25 de set. 2011

Aiguafang


Una altra ressenya pendent des de fa molt temps. Aiguafang de Joan-Lluís Lluís (La Magrana 2008) és un llibre força atípic dintre del panorama actual de les lletres catalanes. Singular per la temàtica i singular per la manera de narrar la història.

És una novel·la de ciència-ficció (o no?), que transcorre en una Barcelona futurista, decadent i desesperançada, sotmesa a una constant pluja d'aiguafang, en una mena d'escenari post-apocalíptic, on la gent sobreviu com pot, mentre els edificis es malmeten per l'acidesa del plugim.

Es tracta en el fons d'una faula, escrita com un conte llarg (140 pàgines), amb tres personatges tristos i marginals (l'assassí, l'esclau i l'oreneta), que viuen situacions límit, i amb qui és molt difícil identificar-se. No te'ls acabes de creure, però la història funciona, està molt ben escrita i narrada d'una manera molt original.

Recomanable si teniu ganes de llegir una novel·la ben atípica dins del nostre context.

Crec que la sinopsi de La Magrana li fa força justícia i és honesta:
Som en una Barcelona sotmesa a una quasi constant pluja d'aiguafang que corromp la pedra dels monuments antics, difumina els contorns del paisatge i dificulta el caminar de la gent. És una societat decadent i consumista, de persones avorrides de viure i que converteix les successives onades d'immigrants en mà d'obra esclava.

En aquesta ciutat, tres personatges marginals, l'assassí, l'esclau i l'oreneta, s'observen i se segueixen per intentar salvar-se i, potser, estimar-se. Aiguafang és una novel·la d'atmosferes opressives i de situacions límit. Joan-Lluís Lluís ha escrit una faula crua i colpidora amb esclats de tendresa.