5 d’ag. 2011

Bangalore-Shanti Bhavan

Fa temps vaig escriure un petit relat sobre el camí de Bangalore a Shanti Bhavan, un camí que repetia molts diumenges quan treballava allà de voluntari. Ahir vaig tornar a fer-lo, després de més d'un any i mig, i aquest cop acompanyat de dues amigues amb les que vaig trobar-me a Bangalore i que volien visitar el projecte. En aquesta ocasió, a diferència del relat, no vam agafar tres autobusos, sinó dos autobusos i un rickshaw, per culpa d'unes obres en un pont de Bagalur, que impossibilitaven fer l'últim trajecte en bus.

El relat, que fins ara no havia publicat, està inspirat en un post que vaig escriure durant la meva última estada a l'escola.
Camí de tornada

Mig matí, el sol cau vertical, sense pietat, i jo em disposo a iniciar la rutina de cada diumenge. Esmorzo tard al Kamat’s Hotel: masala dosa i chai.

Surto a l’exterior. La pols en suspensió, l’olor de dièsel i els conductors de rickshaw s’abalancen sobre mi. Miro d’eludir-los i entro al petit temple de Lakshmi Narasimha. Entenc poc l’hinduisme, però el contacte dels peus nus amb la pedra freda i la breu contemplació d’aquell déu mig home mig lleó, em serveixen per aclarir la ment.

Torno a fora. Camino fins al Russel Market i compro uns queviures per passar la setmana a l’escola. Després passejo tranquil·lament fins a MG Road, centre neuràlgic d’aquesta megalòpoli anomenada Bangalore.

Primer autobús: MG Road–Sarjapur. Quan passem per Koramangala veig una postal que mai més oblidaré. És la nena més trista del món. Vesteix un punjabi que algun cop fou de color groc, i roman dreta, immòbil, plorant desconsolada, tota esperrucada, amb unes mans i uns peus ennegrits per una vida de carrer, i unes llàgrimes que al caure li lleven la pols i revelen el color de la seva pell. L’escena m’afligeix, però també em recorda com és d’important la feina que fem a Shanti Bhavan.

Segon autobús: Sarjapur–Bagalur. Comença l’Índia rural. Per la finestra rovellosa ―com si es tractés d’un televisor vell―, desfilen a gran velocitat imatges de mercats atrafegats, arbres banians i sarees de colors. Dino uns puffs vegetarians a l’estació.

Tercer autobús: Bagalur–Shanti Bhavan. La sensació és rara. Conforme avancem sembla que retrocedim en el temps, fins a una edat mitjana on motos conviuen amb aixades prehistòriques.

Arribo a mitja tarda. Des de la parada del bus em resta encara un passeig de deu minuts pel mig dels camps. Bangalore és un record llunyà. Just creuar la reixa de Shanti Bhavan apareix de cop l’Amrutha muntada en una bicicleta.

―Ei! Demà tenim classe d’informàtica no? ―em pregunta amb un immens somriure.
―I tant! ―contesto xocant-li la mà a l’aire, i ella desapareix pedalant a tota velocitat.

1 comentari:

najoana ha dit...

m'ha agradat molt el teu relat.
cuida't maco ,petons.