20 d’oct. 2011

Pensem llavors destorbem


Llegeixo i escolto bocabadat alguns comentaris sobre les manifestacions globals del 15 d’octubre. Un lector d’El Punt Avui qualificava els prop de 4000 gironins i gironines que vam sortir pacíficament als carrers, de “barruts que vam signar una hipoteca tan alegrement sense llegir la lletra petita” i de “colla d’irresponsables”. Com aquest se’n poden llegir molts d’altres, en tots els mitjans, desprestigiant-nos i titllant-nos de forassenyats, violents, ganduls, o encasellant-nos amb etiquetes com Okupes, Ni-Nis, etc. És antològica també la portada de diumenge de l’ABC, que va triar una escena de violència a Roma com a representació de les més de mil manifestacions pacífiques que es celebraren arreu del món.

Doncs bé, jo mai he signat una hipoteca, no sóc ni violent, ni gandul, ni Ni-Ni, ni pertanyo al moviment Okupa. Sóc un ciutadà que té la sort de tenir una feina que li agrada, que tot i tenir més d’un títol universitari segueix estudiant, que fa de voluntari en el seu temps lliure, que quan ho creu pertinent surt al carrer a manifestar-se per una causa que considera justa, i que és capaç de pensar pel seu compte. Avui en dia però, sembla que per a alguns sectors, els que pensem destorbem.

Com jo, el 15 d’octubre als carrers de Girona, hi havia milers de persones de tot tipus: estudiants, treballadors, aturats, immigrants, avis, pares i mares amb els seus nens; tots caminant en un ambient molt familiar i distès (les fotografies en són prova). Són persones que estan fartes que l’economia passi per sobre de la política, que la crisi la paguin sempre els més vulnerables, que rebutgen les retallades en els serveis bàsics i denuncien els abusos del sistema financer, que creuen que hi ha altres models socioeconòmics possibles, que es rebel·len contra les desigualtats que genera el capitalisme, que volen una millor redistribució de la riquesa, que reclamen canvis per aconseguir un altre tipus de democràcia, i el que és més important, que han començat a prendre consciència que els ciutadans, actuant junts, podem fer canvis significatius tant a nivell local com a nivell global.


La realitat és que ningú donava ni un duro pel moviment 15M (els “indignats”, o com li vulgueu dir), però després de sis mesos segueix actiu, cada dia més reforçat, i fent feina a moltíssims barris i ciutats d’arreu d’Espanya i del món. Evidentment no es pot posar tot al mateix sac: no són el mateix la Primavera Àrab, el moviment 15M o el recent moviment Occupy Wall Street (OWS). Però és indiscutible que a nivell global hi ha un malestar latent que està prenent consciència i organitzant-se. Sincerament, dubto que en cap altre moment de la tota la història de la humanitat, un miler de ciutats de més de 80 països s’hagin posat d’acord per manifestar-se simultàniament (i si m’equivoco us agrairé que m’ho digueu). Crec que això és un mèrit indiscutible de la ciutadania global.

Amb això però, no n’hi ha prou. Som molts, i segurament serem molts més, però el que cal ara és passar de la indignació a l'acció, i de fet, aquest era el lema de la manifestació de dissabte passat. Cal fer encara molta pedagogia política, i des del meu punt de vista, les manifestacions, els grups de treball i les assamblees, haurien de ser think tanks, trampolins d’idees, una crida al pensament crític. Però sobretot, a partir d’ara també caldrà formular propostes realistes i treballar perquè es duguin a terme. I no oblidem que si el moviment no s’encarna en futurs partits polítics (i jo preferiria que no), al final aquestes propostes s’hauran d’apropar als polítics, perquè aquests les recullin i les implementin. Pensar que podem prescindir de polítics sí que seria somiar truites. Ara, quins polítics escollim perquè ens governin, i les regles sota les que ha de funcionar la política, això ja és cosa nostra.

Sigui com sigui, ja fa anys que penso que les veritables revolucions no es fan als carrers sinó en les ments de les persones. Al final tot es redueix a aquelles paraules de Gandhi, tan fàcils de pronunciar i tan difícils de dur a terme: sigues el canvi que vols veure al món

 

Les fotos són de David Estany (Diari de Girona).