26 de març 2012

El Punt Jove de Sant Feliu de Guíxols


Divendres passat, amb l'Ahmed, la Marta i la seva mentorada Shanshan, vam anar al Punt Jove de Sant Feliu de Guíxols. Es tracta d'un local que serveix de punt d'informació juvenil, cibercentre i sala de jocs, on també organitzen tallers, activitats i cursos pel jovent del poble.

L'Ahmed i la Shanshan primer van estar entretinguts fent-se uns clauers, aprofitant que hi havia un taller en marxa. Després vam jugar tots quatre a cartes una estona. 

És curiós veure que en un percentatge elevadíssim, els usuaris del Punt Jove són immigrants. 

L'experiència va estar molt bé, ho repetirem algun dia.

Divendres vinent tornem a tenir reunió tots els mentors i mentorats de Sant Feliu, també amb els nostres enllaços territorials: la Montse i la María Clara. Caldrà començar a planificar la festa "final de curs" del Rossinyol. El temps passa volant.

24 de març 2012

Carta de l'Índia


Rebre una carta de l'Índia sempre és un moment bonic. Les notícies de la Syamala em traslladen per uns moments a Anantapur, la Ciutat de l'Infinit, o més concretament, al poblet de Sunampallivaripalli, que té un nom tan llarg com difícil és l'accés al llogarret. Molt bons records tot plegat. La fotografia és de la primera vegada que hi vaig anar, un llunyà gener del 2006, i la Syamala és la nena del davant a l'esquerra.

Però les últimes cartes són agredolces. L'any passat la Syamala va deixar d'anar a l'escola, i ara treballa de jornalera per ajudar als seus pares. Té 16 anys, i no puc negar que m'hagués agradat que acabés l'escola, i pogués fer de mestra com ella volia. Però les coses són com són, i més en aquell context. Quan hi penso, la crisi que patim aquí em semba ridícula. Algunes de les nostres queixes em semblen quasi indignes.

Però la carta va acompanyada de bones notícies. Els percentatges d'escolarització al districte d'Anantapur són altíssims. La feina dura de la Fundació Vicenç Ferrer ha donat els seus fruits. I també llegeixo amb alegria que els shangams  (grups de dones) dels pobles on treballa la fundació, s'han compromés a vigilar que no es celebrin matrimonis de joves menors de 18 anys. Espero que el poble de la Syamala sigui un d'aquests, i que esperin uns anyets més a casar-la.

Però tu a què et dediques exactament?

La meva feina no sempre és senzilla d'explicar. Em passa que molts amics i familiars no acaben d'entendre a què em dedico. 

Aquest vídeo és un exemple de les activitats que fem des de UdiGital.edu. Concretament va ser un taller de robots i programació que vam fer dins del MIBA Museum de Barcelona, en un cicle d'activitats que es diu Kids NO TV, pensat per a nens i nenes acompanyats dels pares, i que organitzen des de British Summer. Segurament no és l'activitat més representativa de la nostra feina, perquè era un taller molt curt, i fora dels nostres espais al Parc Científic i Tecnològic de la UdG, però serveix per fer-se'n una idea. Resumit a la mínima essència: intentem ensenyar a pensar creativament a través de la tecnologia.

Una altra manera de veure en imatges a què ens dediquem, és que us passeu a mirar les fotografies del projecte TIC TAC.


La Gran Quimera de la vida humana


Abans d'ahir, vaig tornar a una de les Nits Poètiques que organitza El Llop Ferotge a la Impremta de Girona. Em va impactar molt el poema que va recitar Jorge Morales al començament de la vetllada. És el Canto del macho anciano, de Pablo de Rokha, una mena de despedida del món, d'un to angoixós des del primer vers i fins a l'últim, i que molts consideren com una espècie de testament del poeta. El primer que vaig fer l'endemà va ser buscar el text complet i llegir-lo. Us en copio un fragment petit, ja que és un poema molt llarg.
[...]
La Gran Quimera de la vida humana 
como un lobo crucificado o aquella dulce estrella a la cual mataran todos 
          los hijos 
yace como yacen yaciendo los muertos adentro del universo. 
 “Caín, Caín, ¿qué hiciste de tu hermano?”, 
dice el héroe de la senectud cavando con ensangrentado estupor su sepulcro, 
          la historia 
le patea la cabeza como una vaca rubia derrumbándolo barranca abajo, 
pero es leyenda él, categoría, sueño del viento acariciando los naranjos 
          atrabiliarios de su juventud, 
don melancólico, y la última cana del alma 
se le derrama como la última hoja del álamo o la última gota de luz estre- 
          meciendo los desiertos 

Parten los trenes del destino, sin sentido como navío de fantasmas. 
[...]

9 de març 2012

Amb peus de plom


Rellegir el Discurs del mètode i les Meditacions metafísiques de Descartes cada dos o tres anys és una activitat que recomanaria a tothom. La seva crítica al pensament dogmàtic és quelcom tan vigent i necessari avui en dia com ho era en ple segle XVII.

El principi de la sisena part del Discurs del mètode, té un paràgraf boníssim on Descartes, que compartia l'opinió de Galileu sobre el moviment de la Terra (i que coneixia els problemes del físic i matemàtic italià amb la Inquisició), explica les seves raons per no publicar un dels seus tractats de Física. És un exercici subtil, del que avui diríem "anar amb peus de plom". Descartes, pare del Racionalisme, tenia que autocensurar-se per evitar la sort d'altres que no es mossegaven tant la llengua. En correspondències privades en canvi, expressava la seva opinió real sense problemes, com en una carta al pare Mersenne: "Si el moviment de la Terra no és veritat tots els fonaments de la meva filosofia són falsos també".

Aquí teniu el primer paràgraf de la sisena part del Discurs del Mètode:
Hace tres años que llegué al término del tratado en donde están todas esas cosas, y empezaba a revisarlo para entregarlo a la imprenta, cuando supe que unas personas a quienes profeso deferencia y cuya autoridad no es menos poderosa sobre mis acciones que mi propia razón sobre mis pensamientos, habían reprobado una opinión de física publicada poco antes por otro; no quiero decir que yo fuera de esa opinión, sino sólo que nada había notado en ella, antes de verla así censurada, que me pareciese perjudicial ni para la religión ni para el Estado y, por lo tanto, nada que me hubiese impedido escribirla, de habérmela persuadido la razón. Esto me hizo temer no fuera a haber alguna también entre las mías en la que me hubiese engañado, no obstante el muy gran cuidado que siempre he tenido de no admitir en mi creencia ninguna opinión nueva que no esté fundada en certísimas demostraciones, y de no escribir ninguna que pudiere venir en menoscabo de alguien. Y esto fue bastante a obligarme a mudar la resolución que había tomado de publicar aquel tratado; [...]
Discurso del Método y Meditaciones Metafísicas, René Descartes (Espasa 1997).