30 de set. 2011

Seed for Change



Un projecte que vaig visitar durant el meu últim viatge a l'Índia, però que encara no havia comentat, és Semilla para el Cambio (Seed for Change).

Es tracta d'una organització que treballa per millorar les condicions de vida de la infància més desemparada a Varanasi (Benarés). L'ONG la va fundar una gallega, la María Bodelon, amb qui no vaig poder coincidir perquè aquells dies es trobava fora de Varanasi.

Tenen projectes que busquen un desenvolupament sostenible i integral, i estan actuant en sectors com l'Educació, la Nutrició o la Salut; tant a la ciutat com als slums del voltant.


El projecte que jo vaig visitar és al bell mig de Varanasi, i consisteix en un centre on hi assisteixen nens amb pocs recursos, després (o abans) d'anar l'escola. Hi fan reforç escolar, se'ls dóna menjar, aprenen anglès, juguen, etc. Tot això en un lloc molt net, amb un ambient molt agradable, i amb professores locals plenament dedicades al projecte.

Totes les fotos són d'aquest projecte esmentat. Vaig passar una estona divertida ensenyant a multiplicar, a lletrejar noms d'animals, i fins i tot dibuixant elefants.

25 de set. 2011

Aiguafang


Una altra ressenya pendent des de fa molt temps. Aiguafang de Joan-Lluís Lluís (La Magrana 2008) és un llibre força atípic dintre del panorama actual de les lletres catalanes. Singular per la temàtica i singular per la manera de narrar la història.

És una novel·la de ciència-ficció (o no?), que transcorre en una Barcelona futurista, decadent i desesperançada, sotmesa a una constant pluja d'aiguafang, en una mena d'escenari post-apocalíptic, on la gent sobreviu com pot, mentre els edificis es malmeten per l'acidesa del plugim.

Es tracta en el fons d'una faula, escrita com un conte llarg (140 pàgines), amb tres personatges tristos i marginals (l'assassí, l'esclau i l'oreneta), que viuen situacions límit, i amb qui és molt difícil identificar-se. No te'ls acabes de creure, però la història funciona, està molt ben escrita i narrada d'una manera molt original.

Recomanable si teniu ganes de llegir una novel·la ben atípica dins del nostre context.

Crec que la sinopsi de La Magrana li fa força justícia i és honesta:
Som en una Barcelona sotmesa a una quasi constant pluja d'aiguafang que corromp la pedra dels monuments antics, difumina els contorns del paisatge i dificulta el caminar de la gent. És una societat decadent i consumista, de persones avorrides de viure i que converteix les successives onades d'immigrants en mà d'obra esclava.

En aquesta ciutat, tres personatges marginals, l'assassí, l'esclau i l'oreneta, s'observen i se segueixen per intentar salvar-se i, potser, estimar-se. Aiguafang és una novel·la d'atmosferes opressives i de situacions límit. Joan-Lluís Lluís ha escrit una faula crua i colpidora amb esclats de tendresa.

17 de set. 2011

Adéu a la Universitat



No, no me’n vaig de la Universitat. Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats és el títol d’un llibre de Jordi Llovet (Galaxia Gutenberg, 2011), del que fa molt temps que n’havia promès fer una ressenya. 

He tingut de professor en Jordi Llovet als cursos d’Introducció a la Literatura Universal que des de fa uns anys s’imparteixen al Centre Cultural La mercè de Girona. Els cursos tenen l’objectiu d’introduir els assistents en la literatura d'arreu del món, en especial la d'Occident, des de la Bíblia i Homer fins als nostres dies (quasi res!). Ja estic apuntat al curs d’enguany, que comença el proper 29 de setembre, i que en aquest cas, posarà èmfasi en la literatura europea del segle XIX, del Romanticisme al final del Realisme, en els gèneres de la poesia i la novel·la. 

Adéu a la Universitat és un llibre peculiar, intel·ligent, i en certs moments extravagant. El gènere és difícil de determinar. Podríem dir que és un assaig sobre la Universitat, però també conté experiències vitals de l’autor sobre l’educació i el fet d’aprendre, escrites com una mena de memòries intel·lectuals. Tot amanit de moltes cites, especialment literàries i filosòfiques, triades amb la mestria que només algú amb una cultura tan àmplia pot abastar (quina enveja!). 

Tot i que el llibre desprèn pessimisme envers el futur de la Universitat, la veritat és que la primera part de l'obra està farcida d’històries personals escrites amb un sentit de l’humor finíssim. Són memorables les anècdotes de la neboda de Kafka, la del restaurant de París, o la del colom a l’aula. D’aquesta primera part, en destacaria un parell de cites que ja vaig comentar en un apunt anterior, i que donen pistes de quina és la tesi de l’autor en aquest llibre.

"Un dels defectes de l'educació superior moderna és que s'ha convertit en un pur entrenament per adquirir certes habilitats i cada vegada es preocupa menys d'eixamplar la ment i el cor dels estudiants mitjançant l'examen imparcial del món", Bertrand Russell. 

"El veritable esperit de la universitat consisteix a deixar que hi regni la més gran llibertat en el sí de cada facultat. És completament estúpid ordenar normativament l'ordre en el qual els cursos han de succeir-se, o dividir el conjunt de sabers en sectors delimitats [...] Això significaria un encoratjament a l'estagnació; per contra, cada domini científic queda insuflat amb una nova vida quan d'altres individus, sobretot de formació diferent, en reprenen l'estudi des dels seus fonaments [...] És per això que la preponderància d'ensenyaments amb un títol fix palesa una mentalitat més escolar que veritablement universitària", Friedrich Schleiermacher. 

Crec que el llibre baixa una mica el nivell quan comença a parlar del Pla de Bolonya. Pel que jo havia sentit sobre el llibre, em pensava que l’autor donaria uns arguments més contundents (i potser nous) per estar en contra del Pla, però són els arguments de sempre, amb els que em sento identificat només parcialment. Ha estat molt interessant però, conèixer la implicació personal de Jordi Llovet durant les “tancades” d’estudiants. Algunes de les seves reflexions, escrites molt abans del Moviment #15M, crec que són molt interessants en l’actual context. Interessants també els apèndixs amb cartes sobre el tema Bolonya.

En capítols posteriors l’autor fa unes reflexions apassionants sobre la relació entre la Universitat i la societat (degut a la meva feina actual sóc especialment sensible amb aquest tema), i sobre la importància de la figura de l’intel·lectual. Val la pena llegir-les amb calma.

Acaba el llibre amb una última part sobre la relació de la noves tecnologies amb l’educació (un altre tema que em toca d’aprop), i especialment sobre les noves tecnologies i les Humanitats. L’autor (una d’aquestes poques persones sense telèfon mòbil) és molt contrari a l’ús de les noves tecnologies a les escoles i universitats, i dóna una sèrie d’arguments que m’encantaria rebatre en aquest apunt, però que l’allargarien massa. Faré un post dedicat exclusivament a parlar d’aquest tema. 

Deixeu-me dir per acabar, que és un llibre molt recomanable, d’un autor enamorat de la docència i desencisat amb la Universitat, un savi gens saberut, amb una curiosat immensa pel món que l’envolta. Un llibre dels que et fa pensar, i que es digereix lentament.

11 de set. 2011

Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural


Dimarts vinent a la UdG es torna a posar en marxa el Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural. El seminari neix al final del curs 2007-08 com una continuació i aprofundiment d'uns crèdits d'Introducció a la Filosofia d'Àsia que es fan a la UdG des del 2004-05.

Jo vaig participar al cursos Nāgārjuna, el filòsof budista de la vacuïtat i Shankara, el vedanta advaita hindú, i des de llavors també participo al seminari. Ens reunim mensualment, i cada any treballem un text fonamental d'alguna de les grans tradicions de la saviesa. Des que jo hi sóc, hem treballat la Bhagavad Gita, el Zhuangzi, i aquest any ens posarem amb el Vedāntasāra.

El seminari compta amb el beneplàcit de la Càtedra Ferrater Mora, i està dirigit pel professor Xavier Serra. El nom de Raimon Panikkar pel seminari es posà aprofitant el seu doctorat honoris causa, també perquè llavors estava en fase preparatòria la donació de la seva biblioteca personal a la UdG (actualment ja realitzada), i també perquè el seminari d'alguna manera vol recollir part de l'herència que en Raimon ens va deixar.

És fantàstic poder participar en una activitat així a Girona!

9 de set. 2011

I miss Shanti Bhavan

Just a few weeks ago I was there, but I'm already missing Shanti Bhavan. Let me share with you some things I've discovered in recent days.

First, a video where you can see Praveen playing Chopin on the piano. A true delight. More videos recorded by Allegra Boggess here.



Second, Orsella Reyes’s blog. She is a volunteer who has recently published some great images of the school and children.

And last but not least, a short, creative writing piece by Amrutha, one of the recent graduates.

The truth is that the Internet helps a lot to reduce the physical distance!

6 de set. 2011

El nord per anar-hi i el sud per estar-hi


Aquest últim viatge a l’Índia ha estat el primer que m’ha portat a visitar el nord del país. Era una cosa que tenia pendent, tot i que en un país tan gran, encara em queden moltes altres àrees per conèixer. 

El nord m’ha semblat més turístic, no ho dic en un sentit negatiu, sinó simplement com una constatació. La majoria de la gent que viatja a l’Índia va al nord, amb pols d’atracció molt importants, com el Rajasthan, Delhi, Agra amb el seu impressionant Taj Mahal, o la famosíssima Varanasi, només per dir alguns punts turístics molt visitats. Són llocs espectaculars i encisadors (és aquella Índia que tenim a l’imaginari col·lectiu), però un ha d’anar-hi sabent que en molts moments estarà envoltat de turistes, amb tot el que això implica (tant per bo com per dolent). Val a dir que el nord de l’Índia és immens, i que hi ha moltíssimes zones i estats sencers que reben poquíssims turistes (penso en Bihar per exemple). Recordo ara (i somric), un article molt interessant d’en Donaire que he llegit fa poc al De bat a bat, gràcies al qual sé que aquesta afició que tenim molts viatgers d’intentar esquivar els turistes té un nom i tot: la síndrome I am a traveler, you are a tourist

Una altra diferència que he observat entre el nord i el sud és el tema de la llengua. Al nord es parla molt més el Hindi, fet que m’ha permès practicar les poquetes frases que coneixo. Al sud sents parlar moltes llengües diferents, hi ha una varietat immensa. Però curiosament, en llocs molt turístics del nord he tingut sovint més dificultats per entendre’m en Anglès amb la gent local, que no pas en regions força remotes del sud. M’ha sorprès que per exemple conductors de rickshaws de ciutats importants com Delhi o Varanasi a penes sàpiguen dir quatre paraules en Anglès, mentres que a ciutats també importants del sud, com Bangalore, el parlen molt més fluït. 

La manera de viure la religió és molt intensa a tota l’Índia. Però potser al sud de l’Índia encara hi ha unes certes pràctiques devocionals que el nord s’han diluït una mica (penseu que parlo amb un desconeixement molt gran del nord). Penso per exemple en els rangolis que dibuixen a terra, en la manera de fer les pujas als temples, o en els arbres deïficats als pobles. És com si al sud aquestes pràctiques fossin més íntimes, tot i que aquesta reflexió no seria vàlida per llocs del nord com Varanasi, on encara es palpa intensament la religió a cada cantonada i durant el dia a dia de la gent.

Algunes trivialitats que també he observat són que al nord, els indis són més alts, i solen tenir la pell més clara. Les dones del sud vesteixen més els sarees, mentres que al nord duen més el salwar kamiz. Al sud també es veuen més homes vestits amb dhotis i lungis, mentres que al nord això no és tan comú. Respecte al menjar, el del nord de l’Índia no és tan picant, cosa que a vegades s’agraeix.

Haver de triar entre el nord i el sud em semblaria força absurd. Però tenint en compte tots els lligams que tinc amb Tàmil Nadu, Karnataka i Andhra Pradesh, potser hauria de dir: “el nord per anar-hi, i el sud per estar-hi”. Per suposat hi haurà opinions de tota mena. Fent una simple cerca al Google he anat a parar a una entrada antiga d’un blog que ja coneixia fa temps i que m’agrada molt: lluny.net (de fet els autors han estat voluntaris a l’ONG que he visitat a Varanasi). Ells arriben a una conclusió totalment oposada, diuen que el nord és molt més “autèntic”, mentres que el sud és com una versió light de tot plegat. No hi puc estar gens d’acord, ni tampoc amb la comparació del sud de l’Índia amb el sudest asiàtic. El sud de l’Índia no és només Goa i Kerala, sense desmerèixer per res aquests estats, que també són molt interessants de visitar, especialment Kerala. Com és lògic hi haurà tantes opinions com viatgers, i això és també part de la màgia de viatjar. Com deia Pessoa: "Els viatges són els viatgers. El que veiem no és el que veiem, sinó el que som".

1 de set. 2011

Tancant el cercle

Aquest últim viatge el vaig començar en una escola de Tamil Nadu, Shanti Bhavan, i el vaig acabar en una altra de Karnataka, la Pragathi School de PVS-Forkids. Entremig, tota la ruta pel nord.


A Bagepalli, el poble on hi ha l’escola de PVS-Forkids, em van rebre molt bé. Jo hi vaig treballar l’estiu del 2008, i hi havia tornat de visita el 2009. Va ser agradable tornar-me a passejar per l’escola, retrobar-me amb l’Ali i la Latha, i també amb els pocs professors antics que encara queden a l’escola (cada any hi ha molta rotació). També vaig tenir temps de fer un passeig pel poble, i veure moltes cares conegudes.

A l’escola ja hi ha una promoció que ha acabat el desè curs (l’últim que ofereixen a Bagepalli), i tots ells van aprovar i estan estudiant l’onzè curs a altres llocs. Fa gràcia aquest costum de les escoles de penjar immensos cartells a la vista de tothom, amb les fotos dels graduats i les seves notes. A casa nostra això resultaria força xocant.

També em van explicar dos projectes molt interessants que estan a punt de començar: una casa d’acollida per a nenes orfes, i un centre d’informàtica que es preveu que generi alguns ingressos per ajudar a finançar els altres projectes.

 
 

I parlant de projectes educatius, em queda pendent fer un apunt de la visita que vaig fer a Varanasi a l’organització Seed for Change (Semilla para el Cambio).