30 de nov. 2012

El blog de l'Edu


Sempre he pensat que tots som una pregunta. N'hi ha "M'estimes?", o "a quina hora surt el tren cap a l'altre lloc del món". Alguns són "I per què no?" i altres tristament "per què estic sol?". M'agrada imaginar-me les persones com post-its de colors. 

De vegades, m'estan parlant i jo inevitablement començo a substituir mentalment aquella persona, amb aquella corbata elegant i aquelles sabates acabades en punta, per un petit paper de color. I m'imagino escrivint amb el meu Pilot "Per què mai no acabo res del que començo?" o, sospeso, "Quantes estrelles he deixat de veure?". Potser sí, tots som una pregunta. I potser viure és això: No cercar respostes sinó descobrir la pregunta que tots portem escrita en el front i que mou, com un llibre d'instruccions, els nostres gestos espontanis i les nostres meditacions més profundes. 

La primera vegada que vaig veure l'Eduard, ja havia descobert el seu interrogant. "Què puc fer per tu?", seria més o menys. No és un gest de cortesia, sinó actitud vital. Tot allò que fa l'Edu serveix per alguna cosa i sobretot, serveix per algú. Els seus robots ajuden els nens d'escoles remotes a millorar la seva capacitat d'aprenentatge; els seus viatges connecten amb les petites realitats dels llocs i són útils per als amfitrions; els seus programaris són útils per a millorar les escoles dels barris amb més problemes... Les coses, per l'Edu, no són un fi, sinó un mitjà. 

El seu blog, també. Com gotes a l'oceà compleix cinc anys. Hi ha un punt de resiliscència en els blogs actuals, ofegats per la majoria absoluta de les microsentències de les xarxes socials. El blog de l'Edu és un calaix de sastre, amb betes, fils, viatges a ciutats de noms impronunciables, poesia, teatre, experiències solidàries i sí, també tecnologia. Al frontispici, una voluntat constant de fer les coses perquè poden ser útils a un altre. Aquell complex mecanisme d'empatia, que és probable la darrera utopia possible.

José Antonio Donaire (De bat a bat)
Nota de l'editor: Amb en José Antonio ens vam desvirtualitzar, si no recordo malament, en un casament d'un amic comú, coses de la vida! :) Jo ja seguia el seu blog De bat a bat feia temps, i continua sent tot un referent. De gran, com a blogger, vull ser com en Donaire! Company a la Universitat de Girona, geògraf, professor de turisme, director de l'INSETUR i gran piulador (@donaire). S'ha guanyat el títol de professor 2.0, i també va ser en el seu moment un polític 2.0, en uns moments en qui ningú ho era (bé, tampoc està clar que ara n'hi hagi). Escriu uns articles que sempre fan pensar. I si accepteu un suggeriment, en el moment que estem vivint ara mateix, us recomano llegir el seu apunt Patriotes i els comentaris que ha generat.

Regals d´un món compartit


No em pregunteu com vaig arribar al Com Gotes a l’Oceà perquè seria impossible de recordar, segurament saltant de link en link, no sé si viatjant o aprenent a fer de voluntari, aquest es un dels miracles de la xarxa. Aprendre d'altres persones que obren una finestra a la seva vida i amb gran amabilitat comparteixen experiències, maneres de veure el món, secrets, aventures, pensaments... ha estat un regal. Per mi “Com Gotes a l'Oceà” ha estat una gran troballa, he descobert el món dels robots, l’activitat de la Universitat de Girona en el món de la tecnologia, he rebut recomanacions de lectura, de cinema, teatre i he plorat en llegir algun dels escrits sobre les col·laboracions de l´Eduard a l´India amb els nens i nenes de Shanti Baban. 

Treballant a Índia i Nepal com a voluntària, en llocs ultra remots, on Internet arriba a ratets i es talla cada dos per tres, rebre al meu correu un post de “Com Gotes al Oceà” ha estat un regalet, desat amb cura per llegir en els moments de calma, en els moments que per els qui fem de voluntaris guardem per posar ordre al sentiments i vivències, retrobar-nos amb els que estan lluny i disfrutem explicant en els nostres blogs que ens ha passat durant el dia. 

Nota de l'editor: Amb la Marta ens coneixem virtualment, i ens seguim mútuament a través dels nostres blogs des de fa temps. Ens uneix l'Índia, la cooperació, i segur que moltes altres coses! La web de l'Associació Pont Solidari al Món és més que recomanable. No deixeu de visitar els seus projectes a Nepal, Índia i Paraguay. Moltes gràcies Marta!!

29 de nov. 2012

Què t’aporta un viatge?


Em costa molt respondre aquesta pregunta amb paraules concretes. Quan penso en viatjar em vénen un reguitzell d’emocions, sensacions, reflexions, moltes d’elles subtils, que demostren els canvis importants que aporta el viatjar, però em resulta extremadament complex plasmar-les. Malgrat tot, tinc la necessitat d’intentar-ho. 

Com a viatgera que em considero, a pesar que, com tot a la vida, acaba sent més una actitud que altra cosa, una de les sensacions cabdals que m’aporta el viatjar és experimentar la llibertat. Llibertat en majúscules. Llibertat per fer el que vull i ser jo mateixa. Quan viatjo connecto amb la meva ànima i em deixo guiar per la intuïció, i és en aquest estat quan ocorren coses màgiques. El viatge em fa tornar a la infantesa, cada dia descobreixo coses noves i em deixo sorprendre amb la innocència d’un nen. Viatjar m’ajuda a aprendre. I sobretot, a desaprendre. Desaprenc allò que creia inqüestionable i modifico el meu sistema de creences. Així em flexibilitzo i començo vertaderament a comprendre. 

Una altra de les coses valuoses que m’aporta un viatge és la gent amb la que em creuo pel camí. A més de les persones amb qui he compartit moments especials pels diferents països del món, també he conegut un munt de gent a través del nostre bloc “El viatge dels Rodamons”; viatgers que buscaven informació, aventurers que també volien fer la volta al món com nosaltres, curiosos, lectors fidels, lectors ocasionals... Tots ells han format part del viatge i han contribuït a enriquir el cúmul d’emocions que m’envaeix cada cop que penso en la paraula “viatjar”. 

Una d’aquestes persones és l’Edu, del “Com gotes a l’oceà”, amb qui mantenim una amistat on-line que hem tingut la sort de desvirtualitzar en un parell d’ocasions. Ara fa 5 anys que el “Com gotes” va començar el seu viatge i sempre ho tenim molt present, perquè, no sé si ho saps, Edu, però el mateix dia que naixia el teu bloc, nosaltres començàvem la nostra volta al món. I sóc de les que pensa que res passa per casualitat. 

Descobrir el “Com gotes” (i l’Edu, evidentment!) ha estat una gran troballa. Tot i que alguna temporada no l’he seguit tan assíduament, tard o d’hora sempre hi acabo tornant perquè em convida a reflexionar, em fa viatjar per l’Índia, m’aporta uns coneixements tecnològics totalment desconeguts per a mi, m’emociona amb poesia, em culturitza, em descobreix nous punts de vista... Com expliques al teu primer post, si les teves gotes no hi fossin, jo estic segura que l’oceà les trobaria a faltar. 

Moltes felicitats, Edu, i una forta abraçada dels Rodamons! 

Mireia Puntí (El viatge dels Rodamons)
Nota de l'editor: vaig seguir tota la volta al món de la Mireia Puntí i de l'Ignasi Bosacoma a través del seu magnífic blog El viatge dels Rodamons. Tal com diu la Mireia, després ens hem trobat un parell de cops, en reunions de viatgers. És una parella a qui no només els agrada viatjar, sinó que s'ho passen bé explicant-ho. Prova d'això és el seu blog, o la seva participació als congressos Volta al món, però també ho és el llibre que va escriure la Mireia: El viatge dels Rodamons. La volta al món en 14 mesos, del tot recomanable (aquí una ressenya que en vaig fer en el seu moment). Moltes gràcies per unir-vos al "Gotes obertes" Rodamons!

Sobre les piulades que comencen amb nom d’usuari


Els qui seguiu el blog TecnolONGia sabeu que no acostumo a fer articles més o menys tècnics sobre com funcionen les eines TIC que podem fer servir a les organitzacions, tret de casos molt puntuals que em semblin especialment rellevants per poc habituals o documentats. Sempre he procurat orientar els continguts cap a l’anàlisi, la reflexió o les bones i millorables pràctiques, perquè de la cosa tècnica se n’ocupen molts altres espais, siguin o no adreçats al tercer sector. 

Avui, però, faré una excepció i tractaré sobre un tema ben senzill però que encara genera usos irregulars per part de moltes persones. Em refereixo a les piulades de Twitter que comencen per un nom d’usuari.  

El nom d’usuari en una piulada 

Com bé sabeu, a Twitter un nom d’usuari s’identifica començant amb el signe de l’arrova (@). En el meu cas, per exemple, @jaume_albaiges. Quan s’utilitza un nom d’usuari en el contingut d’un missatge, es produeixen almenys dos efectes: 

1) Totes les eines que gestionen Twitter, començant pel mateix Twitter, converteixen automàticament el nom d’usuari en un enllaç al perfil de l’usuari en qüestió (igual com passa amb les etiquetes o hashtags pel que fa a les cerques), cosa que facilita la navegació. 

2) L’usuari mencionat veu destacada la piulada en un espai específic (al web de Twitter és a l’espai #Connecta’t, en d’altres aplicacions hi ha espais equivalents) de manera que li és senzill saber que algú se li ha adreçat o l’ha referenciat i, si s’escau, pot afegir-se a la conversa, contestar la piulada, etc. 

El nom d’usuari en una resposta 

També sabreu que quan es respon una piulada, Twitter inclou automàticament el nom de l’usuari a qui es respon al principi del missatge. L’usuari que respon pot modificar la ubicació d’aquest nom, però habitualment sol quedar al principi i està bé que sigui així. Per què està bé? Doncs perquè quan Twitter (i totes les eines que el gestionen, permeteu-me que hi insisteixi) veu una piulada que comença per un nom d’usuari la interpreta com una resposta a aquest usuari i li dóna un tractament diferent a l’hora de difondre-la. 

Així, mentre una piulada normal sempre apareix al perfil de l’usuari que l’ha emès i a la línia de temps de tots els seus seguidors, una piulada-resposta només apareix al perfil de l’usuari emissor, però NO es difon a la línia de temps dels seus seguidors. Això és així perquè Twitter considera, amb bon criteri, que una piulada-resposta rarament és d’interès per a ningú més que per al seu destinatari específic i que si les respostes no es difonen massivament com els tuits normals s’elimina molt soroll (missatges indesitjats) de les línies de temps. 

El punt anterior té una excepció, però. Si segueixo un usuari que ha escrit una piulada-resposta i, alhora, també segueixo l’usuari a qui havia respost, aquesta piulada sí que apareixerà a la meva línia de temps. En aquest cas Twitter considera que una conversa mantinguda entre dos usuaris a qui segueixo sí que serà del meu interès, criteri que torno a compartir. 

L’error habitual 

I ara ve quan la pentinen. Què passa si escrivim un tuit que comença per un nom d’usuari, encara que no sigui pròpiament una resposta (o encara que ho sigui), i volem que el llegeixin tots els nostres seguidors? Doncs que NO el llegiran! Bé, el llegiran si visiten el nostre perfil, on hi figuren tots els missatges que hem escrit, però ja sabem que aquesta no és la forma habitual de veure les piulades. Pràcticament sempre les veiem a la nostra línia de temps… i aquesta piulada concreta no hi apareixerà, per la raó que acabem d’explicar. 

Com es resol aquesta qüestió? Doncs com molts ja sabeu o podeu imaginar pel que hem dit fins ara, fent que el primer que aparegui al text no sigui justament el nom d’usuari. Els propis usuaris de Twitter s’han enginyat una manera de fer això ben senzilla, posant un punt (.) just davant del nom d’usuari. Aquest mecanisme no té cap altre efecte sobre el missatge (ni Twitter li aplica cap tractament especial) més enllà de fer creure a Twitter que es tracta d’una piulada normal i corrent i que, per tant, ha de ser difosa a les línies de temps dels nostres seguidors. 

Tot aquest rotllo l’he exposat perquè molt freqüentment observo piulades amb pretesa voluntat de ser difoses normalment que no ho són pel fet de començar amb el nom d’un usuari. Un cas molt habitual es dóna en la cobertura d’esdeveniments en directe, particularment conferències i similars. Un assistent pot voler fer una cita del que el ponent diu i ho fa amb una estructura de missatge com la següent (o semblant): “@nom_del_ponent: bla, bla, bla… #etiqueta_de_l’acte”. Aquesta piulada només arribarà a les linies de temps dels usuaris que segueixin alhora el ponent i el retransmissor. Tal i com deia al paràgraf anterior, refer el missatge afegint-hi un punt al davant, farà el fet: “.@nom_del_ponent: bla, bla, bla… #etiqueta_de_l’acte”. 

Casos pràctics 

Prèvia: Espero que ningú no es molesti per les piulades triades i confio que s’entengui la intenció estrictament pedagògica. Podia haver-les simulat, però m’ha semblat més rellevant utilitzar casos reals. 

1. Una piulada feta amb voluntat de descriure la intervenció d’un ponent que no arribarà als seguidors de qui l’ha escrita. 


2. Una piulada que tampoc arribarà als seguidors de qui l’ha escrita, que potser tampoc en tenia la intenció, però que a mi, com a seguidor de qui l’escriu, m’hagués interessat veure a la meva línia de temps. 


3. Una piulada feta amb voluntat de descriure la intervenció d’un ponent que arribarà als seguidors de qui l’ha escrita. Noti’s el punt inicial. 


Au, a piular!

Jaume Albaigès (www.tecnolongia.org)
Nota de l'editor: El blog TecnolONGia és un referent per a tots els que estem interessats en el tema de les TIC a les organitzacions no lucratives. Segueixo en Jaume des de fa molt temps i ens vam desvirtualitzar durant un dels actes d'entrega dels Premis Blocs Catalunya. En Jaume és enginyer is es dedica des de fa anys a ajudar les ONL a desenvolupar la seva estratègia tecnològica. Els seus articles sempre són interessants, i sovint didàctics, com els que ens regala per aquestes "gotes obertes". Gràcies Jaume!!

28 de nov. 2012

STOP! Zona de confort


El dia que decidim ser feliços ens convertim en buscadors incansables. 

Alguns de nosaltres, per descobrir que la felicitat resideix dins nostre, necessitem voltar el món: descobrint nous llocs, nova gent, noves cultures, noves maneres de fer... De fet, ens descobrim a nosaltres mateixos reaccionant com mai abans ho havíem fet. 

Com més vegades ens allunyem de la comoditat, dels braços protectors del que ja coneixem, més oportunitats per créixer tindrem, i més pistes sabrem de per on discorre el sentit de la nostra vida. 

La vida senzilla és plena de grans mestres. Ens pensem, en un principi, que un mestre ens il·lumina el camí, que ens fa grans i savis, ...com quan érem nens. Després però, descobrim que un mestre és aquell nen que acaba d'arribar a aquest món, i és savi perquè no sap... o encara millor, descobrim que és mestre aquell company o veí que ens treu de polleguera. És quan el nostre ego aflora, que la humilitat té més espai per fers-se gran. 

Sortir de la zona de confort comporta arriscar-se, atrevir-se, ...considerar l'opció del fracàs com un més dels finals possibles, si és que hi ha final... Alhora implica confiar en un mateix, en la força innata per aprendre de tot, i a recuparar-se dels moments poc fàcils. 

El millor moment per un aprenent i enamorat de la vida, crec que es culmina en aquell que, des de la humilitat més absoluta, s'adona que, sent autèntic i coherent amb si mateix, està fent el que li agrada, i que alhora, inspira a d'altres a anar a la recerca del seu tresor interior, a ser el que volen ser, a estimar el que ja són. 

L'Eduard és una persona que porta molts anys en això. És un aventurer, un creador nat, un inspirador, un especialista en provocar el canvi en les persones i en el món. Creu en un món més just i per això s'implica amb la vida, arreu del món. Reflexiona, pensa, crea i torna a crear. Busca els espais per aprendre, i alhora molts nens i joves tenen la sort d'aprendre d'ell. 

Gratitud, alegria, creativitat, aventura, sensibilitat, solidaritat, amistat, curiositat... és el que em desprenen els passejos pel seu bloc. 

Aviat el seu bloc COM GOTES A L'OCEÀ farà 5 anys que nodreix la xarxa, i les nostres vides. 

Des d'aquí, una fortíssima abraçada i PER MOLTS ANYS!!!!


Nota de l'editor: Amb la Tere Casas, igual que amb en Gerard de l'anterior post, ens coneixem gràcies a un amic comú, en Rikki. Compartim molts interessos, com l'Índia i els viatges, i també l'afició pels blogs. Ens seguim fa temps per Internet i ens hem vist algun cop a Barcelona. Ella és experta en creixement personal i coaching,  i us recomano passar per la seva web Metamorfosi Personal i pel seu blog L'arbre de les paraules. Gràcies per l'apunt i la súper felicitació Tere! :)

27 de nov. 2012

Prohibir i obligar per sistema

Aquest escrit ha estat pensat com a col·laboració pel blog de l'Eduard "Com gotes a l'oceà" dins l'experiment "gotes obertes".
L'Eduard el vaig conèixer a l'Índia, a Bagepalli. Ell era voluntari de l'ONG Forkids (blog), i jo era amic de l'altre voluntari, el Ricard. 

La crisi econòmica és la part que es nota perquè els números tenen la característica de que són objectius. Si jo he de treballar de cambrer o no és un tema que podríem discutir, però si guanyo diners fent de cambrer, aquí ja està tot resolt i és prova contrastada que ho estic fent bé. Així és com vèiem què hem de fer. 

Però avui els números no surten i s'ha de canviar algo. Això de fer "reformes" pujant l'IVA i baixant pensions és fer "malabars" sense entrar a preguntar si realment hem de ser cambrers. 

Jo proposo que canviem aquesta idea que podem organitzar el món prohibint aquí i obligant allà. 

Prohibir i obligar deu ser una cosa que es fa des de temps immemorials, però sense tenir 300 anys d'experiència crec veure que avui tot ho arreglem prohibint i obligant. Que l'escola no va bé? Els farem un examen. A qui? A nens, professors, inspectors, als pares. Els ho hem de prohibir tot, i els hem d'obligar a tot. Fins que la cosa vagi bé. 

Que la gent no paga el metro? Els hem d'obligar. Que la gent no es posa el cinturó al cotxe? Els obliguem. Que la gent fuma? Ho prohibim. De mica en mica hi ha temes que són menys clars. I per què són menys clars? No és culpa del fumar, és culpa del sistema que tenim per arreglar les coses. No es pot obligar i prohibir a discreció. 

Una de les coses que vaig llegir al llibre Made in China és que allà si tenen un accident de cotxe, no paren a fer papers perquè ho arreglin entre asseguradores, sinó que ho arreglen allà mateix. "et dono 50eur i marxem? només la pintura em costarà 40!". Allà consideren que són prou adults com per arreglar-ho ells. 

(per cert, no us perdeu aquest vídeo humorístic que suggereix reactivar l'economia americana fent eleccions continues) 

Si la justícia està colapsada no és perquè necessitin més recursos (veure inici de l'escrit), és perquè tenim ficat al cap que l'essència és prohibir i obligar. I això que estava prohibit ho hem de prohibir més encara perquè no està prou prohibit i dóna problemes. 

El tema dels desnonaments és el mateix. "vostè està obligat a pagar, si no paga li prohibim tornar a casa". És un sistema que no funciona i si l'apliques acaben banquer i hipotecat tots dos al carrer. 

Tant creure que prohibir i obligar funciona que hem acabat amb una corrupció legalitzada que escandalitza. Paradisos fiscals i multinacionals que casi no paguen impostos. I sous de merda per treballadors reemplaçables. I al mateix moment llargues entrevistes de feina per trobar treballadors. 

Creure que prohibir i obligar impedeix a la gent de ser lliure i ser persona. Les cadenes de muntatge de Henry Ford i el Fast-Food de McDonald's ens han estat molt útils, però si omples la ciutat de pals a les voreres perquè ningú pugui posar el cotxe sobre la vorera i tot ple de zones verdes i blaves, el que estàs fent és matar la vida en aquest barri. I si prohibeixes que ningú pugui fer cap feina sense haver estat 4 anys estudiant per només aquella feina, mates la població, la jove especialment. 

Després ningú té feina i no es venen cotxes. Al final tots a casa mirant la tele. No passa res. No està prohibit i ningú t'hi obliga.

Gerard Balagué (Mai Nou)

Nota de l'editor: com ha dit en Gerard al principi del seu article, ens vam conèixer a l'Índia, concretament a Bagepalli l'estiu del 2008. Des de llavors sóc seguidor del seu blog Mai Nou | Nunca nueve, que per cert té més anyets que el meu, i que si volteu per la blogosfera fa temps segur que ja coneixeu. Escriu articles amb un estil molt característic e inconfosible. Tant és si parla d'ordinadors com de política, en els seus apunts sempre s'hi respira una bona ironia, quan no sarcasme, del que enganxa. Gràcies Gerard!

26 de nov. 2012

Viatjar per aprendre, aprendre viatjant

Tot i que sembla que els hi estigui ensenyant un llibre, eren ells qui m'ensenyaven a mi paraules en indonesi, a Gorontalo, Sulawesi. 

He passat moltes hores llegint en aquest blog històries dels viatges de l’Eduard en primera persona, a llocs tant diferents com a poblets de l’Índia o al mateix MIT de Massachusetts. I sempre n’he après alguna cosa. 

I és que per mi, des de ja fa un temps, el viatge és una de les experiències més fortes que he viscut mai. Ja sigui durant les vacances o durant estades de recerca, cada viatge en el seu context, han estat períodes d’aprenentatge en tots els sentits. 

Comencem per l’idioma, per exemple. Després de més de 8 anys estudiant anglès com a tasca extraescolar, no va ser fins que vaig passar tres mesos als estats units treballant de manobra que realment vaig començar a utilitzar i practicar l’anglès. Que tres mesos allà, combinat amb 4 hores de classe a la setmana, fos més profitós que 8 anys de classes extraescolars, és per pensar-s’ho. 

Una altra situació interessant és la que vius cada vegada que arribes a un nou destí i busques informació (llegeixes la guia, busques a la Wikipèdia, llegeixes els diaris locals, visites els seus museus i interactues amb gent d’allà...) i amb un parell de dies, tens un primer input d’aquell país o cultura molt més real i viu que el que hagis pogut haver après a l’escola o l’institut quan no t’interessava o no hi mostraves interès. Si a més a més el destí t’atrau i t’hi capbusses, llavors l’aprenentatge sobre aquella cultura ja s’accelera fins a nivells insospitats. 

 I és que viatjar, a més a més a de la part romàntica, aventurera o d’esbarjo que cadascú li vulgui donar, és una experiència única; l’aprendre fent, aprenentatge vivencial, l’assaig-error, l’aprenentatge constructiu i col·laboratiu, l’aprenentatge invisible, expandit, punk, y tots els diferents formats que un pugui imaginar, convergeixen en les mil i una situacions que presenta el dia a dia d’un viatge així. I moltes vegades, per sorpresa. 

He après molt cada dia; de les persones, de les situacions més inversemblant, de les aventures i experiències... He après més història i geografia que en 18 anys de primària i secundària. He après sobre cultura, ciències, biologia, fenòmens medi ambientals y naturals, sociologia, desenvolupament i cooperació, física i química,... i tot això ho he après sobre el terreny, en un autobús, en un parc, en un volcà o bussejant en un escull de coralls. Sigui parlant amb els joves d’un poble de Bolívia, amb la mestra d’una escola de Tailàndia, o caminant dies i dies per les valls dels Annapurnes a Nepal. 

Però a més a més el viatge m’ha donat temps per pensar i reflexionar. Per imaginar de què volia treballar i a on m’agradaria viure. I com que viatjant vas rebent tants estímuls diferents, ser capaç de captar-los i ordenar-los t’omple la motxilla d’un gran valor. 

Així que si ets lector habitual d’aquest blog, suposo que una certa inquietud viatgera ja se’t deu haver anat encomanant acompanyant els viatges de l’Eduard i jo t’animo a que l’accentuïs i aprofitis qualsevol ocasió per viatjar. I aprendre. 

Francesc Balagué (rutabaobab.com

Nota de l'editor: vaig conèixer en Francesc Balagué a través del seu blog El rentaplats, després vaig seguir la seva aventura al voltant del món a través de la Ruta Baobab. Crec que ens vam desvirtualitzar a l'EDUCARED 2011, a Madrid, i des de llavors ens hem trobat en d'altres esdeveniments. Compartim moltes inquietuds i interessos (tecnologia, educació, cooperació...). Ara viu a cavall entre Brasil i Barcelona, i està impulsant un projecte molt interessant: Wonference. Molt recomanable passar pel seu projecte La vuelta al mundo puerta a puerta, un llibre finançat via crowdfunding. Gràcies Francesc!! 

La professora. Obrim una finestra al món.


Aquesta professora de l'Eneko obrint una finestra al món em servirà de tret de sortida per l'experiment "gotes obertes", on des d'avui fins dilluns vinent, obriré aquest blog a contribucions d'amics i amigues que s'han volgut sumar a la celebració del 5è aniversari del Com gotes a l'oceà. Promet ser interessant!

Aprofito per recomanar una visita al blog Obrim una finestra al món, sobre Educació pel Desenvolupament, i on he descobert aquesta imatge de l'Eneko.

Estigueu atents, avui mateix comencem les gotes obertes! :)

20 de nov. 2012

Conferències CaixaForum Girona i CosmoCaixa Barcelona


A arrel de la meva participació l'any passat al #TEDxUdG, la Fundació La Caixa es va posar en contacte amb mi i em va proposar fer dues conferències, una al CaixaForum Girona i l'altra al CosmoCaixa Barcelona.

Les dues porten per títol "Inventors pel Canvi: la creativitat com a motor del desenvolupament humà", tot i que pertanyen a dos cicles de conferències diferents.

La xerrada de Girona la vaig fer ahir, dins del cicle "Qui som? D'on venim? On anem?", i la va presentar en Francesc Cruanyes.

La de Barcelona la faré el dimecres 28 a les 19h al CosmoCaixa, dins del cicle "Tecnologia: la revolució permanent". Enllaç a l'esdeveniment.

Aquest és el resum d'ambdos xerrades:
Tecnologia, Educació i Cooperació. Al voltant d'aquests temes, i especialment al voltant de la intersecció de tots tres, girarà aquesta xerrada, on s'explicarà què tenen a veure un projecte de cooperació al sud de l’Índia amb una iniciativa innovadora al Parc Científic i Tecnològic de Girona. L'objectiu serà reflexionar sobre si les noves tecnologies poden arribar a tenir un paper important en el desenvolupament de la creativitat i l'esperit crític, no només quan som infants, sinó al llarg de tota la nostra vida. Per fer-ho parlarem de teories de l'aprenentatge com el Construccionisme, explicarem el concepte de Tecnologies per a l'Aprenentatge Creatiu, i veurem exemples reals implementats en diferents escoles: a l'Índia, a Girona i a Salt. També mirarem el futur i buscarem pistes per identificar les claus de l'educació al segle XXI.
Fotografia: Pere Cornellà

8 de nov. 2012

Gotes obertes - Gotas abiertas - Open drops


S'apropa el cinquè aniversari del Com gotes a l'oceà (4 de desembre) i he decidit celebrar-ho com cal. Per un blog cinc anys és més que una majoria d'edat, i tot que últimament no actualitzo tan sovint com en d'altres temps, el blog continua en forma i tinc moltes idees per iniciar una nova etapa.

La setmana abans de l'aniversari (des del 26 de novembre fins el 3 de desembre) posaré en marxa una iniciativa que de moment he anomenat "Gotes obertes". Es tracta d'obrir el blog a contribucions externes, en motiu de l'aniversari. 

He contactat a bloggers que admiro i segueixo fa temps, així com també a persones que han jugat un paper important en la comunitat que ha anat creixent al voltant del Com gotes. La idea és que durant aquella setmana publiquin quelcom en el meu blog en qualitat d'autors convidats. Serà una manera de donar a conèixer tot de gent interessant que he conegut aquests anys gràcies a escriure aquest blog.

Aquesta invitació també la faig a qualsevol lector habitual, o fins i tot esporàdic, que ara estigui llegint això i tingui ganes de participar en aquesta iniciativa durant els dies abans mencionats. El meu blog estarà obert a les vostres propostes. Només m'heu d'enviar un email, o deixar un comentari aquí mateix, o si sou més de Facebook i Twitter ja ho sabeu!

Ja tinc unes quantes confirmacions que em fan molta il·lusió, i que venen d'aprop i de lluny.

Estigueu atents a partir del dia 26 de novembre :)

Foto: Bearseye at Flikr