9 d’abr. 2012

L’escola ha mort. Llarga vida a l’escola!


El títol d’aquest article potser és una mica agosarat, sobretot venint d’algú que no té cap autoritat sobre el tema. He arribat al món de l’educació una mica de rebot, primer a través de la Cooperació al Desenvolupament (treballant en diferents escoles de l’Índia) i, des de fa poc més d’un any, a través del projecte UdiGital.edu de la Universitat de Girona (amb el qual en poc temps he conegut bastants escoles, mestres i alumnes). 

Tot i no ser ni mestre ni pedagog, he reflexionat bastant sobre el model d’escola i sobre els sistemes educatius. En aquest article, simplement faig algunes reflexions i apunto algunes idees. Parlaré de l’educació en general, i on faig servir la paraula escola, podeu posar-hi també institut, i si voleu, gairebé també universitat

Afirmo amb contundència que l’escola ha mort perquè s’ha quedat ancorada al passat. El model d’escola que tenim és hereu del segle XIX i ha quedat obsolet. Hi ha una cita de Nicholas Negroponte que he llegit a diversos llocs, que ho exemplifica a la perfecció amb una mica d’ironia: «Si fa cent anys s’hagués pogut hivernar un cirurgià i un mestre, i ara se’ls retornés a la vida, el cirurgià difícilment reconeixeria un quiròfan modern, mentre que el mestre identificaria tots els elements de l’aula i, amb una mica de sort, fins i tot podria continuar l’explicació ell mateix»


Això és exactament així. A les escoles continuem explicant i aprenent tal com ho fèiem fa cent anys, mentre que el món exterior ha canviat profundament: passant d’una societat industrial a una societat del coneixement. És cert que han evolucionat una mica els continguts, i que s’han transformat algunes eines i metodologies, però en allò més bàsic i essencial, les classes segueixen funcionant gairebé igual que les dels nostres besavis (això, els que van tenir la sort d’estudiar, és clar). 

Però què és això que ha canviat tant en l’últim segle, i que hauria d’haver transformat l’escola i les maneres d’ensenyar i aprendre? Doncs en la meva opinió són bàsicament dues coses:
 
  • Per una banda, el nostre coneixement sobre els nostres processos d’aprenentatge ha evolucionat. L’instruccionisme, entès com la creença que el camí cap a un millor aprenentatge passa pel perfeccionament de la instrucció, penso que ja està superat (em vénen al cap noms com Piaget, Freire, Papert, o Mitra), però en canvi segueix imperant a les escoles. Les classes segueixen girant al voltant de l’instructor, que té l'increïble (inversemblant?) tasca de “transferir coneixement” als alumnes. Ens trobem en la situació doncs, que el nostre coneixement sobre els mecanismes de l’aprenentatge ha millorat molt, però sembla ―o aquesta és la meva sensació― que això no ha generat canvis significatius dins de les escoles. Evidentment estic generalitzant, i hi ha escoles que han canviat radicalment.

    En aquesta mateixa línia, també sabem ara que cada persona aprèn d’una forma diferent, però seguim uniformitzant continguts, metodologies i posant el mateix llistó a tots els alumnes a l’hora d’avaluar. No puc evitar pensar per exemple en la teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner.

  • Per altra banda actualment disposem de tecnologies que ens poden ajudar a aprendre i a ensenyar de formes diferents. Però la seva existència per si sola no garanteix cap revolució educativa. Primer cal utilitzar-les, i segon, cal fer-ho bé. Penso en la manera com la tecnologia digital ha entrat a les escoles des dels anys 80, primer bàsicament a través d’aules d’informàtica, i més recentment amb connexions a Internet, projectors, pissarres digitals, etc. Mirant aquest procés amb perspectiva, és un clar exemple de com fer les coses malament. S’han substituït les pissarres tradicionals per les digitals, però en la majoria de casos es segueix ensenyant igual. I el més increïble: s’han fet aules d’ordinadors, on bàsicament ensenyem ofimàtica o deixem que els nens resolguin problemes que els proposa l’ordinador, quan el procés hauria de ser just l’oposat. L’ordinador (o el laptop, netbook, tablet o smartphone) és una eina flexible que es pot fer servir transversalment, igual que ho és un llapis, de manera que tenir aules específiques d’ordinadors és quasi tant absurd com tenir aules de llapis. Semblaria que els últims anys, amb els programes 1x1 aquesta dinàmica s’està trencant i els ordinadors comencen a integrar-se a tota l’escola de forma transversal, però en molts casos és un miratge i el que s’està fent és substituir llibres per ordinadors (papers per PDFs), sense que aquests últims canviïn gaire com es desenvolupa la classe. 

    I parlant de tecnologia, és inevitable pensar en Internet. Actualment el coneixement és a l’abast de tothom amb només uns clics, i si això no fa que repensem el model d’escola, i que ens preguntem quin sentit tenen les classes i les assignatures, francament no em puc imaginar cap altra revolució més gran que pugui fer-ho.

Fins ara sembla que només critico, sense presentar cap idea. La resta de l’article doncs, em dedicaré a explicar algunes idees i conclusions que he recollit a través de congressos i literatura, però també a través de projectes i experiències sobre el terreny, en part gràcies a la meva feina a UdiGital.edu i en part gràcies a les experiències prèvies a l’Índia. 

Fa uns mesos l’Eduard Batlle em va convidar a fer una ponència (en vam dir càpsules anticrisi) dins el Cicle d’idees d’e-futur. Durant la presentació vaig explicar les que al meu entendre són 10 idees força per a l’educació del segle XXI. Crec que és un bon resum d’això que vull explicar. Les introdueixo a continuació: 

1.- Aprendre fent: el Construccionisme és una teoria moderna de l’aprenentatge (i una estratègia per a l’educació) proposada per Papert. Ens diu que les persones aprenem amb especial eficàcia quan participem de forma activa en la construcció d’algun artefacte que és significatiu per a nosaltres. La paraula artefacte l’hem d’entendre en el seu sentit més ampli, pot ser des d’un robot fins a una escultura de fang, o de fet gairebé qualsevol cosa que ens passi pel cap. Com és lògic, el Construccionisme està molt lligat a l’aprenentatge per projectes. 

2.- Aprendre ensenyant: tot els que algun cop ens hem posat davant d’una classe sabem que quan millor entens un concepte és quan fas l’esforç d’explicar-lo als altres, perquè això t’obliga a interioritzar-lo d’una manera diferent de cap altra. Cal generar dinàmiques per tal que els nens es puguin explicar conceptes i idees els uns als altres. 

3.- La tecnologia com a material de construcció: veure la tecnologia com a material de construcció, amb el qual podem expressar-nos creativament, és clau. Hem de promoure que els nens deixin de relacionar-se amb la tecnologia només com a usuaris i consumidors, i que prenguin el rol de creadors, productors, constructors. Dit d’una altra manera: “no hem de deixar que l’ordinador ens programi a nosaltres, sinó nosaltres programar-lo a ell”. 

4.- Hard fun: està comprovat que si ens ho passem bé aprenem més, i més ràpid. L’avorriment ha de sortir de les aules. Això de cap manera vol dir que hagi de desaparèixer l’esforç, sinó que aquest ha d’anar lligat a pràctiques motivadores i engrescadores. Esforç i diversió no estan renyits, i de fet, de la combinació dels dos és d’on surten les millors idees. Ens hem d’esforçar per promoure el goig intel·lectual que es deriva de l’experimentació, la investigació, el diàleg, etc. 

5.- Posar reptes reals i complexos: cal que els alumnes vegin la utilitat d’allò que estan aprenent, per això és important plantejar-los reptes que per una banda siguin reals i per l’altra, suficientment complexos. Hem de fer-los “grans preguntes” que els motivin a trobar una solució. En podríem dir challenge-based learning, aprenentatge basat en reptes. 

6.- Treballar en equip: una de les competències més bàsiques. És indispensable que els nens aprenguin en treballar en equip, i si és possible, en equips heterogenis, perquè aquesta és la realitat que es trobaran quan surtin de l’escola. A més, avui en dia, gràcies a Internet, aquests equips no tenen perquè estar físicament en un mateix lloc, sinó que es poden proposar projectes i treballs on intervinguin nens de països i cultures diferents. 

7.- Aprendre a aprendre: en la meva opinió aquesta és potser la competència més important. En la Societat del Coneixement, tenir la capacitat d’aprendre pel teu compte allò que et proposis, és primordial. Aprendre a aprendre, vol dir que hem de prendre control conscient del nostre propi aprenentatge, i això no és trivial. Qualsevol activitat que ens ajudi a pensar sobre com pensem és molt positiva, ja sigui la filosofia o la programació d’ordinadors. 

8.- No pots fer-ho bé sense haver-ho fet malament: és molt important perdre la por a equivocar-se. L’error és un requisit necessari en tot procés creatiu i en tota innovació. En aquest sentit, qualsevol activitat a classe que introdueixi metodologies d’assaig-error és molt interessant. 

9.- El món és digital: els ordinadors personals i Internet han transformat completament el món en el que vivim. En el món actual, o som digitals o no som. En aquest context, la importància de les competències digitals és indiscutible. 

10.- Educació pel Desenvolupament: totes les 9 idees anteriors no tenen cap sentit si no som capaços de formar ciutadans crítics, motivats per generar projectes i transformar la realitat. L’Educació pel Desenvolupament és una educació pel canvi, per la transformació de les actituds i dels comportaments, que busca fomentar una visió crítica enfront de les injustícies i els desequilibris econòmics, socials i culturals entre les societats dels països rics i les dels països empobrits. Fixeu-vos que de totes les idees que he proposat, aquesta és l'única que fa referència a continguts. 

Totes aquestes idees que comento no són cap novetat, i alguns models d’aprenentatge actuals, com el Connected Learning, es regeixen per principis molt similars. 


Potser direu que tot això està molt bé, però que com s’aplica a una escola real? No crec que ningú tingui una resposta a això. Les escoles han de fer un llarg viatge i re-inventar-se, el model actual està mort, però pot renéixer (o fins i tot reencarnar-se). Hem de buscar exemples d’èxit i aprendre els uns dels altres (per sort n’hi ha, i molts!). Segurament els emprenedors jugaran un paper important en el món educatiu dels propers anys, ja no percebuts com a intrusos (com ha passat sovint) sinó com a actors clau de l'escosistema educatiu.

Imma Tubella, en un article a El Punt Avui de fa uns dies, resumia molt bé aquest viatge que han d’emprendre les escoles, mencionant alguns dels aspectes que per mi són claus: 
La proposta, doncs, seria evolucionar d’un professor o professora que repeteix els coneixements que es poden trobar en una multitud de plataformes a un mentor disposat a ajudar i guiar l’aventura d’aprenentatge. O dit d’una altra manera. Potser caldria evolucionar del contingut com a base de l’aprenentatge a l’estratègia com a metodologia d’aprenentatge. 


Acabo amb una frase de Plutarc, escrita fa uns 2000 anys, i que des de fa temps acompanya la capçalera d’aquest blog: 
“El cervell no és un got que s’ha d’omplir sinó un foc que s’ha d’encendre” 

Fotografies: n8wood @ Flickr - Bettman/Corbis - Vittra Schools

6 comentaris:

Miquel Duran Frigola ha dit...

Des que utilitzo feeds tinc la mala costum de no comentar-te sobre el que escrius, cosa que lamento molt.

Però avui volia agrair-te aquest post tant interessant.

Alícia ha dit...

M'agrada molt el teu article. Cert que l'escola ha canviat bastant (sobretot en materials, llibres i altres recursos didàctics), però així i tot encara no és suficient. Tal volta on els canvis se noten més és en l'Educació Infantil (res a veure amb quan jo hi anava!), on el treball per projectes està més estès.
Andreas Schleicher (un dels responsables dels informes Pisa i Talis) resumeix molt bé l'estat de l'educació actual quan diu: “Tenim al·lots del segle XXI, amb professors del segle XX en escoles del segle XIX”.

Anònim ha dit...

El ‘model antic' funcionava i no ha mort, simplement va ser apartat pels polítics i pedagogs que consideraven que era lleig.

El nou model, molt maco i new age, el de 'les competències bàsiques', no funciona i és el responsable del desastre escolar actual.

Anònim ha dit...

Hola, malgrat que no ens coneixem, sempre et llegeixo el bloc, m'agrada molt. Jo tinc 44 anys i vaig fer els 10 primers anys en una escola de monges i després vaig anar a una escola pilot de Barcelona, tipus Rosa Sensat. Ja fa 30 anys que vaig acabar la primària (als 14)i realment puc afirmar que l'escola ha canviat molt poc. Tinc un fill de 18 anys que ha anat a una escola rural de molta anomenada i, malgrat que hi va haver coses molt bones, també vaig quedar molt decebuda. Jo crec que no sols falta actualitzar l'escola en la manera d'ensenyar i actualitzar-la als medis que tenim actualment, sino que fa molta falta que es tinguin uns bons valors, en aquest cas els professors. I trobo molt important l'apunt que fas sobre tenir en compte que cadascú és diferent. Crec q en un tipus d'escola diferent, no hi hauria els problemes que hi ha ara amb les diferències entre alumnes i q s'ha d'educar per acceptar q cadascú és diferent, ni millor ni pitjor, però que no s'ah de menysprear als q destaquen, tan si és per mancances com si és perquè aprenen amb molta més facilitat. L'enveja és una cosa molt dolenta per qui la pateix i per qui la rep i s'hauria d'educar els pares i els alumnes en aquest tema.
Gràcies pels teus escrits.

Eduard Muntaner Perich ha dit...

Gràcies Miquel! A mi em passa igual amb molts blogs on abans escrivia comentaris sovint!

Gràcies Alícia! M'agrada el resum de Schleicher :) Ja és ben bé això ja!

Anònim, gràcies pel comentari. L'article de fet no és sobre competències-sí o competències-no. Com a mínim la meva intenció era anar una mica més enllà d'aquest debat. Però en tot cas, no estic gens d'acord que les competències bàsiques siguin les responsables del "desastre escolar actual", ni tan sols de que això últim existeixi.

Eduard Muntaner Perich ha dit...

No havia vist l'altre anònim :) Gràcies per ser fidel al blog! Això de tenir en compte que cadascú és diferent i que aprenem de diferents maneres és molt important, però també, difícil de dur a terme! Penso que les noves tecnologies poden ajudar-nos a dissenyar entorns d'aprenentatge més personalitzats.