1 de des. 2012

Els petits herois


M'he provat ja tantes malles 
i m'he disfressat de tot, 
que és que ja no sé com fer-ho 
per ser el teu superheroi. 
Súper Bon Noi (Bed&Breakfast). Els Amics de les Arts 

Encara llegeixo còmics. És un dels pocs bons costums que conservo de quan era petit i els diumenges al matí em llevava d’hora per poder arribar al Mercat de Sant Antoni abans que hi hagués molta gent. Donava tres o quatre voltes al mercat, anotant el què veia a cada parada, abans de decidir amb què em gastava les cinc-centes pessetes que el meu padrí em donava cada setmana. 

Sempre m’han agradat els còmics de superherois. Suposo que és perquè les seves histories et transporten a un viatge èpic, on tot és possible d’aconseguir i les dificultats es poden vèncer no només amb força sinó amb persistència i coratge, amb intel·ligència i creativitat. Crec que en el fons, les històries de superherois no estan gaire allunyades dels contes populars. 

Fa uns dies, un alumne em preguntava si tenia algun heroi de veritat, de carn i ossos. La veritat és que no vaig saber què contestar i la conversa va anar cap a un altre tema. Em passa sovint que les respostes em vénen més tard del què jo voldria. Tornant cap a casa vaig trobar la resposta: “Vosaltres. Vosaltres sou els meus herois, els meus petits herois”. 

I és que no només me’ls estimo, respecto i cuido... també em sorprenen, meravellen, i ensenyen. En el fons, els admiro. La seva manera de veure el món, amb la seva òptica de vuit-nou anys, a vegades em trastoca, em fa pensar que no els estem ajudant prou i em fa replantejar com hauria de ser l’educació del segle XXI. 

En Mitch Resnisk, director del Lifelong Kindergarten Group al MIT, utilitza una metàfora molt bonica per definir com haurien de ser les situacions d’ensenyament-aprenentatge: la metàfora de la casa amb terra baix, sostre alt i parets amples. Un terra baix perquè tothom hi pugui accedir, sense barreres ni obstacles, on l’alumnat s’hi trobi còmode i segur; un sostre alt perquè les activitats no és limitin a una resposta correcta sinó que permetin l’exploració de nous reptes, noves preguntes que facilitin la creació de nous coneixements; parets amples perquè un mateix problema pugui ser abordat des de diferents punts de vista, diferents estratègies, diferents disciplines i fins i tot utilitzant diferents intel·ligències. 

Segurament amb això no n’hi hauria prou però el mateix Resnick diu que el què es tracta és d’anar plantant llavors, llavors per una societat més creativa. Hem de ser capaços d’ajudar-los a transformar la societat ja que ja sabem, i hem pogut comprovar, a on porta l’ensenyament tradicional. 

El què l’alumne no em va preguntar era si tenia algun súper malvat de veritat, aquell personatge misteriós que s’amaga a l’ombra i que sempre té un pla secret per destruir les intencions del nostre heroi. Qui és, ara, el meu súper malvat? Doncs si fem cas del que opina Sir Ken Robinson, segurament l’escola és la que s’encarrega de matar la creativitat dels nostres alumnes (http://www.youtube.com/watch?v=iG9CE55wbtY). 

Personalment em sembla força injust, però, donar-li la culpa només a l’escola. D’una banda, l’escola sempre ha anat a remolc de la societat i ha anat tirant cap a un costat o l’altre segons el què ha vist, sentit o li han deixat fer. D’altra, queda aclarir qui és l’escola: Els docents? Els equips directius? La comunitat educativa? El ministre de torn? Les polítiques educatives? 

Tot indica que ara vénen temps difícils per els nostres petits herois i desgraciadament no podrem oferir-los ni l’antídot, ni la poció màgica, ni el plànol secret. 

Haurem de continuar plantant llavors, a veure si donen fruit. 

Nota de l'editor: el primer cop que vaig veure en Frank va ser donant una xerrada sobre Scratch al Citilab, davant d'un públic format majoritàriament per professors d'escoles i instituts, amb un entusiasme d'aquell que s'encomana. Recentment l'he vist en acció dins de la seva classe de 3r de primària, i l'entusiasme era el mateix. En Frank és mestre a l'Escola Projecte, i a part d'haver-nos trobat uns quants cops a Barcelona, aquest passat estiu vam coincidir a Boston, on vam participar a l'Scratch Conference del MIT Media Lab. Ell per si sol és una llavor d'aquestes de les que parla en l'article. Una d'aquestes persones que ha trobat el que li agrada fer a la vida i sap encomanar el seu entusiasme als altres. Estic segur que per molts dels seus alumnes és ell el superheroi. Gràcies Frank!!