22 d’ag. 2011

Una vaca, un cub de rubik, i sis nens del carrer


Què pot unir tots aquests conceptes? Fàcil, un viatge en tren a l'Índia. Si puc triar entre autobús i tren, sempre prefereixo el tren. Aquest cop he fet tota la ruta pel nord amb tren, i he mirat que fossin trajectes relativament curts, d'un màxim d'unes 5 hores i de dia, excepte un de més llarg que he fet de nit. Sempre que puc viatjo en Sleeper Class, que és la classe més baixa per sobre dels vagons sense reserva, i on sempre coneixes gent interessant.


A les estacions és fàcil que et puguis trobar una vaca a l'andana, regirant totes les papareres o les variades coses que la gent llença des de les finestres dels trens (sí, això és un costum generalitzat, tant és si són avis, nens, rics o pobres). Per descomptat, les vaques no són els únics animals de l'estació, l'ecosistema el completen els gossos vagabunds, els murris corbs, les fastigoses rates (proveu de mirar la via fixament 30 segons i alguna en veureu), i els emprenyadors mosquits.


Els viatges en tren són un bon moment per practicar amb el cub de Rubik. Sol ser una cosa que sorprèn a la gent, i en aquesta ruta pel nord, he donat unes quantes lliçons a nens i nenes, que sempre són els més encuriosits, però també per exemple a un grup de policies molt animats que viatjaven cap a Varanasi.


Una de les coses dolentes de viatjar tant a un lloc, és que t'hi acostumes. M'adono que tinc una mena de filtre que em fa més fàcil ignorar escenes molt dures al meu voltant. Potser no és tant ignorar-les, sinó que ja no m'afecten de la mateixa manera que el primer cop que vaig trepitjar el país. A l'estació de Bodhgaya però, ho vaig passar realment malament. Feia temps que no veia tants de nens del carrer (o en aquest cas, "nens de l'estació"). Viuen 24 hores al dia a les andanes de l'estació, recollint escombraries de les vies i demanant rúpies als viatgers. Mai no han vist una escola ni s'han fet una dutxa, i el més trist de tot és que no tenen cap opció de futur. Simplement no hi ha esperança per ells. Em va afectar especialment veure una família amb sis fills (la nena més gran d'uns 10 o 11 anys), tots ells dormint al terra de l'andana on jo esperava el meu tren, i el més petit (de pocs mesos) literalment remenant merda del terra més brut que us pugueu imaginar, i posant-se-la a la boca. En aquest cas tenien pares, però aquests no sé si feien gaire aquesta funció (no paraven de discutir, i obligaven a la nena gran a pidolar d'un costat a l'altre). Mentre em preguntava què hauria portat aquella família a viure a l'estació, va arribar el tren. Abans de pujar-hi vaig donar-li a la nena el paquet de galetes que m'havia comprat per aquell trajecte, i vaig entrar al vagó pensant que si a Bodhgaya, precisament on Buda és va il·luminar, ha calat tan poc el seu missatge de compassió, ho tenim força negre.