Jun 5, 2011

Els fills de la mitjanit


Fa temps vaig escriure una mena de pre-ressenya d'Els fills de la mitjanit de Salman Rushdie (Bromera 2008) mentre l'estava llegint. Vaig dir que quan acabés el llibre en faria una ressenya com cal, però després no vaig trobar el moment. Ara, mesos més tard, la feina és difícil. No només pel temps sinó per la magnitud de l'obra. Per refrescar la memòria i les sensacions que vaig tenir durant la lectura he buscat alguns articles per Internet, i he topat amb una ressenya de Pere Calonge tan bona i amb la que coincideixo tant, que se'm fa difícil escriure'n res que aporti quelcom nou.

Us copio una part de la ressenya, i aquí teniu l'enllaç per si la voleu llegir tota sencera, val la pena.

[...] El resultat d’aquest relat en primera persona és Els fills de la mitjanit, una novel·la de què es difícil eixir-ne indemne. Que és difícil llegir sense establir lligams constants amb alguns clàssics indiscutibles de la literatura universal; llegir-la, de fet, sense copsar-hi els components d’un clàssic contemporani. Una immensa construcció de ficció literària, d’aquelles que semblen destinades a fundar tot un món, per més que –com és el cas– es tracte d’un món que ja existeix prèviament sobre els mapes: l’Índia contemporània, reinventada per la veu del narrador. La història del país contada per mitjà d’una història individual; però també a l’inrevés, la història d’un individu anomenat Saleem, impossible d’entendre deslligada del territori que el va veure nàixer. Així, la novel·la es planteja com una mena de gran confessió; el flux d’una consciència, alterat constantment pels sotracs de la distorsió i dels buits propis de qui recorre a la memòria per reconstruir un univers, especialment un d’aquesta envergadura. Que trenca una vegada i una altra l’ordre lineal de la narració per tal d’avançar esdeveniments o per tal de recuperar el passat. Però també per introduir-hi reflexions sobre el propi fet de narrar o sobre les possibilitats que té la literatura de reproduir –i de construir– la realitat: “Jo us he dit la veritat [...] La veritat de la memòria, perquè la memòria té la seva pròpia idiosincràsia. Selecciona, elimina, modifica, exagera, minimitza, glorifica, i també denigra; però al final crea la seva pròpia realitat, la seva heterogènia però en general coherent versió dels fets”.

Puc dir sense cap recança que és un dels millors llibres que he llegit els últims anys. Una obra colossal, que conforme passa el temps des que la vaig llegir, cada cop em sembla més deudora de Cien años de soledad, tot i que la prosa de Rushdie i el flux de conciència del protagonista crec que remeten més a Joyce.

0 Comentaris: