28 de set. 2012

Tens un blog i ganes d'ajudar a nens de Bombay?


Si la resposta és sí, anima't a participar a la campanya "I love Balwadis". És ben senzill, només has d'incloure el segell "I love Balwadis" al teu blog, explicant perquè t'uneixes a la iniciativa. En aquesta web trobareu tots els detalls.

Es tracta d'un projecte de l'empresa Venta de pisos, que pretén finançar durant un any un balwadi de Bombay gestionat per l'ONG Sonrisas de Bombay.

Un balwadi és un centre d'educació pre-escolar que acull nens de 0 a 6 anys, per donar-los una formació essencial per a la seva posterior escolarització.

Quan jo vaig visitar Sonrisas de Bombay (el ja llunyà 2007) encara no existia el seu projecte dels balwadis. Però en les meves estades a l'Índia n'he pogut visitar uns quants. Fan una feina excepcional i molt necessària, tant en entorns rurals com en slums de les grans ciutats.

Crec que si seguiu aquest blog no cal que us expliqui gaire els meus motius per unir-me a la iniciativa. Si acabeu d'aterrar al Com gotes a l'oceà, mireu tots els articles que he escrit amb l'etiqueta Índia, i us en fareu una idea ;)

Així que si tens un blog anima't a participar. Quan arribem a 200 blogs, l'empresa convertirà aquests 200 segells en diners i els donarà a Sonrisas de Bombay.


Jack i les mongetes màgiques

Feia setmanes que volia compartir amb vosaltres aquest vídeo, que em va arribar a través de la meva amiga Violeta, i que és el resultat d'un projecte de l'associació MikroActs, amb la col·laboració de ACAPS-Garrotxa.

És un projecte molt bonic, de formació integral, per a nens i nenes saharauis (del projecte d'acolliment temporal "Vacances en Pau"), que s'ha estat duent a terme aquest estiu a Sales de Llierca.

Us recomano passar-vos pel blog del projecte (AyayayMulay) i fer-hi una ullada amb calma.

Us deixo el divertit resultat d'adaptar el conte anglès anònim Jack i les mongetes màgiques en format curtmetratge, i protagonitzat per la canalla saharaui. Molt bo! Imagino que el rodatge devia ser qualsevol cosa menys avorrit!

23 de set. 2012

TBEX Europe 2012 a Girona


El divendres i dissabte he participat al TBEX que s'ha celebrat a l'Auditori de Girona. L'esdeveniment s'anuncia com "the world's largest gathering of travel bloggers, writers, and new media content creators", i probablement ho sigui.

No sóc exactament un travel blogger, però si que escric sovint sobre els meus viatges (especialment els de l'Índia, ja ho sabeu) i tenia curiositat per veure com seria una trobada d'aquest tipus.

La veritat és que feia goig veure l'Auditori de Girona ple de centenars de bloggers de tot el món. Hi havia ponències realment interessants, i sempre s'aprenen trucs o idees per anar millorant. Tinc el blog força descuidat i veient tants bloggers tan actius, t'agafen ganes de posar-t'hi més seriosament. El proper desembre aquest blog farà 5 anys, i segurament és un bon moment per replantejar algunes coses.

Tornant al TBEX, potser ha estat una mica més bussiness oriented del que a mi m'hagués agradat. Però això ja es veia simplement mirant la seva web. En tot cas hi ha hagut speakers molt interessants (Speakers, i programa).

Com ja vaig dir a través del Twitter, he trobat a faltar la comunitat de bloggers de viatge catalans. N'hi ha realment moltíssims (si no feu una ullada a El bloc dels viatges, que en recopila centenars) i no s'entén de cap manera la seva absència. L'organització local no ha fet difusió de l'esdeveniment a Catalunya? O hi ha alguna raó que se m'escapa?

Tinc la sensació que per al Patronat de Turisme Costa Brava Girona, aquest esdeveniment és bàsicament com un immens blog trip, on durant uns quants dies 350 bloggers, per als que s'han preparat unes activitats realment genials, parlaran de les marques Girona i Costa Brava, però que el congrés en sí, els interessava més aviat poc. En aquest sentit, els bloggers catalans som poc importants, perquè la nostra audiència ja coneix aquestes marques, i suposo que alguns creuran que no val la pena fer esforços perquè ens apuntem a l'esdeveniment.

També és destacable l'absència de professors i estudiants de turisme de la UdG. No s'entén que es faci un esdeveniment així a la ciutat i no hi participin!

M'ha agradat tornar a veure en Francesc Balagué, blogger català de referència, ara a cavall entre Brasil i Barcelona, i que es troba posant en marxa un projecte molt interessant: Wonference.

I aquesta foto és de la representació de la UdG al TBEX: en Miquel Duran i jo. Dos bloggers que, de fet, no som travel bloggers.


10 de set. 2012

La història d'una foto, un nom, i una nena descalça


He necessitat uns dies per digerir la notícia i escriure aquest post. La Syamala (foto de l'esquerra), la nena que he apadrinat durant els últims nou anys a través de la Fundació Vicenç Ferrer, s'ha casat. Durant aquests anys i gràcies a les meves estades de voluntari a l'Índia, m'he pogut trobar amb ella i la seva família quatre cops. És difícil expressar les sensacions d'aquelles visites a Sunampallivaripalli, el poblet diminut d'Anantapur on viuen. Mai oblidaré com em van tractar, obrint-me casa seva i gastant-se les poques rúpies que tenien intentant afalagar-me i fer-me sentir còmode. Una hospitalitat en majúscules. La Syamala és la germana petita i he pogut veure com la família anava creixent quan les seves germanes i el germà es casaven i començaven a emmainadar-se. La foto és la primera imatge que vaig tenir d'ella, quan només era un nom i una foto, d'una nena descalça a milers de quilòmetres de casa meva.

Crec que el fet de tenir una nena apadrinada a l'Índia va tenir un pes important al triar el meu destí de voluntari el primer cop que vaig marxar, i això vol dir que sense la Syamala la meva vida seria molt diferent ara mateix, després d'haver estat cinc cops a l'Índia. Per exemple no tindria la feina que tinc ara.

Ja fa un parell d'anys vaig rebre una carta informant-me de que la Syamala deixava els estudis per ajudar la seva família a la casa i als camps. Allò ja va ser difícil de digerir. El següent pas era el casament i ja ha arribat. No us enganyo si dic que és una carta que m'hagués agradat rebre més tard (ella té 17 anys), però les coses són com són, i més en aquell context, on pensar en la nostra crisi sincerament fa una mica vergonya.

Quan un nen o nena apadrinat es casa, l'apadrinament finalitza. Però això no vol dir que no tornaré a veure la Syamala. Quan torni a l'Índia la visitaré segur. El vincle amb ella i amb la seva família ja és per sempre, sigui quina sigui la política de la FVF al respecte.

Des de la FVF, quan s'acaba un apadrinament t'ofereixen la possibilitat de començar-ne un de nou. De fet, de manera molt intel·ligent, t'envien una foto d'un altre nen/nena molt ràpidament. Saben que després de veure una foto i conèixer una història personal, és molt difícil que trenquis un compromís que ja havies adquirit, i que en realitat no és amb cap nen concret sinó amb els projectes de la fundació i amb la visió/missió de l'enyorat Vicenç Ferrer.

Així que, content de continuar amb el meu compromís, en aquest post us presento la Pavithra (foto de la dreta), que té 8 anys dos germans i que viu a Bommakkapalli. A partir d'ara l'apadrino a ella, i segur que algun dia també ens coneixerem personalment, no en tinc cap dubte. De moment, com també la Syamala fou al principi, només és una foto, un nom, i una nena descalça a milers de quilòmetres de casa meva.

1 de set. 2012

Diàlegs de llum a Unawatuna


A Sri Lanka he pogut veure elefants, vaques, gossos, gats, corbs, micos, lloros, esquirols, peixos tropicals, algun blauet, i alguns varans que feien mitja por (amb ensurt nocturn inclòs amb un que passava del metre i mig!).

Però com a l'Índia, els animals que més m'han impactat han estat insectes. En concret dos. Per un costat les termites, amb les seves torres descomunals (des del primer cop que en vaig veure a Tàmil Nadu m'obsessionen, bàsicament perquè desafien del tot la meva comprensió); i per altre costat, una novetat: les cuques de llum.

A Unawatuna, una zona de platja al sud de Sri Lanka, estava allotjat en una guesthouse amb un petit jardinet, amb un riuet i moltes palmeres. La primera nit, tornant de sopar, vaig quedar sorprès amb l'espectacle que veia des del meu balconet (vaig intentar fer fotos sense cap èxit).

A les palmeres que tenia al davant, i volant al seu voltant, hi havia infinitat de lluernes encenent-se i apagant-se amb uns ritmes que si un s'hi fixava una mica, de seguida veia que no eren ni molt menys aleatoris. Com és natural he vist cuques de llum altres cops, però mai amb la intensistat de llum verdosa d'aquestes de Sri Lanka. La biolluminiscència és al·lucinant.

L'espectacle es va repetir les tres nits que vaig passar a Unawatuna. Els diàlegs lluminosos solien ser per parells, amb una llum que volava al voltant d'una altra de més quieta sobre la fulla d'alguna palmera. Pel què sembla el mascle és el que pot volar, la femella no té ales (gràcies Wikipedia). Els ritmes de centelleig són diferents a cada espècie. Vaig intentar trobar algun patró (sí, sóc informàtic, què voleu que us digui) però sense gaire èxit, tot i que com he dit la percepció de seguida et convencia de que el centelleig no era aleatori.

Molt bonic la veritat. 

En aquest viatge no he estat tan centrat com en d'altres per dedicar-me gaire a escriure, però aquella exhibició bé s'hauria merescut un poema. I de fet, de seguida em va fer pensar en un haiku que vaig escriure el 2009 a Shanti Bhavan i que formava part del recull de poemes Ciutat majúscula - Ciutat minúscula. De fet era el poema que donava nom a una de les dues parts.

Ciutat minúscula?
Firmament de lluernes
sota la pluja.

Fotografia: carmenelectric at Flickr.