Impulsa 2011: il·lusionar, educar, emprendre, transformar

El passat 22 de juny vaig assistir al 2n Fòrum Impulsa de Girona, organitzat per la Fundació Príncep de Girona.

L’objectiu d’Impulsa és “descobrir quines són les condicions educatives, tecnològiques, econòmiques, polítiques i socials necessàries per convertir milers de joves inquiets en creadors de riquesa a través d'iniciatives en tots els camps: cientificotecnològic, empresarial i social, esportiu i artisticocultural”.

Parlaré primer de la forma i després del contingut.

Una de les crítiques que vaig fer l’any passat era que tot i que el format en teoria donava molta importància als joves, la meva sensació és que hi havia més sèniors que júniors. Aquest any això s’ha corregit, i a més s’han promogut diàlegs entre els joves i no-tan-joves (ens han regalat un llibre amb aquests diàlegs que encara no he tingut temps de mirar). En aquest sentit crec que s’ha millorat bastant. El dia abans de l’esdeveniment també va haver-hi un taller de creativitat on els júniors van poder fer networking entre ells, jo no hi vaig poder participar però m’han dit que va ser molt interessant.

Segueixo pensant com l’any passat que en un format d’un sol dia tan intens, potser es podien haver fet algunes sessions en paral·lel, amb un públic més reduït (l’Auditori de Girona ho permet perfectament), i possibilitar així el debat dels assistents amb els ponents. Ja que siguem realistes, a les pauses-cafè i al dinar a vegades és difícil accedir a segons qui.

Un video wall amb el Twitter també hauria estat interessant. Hi havia un debat paral·lel força intens al hashtag #forumimpulsa. Si el problema és que es colin missatges ofensius, segur que hi ha eines per filtrar-ho.

Sobre el contingut, crec que s’ha mantingut força el nivell, cosa gens fàcil perquè l’any passat van començar molt forts. Potser, i això ja és qüestió de gustos personals, vaig disfrutar més amb algunes de les xerrades de la primera edició, l’arrencada amb Yunus va ser molt potent. Tot i així, ha estat un luxe poder escoltar a Girona ponents com Wendy Kopp, Magnus Örn Scheving, Jon Dudas, o Felix Kinkbeiner, així com altres que ja havia vist en altres fòrums com Pericles, Xavier Verdaguer, Jaume Sanllorente (amb qui ens vam retrobar i xerrar una estona durant el dinar), o el mediàtic Pau Garcia-Milà. Mireu el programa sencer aquí. I també podeu veure els vídeos de totes les intervencions (bravo!).

Un cartell de luxe la veritat, i a més tot això acompanyat de bones actuacions musicals: Joan Chamorro i Andrea Motis ben dinat, i una mica més tard el Cor de Teatre, amb una espectacular interpretació a capella de l’obertura de Guillem Tell de Rossini.

Les conclusions del Fòrum, igual que en la primera edició, van anar a càrrec de Alfons Cornella, que més que conclusions, va explicar el que tenia ganes d’explicar, i ens va llançar uns reptes concrets molt pertinents que podreu trobar a la web del Fòrum. També va ser l’únic que va fer referència al moviment #15m, fet força sorprenent en un esdeveniment on es parlava de joves i de canviar el món, que ell va lligar amb l’emergència d’una intel·ligència col·lectiva (un tema que donaria per parlar-ne molt).

El Fòrum també incloïa el lliurament dels Premis Impulsa: al Doctor Pere Barri (Àmbit Social), l’investigador Romain Quidant (Àmbit Ciència i Acadèmia), l’escriptor Borja Bagunyà (Àmbit Cultura i Esports), l’empresari Marc Bonavia (Àmbit Empresa) i a Fundación Balia (Àmbit Entitat). Als premiats per cert, crec que se’ls podia haver donat un minut per dir alguna cosa, sense que el format s’hagués allargat massa.

El Príncep va inaugurar i clausurar l’acte, amb uns discursos on va parlar en català, castellà i anglès. El català per cert, força més fluït que l’any passat.

La veritat és que s'ha de felicitar l'organització, perquè poder gaudir d'un esdeveniment així a Girona és tot un luxe, i gràcies en especial a Josep Lagares, president del comité organitzador i qui m'hi ha invitat els dos cops.

El sistema

Eneko (20 de juny de 2011)

Les ments són com els paracaigudes

Pla de vol (La Magrana 2009) de Martí Gironell, Josep Lagares i Josep Tàpies, és un llibre original. Per començar un no sabria a quina secció de la llibreria anar-lo a buscar: novel·la en català, empresa-negocis, autoajuda?

El llibre explica la història d’en Matt, que es reuneix al desert d’Arizona amb 300 paracaigudistes per intentar volar tots ells units en caiguda lliure i en formació, i així batre un rècord del món. La gràcia de la història radica en l’analogia que el propi Matt va descobrint entre el món del paracaigudisme i el món de l’empresa familiar, una idea que va prenent força i que el protagonista acabarà aplicant a la seva pròpia empresa.

De fet, les anologies que se’ns presenten són a múltiples nivells, del paracaigudisme a l’empresa, però també a la família, o fins i tot a un nivell més personal (per això mencionava l’autoajuda). Mentre el llegia, inevitablement no he pogut deixar de pensar si moltes de les idees no són també aplicables al món de la Universitat, i en concret als grups de recerca, que és el que jo coneixo millor. La meva conclusió és que sí.

Els autors (un escriptor conegut, un empresari d’èxit, i un professor de IESE) fan una novel·la molt particular, principalment perquè té el repte d'explicar la creació d'un model econòmic teòric i un model de gestió empresarial, i això siguem realistes, podria enfonsar la trama de qualsevol història. Però la veritat és que se’n surten molt bé. La novel·la està organitzada en capítols curts, amb uns títols que fan referència al lloc i al moment on es desenvolupen, i amb ordenació temporal encertada.

No cal ser un geni per veure que la figura d’en Matt evoca la del propi Josep Lagares (que per cert és qui em va regalar el llibre), que a part d’empresari és un expert en paracaigudisme i ha participat en dos rècords del món de grans formacions en caiguda lliure, i és qui va impulsar aquest projecte/llibre.

És una obra interessant de llegir en aquest context actual de crisi, ja que té un missatge molt optimista, i en el rerefons s’entreveu la necessitat d’innovar i de perdre la por al fracàs.

Potser la petita introducció, i algunes idees clau destacades explícitament dins dels capítols són innecessàries, però entenc que és molt útil per la gent que fa una lectura ràpida del llibre només en clau d’empresa. No així l'annex, que crec que és molt interessant i aporta fotografies i esquemes molt útils al lector.

I si algú ha arribat fins aquí i es pregunta el perquè del títol d’aquest post, doncs ve d’un moment de la novel·la en que en Matt llegeix un text a la samarreta d’una noia mentres espera un avió a l’aeroport:

“Minds are like parachutes. They are only useful when they are opened. Be open-minded”

25 anys sense Borges

Hi ha qui ha dit que fou la ploma en espanyol més rellevant des de Cervantes. I possiblement sigui així. Ahir va fer 25 anys de la mort de Jorge Luis Borges. La veritat és que no l'he llegit prou, però el que he llegit sempre m'ha fascinat. En aquest blog ha estat citat vàries vegades, i em permeto tornar a compartir aquest poema seu, com ja vaig fer el 2007 en una de les primeres entrades d'aquesta bitàcora.

SOY

Soy el que sabe que no es menos vano

que el vano observador que en el espejo

de silencio y cristal sigue el reflejo

o el cuerpo (da lo mismo) del hermano.

Soy, tácitos amigos, el que sabe

que no hay otra venganza que el olvido

ni otro perdón. Un dios ha concedido

al odio humano esta curiosa llave.

Soy el que pese a tan ilustres modos

de errar, no ha descifrado el laberinto

singular y plural, arduo y distinto,

del tiempo, que es de uno y es de todos.

Soy el que es nadie, el que no fue una espada

en la guerra. Soy eco, olvido, nada.

Jorge Luis Borges

L'esperit de la Universitat

Estic llegint Adéu a la Universitat de Jordi Llovet (Cercle de Lectors, 2011), un llibre que es mereixerà una bona ressenya i comentaris. De moment us deixo un parell de cites que ens regala l'autor.

"Un dels defectes de l'educació superior moderna és que s'ha convertit en un pur entrenament per adquirir certes habilitats i cada vegada es preocupa menys d'eixamplar la ment i el cor dels estudiants mitjançant l'examen imparcial del món", Bertrand Russell.

"El veritable esperit de la universitat consisteix a deixar que hi regni la més gran llibertat en el sí de cada facultat. És completament estúpid ordenar normativament l'ordre en el qual els cursos han de succeir-se, o dividir el conjunt de sabers en sectors delimitats [...] Això significaria un encoratjament a l'estagnació; per contra, cada domini científic queda insuflat amb una nova vida quan d'altres individus, sobretot de formació diferent, en reprenen l'estudi des dels seus fonaments [...] És per això que la preponderància d'ensenyaments amb un títol fix palesa una mentalitat més escolar que veritablement universitària", Friedrich Schleiermacher.

Promoció del 2011 a Shanti Bhavan

El passat diumenge va haver-hi l'acte de graduació a Shanti Bhavan. És la segona promoció que acaba els estudis, i la demostració viva que el model de l'escola funciona. Són 9 noies i 7 nois que si tot va bé, en breu començaran estudis a la universitat. Són els primers membres de les seves famílies que arriben a la universitat, i en molts casos ja van ser els primers membres de la família que van anar a l'escola.

Aquesta és una classe que conec molt bé, ja vaig parlar-ne fa uns mesos. No només vaig donar-los classes d'informàtica i de matemàtiques quan tenien 13 anys, sinó que amb alguns també vaig fer classes particulars de reforç, i hi he compartit moltes converses.

La meva enhorabona a tots: Abilash, Amrutha, Arun, Chaithra, Gowtham, Karthika, Kavitha, Lily, Manikantan, Pavithra, Poovarasan, Ramesh, Shilpa, Tara, Triveni i Vijay.

Segurament aquest any també promouré des del blog alguna iniciativa per recaptar diners i finançar els estudis universitaris, no sé si personalitzada amb un dels estudiants com l'any passat, o d'una forma més general.  Us mantindré informats.

 

 

L'Art i la Ciència

Tenim certa mania a establir fronteres, i a contraposar conceptes. Per exemple l'Art i la Ciència, que solem considerar per separat, quan no oposats. És una mica absurd, perquè raó i intuïció van de la mà.

Fa uns dies a Microsiervos vaig veure la fotografia que il·lustra aquest apunt. És una genial escultura mig matemàtica mig artística de Tim Hawkinson, on converteix un vaixell en una Cinta de Möbius (obra exposada al Museu d'Art D'Indianapolis). Un exemple fantàstic de com l'art i la ciència poden trobar-se.

"El misteri és la cosa més bonica que podem experimentar. És la font de tot art i ciència veritables", Albert Einstein.

Els fills de la mitjanit

Fa temps vaig escriure una mena de pre-ressenya d'Els fills de la mitjanit de Salman Rushdie (Bromera 2008) mentre l'estava llegint. Vaig dir que quan acabés el llibre en faria una ressenya com cal, però després no vaig trobar el moment. Ara, mesos més tard, la feina és difícil. No només pel temps sinó per la magnitud de l'obra. Per refrescar la memòria i les sensacions que vaig tenir durant la lectura he buscat alguns articles per Internet, i he topat amb una ressenya de Pere Calonge tan bona i amb la que coincideixo tant, que se'm fa difícil escriure'n res que aporti quelcom nou.

Us copio una part de la ressenya, i aquí teniu l'enllaç per si la voleu llegir tota sencera, val la pena.

[...] El resultat d’aquest relat en primera persona és Els fills de la mitjanit, una novel·la de què es difícil eixir-ne indemne. Que és difícil llegir sense establir lligams constants amb alguns clàssics indiscutibles de la literatura universal; llegir-la, de fet, sense copsar-hi els components d’un clàssic contemporani. Una immensa construcció de ficció literària, d’aquelles que semblen destinades a fundar tot un món, per més que –com és el cas– es tracte d’un món que ja existeix prèviament sobre els mapes: l’Índia contemporània, reinventada per la veu del narrador. La història del país contada per mitjà d’una història individual; però també a l’inrevés, la història d’un individu anomenat Saleem, impossible d’entendre deslligada del territori que el va veure nàixer. Així, la novel·la es planteja com una mena de gran confessió; el flux d’una consciència, alterat constantment pels sotracs de la distorsió i dels buits propis de qui recorre a la memòria per reconstruir un univers, especialment un d’aquesta envergadura. Que trenca una vegada i una altra l’ordre lineal de la narració per tal d’avançar esdeveniments o per tal de recuperar el passat. Però també per introduir-hi reflexions sobre el propi fet de narrar o sobre les possibilitats que té la literatura de reproduir –i de construir– la realitat: “Jo us he dit la veritat [...] La veritat de la memòria, perquè la memòria té la seva pròpia idiosincràsia. Selecciona, elimina, modifica, exagera, minimitza, glorifica, i també denigra; però al final crea la seva pròpia realitat, la seva heterogènia però en general coherent versió dels fets”.

Puc dir sense cap recança que és un dels millors llibres que he llegit els últims anys. Una obra colossal, que conforme passa el temps des que la vaig llegir, cada cop em sembla més deudora de Cien años de soledad, tot i que la prosa de Rushdie i el flux de conciència del protagonista crec que remeten més a Joyce.