3 de des. 2012

Jo sóc jo i la meva meravelletat


L’enciclopèdia Espasa-Calpe té unes il.lustracions particulars, a mig camí entre esquemes i dibuixos de la natura: fòrmules químiques de compostos de nom estrany, línies i símbols de significat reservat als erudits. Això em pensava jo quan, als meus primers anys de batxillerat (abans que hi hagés EGB) fullejava (ara en diríem navegava) les tardes grises i tristes per les fulles groguenques d’un dels molts volums d’aquesta col.lecció, a l’única biblioteca gironina accessible que hi havia en aquell temps. Va ser segurament el meu primer contacte seriós amb la ciència. 

Més endavant, recordo quan va deixar d’agradar-me els nombres que havien protagonitzat l’aritmètica, per estimar-me més l’abstracció d’una variable. I sento encara els batecs del cor que em produïa adonar-me que les matemàtiques, amb derivades, integrals i equacions diferencials, eren la llengua del món físic, igual que el català era la llengua de les meves emocions. 

De quan era més gran, veig encara el meu procés de descoberta de la mecànica quàntica, de la capacitat de descripció de propietats físiques i químiques només a partir de l’equació de Schrödinger. 

Sento encara l’emoció dels llargs llistats en paper que generaven els primers ordinadors, durant l’època romàntica de la informàtica. He tingut sort d’haver viscut uns temps apassionants. 

Noto encara l’adrenalina quan amb el meu primer telescopi vaig observar els satèl·lits galileans de Júpiter. 

El per què de les coses, el per què no..., el “i si...” governa el treball humil dels científics – les bases que m’han permés mantenir la mateixa curiositat, avui en l’època de la Internet infinita i ubícua, que aquella que tenia passant fulls d’una macroenciclopèdia. 

Perquè la ciència és una passió sostinguda, barreja de rauxa i de seny, que ens fa adonar cada dia que encara queda molta cosa per descobrir i per gaudir. 

Segueixo preguntant-me per què les coses cauen, per què els aminoàcids són codificats per només tres bases, per què la taula periòdica dels elements és una successió de nombres naturals tan pulida, per què l’equació de Lagrange, que il.lustra aquesta entrada, és tan estètica. 

Diuen que es ulls meravellats d’un nen són la cosa més bonica del món. Potser és veritat. Però la meravella de copsar el que hi ha darrere una equació, un postulat o un experiment segurament que s’hi deu acostar. 

Jo, al menys, segueixo quedant-hi bocabadat cada dia. 

És ciència. 

Escrit al teclat del meu ordinador només amb els dits de la mà esquerra, després de comprovar en primera persona el significat físic de la inèrcia, gràcies a la BTT i un oportú clot en un planer camí, un calurós diumenge d’estiu.

Miquel Duran (Edunomia)
Nota de l'editor: En Miquel, si no m'equivoco, el vaig veure per primer cop en un sopar de bloggers gironins (d'allò que en dèiem la Girosfera). Ell és Doctor en Ciències Químiques, catedràtic a la UdG, investigador a l'Institut de Química Computacional, i actualment Comissionat per al Programa UdG 2.0. I ara que hi penso, també el vaig tenir de professor un cop, en un curs d'estiu de Criptografia. Escriu un blog molt interessant que és un diari sobre aspectes de la universitat. Si encara no ho feu, heu de seguir el seu twitter (@miquelduran). Apassionat de la màgia, i la divulgació. El seu article té més mèrit encara, perquè l'ha escrit només amb la mà esquerra, ja que com ell mateix explica, fa unes setmanes un clot li va jugar una mala passada anant en bici.