24 de març 2011

El reuma de Hermann Hesse


En aquest blog ja he parlat altres cops de Hermann Hesse, un dels meus escriptors preferits.

En un mercat de Nadal a Girona vaig trobar per 1€ un petit llibre seu anomenat En el balneario (Primera Plana, 1993). L’edició no és especialment bona, era un llibre que en el seu moment van donar amb El Periódico (la portada fa basarda oi?), però el contingut ja és una altra història, m’ha semblat una lectura deliciosa, tot i que segurament anècdotica al costat de les seves obres més conegudes.

Es tracta d’un llibre autobiogràfic, ideal per entendre una mica millor la personalitat de Hesse. Hi explica de forma personal i íntima, una estada en un balneari, en plena crisi reumàtica. El text és ple de situacions comunes i quotidianes tractades amb bones dosis d’ironia, en alguns moments descrivint situacions ben còmiques.

Com ja és habitual en Hesse, en aquest llibre també hi ha una bona dosi de crítica i reflexió sobre la societat materialista, la comercialització de la saviesa, o el món burgès, temes recurrents a les seves novel·les, però aquí tractats en primera persona pel propi Hesse, i no per algun dels seus alter egos com per exemple Harry Haller al Llop estepari.

És una obra tardana, d’un Hesse ja molt famós però que demostra estar en plena forma.

Recomanable pels amants d’aquest autor. Si no heu llegit mai Hesse, potser millor començar per algun altre (Siddhartha, Llop estepari, Demian, …).

17 de març 2011

Si cal que encara et vegi

Avui és el I Dia de la Poesia Catalana al Facebook, i se'ns invita a compartir un poema en català. La meva contribució la faig a través del blog.

SI CAL QUE ENCARA ET VEGI

Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrera
la plana ben escrita de versos paral.lels.
           I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir. 

Josep Carner

12 de març 2011

Momssen



Fa uns dies vaig anar a la presentació de la novel·la Momssen de Jaume Puig (Acontravent, 2011), a la Llibreria 22. Em va fer il·lusió perquè amb en Jaume i la Fina només ens coneixíem virtualment. En Jaume, un advocat de Blanes, va ser un dels primers lectors del Com gotes a l'oceà.

La novel·la és sorprenent. La història es desenvolupa ràpida i t'enganxa de seguida. No vull explicar-ne gaires detalls, deixem-ho en que el protagonista, en Robert Momssen, és un advocat del tot amoral, que menysprea absolutament el món que l'envolta, i que vol convertir-se en escriptor peti qui peti (literalment).

M'agrada la descripció "bestialment divertida" que en fa l'editor, en Quim Torra. I és que realment és així, molt divertida i molt bèstia alhora, amb moment delirants, i repleta d'ironia per tots costats. Però que tingui un ritme accelerat i que sigui de lectura ràpida, no vol dir que no contingui algunes reflexions profundes, amagades sota la sàtira àcida. Us copio el tall que va llegir en Jorge Morales durant la presentació a la 22.

Vivim en un món ridícul, ple de gent ridícula que fa i pensa coses ridícules. Em sembla inevitable, almenys de manera universal, però inacceptable com a individu. La majoria de persones viuen el món que els ha estat donat, mai el seu món. Viuen o malviuen el món dels seus pares, de la família, l'escola o els amics, sotmesos pels pensaments que no han pensat, viuen un món aliè, però els resulta una condemna, una pena privativa de llibertat. Contra això sempre m'hi he rebel·lat, de manera natural. [...].

Una novel·la molt original, d'un escriptor que segur que no tardarà a sorprendre'ns novament.

La portada tan aconseguida és per cert, obra de la Fina.

Algunes ressenyes: Avui, Salvador Macip.

11 de març 2011

El logo del futur



Al blog de l'Eduard Batlle vaig veure aquest vídeo sobre el nou logo del MIT Media Lab. M'ha semblat un exemple de creativitat que mereix un post. Es podria afegir a aquella llista de coses que fan diferent el MIT, que vaig escriure des d'allà el passat estiu.

Com diuen a TheGreenEyl, la nova identitat visual del Media Lab està inspirada en la pròpia comunitat que aglutina: gent altament creativa de backgrounds molt diferents, que treballen plegats, s'inspiren els uns als altres, i que desenvolupen una visió de futur.

El nou logo està en constant redefinició, com el propi Media Lab. Han creat un software que produeix un logo personalitzat per a cada membre de la comunitat (professors, estudiants, staff), per a cada departament, laboratori... i que al mateix temps preserva la identitat visual de tot el Media Lab. Brillant no?

Creatiu, bonic i útil. El logo del futur!

8 de març 2011

I come from the dull brown of my mother’s eyes...


Avui, Dia Internacional de la Dona, comparteixo un poema de la Preetha, una de les meves alumnes a Shanti Bhavan. L’han publicat al blog de She’s the First, i és un tribut a la seva mare. Que el disfruteu!

I come from the dull brown of my mother’s eyes
Watching over me while my eyes seek darkness,
Her warmth throwing me back to reality,
I come from the love of my mother’s tight, long embrace,

I am the answer for her pain,
That increases the lines etched upon her face,
These lines that spill her sufferings out during her troubled, restless nights,
These lines that push me further to lift her hunched shoulders,
Lift her bowed head toward my never fading light and ease her pain,

I am the shooting star,
I am the soaring chariot,
I am the sparkling dust of a falling star,
I am the unstoppable racer,
I am who I am because of her.

One day I will wipe from her face the waterfall of hopelessness,
And replace it with the river of hope and salvation.
I’ll make her dip her bruised, scarred body in it and make her forget her troubled past.
One day I will show the world I am that girl
Who shoots bullets into the sky,
And makes doorways of freedom, hope and relief,
Not only for my mother but for all those out there who are in need.

Preetha, 8th grade, Shanti Bhavan (Índia)






2 de març 2011

Mahabharata 2011, Jove Calassanç Teatre


El Mahabharata és l’epopeia més llarga que s’ha escrit mai. Producte de la tradició oral índia, es calcula que té uns 2600 anys d’antiguitat (com a mínim!). Perquè us feu una idea de la seva extensió, és com 4 vegades la Bíblia.

Convertir-la en una obra de teatre és una feina colossal que poca gent s’ha atrevit a fer. Un va ser Peter Brook als 80, i ara s’hi han atrevit els valents del Jove Calassanç Teatre, liderats per en Rikki, un amic que també ha fet de voluntari a l’Índia, que portava tres anys preparant-la, i que s’ha encarregat de tota l’adaptació, direcció, i fins i tot d’actuar fent de Viāsa, el narrador (popularment considerat l’autor del llibre).

L’obra com és lògic no té l'exhaustivitat del llibre, però tampoc ho pretén. És un tastet molt complet, una mena d’introducció a aquest món de reis, savis, déus i dimonis. Hi ha escenes memorables de la guerra entre Pandaves i Kauraves, precioses coreografies, i per suposat no hi falta la Bhagavad Gita, un capítol que és una petita joia que hauria de llegir tothom.

La posada en escena va ser molt encertada, amb detalls molt ben trobats. La caracterització i el vestuari, una feinada amb resultat excel·lents. A més, van adaptar l’obra per a tots els públics, i van assistir-hi molts nens, que van aguantar les dues hores ben entretinguts.

Una obra heroica, i no ho dic pel contingut (que també) si no pel treball que hi ha al darrere. Us diria que l’anéssiu a veure, però només van fer dues representacions, coses d’aquest teatre mal anomenat amateur. Així que us recomano la seva propera estrena, una versió de Jesucrist Superstar que promet, i que representaran durant 6 dies al maig.

Fotografia: Nuria Rub