12 de des. 2012

Ella


No, aquest no és un post per parlar d'ella ―sigui qui sigui que us hagueu imaginat―, sinó d'Ella (pronunciat El·la). Tornant de Sri Lanka vaig escriure un parell d'apunts sobre el viatge (Diàlegs de llum a Unawatuna i Dues ciutats connectades per un arbre), però encara em queden moltes més coses per explicar.


Ella és un poblet de les muntanyes del sud de Sri Lanka. És bonic, però no hi ha gaire res a fer-hi, a excepció d'algunes excursions a peu com la que vaig fer jo: el Little Adam's Peak (a la foto de dalt). El llogarret és molt turístic (tot i que no acabo d'entendre'n el motiu!). Perquè us en feu una idea, el dia que vaig arribar vaig acabar compartint taula per sopar en un restaurant local amb un noi francés, un italià i un indi, tots motxillers que havíem arribat per separat. Però si us parlo d'Ella no és pel poble en sí, ni per les caminades que es poden fer pel seus voltants, sinó per l'anècdota del viatge Kandy-Ella.


Pel trajecte Kandy-Ella vaig optar pel tren. El dia abans vaig intentar reservar un bitllet però per aquell tren i des d'aquella estació no et deixaven fer-ho, i em van dir allò de vuelva usted mañana. Efectivament l'endemà, el mateix dia del trajecte, sí que vaig poder comprar un bitllet, de 2ª classe. El bitllet no estava enumerat, cosa que em va estranyar perquè l'altre trajecte que havia fet en 2ª Classe a Sri Lanka sí que ho estava. Quan va arribar el tren ho vaig entendre. Anava tan i tan ple que era del tot absurd vendre seients enumerats. El resultat van ser set hores d'empeus, sense ni tan sols poder accedir al vagó. Tota l'estona apretat a l'espai que hi ha just quan accedeixes per la porta. Per sort les portes no les tanquen (com en els enyorats trens de l'Índia) i el paisatge era espectacular.

A l'andana, mentre esperava el tren, m'havia trobat un noi francès amb qui ja havíem coincidit a Sigiriya uns dies abans, així que com a mínim durant les set hores dret vaig tenir conversació. Recordo que el més interessant de la conversa va ser que em va revelar un parell de mètodes per lligar amb hostesses de vol (ell s'hi dedica professionalment, no a lligar amb hostesses hehe, sinó a fer d'auxiliar de vol). Encara no us puc dir si els mètodes funcionen.


I ara arribem al punt culminant de la història. Quan estàvem a pocs quilòmetres d'Ella, el francès estava dret davant la porta oberta, mirant quelcom en el seu lluent Iphone recent estrenat, i ups, de cop li va relliscar, amb la mala sort que li va caure fora del tren, al bell mig del no res. No us podeu imaginar la cara que li va quedar :)


El tren evidentment va seguir tirant, i després de 3 o 4 quilòmetres va arribar a la que era la penúltima parada. Allà dins tothom donava per perdut el mòbil, excepte el seu propietari, que de cop va llançar a l'andana la seva motxilla i em diu si li puc fer el favor de baixar en aquella estació i guardar-li l'equipatge mentre ell intenta córrer uns quilòmetres enrere per la via per buscar el telèfon. No vaig tenir gaire temps de reacció, vaig saltar del tren i aquest es va posar en marxa al mateix temps.

El francés va sortir disparat corrent per la via en direcció contrària al tren, i jo em vaig quedar en una andana deserta amb dues motxilles. Als poc minuts va aparèixer un treballador de l'estació, que només xapurrejava l'anglès, i que m'anava repetint que allò no era Ella i que m'havia equivocat d'estació. Als vint minuts tenia 4 o 5 homes d'aquell poble al meu voltant, ben estranyats que un turista hagués baixat allà. Els intents per explicar la història van ser en va. Però em van donar un cigrons molt bons :)

Passada mitja hora llarga, la silueta del francès va aparèixer a la llunyania, acompanyat de 6 o 7 nens, i amb el braç aixecat mostrant-me victoriós el seu Iphone! Els nens l'havien ajudat a buscar-lo i un d'ells l'havia trobat. Tenia la pantalla trencada de la patacada però funcionava perfectament. Va ser un final que de cap manera esperàvem! 

Finalment un viatget en tuk-tuk ens va dur fins a Ella, on tota la muntanya de gent que hi havia al tren ja havia aconseguit habitacions a les guesthouses, així que no quedava allotjament i llavors va començar l'odissea de trobar-ne, però això ja és una altra història ;)