24 de març 2012

Carta de l'Índia


Rebre una carta de l'Índia sempre és un moment bonic. Les notícies de la Syamala em traslladen per uns moments a Anantapur, la Ciutat de l'Infinit, o més concretament, al poblet de Sunampallivaripalli, que té un nom tan llarg com difícil és l'accés al llogarret. Molt bons records tot plegat. La fotografia és de la primera vegada que hi vaig anar, un llunyà gener del 2006, i la Syamala és la nena del davant a l'esquerra.

Però les últimes cartes són agredolces. L'any passat la Syamala va deixar d'anar a l'escola, i ara treballa de jornalera per ajudar als seus pares. Té 16 anys, i no puc negar que m'hagués agradat que acabés l'escola, i pogués fer de mestra com ella volia. Però les coses són com són, i més en aquell context. Quan hi penso, la crisi que patim aquí em semba ridícula. Algunes de les nostres queixes em semblen quasi indignes.

Però la carta va acompanyada de bones notícies. Els percentatges d'escolarització al districte d'Anantapur són altíssims. La feina dura de la Fundació Vicenç Ferrer ha donat els seus fruits. I també llegeixo amb alegria que els shangams  (grups de dones) dels pobles on treballa la fundació, s'han compromés a vigilar que no es celebrin matrimonis de joves menors de 18 anys. Espero que el poble de la Syamala sigui un d'aquests, i que esperin uns anyets més a casar-la.