s’emporta unes quantes drogues. No són ni les dues quan en Harry llop ja s’ha empassat set gintònics. Fuma compulsivament. És a Platja d’Aro i fa estona que mira com balla una noieta amb vestit negre. “Em dic Cristina” li diu. En Harry s’empassa el fum i amb més facilitats de les esperades s'emporta la Cristina a l'Hotel San Jorge. A l’habitació del San Jorge en Harry és més llop que mai i en poca estona es menja la caputxeta. El llop jau tranquil. La Cristina dorm al seu costat. La Cristina no sap qui és en Harry home. No ho sabrà. El llop marxa abans no es fa de dia. L’endemà, la Cristina esmorza tota sola al San Jorge. Un cafè i una puça de llonganissa. 

Jordi Freixenet
Nota de l’autor: en Harry es podria dir Phil, però mai Edu. Gràcies Mazoni, Albert Pla i Amics de les arts. Foto de la portada del llibre “El llop estepari” de Hermann Hesse.
Nota de l'editor: en Jordi és Doctor en Informàtica, va ser professor meu d'Estructura de Computadors a la UdG (un ja llunyà curs 97/98), i és el culpable responsable que ara estigui treballant a UdiGital.edu. La seva religió és el Barça, i té uns gustos musicals molt discutibles, no obstant això, és un bon amic, i com veieu, li agrada escriure històries surrealistes després d'empassar-se set gintònics. Gràcies Jordi!

2 de des. 2012

LA DANSA DE LA VIDA

Quina manera tan maca de celebrar un aniversari! La primera vegada que celebro virtualment l’aniversari d’un bloc, com si fos un amic, i es que realment considero aquest bloc com un gran amic i això em fa reflexionar, reflexionar entorn d’aquestes noves relacions que establim amb la pantalleta, que ens obren a un món que si ja consideràvem petit, ara encara ho és més, tant que fins i tot es pot reduir a una pantalla. Una pantalla però que alhora ens amplia el nostre entorn i la nostra mirada i ens fa descobrir que tenim un veí a Quart, que pensa, sent i escriu coses que nosaltres també pensem, sentim i escrivim. Que ens connecta amb el món, amb les persones i amb els nostres propis sentiments. 

La meva relació amb Com gotes a l’oceà, va néixer farà uns 3 anys, una nit que navegava per aquest mar infinit d’Internet, quan dins la xarxa vaig pescar un bloc que em va emocionar, em va fascinar tant, que no vaig poder evitar enviar-li un e-mail al seu creador per felicitar-lo i qui sap si més endavant conèixer algun dia.

I amb lndia com a excusa, un dia vaig conèixer a l’Edu, ens vam desvirtualitzar (genial aquesta nova paraula, no la coneixia). Els nostres camins s’han creuat moltes vegades des de llavors, a la vida real i a la virtual, sempre per mitjà de coincidències i camins afins. Art, filosofia, creativitat, cooperació, educació, literatura, poesia i tecnologia, una combinació perfecte d’ingredients, amb una bona presentació i amb mooolt bon gust. El mèrit és del cuiner. 

Celebro la vida de blocs així perquè m’ajuden a seguir creient en les utopies, a reafirmar els meus valors i creences, a compartir i generar bones notícies. Si moltes de les coses que aquí es parlen sortissin als telenotícies, semblaria que el món va més bé del que ens diuen. Gràcies per existir, Com gotes a l’oceà, i gràcies per mantenir-lo viu Edu! Deixo aquí, com a present, la Dansa de Matisse, un quadre que em suggereix celebració i unitat, com tu, Gotes!! 


Violeta Albero
Nota de l'editor: Amb la Violeta, igual que amb la Mercè de l'anterior article, ens vam arribar a conèixer gràcies a una visita seva al meu blog i un email posterior (que jo vaig rebre estant a l'Índia). Després, tal com ella explica, els nostres camins s'han creuat molts cops, des de fent un curs sobre Shankara i el vedanta advaita hindú, a fent de voluntaris a Girona per la Fundació Vicenç Ferrer. La Violeta és llicenciada en Història de l'Art, i viu amb els ulls ben oberts al món (i mai més ben dit, perquè els té immensos i molt bonics). Treballa al Museu d'Art de Girona fent visites, també ha treballat a ACNUR, ha viatjat sola pel sud de l´Índia, i ara estudia un Postgrau en Educació i Cultura a la UdG. Li encanta la música (té una família plena de músics), i és d'aquestes persones que creu que un altre món és possible (encara en queden sí!). Mireu aquest projecte tan bonic en el que ha estat involucrada aquest estiu. Gràcies Violeta!!

Un blog, un viatge, un amic


Segurament molts de vosaltres compartireu la idea que “Com gotes a l’Oceà” és un espai que t'invita a reflexionar, fer-te preguntes, somiar i fins i tot... viatjar! Quan parlem de que un relat ens fa viatjar sovint ens referim a que el lector es sent gairebé part de l’experiència que explica l’autor. Aquest va ser el meu cas, amb la gran sort que el viatge va acabar sent una realitat. 

L'Índia sempre m’havia apassionat, i més quan vaig descobrir el bloc de l’Eduard i vaig escriure’l perquè me n’expliqués més coses, tant del país com del seu treball de Voluntari a Shanti Bavan. Quan uns anys després em vaig disposar a fer el meu primer viatge a l'Índia vaig contactar de nou amb l’Eduard i em vaig adonar d’una gran coincidència: havíem comprat vols pel mateix dia a la ciutat de Bangalore. Així va ser com la meva companya de viatge, la Laura, i jo mateixa vam poder conèixer el projecte en el que col·laborava l’Eduard acompanyades per ell mateix. Teníem com a “guia” una persona que es mou per un país estranger com si en formés part; endinsant-se en les tradicions i costums del dia a dia de la gent. 

No em van caldre gaires hores per entendre perquè l’Eduard sovint descrivia Shanti Bhavan com una bombolla dins d’una de les zones més pobres de la Índia. Em vaig adonar que hi ha persones que aconsegueixen transformar un somni gairebé impossible en una realitat: el somni d’un home indi de crear una escola que oferís una educació de gran qualitat pels nens i nenes més vulnerables, pertanyents a les allà anomenades “castes més baixes”. 

Certament, Shanti Bhavan és un lloc privilegiat amb força més recursos que la majoria d’escoles del país. Em vaig quedar gratament sorpresa pel clima d’harmonia que s’hi respirava i per l’alt nivell de coneixements i habilitats que tenien aquells alumnes. Quan mirava aquells infants em semblava veure petits Einsteins, Mozarts o Dalís. Vaig intentar esbrinar-ne la recepta màgica. No vaig tenir prou temps com per descobrir si n’hi havia una... Però vaig observar que aquella era una escola on es potencia enormement el treball de valors humans, el pensament crític i constructiu, l’expressió artística, el treball en equip, el debat i la participació dels alumnes. Persones autòctones i altres estrangeres, com l’Eduard, han aportat el seu gra de sorra en fer que això sigui possible. 

El projecte de robòtica de l’Eduard és un clar exemple d’una forma de treballar molt enriquidora per a tots els alumnes, ja que desperta la seva motivació, els ajuda a aprendre a raonar, a ser creatius i crítics; implica a més fer un treball de forma compartida, ja que així és com aprenem, amb interacció amb els demés. Els docents també ens hem d’obrir a treballar conjuntament amb professionals d’altres àmbits, com és el cas de l’Eduard, un especialista en les TIC, probablement així tindrem més possibilitats de promoure centres educatius més emmotllables als canvis que es donen a la societat. 

Per tot això, vull felicitar molt sincerament “Com gotes a l’Oceà” en el seu 5è aniversari i agrair a l’Eduard la seva dedicació en aquest blog que tantes coses m’ha aportat, la millor de totes: una bona amistat. 

Per molts anys!!! 

Mercè Sayós 
Nota de l'editor: La Mercè és un clar exemple de com d'una visita al blog i un email pot acabar naixent una bona amistat. Ella em va enviar un email el 2008 i quatre anys més tard, hem compartit moltes estones junts, i ens hem trobat a llocs tan llunyans com l'Índia o Sri Lanka. La Mercè treballa de mestra d'anglès a l'Escola Veïnat de Salt (on desenvolupem un dels projectes de UdiGital.edu) i està acabant la llicenciatura en Psicopedagogia. Ha viscut i treballat a molts llocs diferents, i també ha tingut experiències com a voluntària, en el seu cas a Guatemala. La veritat és que si mai tinc fills m'agradaria que tinguessin una mestra com la Mercè: carinyosa amb els nens, preocupada per aprendre constantment, compromesa amb l'educació, i molt treballadora. Gràcies per l'article Mercè!

1 de des. 2012

Els petits herois


M'he provat ja tantes malles 
i m'he disfressat de tot, 
que és que ja no sé com fer-ho 
per ser el teu superheroi. 
Súper Bon Noi (Bed&Breakfast). Els Amics de les Arts 

Encara llegeixo còmics. És un dels pocs bons costums que conservo de quan era petit i els diumenges al matí em llevava d’hora per poder arribar al Mercat de Sant Antoni abans que hi hagués molta gent. Donava tres o quatre voltes al mercat, anotant el què veia a cada parada, abans de decidir amb què em gastava les cinc-centes pessetes que el meu padrí em donava cada setmana. 

Sempre m’han agradat els còmics de superherois. Suposo que és perquè les seves histories et transporten a un viatge èpic, on tot és possible d’aconseguir i les dificultats es poden vèncer no només amb força sinó amb persistència i coratge, amb intel·ligència i creativitat. Crec que en el fons, les històries de superherois no estan gaire allunyades dels contes populars. 

Fa uns dies, un alumne em preguntava si tenia algun heroi de veritat, de carn i ossos. La veritat és que no vaig saber què contestar i la conversa va anar cap a un altre tema. Em passa sovint que les respostes em vénen més tard del què jo voldria. Tornant cap a casa vaig trobar la resposta: “Vosaltres. Vosaltres sou els meus herois, els meus petits herois”. 

I és que no només me’ls estimo, respecto i cuido... també em sorprenen, meravellen, i ensenyen. En el fons, els admiro. La seva manera de veure el món, amb la seva òptica de vuit-nou anys, a vegades em trastoca, em fa pensar que no els estem ajudant prou i em fa replantejar com hauria de ser l’educació del segle XXI. 

En Mitch Resnisk, director del Lifelong Kindergarten Group al MIT, utilitza una metàfora molt bonica per definir com haurien de ser les situacions d’ensenyament-aprenentatge: la metàfora de la casa amb terra baix, sostre alt i parets amples. Un terra baix perquè tothom hi pugui accedir, sense barreres ni obstacles, on l’alumnat s’hi trobi còmode i segur; un sostre alt perquè les activitats no és limitin a una resposta correcta sinó que permetin l’exploració de nous reptes, noves preguntes que facilitin la creació de nous coneixements; parets amples perquè un mateix problema pugui ser abordat des de diferents punts de vista, diferents estratègies, diferents disciplines i fins i tot utilitzant diferents intel·ligències. 

Segurament amb això no n’hi hauria prou però el mateix Resnick diu que el què es tracta és d’anar plantant llavors, llavors per una societat més creativa. Hem de ser capaços d’ajudar-los a transformar la societat ja que ja sabem, i hem pogut comprovar, a on porta l’ensenyament tradicional. 

El què l’alumne no em va preguntar era si tenia algun súper malvat de veritat, aquell personatge misteriós que s’amaga a l’ombra i que sempre té un pla secret per destruir les intencions del nostre heroi. Qui és, ara, el meu súper malvat? Doncs si fem cas del que opina Sir Ken Robinson, segurament l’escola és la que s’encarrega de matar la creativitat dels nostres alumnes (http://www.youtube.com/watch?v=iG9CE55wbtY). 

Personalment em sembla força injust, però, donar-li la culpa només a l’escola. D’una banda, l’escola sempre ha anat a remolc de la societat i ha anat tirant cap a un costat o l’altre segons el què ha vist, sentit o li han deixat fer. D’altra, queda aclarir qui és l’escola: Els docents? Els equips directius? La comunitat educativa? El ministre de torn? Les polítiques educatives? 

Tot indica que ara vénen temps difícils per els nostres petits herois i desgraciadament no podrem oferir-los ni l’antídot, ni la poció màgica, ni el plànol secret. 

Haurem de continuar plantant llavors, a veure si donen fruit. 

Nota de l'editor: el primer cop que vaig veure en Frank va ser donant una xerrada sobre Scratch al Citilab, davant d'un públic format majoritàriament per professors d'escoles i instituts, amb un entusiasme d'aquell que s'encomana. Recentment l'he vist en acció dins de la seva classe de 3r de primària, i l'entusiasme era el mateix. En Frank és mestre a l'Escola Projecte, i a part d'haver-nos trobat uns quants cops a Barcelona, aquest passat estiu vam coincidir a Boston, on vam participar a l'Scratch Conference del MIT Media Lab. Ell per si sol és una llavor d'aquestes de les que parla en l'article. Una d'aquestes persones que ha trobat el que li agrada fer a la vida i sap encomanar el seu entusiasme als altres. Estic segur que per molts dels seus alumnes és ell el superheroi. Gràcies Frank!!