22 de febr. 2011

Relats digitals al Citilab



Va ser interessant i en vaig treure idees, segurament aplicables al projecte en el que treballo ara (i del que encara no he parlat en aquest blog), però també haig de dir que n’esperava més.

Els relats digitals tal com es van presentar al Citilab, serien històries construïdes a partir de fotografies, documents, fragments de vídeo, músiques, gravacions de veu, i un guió narratiu que ho lliga tot. Fer-los, requereix una sèrie de competències TIC, i sens dubte aprendre a narrar és molt positiu per desenvolupar capacitats metacognitives, així que els relats digitals són interessants i potencialment aplicables de forma transversal a tot l’àmbit educatiu, ja sigui en escoles, universitats, o com a formació no-reglada.

La meva sensació però, al veure els exemples que s’anaven presentant, és que tots aquells relats també és podien haver fet analògicament, segurament amb molt més treball ja que les eines informàtiques ajuden molt, però en definitiva no hi ha una gran diferència amb el que es podia haver fet fa 10 anys amb una càmera de vídeo, casettes, etc. Jo pensava que el concepte “relat digital” anava més enllà d’això, i aprofitava precisament la força de les TIC, per fer relats que per exemple fossin interactius, o amb múltiples fils narratius, etc.

De fet, si sóc sincer, l’únic relat que va complir les expectatives que jo m’havia creat a priori, va ser un que em va ensenyar en Frank Sabaté, que no era cap ponent si no un participant. En Frank fa anys que fa servir l’Scratch a l’Escola Projecte i és un entusiasta d’aquesta eina. El relat que m’ensenyà l’havien fet dues nenes de 4rt de primària, i donava una mica la volta a la típica història de prínceps i princeses. Amb l’Scratch havien fet una animació interactiva, connectant físicament (per USB) el seu programa amb unes estructures de Lego (una torre on hi havia la princesa, i una grua que podia aixecar el príncep), i la idea era que la princesa (el programa) anava fent preguntes al príncep (l’usuari), i si aquest les contestava correctament la grua anava aixecant el príncep, fins que al final el príncep arriba a l’alçada de la princesa. Això és un relat digital de l’estil que jo esperava!

Amb això, de cap manera vull dir que els “relats digitals clàssics” (estil curmetratge per entendre’ns) no siguin interessants. De fet trobo que ho són molt, i dijous vaig veure exemples realment inspiradors. Tant les sessions més acadèmiques del matí, com les experiències pràctiques de la tarda van provocar-me moltes idees i m’han fet agafar interés en aquest camp. Em semblen molt interessants les aplicacions socioeducatives dels relats, i crec que es podrien lligar molt bé amb temes d’Educació pel Desenvolupament. Vaig aprendre coses molt interessants de les ponents Carmen Gregori i Ana Teberobsky, amb àmplia experiència sobre el tema.

Podeu veure el programa sencer de la jornada aquí. Val la pena fer una ullada a les experiències pràctiques (trobareu els enllaços a molts dels projectes).

2 comentaris:

Alícia ha dit...

No havia sentit parlar mai de relats digitals. Molt interessant, m'ha agradat ... Estic d'acord que l'etiqueta de digital hauria de suposar un plus que només es pugui aconseguir amb l'ús de l'ordinador. És un poc el mateix que passa amb els ordinadors dins les aules, que al final només s'usen per a fer el que es feia sempre, però amb una altra eina.

Edu ha dit...

Exactament, aquesta és la idea i el mateix penso jo.