30 d’ag. 2011

Viatjar sol


Vaig prometre escriure un apunt amb reflexions al voltant del fet de viatjar sol. La veritat és que el viatge en solitari té una sèrie de particularitats que fan que l’experiència sigui molt diferent de quan viatges acompanyat o amb grup.

Per començar, tu ets qui pren totes les decisions, i en cap moment has de debatre o discutir sobre què vols fer o cap a on vols anar. Aquesta sensació de llibertat és una de les més atractives d’aquest tipus de viatge, tot i que va acompanyada de més responsabilitats (que ara no són compartides, sinó que les tens totes). Després hi ha el fet que si viatges sol coneixes més gent i t’integres amb els locals amb més facilitat, mentres que quan estàs en un grup és més fàcil que socialitzis amb els teus companys.

Una de les coses que m’agrada és que tens molt temps per pensar i per conèixer-te a tu mateix, i t’adones que ets del tot autosuficient per moure't i conèixer el món. El viatge com a procés d’aprenentatge, i allò de “la meva escola és el món”, són idees especialment certes en viatges llargs i en solitari.

Però per descomptat, viatjar sol també té els seus inconvenients. Hi ha moments, especialment els més bons, que t’agradaria poder compartir-los amb algú. I en el cas dels més dolents (per exemple si estàs malalt) pot ser que també trobis a faltar tenir algú al teu costat.

També és possible que necessitis ajuda per coses tan senzilles com tirar-te un foto. Però aquests petits inconvenients solen tenir la seva part positiva, i per exemple en el cas de les fotos, es poden convertir en una excusa per entrar en contacte amb gent local.

Viatjar d'aquesta manera és una experiència que jo recomanaria a tothom, independentment de l’edat. I la veritat és que la majoria de gent que ho prova ho recomana i repeteix, així que no us faci por penjar-vos la motxilla i animeu-vos.

23 d’ag. 2011

Impressions de Kolkata



Kolkata (Calcuta), no és només la capital de l'estat de West Bengal. La ciutat s'enorgulleix (i en fa gala) de ser la capital cultural i intel·lectual de l'Índia. Certament, de Calcuta n'han sortit grans noms, com Rabindranath Tagore, Chandra Bose, o el director de cinema Satyajit Ray. Des de la independència del país, la ciutat ha estat sota el poder del partit comunista, i és cert que és percep una classe intel·lectual d'esquerres, i també per exemple, molt d'activisme als carrers. Hi ha manifestacions cada dia, ho havia llegit i pensava que era exagerat, però en dos dies que porto aquí ja he vist tres manifestacions.


La imatge que tenim de Calcuta a occident està molt deformada per llibres i pel·lícules. Estic d'acord amb que no podem quedar-nos només amb les imatges de misèria de La ciutat de l'alegria, etc. Però aquesta també és una realitat que existeix, els slums i la pobresa extrema segueixen persistint a Calcuta, i no estic d'acord amb la Lonely Planet quan diu que l'explosió de centres comercials i multicines són proves del bon desenvolupament de la ciutat.


La quantitat de coses per veure i per fer a Calcuta és immensa, el problema és triar. S'ha de reconèixer que certes parts de la ciutat tenen molt d'encant, en algunes coses m'ha recordat Mumbai. Jo de moment he visitat el Victoria Memorial, un immens edifici victorià que prova l'esplendor que tingué el British Raj. He visitat l'atrafegat New Market. He passat pel Howrah Bridge, diuen que el pont amb més tràfic rodat del món. He passat un parell d'hores al Indian Museum, el que fou el primer museu de l'Índia, on hi ha una mica de tot; jo m'he entretingut especialment amb les escultures, hi ha veritables obres d'art de fa més de 2000 anys. M'ha agradat molt també el CIMA (Centre of International Modern Art), una galeria que ara exhibia pintures i instal·lacions de l'artista contemporani Kingshuk Sharkar. També he passat pel curiós Nehru Children's Museum, amb joguines, i boniques figures del Ramayana i el Mahabharata. Per descomptat he anat a veure el Kalighat, el temple dedicat a Kali, segurament el més famós de Kolkata (de fet diuen que el nom Kolkata va derivar de Kalighat), però després de la ruta que acabo de fer pel Nord de l'Índia, no m'ha semblat un temple especialment bonic.


Una altra cosa que he fet ha estat passar per Sudder Street. N'havia sentit a parlar molt. És el carrer on s'allotgen molts dels voluntaris que van a les cases de la Mare Teresa i a d'altres organitzacions. També és una àrea concurreguda pel turisme motxiller de baix cost per la quantitat de guest houses amb preus econòmics que hi ha. Havia llegit molts relats de voluntaris parlant de Sudder Street, i potser per això l'havia idealitzat una mica, perquè no m'ha semblat que tingui res de particular. Potser fa uns anys era diferent, però ara és un carrer que ha evolucionat per treure profit dels que el freqüenten, és a dir, que és ple de botigues amb productes per a viatgers, restaurants amb menús adaptats al gust motxiller, hotels baratets, i botiguetes d'aquesta roba que els indis mai porten però que els turistes a l'Índia sempre compren. He aprofitat que hi era per dinar al Blue Sky, un lloc interessant, amb petites taules juntes que t'obliguen a afegir-te a altres grups. Estava envoltat de francesos i espanyols, però també d'indis locals, i ha estat fàcil detectar uns quants voluntaris.

Encara em queda un altre dia sencer a Calcuta. Ja veurem com l'omplim!

 

22 d’ag. 2011

Una vaca, un cub de rubik, i sis nens del carrer


Què pot unir tots aquests conceptes? Fàcil, un viatge en tren a l'Índia. Si puc triar entre autobús i tren, sempre prefereixo el tren. Aquest cop he fet tota la ruta pel nord amb tren, i he mirat que fossin trajectes relativament curts, d'un màxim d'unes 5 hores i de dia, excepte un de més llarg que he fet de nit. Sempre que puc viatjo en Sleeper Class, que és la classe més baixa per sobre dels vagons sense reserva, i on sempre coneixes gent interessant.


A les estacions és fàcil que et puguis trobar una vaca a l'andana, regirant totes les papareres o les variades coses que la gent llença des de les finestres dels trens (sí, això és un costum generalitzat, tant és si són avis, nens, rics o pobres). Per descomptat, les vaques no són els únics animals de l'estació, l'ecosistema el completen els gossos vagabunds, els murris corbs, les fastigoses rates (proveu de mirar la via fixament 30 segons i alguna en veureu), i els emprenyadors mosquits.


Els viatges en tren són un bon moment per practicar amb el cub de Rubik. Sol ser una cosa que sorprèn a la gent, i en aquesta ruta pel nord, he donat unes quantes lliçons a nens i nenes, que sempre són els més encuriosits, però també per exemple a un grup de policies molt animats que viatjaven cap a Varanasi.


Una de les coses dolentes de viatjar tant a un lloc, és que t'hi acostumes. M'adono que tinc una mena de filtre que em fa més fàcil ignorar escenes molt dures al meu voltant. Potser no és tant ignorar-les, sinó que ja no m'afecten de la mateixa manera que el primer cop que vaig trepitjar el país. A l'estació de Bodhgaya però, ho vaig passar realment malament. Feia temps que no veia tants de nens del carrer (o en aquest cas, "nens de l'estació"). Viuen 24 hores al dia a les andanes de l'estació, recollint escombraries de les vies i demanant rúpies als viatgers. Mai no han vist una escola ni s'han fet una dutxa, i el més trist de tot és que no tenen cap opció de futur. Simplement no hi ha esperança per ells. Em va afectar especialment veure una família amb sis fills (la nena més gran d'uns 10 o 11 anys), tots ells dormint al terra de l'andana on jo esperava el meu tren, i el més petit (de pocs mesos) literalment remenant merda del terra més brut que us pugueu imaginar, i posant-se-la a la boca. En aquest cas tenien pares, però aquests no sé si feien gaire aquesta funció (no paraven de discutir, i obligaven a la nena gran a pidolar d'un costat a l'altre). Mentre em preguntava què hauria portat aquella família a viure a l'estació, va arribar el tren. Abans de pujar-hi vaig donar-li a la nena el paquet de galetes que m'havia comprat per aquell trajecte, i vaig entrar al vagó pensant que si a Bodhgaya, precisament on Buda és va il·luminar, ha calat tan poc el seu missatge de compassió, ho tenim força negre.

21 d’ag. 2011

L'arbre de la Il·luminació


De Varanasi, l'indret més sagrat pels hindús, a Bodhgaya, l'indret més sagrat pels budistes. Aquesta ciutat pertany a l'estat de Bihar, el més pobre de l'Índia, i és un centre importantíssim de pelegrinatge. Cada any milers de budistes de tot el món vénen a estudiar i a meditar a l'indret on la tradició diu que Siddhartha Gautama va arribar a la Il·luminació i esdevingué el Buda.


Si hi ha un lloc significatiu a la ciutat, aquest és el Bodhi Tree, una figuera sagrada, en teoria descendent directe de l'arbre sota el qual Buda s'assegué a meditar i va arribar la plena realització. La història diu que l'arbre original, al voltant del qual s'havia construït un temple al segle II a.c, fou assassinat per la dona de l'emperador Ashoka, però per sort un brot s'havia portat i plantat a Sri Lanka anys abans, així que van tornar a portar un brot i el van plantar de nou al lloc original. L'última restauració del temple actual al voltant de l'arbre (Mahabodhi Temple) és de l'any 1882, ja que els musulmans l'havien enderrocat en les seves invasions del segle XI d.c.


Bodhgaya és un lloc curiós, on et pots trobar monjos budistes de tot el món, cadascun vestit a la seva manera, i fent les pregàries i ofrenes de diferents formes. Al Mahabodhi Temple, tot i que és visitat cada dia per moltíssima gent, s'hi respira molta pau. La veritat és que l'arbre té un cert encant fins i tot per algú no-budista com jo, i m'hi he assegut una bona estona a sota, però no, de moment no m'he il·luminat. Al temple tot és molt net i ordenat (en això els budistes guanyen als hindús, s'ha de reconèixer) i hi ha unes zones ajardinades i terrasses amb vistes al Bodhi Tree on la gent s'asseu tranquilament a meditar.


A la ciutat, les diferents tradicions budistes d'arreu del món han construït altres temples. Així que s'hi poden trobar de costat, temples budistes tailandesos, tibetans, japonesos, etc.

Però per molta pau i compassió que es pugui respirar per aquí, la condició humana és la que és, i ja m'han intentat vendre fulles del Bodhi Tree, que o poden ser falses o robades. Segons m'ha dit un monjo budista del Nepal, ahir a la nit van entrar al temple i van tallar algunes branquetes.


18 d’ag. 2011

De ghat en ghat i tiro perquè m’ha agradat


Si hi ha una ciutat de l’Índia que sempre havia volgut visitar, aquesta és Varanasi (també coneguda com Benarés o Kashi). Es sol dir que és una de les ciutats més antigues del món que encara segueixen d’empeus, i tot i que la veritat és que queden poquíssims edificis amb més de 200 anys, la història s’hi pot palpar, la respires a cada cantonada. Mark Twain va escriure “Benarés és més antiga que la història, més antiga que la tradició, més antiga fins i tot que la llegenda, i sembla el doble d’antiga que totes aquestes juntes”. La ciutat de Shiva és un dels llocs més sagrats de tota l'Índia. Els pelegrins hindús vénen de tot arreu per fer banys rituals al Ganges, amb els que renten els seus pecats, i es diu que si moren a Varanasi aconsegueixen Moksha, l’alliberament del cicle de naixaments i morts. Benarés és el cor de l’univers hindú, i els seus móns físic i espiritual es fusionen al Ganges, donant lloc a rituals ancestrals de vida i mort, que a ulls d’un occidental poden resultar aclaparadors.


He visitat molts dels ghats (escales que baixen al riu) de la ciutat, i he vist les pujas que fan quan surt el sol, i la cerimònia del Ganga Aarti que fan quan el sol es pon. M’he perdut pels intricats i estretíssims carrers, on sovint has d’apartar literalment una vaca per poder continuar el teu camí. He vist cremacions de cadàvers, i a pocs metres escenes quotidianes de dones i homes rentant la roba al riu i agafant-ne aigua. També he vist molts saddhus (renunciants) que en teoria han abandonat la vida mundana i estan centrats en buscar l’alliberament, tot i que la veritat, i amb tot el respecte que tinc per l’hinduïsme, m’ha semblat que n’hi ha molt pocs dedicats de veritat a això. També he visitat el temple de Durga (d’un vermell esgarrifador) i el de Tulsi Manas (amb passatges del Ramayana escrits en hindi a les parets interiors).


Encara em queda fer un passeig en barca, visitar la prestigiosa universitat de la ciutat, veure el Vishwanath Temple, visitar l’ONG espanyola Semilla para el Cambio, o arribar-me a Sarnath, un emplaçament a 10 Km de la ciutat, on se suposa que Buda va impartir el seu famós primer sermó després d’arribar a la il·luminació a Bodhgaya (ciutat on per cert em dirigiré d’aquí un parell de dies).

Us deixo una petita selecció de fotografies. La veritat és que en podries fer una cada dues passes, perquè constantment hi ha escenes que et captiven.

 
 
 

15 d’ag. 2011

Shiva em persegueix

 

No és cap metàfora. El déu Shiva m'ha perseguit una bona estona aquest matí. Bé, essent més fidel als fets, qui em perseguia era una nena amb la cara pintada de blau, acompanyada de tota una tropa de nens que em demanaven diners molt insistentment. Aquestes situacions poden arribar a ser molt incòmodes, sobretot si s'allarguen tant com avui. Ho hem solucionat amb uns caramels, i tots tan contents. Al final, a quin nen no li agraden els caramels?


Estic a Allahabad, ciutat sagrada pels hindús, perquè hi conflueixen els rius Yamuna i Ganges, i on la tradició diu que també hi confluïa el riu mític Saraswati. És un ciutat plena de pelegrins i de saddhus, suposo que en aquest sentit és semblant a la propera ciutat que veuré, Varanasi.


He estat visitant el Sangam, el punt on els dos rius es troben, on centenars de persones feien banys rituals i ofrenes variades. També he anat a un parell de ghats (escales que condueixen al riu), i he vist Anand Bhavan, una mansió on Nehru i Gandhi van prendre importants decisions per aconseguir la llibertat de l'Índia, i on també hi va néixer Indira Gandhi. Curiosament avui és l'Independence Day, així que podria semblar que he triat un bon dia, però malauradament el museu era tancat (en aquest dia hauria de ser més obert que mai no?).

14 d’ag. 2011

Una llàgrima al rostre de l'eternitat

 

Així és com va descriure el Taj Mahal el poeta Rabindranath Tagore. Finalment, i després de cinc cops a l'Índia, ja puc dir que he visitat aquest mausoleu tan famós a la vora del riu Yamuna, l'atracció turística número 1 del país. El va fer construir l'emperador mogol Xa Jahan en honor a la seva difunta esposa, l'emperadriu Arjumand Banu Begum.


La veritat és que l'edifici és imponent. Sembla una d'aquestes ocasions en les que un artista (en aquest cas l'arquitecte Ustad Ahmad Lahauri) és tocat per una vareta divina, i fa una obra que transcendeix el temps i assoleix la Bellesa, en majúscules.

Agra, la ciutat que l'envolta, no ens enganyem, no té gaire res d'interessant. Però només per veure el Taj, la visita a la ciutat val la pena sobradament.

13 d’ag. 2011

Delhi amunt, Delhi avall


Fent cas al suggeriment de tot un expert en Delhi, l'Enric Donate (de Delhicatessen), vaig arribar-me al barri de Majnu Ka Tilla, una colònia tibetana al nord de Delhi, que s'ha convertit en un centre comercial molt important per tota la comunitat exiliada. La zona és molt agradable, i si vols fugir del caos del centre, pot ser un bon lloc per desconnectar i fer una passejada. També sembla un bon lloc per allotjar-se si només estàs a Delhi de pas, i ja coneixes la ciutat.


També vaig visitar el Qutb Minar, que em va sorprendre molt positvament. És el minaret de rajol més alt del món (72,5 metres), construït a principis del s. XIII, i es troba enmig d'un complex de ruines de diferents èpoques, que de veritat que val la pena visitar amb calma. És un exemple bellíssim de l'arquitectura indo-musulmana.


Per arribar fins al Qutb Minar, al sud de la ciutat, vaig decidir provar el metro de Delhi. Va ser una experiència interessant. La veritat és que funciona molt eficientment i és força intuïtiu, de fet em va sorprendre que tans pocs turistes el facin servir. A la tornada però, vaig enganxar l'hora punta i conforme m'anava apropant al centre els vagons s'anaven omplint i omplint. Em vaig haver d'aixecar del seient tres parades abans de la meva per poder arribar a la porta amb suficient temps, i no exagero. Em va recordar algun d'aquells moments d'asfixia als trens urbans de Mumbai. Els usuaris són majoritàriament homes, d'aquesta classe mitja emergent a l'Índia, i també molt de jovent universitari. S'hi està fresc (quan no està ple!), i pot ser una bona alternativa al bus i als rickshaws.

Per cert, ja estic a Agra, i ja he vist el Taj Mahal des d'un terrat. Demà faré la visita de bon matí, que m'han dit que és quan millor s'hi està.

11 d’ag. 2011

Al crit de Shiva

 

Fa un parell d'anys, estant a l'Índia, vaig escriure un haiku que deia:

Al crit de Shiva
la força esdevé aigua.
Lloats monsons.

Avui potser canviaria "lloats" per "malparits", perquè m'han fet una mica la guitza el meu primer matí a Delhi. A plogut a bots i barrals, just quan acabava d'arribar al Red Fort. Tant, que tot i dur paraigües m'he hagut de refugiar més de mitja hora en un d'aquests passos subterranis per crear l'avinguda (jo i 100 persones més clar...).

Poc a poc la cosa s'ha anat arreglant, i la tarda ha estat molt millor. La mala sort és que el Red Fort està tancat fins el dia 16, així que no el podré veure per dins. Però sí que he entrat a la Jamma Masjid, la mesquita més gran de Delhi, i m'ha agradat moltíssim. També he anat al Raj Ghat, on Gandhi fou incinerat, i he passejat i explorat algunes zones de l'Old Delhi i també el concorregut Main Bazaar.


 

Delhi en general m'està agradant molt. És una ciutat immensa, amb caràcter, i com totes les grans ciutats índies, està contaminada, superpoblada i és força caòtica. M'està semblant una ciutat molt fotogènica. És el meu primer contacte amb el nord, i la veritat és que ho trobo tot molt diferent. Però necessito veure més ciutats per poder fer comparacions.



Els dies que vaig passar a Bangalore em va estranyar veure molta menys gent demanant i dormint pels carrers. Sembla ser que els han fet fora, cap als slums dels extra-radis de la ciutat. A Delhi però, m'he tornat a trobar amb aquesta cara de l'Índia. No tot és bonic, per descomptat.

Com és lògic, m'han intentat timar de múltiples maneres, però per sort ja tinc la pell curtida. Està clar que en això de viatjar, com en tantes d'altres coses, l'experiència és un grau.


 



9 d’ag. 2011

Voltant Bangalore


He passat aquests dos últims dies a Bangalore. Un dels objectius era trobar-me amb alguns dels alumnes de Shanti Bhavan que ja es van graduar i estan a la universitat, però ja vaig vaig trobar-me'n un grapat d'ells quan vaig visitar l'escola, perquè s'hi havien desplaçat per aprofitar que hi havia uns dentistes voluntaris.

Així doncs, aquests dos últims dies he anat a veure un vell amic de Bangalore, l'Ignasi Turró, que a través de l'Associació Neem Bangalore està ajudant als més pobres i desamparats de la ciutat.

Ahir vaig anar amb l'Ignasi a visitar el St john's Hospital de Bangalore, un centre sanitari amb més de 1200 llits, on cada dia hi arriben 2000 persones buscant tractament. Vaig conèixer a personal de treball social que busca solucions quan els pacients no es poden fer càrrec de les despeses, i també vaig visitar l'àrea de diàlisis (molt moderna i oberta 24 hores) i l'àrea de pediatria. L'Associació Neem porta molts dels seus malalts de lepra a rebre tractament en aquest hospital.

Avui en canvi, amb l'Ignasi i dues voluntàries, la Núria i la Maria, hem tornat a la guarderia de Indirapuram, un dels slums de la ciutat, i que ja vaig visitar fa dos anys. Veure nens i nenes tan petits, ben cuidats tot i la limitació de recursos i el barri on estan situats, sempre t'omple d'energia. Quina llàstima que no pugui portar sempre un robot a sobre! Importants els esforços que està fent l'associació en projectes d'educació.


Demà deixo Bangalore i començo la ruta pel nord. Pròxima parada Delhi!

7 d’ag. 2011

4 dies a Shanti Bhavan


 
Vaig arribar a Shanti Bhavan el dijous a l’hora de dinar, acompanyat de dues amigues que volien conèixer el projecte, la Mercè i la Laura, amb qui m’havia trobat prèviament a Bangalore. És el segon cop que porto gent a visitar Shanti Bhavan, el 2007 hi havia dut el meu cosí Albert.

La veritat és que entrar al menjador i sentir més de cent nens i nenes cridant “Hi Edu!!” és una sensació difícil d’explicar. Entre els professors, aunties i personal, hi havia cares conegudes com les de la Prameela, la Nirmala, l’Annie, la Bina, l’Anish o en Ragu; i també d’altres de noves. Entre els voluntaris, va ser un plaer conèixer en persona a en Miguel i a la Igone, del País Basc, que van arribar a Shanti Bhavan gràcies al meu blog.

Mentre els feia el tour pel petit campus de l’escola a les noies, vam trobar el Dr George, el fundador del projecte, i vam estar xerrant una bona estona. Amb ell hi havia la Shilpa, una de les alumnes de l’última promoció que s’ha graduat. La sorpresa, és que la Shilpa (de qui ja he parlat altres cops en aquest blog), que sempre havia volgut dedicar-se a escriure i ser periodista, ha retrassat un any la seva entrada a la universitat, i dedicarà tots aquests mesos a escriuré un llibre sobre la seva vida, de com va sortir de la pobresa, va entrar a Shanti Bhavan, i va arribar a ser la noia que és ara. D’alguna manera també serà la història de Shanti Bhavan, narrada a través d’ella. És una idea del Dr George, i segurament una gran oportunitat per a ella. Algú pot pensar que una autobiografia d’una noia de 18 anys no té gaire sentit, però us asseguro que té moltes coses per explicar, i moltes ganes de fer-ho (ja porta més de 120 pàgines).

Aquell mateix vespre vam tenir la sort que hi havia un petit espectacle, primer amb cançons que alguns del nens havien preparat amb voluntaris, i després una lectura d’un fragment del llibre de la Shilpa, amb un debat posterior.

L’endemà la Mercè i la Laura van marxar, per continuar el seu viatge, en direcció a Anantapur. A l’assamblea d’aquell matí va haver-hi despedides, perquè tres voluntaris marxaven. Va ser força emotiu, i em va fer pensar en el primer cop que vaig deixar enrere Shanti Bhavan. La tarda me la vaig passar muntant uns robots amb els kits de robòtica educativa que vaig deixar a l’escola fa dos anys.

El tercer dia va arribar en Rikki, un altre amic que està viatjant per l’Índia, i que després de sentir-ne a parlar tant, va voler conèixer el projecte. A l’assamblea del matí vaig fer un petit show amb els robots, un amb rodes i l’altre en forma d’aranya. Tot un èxit. A tots els nens, siguin d’on siguin, els agraden els robots. Com que l’assamblea s’estava allargant, després algunes de les classes van anar passant d’una en una per veure i jugar amb els robots. 


A la tarda, un altre cop ruta pel campus, aquest cop amb alguns moments dolços, com el de la Preetha tocant la guitarra d’en Rikki, ell fent les delícies dels nanos cantant cançons en diferents llengües, o en Sashi i en Praveen demostrant-nos les seves habilitats al piano. Impressionant de veritat el nivell que han arribat a tenir. En Sashi és un virtuós, i en Praveen fins i tot compon els seus propis temes.


A la nit, després de sopar va haver-hi cinema. Gràcies a un projector que va deixar a l’escola una voluntària (la Dagmar Etkin, la mare d’en Derek, un voluntari que vaig conèixer el 2005), cada dos dissabtes programen una sessió de cine, amb el projector, un ordinador i uns llençols com a pantalla. El resultat va ser excel·lent, i tot el muntatge el van preparar els propis nens. Vam veure Legend of the Guardians, una peli d’animació que té per protagonistes un grup de mussols.

Aquella mateixa nit van venir alguns dels alumnes graduats de l’escola, provocant un gran enrenou, perquè a Shanti Bhavan tothom se’ls estima molt. Venien per aprofitar que a l’hospital de la fundació hi havia un grup de dentistes italians voluntaris. Va ser un plaer tornar a veure la Chaitra, la Beena, L’Abilash, en Thomas, la Sheeba, La Stella, la Maha, la Triveni, la Pavithra i en Gowtam.

L’endemà, despedida, entrega dels retrats a llapis que havia fet d’alguns alumnes, i després de dinar, viatge cap a Bangalore amb en Rikki. Un cop a Bangalore, una altra despedida. Ell es queda fent ruta pel sud, començant per Bagepalli, i jo en caniv aniré cap al nord.

Com podeu veure han estat quatre dies intensos. No hi ha millor manera de començar un viatge a l’Índia que visitant Shanti Bhavan. Ara dos dies a Bangalore i després cap a Delhi.

5 d’ag. 2011

Bangalore-Shanti Bhavan

Fa temps vaig escriure un petit relat sobre el camí de Bangalore a Shanti Bhavan, un camí que repetia molts diumenges quan treballava allà de voluntari. Ahir vaig tornar a fer-lo, després de més d'un any i mig, i aquest cop acompanyat de dues amigues amb les que vaig trobar-me a Bangalore i que volien visitar el projecte. En aquesta ocasió, a diferència del relat, no vam agafar tres autobusos, sinó dos autobusos i un rickshaw, per culpa d'unes obres en un pont de Bagalur, que impossibilitaven fer l'últim trajecte en bus.

El relat, que fins ara no havia publicat, està inspirat en un post que vaig escriure durant la meva última estada a l'escola.
Camí de tornada

Mig matí, el sol cau vertical, sense pietat, i jo em disposo a iniciar la rutina de cada diumenge. Esmorzo tard al Kamat’s Hotel: masala dosa i chai.

Surto a l’exterior. La pols en suspensió, l’olor de dièsel i els conductors de rickshaw s’abalancen sobre mi. Miro d’eludir-los i entro al petit temple de Lakshmi Narasimha. Entenc poc l’hinduisme, però el contacte dels peus nus amb la pedra freda i la breu contemplació d’aquell déu mig home mig lleó, em serveixen per aclarir la ment.

Torno a fora. Camino fins al Russel Market i compro uns queviures per passar la setmana a l’escola. Després passejo tranquil·lament fins a MG Road, centre neuràlgic d’aquesta megalòpoli anomenada Bangalore.

Primer autobús: MG Road–Sarjapur. Quan passem per Koramangala veig una postal que mai més oblidaré. És la nena més trista del món. Vesteix un punjabi que algun cop fou de color groc, i roman dreta, immòbil, plorant desconsolada, tota esperrucada, amb unes mans i uns peus ennegrits per una vida de carrer, i unes llàgrimes que al caure li lleven la pols i revelen el color de la seva pell. L’escena m’afligeix, però també em recorda com és d’important la feina que fem a Shanti Bhavan.

Segon autobús: Sarjapur–Bagalur. Comença l’Índia rural. Per la finestra rovellosa ―com si es tractés d’un televisor vell―, desfilen a gran velocitat imatges de mercats atrafegats, arbres banians i sarees de colors. Dino uns puffs vegetarians a l’estació.

Tercer autobús: Bagalur–Shanti Bhavan. La sensació és rara. Conforme avancem sembla que retrocedim en el temps, fins a una edat mitjana on motos conviuen amb aixades prehistòriques.

Arribo a mitja tarda. Des de la parada del bus em resta encara un passeig de deu minuts pel mig dels camps. Bangalore és un record llunyà. Just creuar la reixa de Shanti Bhavan apareix de cop l’Amrutha muntada en una bicicleta.

―Ei! Demà tenim classe d’informàtica no? ―em pregunta amb un immens somriure.
―I tant! ―contesto xocant-li la mà a l’aire, i ella desapareix pedalant a tota velocitat.

3 d’ag. 2011

Bengaluru, Bengaluru

Ja escric des de Bangalore. Aquesta ciutat de 7 milions d'habitants m'ha rebut com sempre: amb xafogor, molta pols a l'aire, embotellaments i una forta olor a dièsel; és a dir, amb una bofetada d'aquestes de "Benvingut a l'Índia". Les impressions me les guardo per un altre moment perquè ara no tinc gaire temps.

Us deixo, això sí, amb un sonet que vaig escriure sobre Bangalore i que pertanyia al recull de poemes Ciutat minúscula - Ciutat majúscula.

Brigade Road

Gernacions desocupades transiten
Brigade Road els dissabtes al capvespre.
Artèria d’aparadors on habiten
maniquís, luxe, i malalts de lepra.

Modernitats líquides regalimen
obsequiant als incauts amb gat per llebre,
mentre altres al cinema obliden
als nens que carrer avall dormen amb febre.

On queda l’Índia sagrada dels Vedes?
Encara conversen Krishna i Arjuna?
Qüestions que esgarrinxen somnis de sedes.

Cerco una veritat, tan sols una,
però només escolto falses trompetes.
Subtils besllums, però veritats, ninguna.

2 d’ag. 2011

BCN-LHT-BLR

Tinc unes quantes hores perdudes a London Heathrow mentre espero el vol cap a Bangalore.

Tot i que encara estic molt lluny, el meu cervell ja ha començat el procés habitual de reordenació de prioritats. Girona queda enrere, i jo ja penso en rúpies en comptes d’euros. Veig una noieta jove que surt de Bvlgari amb un rellotge que val el mateix que el sou d’onze anys d’una família de camperols indis, si l’anessin acumulant integrament (cosa que evidentment no poden fer). Vist així resulta absurd i grotesc.

Altres reflexions des de la terminal T5:

- Per què és tan car connectar-se a Internet als aeroports? S’ha de millorar molt en aquest sentit! En llocs així gairebé hauria de ser obligatori tenir wifi gratuïta.

- Per què les llibreries dels aeroports són tan pèssimes? Entrar-hi i veure segons quines portades produeix un dolor quasi físic. Per sort avui al vol BCN-LHR tenia una noia molt jove al costat que llegia Baudelaire, senyal que encara hi ha esperances.

- Una trivialitat. Per què als aeroports hi ha tantes noies guapes? És perquè veiem passar tantíssima gent i el nostre cervell només selecciona les que li agraden? Em pregunto si deu passar el mateix amb els nois?

Proper post des de l'Índia.