27 de des. 2011

Esquerrans, el món al revés?


El 2008 vaig escriure un post on parlava sobre el fet de ser esquerrà. Tot i que ja és un apunt antic, encara continua tenint visites i lectures, així que entenc que és un tema d'interés (sobretot pels que som esquerrans, com és lògic).

Comparteixo ara un vídeo de l'últim Quèquicom del 33, que parla precisament d'aquest tema. Potser és una mica superficial en les qüestions que a mi em desperten més interés sobre la lateralitat, però ensenya alguns experiments molt interessants, i aporta una visió global del tema força correcta.

18 de des. 2011

Avancem amb el Rossinyol

 
Vaig fent petits passos dins del Projecte Rossinyol. El segon cop que vam quedar amb el meu mentorat, l'Ahmed, vam anar al cinema a Platja d'Aro. Amb tretze anys que té, no hi havia anat mai, ni a Catalunya ni al Marroc. Moltíssimes coses que per a la majoria de nens de la seva edat són totalment normals, per a ell són autèntiques novetats.

Dies més tard, uns quants dels mentors de nens de Sant Feliu de Guíxols, vam trobar-nos al Museu d'Història del poble, on vam fer una visita de luxe al museu i al monestir, guiats per la directora del museu i per l'arxivera municipal. La idea és que els mentors coneguem millor el museu, l'arxiu, les activitats que organitzen, i els materials que publiquen, per tal que poguem compartir-ho i aprofitar-ho amb els nostres mentorats quan quedem amb ells.

En aquesta línia, dissabte passat vaig dur l'Ahmed al Museu d'Història, on s'inaugurava una exposició de fotografia (i algunes maquetes i pintures) que portava per nom Un segle de temporals a Sant Feliu, i que repassava 100 anys de temporals i naufragis al poble, amb un especial record pel temporal del gener del 1911, quan van morir més de 140 pescadors i mariners a les costes catalanes i valencianes. També vam fer una visita ràpida a la resta del museu, on he animat a l'Ahmed perquè hi torni un dia amb el seu pare, que fa de pescador a Sant Feliu, i que segur que disfrutarà amb l'exposició dels temporals.

A la fotografia que encapçala l'apunt, l'Ahmed en primer pla, durants els parlaments de la inauguració de l'exposició.

12 de des. 2011

UdG 20 anys



Avui que la UdG fa 20 anys, m'han demanat si volia participar amb una petita aportació al blog creat especialment per l'ocasió: UdG 20 anys.

Aquí teniu el que he escrit:

Des del 1997 només m’he separat de la UdG per períodes de temps molt breus. Vaig ser-ne estudiant d’Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes, també d’Enginyeria Informàtica, i després alumne del Doctorat en Tecnologia (això encara dura). Com a treballador, he estat becari, personal docent investigador, PAS, i fins i tot cooperant voluntari en un país com l’Índia. He col·laborat amb diferents grups de recerca i he participat en projectes tant nacionals com europeus. Gràcies a la vinculació amb la universitat he pogut viatjar per diferents països, i sempre m’ha agradat poder arribar a qualsevol congrés o conferència, dir que sóc de la UdG, i explicar on són i com són la meva ciutat i la meva universitat.
Crec que no descobriré res si dic que la nostra, no és la millor universitat del món, però sovint convé recordar que tampoc té res a envejar a les més properes, i que en alguns aspectes, com en recerca, molts dels nostres grups competeixen al més alt nivell.
Per descomptat no tot són flors i violes, i menys en aquest precís moment. Personalment, si hagués de demanar un desig pels propers 20 anys de la UdG, demanaria que no es converteixi en un lloc on merament adquirir certes habilitats professionals, i que es preocupi més d’eixamplar la ment i l’esperit crític dels estudiants.

Per molts anys UdG!

2 de des. 2011

La pintura és més forta que jo



“La pintura és més forta que jo, sempre aconsegueix que faci allò que ella vol”, Picasso

Aquest any he tingut la sort de veure molta pintura. Grans exposicions temporals, col·leccions impressionants, i alguna sorpresa en petites galeries.

De les exposicions temporals, us en recomano dues que encara es poden veure: El Hermitage en el Prado al Museu del Prado, i L’escala de l’evasió a la Fundació Miró de Barcelona. L’altra exposició temporal que em va fascinar però que ja no es pot veure, fou la La Solitude Organisative de Miquel Barceló al Caixafòrum Barcelona, i la de Kingshuk – through the world darkly al CIMA de Calcuta.

De les col·leccions que he visitat, en destaco dues que tenia pendents fa molt temps: la del Prado i la del Reina Sofía. També vaig disfrutar de valent amb la col·lecció de pintura dintre de l'Indian Museum de Calcuta.

En quant a galeries, en vaig trobar una de casualitat a Elgin Road a Calcuta, on em vaig enamorar d’una pintura de Dilip Choudhury. Per sort no estava en venta!

I per cert, la propera parada, al Caixafòrum: Impressionistes. Mestres francesos de la Col·lecció Clark.

La imatge que acompanya el post és de l’Acròbata de la bola, de Picasso. Obra invitada al Museu del Prado, on es veu perfectament la transició entre l’època blava i la rosa, i que produeix un impacte brutal quan portes dues hores mirant Velázquez, Zurbarán, Goya, etc.

19 de nov. 2011

Primers passos com a mentor


Fa uns dies vaig comentar que participo de voluntari com a mentor d'un nen marroquí, dins del Projecte Rossinyol de la UdG.

Després de la festa inaugural (a la foto: el vicerector Puigverd al centre, l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols a la dreta, i alguns dels mentors i mentorats), aquestes últimes setmanes els mentors ja hem començat a quedar amb els nostres mentorats.

Amb l'Ahmed (a la foto, al meu costat), avui no ens hem mogut de Sant Feliu. Hem donat una volta, hem anat a veure un partit al camp del Guíxols, i hem fet una mica de Rubik (això no pot faltar mai). Per portar només 10  mesos aquí, es defensa prou bé en català i castellà. M'ha explicat moltes coses de la seva família i he conegut alguns dels seus amics.

La veritat és que quant més avanço en el projecte més sentit li trobo. Com ja vaig dir, com a part de la iniciativa, podreu anar seguint les trobades amb l'Ahmed a través d'aquest blog.

12 de nov. 2011

Mentoria per una societat inclusiva

 
Des de fa uns dies participo com a voluntari en el Projecte Rossinyol de la Universitat de Girona. La finalitat del projecte és afavorir la integració cultural, social i lingüística de nens i nenes d’origen estranger i en situacions desvaforides. Per fer-ho, els mentors (estudiants universitaris de la UdG) acompanyem periòdicament un nen o una nena per tal que conegui diferents espais de la ciutat, llocs d’oci i de diversió, àmbits de producció cultural, etc. Tot plegat es fa amb la pretensió d’accelerar el seu procés d’integració.

Després d'una selecció, i unes jornades de formació, ja se'ns han assignat els nens. Jo seré el mentor de l'Ahmed, un nen de 13 anys de Sant Feliu de Guíxols, que ha arribat del Marroc fa deu mesos. El seu pare és pescador i ja porta uns quants anys vivint a Catalunya.

Com que ens demanen als mentors que escrivim un blog, jo aprofitaré aquest per anar explicant les nostres trobades. He creat l'etiqueta rossinyol, així que si voleu anar seguint el projecte ho podreu fer sempre que vulgueu en aquesta adreça: www.eduard.cat/search/label/rossinyol

24 d’oct. 2011

EducaRed 2011. Impressions



He estat uns dies a Madrid participant en el VI Encuentro Internacional EducaRed 2011.

EducaRed és un programa impulsat per la Fundació Telefònica, que proposa generalitzar Internet com a eina d’innovació i formació pedagògica entre professors, pares i alumnes. Des de fa 10 anys existeix el portal www.educared.org, i cada dos anys es celebra aquest congrés internacional. El lema d’aquest any era “actitut 2.0: aprendre és compartir”.

El meu perfil no era el més habitual entre els assistents. En la gran majoria es tractava de persones del món de l’educació interessades en com fer servir les TIC en el seus àmbits de treball. Jo al contrari sóc de l’àmbit TIC i he arribat al món de l’educació una mica de rebot (primer a través de la feina de cooperant a l’Índia i després a través de la meva feina actual).

M’ha agradat poder conèixer gent del MovimientoE3, una altra iniciativa de la Fundació Telefònica en la que participo a través de la meva feina a la Universitat. També ens hem desvirtualitzat finalment amb en Francesc Balagué, i per sorpresa he conegut en Marc Barranco, que també escrivia un blog des de l’Índia.

Han estat tres dies intensos, amb un programa molt ampli de ponències, debats, taules rodones i tallers. Seguidament menciono algunes de les xerrades que m’han cridat més l’atenció.

• No havia vist mai en directe Ferran Adrià, i la veritat és que em va agradar. Tot i no estar relacionat directament amb el món de l’educació, les seves idees sobre la creativitat i la innovació tenien sentit dins del congrés, i els nous projectes d’elBulli Foundation tenen un important component educatiu. Em quedo amb dues idees: “no sé si la creativitat pot ensenyar-se, però el que podem fer és ensenyar a pensar bé”, i “l’important no és ser el primer, sinó ser el que ho conceptualitza”.
• La xerrada sobre robòtica social de Celestino Álvarez i Segundo Fidalgo (Adelerobots.com) m’interessava especialment, però la veritat és que no acabo de veure que sigui factible la seva proposta de robot assistent del professor. És caríssim (60.000 EUR!!), es necessiten vàries persones per controlar-lo, i al final els nens poden fer moltes menys coses amb aquest robot que amb un kit de robòtica educativa normal i corrent de 300 EUR. El que és innegable és l’efecte motivador pels nens, i vaig quedar impressionat amb un vídeo de les reaccions d’un nen autista davant del robot.
• Interessant però poc interactiva, va ser la taula sobre Continguts Digitals, moderada per Antonio Cara, i on van participar: Jordi Adell, Aníbal de la Torre, Xavier Kirchner i Boris Mir. Em van agradar especialment els comentaris de Jordi Adell, de qui recomano molt seguir el seu blog.
• També protagonitzat per Jordi Adell, va haver-hi un debat molt enriquidor sobre Fracàs Escolar i TIC. Em quedo amb idees com que les TIC no s’han de fer servir només per presentar continguts, o que tenim que ensenyar a entendre i a fer servir la tecnologia d’una forma crítica. Res de nou de fet. Interessant la discussió sobre si les TIC realment produeixen un efecte motivador, o si és simplement un efecte novetat.
• Em va agradar conèixer el projecte de Red de Aulas de Fundación Telefónica i el projecte Proniño (d’erradicació del treball infantil a Llatinoamèrica). Molta feina feta, i un munt de dades per analitzar.
• Alfons Cornella i Jose de la Peña van explicar el MovimientoE3. Per mi, com a participant, no era cap novetat, però va ser interessant conèixer algunes dades de l’activitat d’aquests darrers mesos, aixó com també reconèixer alguns errors.
• La xerrada sobre Edupunk de Alejandro Piscitelli (un dels noms de moda en aquest món) va girar al voltant dels conceptes de do it your self, i aprenentatge auto-dirigit. Lliçons d’història, filosofia, i la idea de la conversió digital com a procés civilitzador. Curiosa la tesi del Parèntesi de Gutemberg (busqueu-ho a Internet).
• Interessant també veure una experiència de robòtica educativa més propera al que fem dintre de UdiGital.edu. Es tractava de l’experiència de Martha Luz Franco en una escola de Colòmbia. Caldrà seguir-los la pista.
• També vaig treure el cap en un taller d’Scratch, molt bàsic, però està bé veure que comença a estendre’s el seu ús en les escoles. És un bon símptoma.
• La jornada més potent va ser l’última, amb una entrevista a Bill Drayton (recent premi Príncep d’Astúries, i fundador d’Ashoka), una ponència de Sugata Mitra (conegut internacionalment pel seu projecte The Hole in the Wall) i una xerrada de George Siemens (Premi EducaRed 2011 i pare del Connectivism). En aquest cas, us recomano que mireu els vídeos de les seves intervencions (cal buscar les sessions plenàries del dia 22 d'octubre).

PD: Per cert, la paraula de moda d’aquest any és disruptiu, i pel que he vist molt gent l’aplica sense saber què vol dir.

20 d’oct. 2011

Pensem llavors destorbem


Llegeixo i escolto bocabadat alguns comentaris sobre les manifestacions globals del 15 d’octubre. Un lector d’El Punt Avui qualificava els prop de 4000 gironins i gironines que vam sortir pacíficament als carrers, de “barruts que vam signar una hipoteca tan alegrement sense llegir la lletra petita” i de “colla d’irresponsables”. Com aquest se’n poden llegir molts d’altres, en tots els mitjans, desprestigiant-nos i titllant-nos de forassenyats, violents, ganduls, o encasellant-nos amb etiquetes com Okupes, Ni-Nis, etc. És antològica també la portada de diumenge de l’ABC, que va triar una escena de violència a Roma com a representació de les més de mil manifestacions pacífiques que es celebraren arreu del món.

Doncs bé, jo mai he signat una hipoteca, no sóc ni violent, ni gandul, ni Ni-Ni, ni pertanyo al moviment Okupa. Sóc un ciutadà que té la sort de tenir una feina que li agrada, que tot i tenir més d’un títol universitari segueix estudiant, que fa de voluntari en el seu temps lliure, que quan ho creu pertinent surt al carrer a manifestar-se per una causa que considera justa, i que és capaç de pensar pel seu compte. Avui en dia però, sembla que per a alguns sectors, els que pensem destorbem.

Com jo, el 15 d’octubre als carrers de Girona, hi havia milers de persones de tot tipus: estudiants, treballadors, aturats, immigrants, avis, pares i mares amb els seus nens; tots caminant en un ambient molt familiar i distès (les fotografies en són prova). Són persones que estan fartes que l’economia passi per sobre de la política, que la crisi la paguin sempre els més vulnerables, que rebutgen les retallades en els serveis bàsics i denuncien els abusos del sistema financer, que creuen que hi ha altres models socioeconòmics possibles, que es rebel·len contra les desigualtats que genera el capitalisme, que volen una millor redistribució de la riquesa, que reclamen canvis per aconseguir un altre tipus de democràcia, i el que és més important, que han començat a prendre consciència que els ciutadans, actuant junts, podem fer canvis significatius tant a nivell local com a nivell global.


La realitat és que ningú donava ni un duro pel moviment 15M (els “indignats”, o com li vulgueu dir), però després de sis mesos segueix actiu, cada dia més reforçat, i fent feina a moltíssims barris i ciutats d’arreu d’Espanya i del món. Evidentment no es pot posar tot al mateix sac: no són el mateix la Primavera Àrab, el moviment 15M o el recent moviment Occupy Wall Street (OWS). Però és indiscutible que a nivell global hi ha un malestar latent que està prenent consciència i organitzant-se. Sincerament, dubto que en cap altre moment de la tota la història de la humanitat, un miler de ciutats de més de 80 països s’hagin posat d’acord per manifestar-se simultàniament (i si m’equivoco us agrairé que m’ho digueu). Crec que això és un mèrit indiscutible de la ciutadania global.

Amb això però, no n’hi ha prou. Som molts, i segurament serem molts més, però el que cal ara és passar de la indignació a l'acció, i de fet, aquest era el lema de la manifestació de dissabte passat. Cal fer encara molta pedagogia política, i des del meu punt de vista, les manifestacions, els grups de treball i les assamblees, haurien de ser think tanks, trampolins d’idees, una crida al pensament crític. Però sobretot, a partir d’ara també caldrà formular propostes realistes i treballar perquè es duguin a terme. I no oblidem que si el moviment no s’encarna en futurs partits polítics (i jo preferiria que no), al final aquestes propostes s’hauran d’apropar als polítics, perquè aquests les recullin i les implementin. Pensar que podem prescindir de polítics sí que seria somiar truites. Ara, quins polítics escollim perquè ens governin, i les regles sota les que ha de funcionar la política, això ja és cosa nostra.

Sigui com sigui, ja fa anys que penso que les veritables revolucions no es fan als carrers sinó en les ments de les persones. Al final tot es redueix a aquelles paraules de Gandhi, tan fàcils de pronunciar i tan difícils de dur a terme: sigues el canvi que vols veure al món

 

Les fotos són de David Estany (Diari de Girona).

14 d’oct. 2011

15-10-2011: United for #GlobalChange


Diuen els entesos que estem en una societat líquida. I si demà fem un tsunami? 951 ciutats de 82 països prendran prendrem els carrers: http://15october.net/

On October 15th people from all over the world will take to the streets and squares.


From America to Asia, from Africa to Europe, people are rising up to claim their rights and demand a true democracy. Now it is time for all of us to join in a global non violent protest.


The ruling powers work for the benefit of just a few, ignoring the will of the vast majority and the human and environmental price we all have to pay. This intolerable situation must end.


United in one voice, we will let politicians, and the financial elites they serve, know it is up to us, the people, to decide our future. We are not goods in the hands of politicians and bankers who do not represent us.


On October 15th, we will meet on the streets to initiate the global change we want. We will peacefully demonstrate, talk and organize until we make it happen.


It’s time for us to unite. It’s time for them to listen. People of the world, rise up on October 15th!

7 d’oct. 2011

Outside the box


Fa uns dies que he iniciat una nova aventura a la blogosfera. És diu outsidethebox.cat, i vol ser un blog en anglès, on aniré publicant articles més relacionats amb la meva feina a la Universitat de Girona (bàsicament, i dit de forma planera: com fer servir la tecnologia per aconseguir un aprenentatge més creatiu).

L'expressió "think outside the box" vol dir pensar de forma diferent, imaginativa, des d'altres perspectives. M'ha semblat escaient per les temàtiques que hi tractaré.

Això no implica cap canvi al Com gotes a l'oceà, que de moment seguirà igual, i on seguiré parlant de qualsevol tema que em passi pel cap. El que sí que probablement eliminaré serà el blog que tinc al diari ARA, que fa mesos que no actualitzo.

30 de set. 2011

Seed for Change



Un projecte que vaig visitar durant el meu últim viatge a l'Índia, però que encara no havia comentat, és Semilla para el Cambio (Seed for Change).

Es tracta d'una organització que treballa per millorar les condicions de vida de la infància més desemparada a Varanasi (Benarés). L'ONG la va fundar una gallega, la María Bodelon, amb qui no vaig poder coincidir perquè aquells dies es trobava fora de Varanasi.

Tenen projectes que busquen un desenvolupament sostenible i integral, i estan actuant en sectors com l'Educació, la Nutrició o la Salut; tant a la ciutat com als slums del voltant.


El projecte que jo vaig visitar és al bell mig de Varanasi, i consisteix en un centre on hi assisteixen nens amb pocs recursos, després (o abans) d'anar l'escola. Hi fan reforç escolar, se'ls dóna menjar, aprenen anglès, juguen, etc. Tot això en un lloc molt net, amb un ambient molt agradable, i amb professores locals plenament dedicades al projecte.

Totes les fotos són d'aquest projecte esmentat. Vaig passar una estona divertida ensenyant a multiplicar, a lletrejar noms d'animals, i fins i tot dibuixant elefants.

25 de set. 2011

Aiguafang


Una altra ressenya pendent des de fa molt temps. Aiguafang de Joan-Lluís Lluís (La Magrana 2008) és un llibre força atípic dintre del panorama actual de les lletres catalanes. Singular per la temàtica i singular per la manera de narrar la història.

És una novel·la de ciència-ficció (o no?), que transcorre en una Barcelona futurista, decadent i desesperançada, sotmesa a una constant pluja d'aiguafang, en una mena d'escenari post-apocalíptic, on la gent sobreviu com pot, mentre els edificis es malmeten per l'acidesa del plugim.

Es tracta en el fons d'una faula, escrita com un conte llarg (140 pàgines), amb tres personatges tristos i marginals (l'assassí, l'esclau i l'oreneta), que viuen situacions límit, i amb qui és molt difícil identificar-se. No te'ls acabes de creure, però la història funciona, està molt ben escrita i narrada d'una manera molt original.

Recomanable si teniu ganes de llegir una novel·la ben atípica dins del nostre context.

Crec que la sinopsi de La Magrana li fa força justícia i és honesta:
Som en una Barcelona sotmesa a una quasi constant pluja d'aiguafang que corromp la pedra dels monuments antics, difumina els contorns del paisatge i dificulta el caminar de la gent. És una societat decadent i consumista, de persones avorrides de viure i que converteix les successives onades d'immigrants en mà d'obra esclava.

En aquesta ciutat, tres personatges marginals, l'assassí, l'esclau i l'oreneta, s'observen i se segueixen per intentar salvar-se i, potser, estimar-se. Aiguafang és una novel·la d'atmosferes opressives i de situacions límit. Joan-Lluís Lluís ha escrit una faula crua i colpidora amb esclats de tendresa.

17 de set. 2011

Adéu a la Universitat



No, no me’n vaig de la Universitat. Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats és el títol d’un llibre de Jordi Llovet (Galaxia Gutenberg, 2011), del que fa molt temps que n’havia promès fer una ressenya. 

He tingut de professor en Jordi Llovet als cursos d’Introducció a la Literatura Universal que des de fa uns anys s’imparteixen al Centre Cultural La mercè de Girona. Els cursos tenen l’objectiu d’introduir els assistents en la literatura d'arreu del món, en especial la d'Occident, des de la Bíblia i Homer fins als nostres dies (quasi res!). Ja estic apuntat al curs d’enguany, que comença el proper 29 de setembre, i que en aquest cas, posarà èmfasi en la literatura europea del segle XIX, del Romanticisme al final del Realisme, en els gèneres de la poesia i la novel·la. 

Adéu a la Universitat és un llibre peculiar, intel·ligent, i en certs moments extravagant. El gènere és difícil de determinar. Podríem dir que és un assaig sobre la Universitat, però també conté experiències vitals de l’autor sobre l’educació i el fet d’aprendre, escrites com una mena de memòries intel·lectuals. Tot amanit de moltes cites, especialment literàries i filosòfiques, triades amb la mestria que només algú amb una cultura tan àmplia pot abastar (quina enveja!). 

Tot i que el llibre desprèn pessimisme envers el futur de la Universitat, la veritat és que la primera part de l'obra està farcida d’històries personals escrites amb un sentit de l’humor finíssim. Són memorables les anècdotes de la neboda de Kafka, la del restaurant de París, o la del colom a l’aula. D’aquesta primera part, en destacaria un parell de cites que ja vaig comentar en un apunt anterior, i que donen pistes de quina és la tesi de l’autor en aquest llibre.

"Un dels defectes de l'educació superior moderna és que s'ha convertit en un pur entrenament per adquirir certes habilitats i cada vegada es preocupa menys d'eixamplar la ment i el cor dels estudiants mitjançant l'examen imparcial del món", Bertrand Russell. 

"El veritable esperit de la universitat consisteix a deixar que hi regni la més gran llibertat en el sí de cada facultat. És completament estúpid ordenar normativament l'ordre en el qual els cursos han de succeir-se, o dividir el conjunt de sabers en sectors delimitats [...] Això significaria un encoratjament a l'estagnació; per contra, cada domini científic queda insuflat amb una nova vida quan d'altres individus, sobretot de formació diferent, en reprenen l'estudi des dels seus fonaments [...] És per això que la preponderància d'ensenyaments amb un títol fix palesa una mentalitat més escolar que veritablement universitària", Friedrich Schleiermacher. 

Crec que el llibre baixa una mica el nivell quan comença a parlar del Pla de Bolonya. Pel que jo havia sentit sobre el llibre, em pensava que l’autor donaria uns arguments més contundents (i potser nous) per estar en contra del Pla, però són els arguments de sempre, amb els que em sento identificat només parcialment. Ha estat molt interessant però, conèixer la implicació personal de Jordi Llovet durant les “tancades” d’estudiants. Algunes de les seves reflexions, escrites molt abans del Moviment #15M, crec que són molt interessants en l’actual context. Interessants també els apèndixs amb cartes sobre el tema Bolonya.

En capítols posteriors l’autor fa unes reflexions apassionants sobre la relació entre la Universitat i la societat (degut a la meva feina actual sóc especialment sensible amb aquest tema), i sobre la importància de la figura de l’intel·lectual. Val la pena llegir-les amb calma.

Acaba el llibre amb una última part sobre la relació de la noves tecnologies amb l’educació (un altre tema que em toca d’aprop), i especialment sobre les noves tecnologies i les Humanitats. L’autor (una d’aquestes poques persones sense telèfon mòbil) és molt contrari a l’ús de les noves tecnologies a les escoles i universitats, i dóna una sèrie d’arguments que m’encantaria rebatre en aquest apunt, però que l’allargarien massa. Faré un post dedicat exclusivament a parlar d’aquest tema. 

Deixeu-me dir per acabar, que és un llibre molt recomanable, d’un autor enamorat de la docència i desencisat amb la Universitat, un savi gens saberut, amb una curiosat immensa pel món que l’envolta. Un llibre dels que et fa pensar, i que es digereix lentament.

11 de set. 2011

Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural


Dimarts vinent a la UdG es torna a posar en marxa el Seminari Raimon Panikkar de Pensament Intercultural. El seminari neix al final del curs 2007-08 com una continuació i aprofundiment d'uns crèdits d'Introducció a la Filosofia d'Àsia que es fan a la UdG des del 2004-05.

Jo vaig participar al cursos Nāgārjuna, el filòsof budista de la vacuïtat i Shankara, el vedanta advaita hindú, i des de llavors també participo al seminari. Ens reunim mensualment, i cada any treballem un text fonamental d'alguna de les grans tradicions de la saviesa. Des que jo hi sóc, hem treballat la Bhagavad Gita, el Zhuangzi, i aquest any ens posarem amb el Vedāntasāra.

El seminari compta amb el beneplàcit de la Càtedra Ferrater Mora, i està dirigit pel professor Xavier Serra. El nom de Raimon Panikkar pel seminari es posà aprofitant el seu doctorat honoris causa, també perquè llavors estava en fase preparatòria la donació de la seva biblioteca personal a la UdG (actualment ja realitzada), i també perquè el seminari d'alguna manera vol recollir part de l'herència que en Raimon ens va deixar.

És fantàstic poder participar en una activitat així a Girona!

9 de set. 2011

I miss Shanti Bhavan

Just a few weeks ago I was there, but I'm already missing Shanti Bhavan. Let me share with you some things I've discovered in recent days.

First, a video where you can see Praveen playing Chopin on the piano. A true delight. More videos recorded by Allegra Boggess here.



Second, Orsella Reyes’s blog. She is a volunteer who has recently published some great images of the school and children.

And last but not least, a short, creative writing piece by Amrutha, one of the recent graduates.

The truth is that the Internet helps a lot to reduce the physical distance!

6 de set. 2011

El nord per anar-hi i el sud per estar-hi


Aquest últim viatge a l’Índia ha estat el primer que m’ha portat a visitar el nord del país. Era una cosa que tenia pendent, tot i que en un país tan gran, encara em queden moltes altres àrees per conèixer. 

El nord m’ha semblat més turístic, no ho dic en un sentit negatiu, sinó simplement com una constatació. La majoria de la gent que viatja a l’Índia va al nord, amb pols d’atracció molt importants, com el Rajasthan, Delhi, Agra amb el seu impressionant Taj Mahal, o la famosíssima Varanasi, només per dir alguns punts turístics molt visitats. Són llocs espectaculars i encisadors (és aquella Índia que tenim a l’imaginari col·lectiu), però un ha d’anar-hi sabent que en molts moments estarà envoltat de turistes, amb tot el que això implica (tant per bo com per dolent). Val a dir que el nord de l’Índia és immens, i que hi ha moltíssimes zones i estats sencers que reben poquíssims turistes (penso en Bihar per exemple). Recordo ara (i somric), un article molt interessant d’en Donaire que he llegit fa poc al De bat a bat, gràcies al qual sé que aquesta afició que tenim molts viatgers d’intentar esquivar els turistes té un nom i tot: la síndrome I am a traveler, you are a tourist

Una altra diferència que he observat entre el nord i el sud és el tema de la llengua. Al nord es parla molt més el Hindi, fet que m’ha permès practicar les poquetes frases que coneixo. Al sud sents parlar moltes llengües diferents, hi ha una varietat immensa. Però curiosament, en llocs molt turístics del nord he tingut sovint més dificultats per entendre’m en Anglès amb la gent local, que no pas en regions força remotes del sud. M’ha sorprès que per exemple conductors de rickshaws de ciutats importants com Delhi o Varanasi a penes sàpiguen dir quatre paraules en Anglès, mentres que a ciutats també importants del sud, com Bangalore, el parlen molt més fluït. 

La manera de viure la religió és molt intensa a tota l’Índia. Però potser al sud de l’Índia encara hi ha unes certes pràctiques devocionals que el nord s’han diluït una mica (penseu que parlo amb un desconeixement molt gran del nord). Penso per exemple en els rangolis que dibuixen a terra, en la manera de fer les pujas als temples, o en els arbres deïficats als pobles. És com si al sud aquestes pràctiques fossin més íntimes, tot i que aquesta reflexió no seria vàlida per llocs del nord com Varanasi, on encara es palpa intensament la religió a cada cantonada i durant el dia a dia de la gent.

Algunes trivialitats que també he observat són que al nord, els indis són més alts, i solen tenir la pell més clara. Les dones del sud vesteixen més els sarees, mentres que al nord duen més el salwar kamiz. Al sud també es veuen més homes vestits amb dhotis i lungis, mentres que al nord això no és tan comú. Respecte al menjar, el del nord de l’Índia no és tan picant, cosa que a vegades s’agraeix.

Haver de triar entre el nord i el sud em semblaria força absurd. Però tenint en compte tots els lligams que tinc amb Tàmil Nadu, Karnataka i Andhra Pradesh, potser hauria de dir: “el nord per anar-hi, i el sud per estar-hi”. Per suposat hi haurà opinions de tota mena. Fent una simple cerca al Google he anat a parar a una entrada antiga d’un blog que ja coneixia fa temps i que m’agrada molt: lluny.net (de fet els autors han estat voluntaris a l’ONG que he visitat a Varanasi). Ells arriben a una conclusió totalment oposada, diuen que el nord és molt més “autèntic”, mentres que el sud és com una versió light de tot plegat. No hi puc estar gens d’acord, ni tampoc amb la comparació del sud de l’Índia amb el sudest asiàtic. El sud de l’Índia no és només Goa i Kerala, sense desmerèixer per res aquests estats, que també són molt interessants de visitar, especialment Kerala. Com és lògic hi haurà tantes opinions com viatgers, i això és també part de la màgia de viatjar. Com deia Pessoa: "Els viatges són els viatgers. El que veiem no és el que veiem, sinó el que som".

1 de set. 2011

Tancant el cercle

Aquest últim viatge el vaig començar en una escola de Tamil Nadu, Shanti Bhavan, i el vaig acabar en una altra de Karnataka, la Pragathi School de PVS-Forkids. Entremig, tota la ruta pel nord.


A Bagepalli, el poble on hi ha l’escola de PVS-Forkids, em van rebre molt bé. Jo hi vaig treballar l’estiu del 2008, i hi havia tornat de visita el 2009. Va ser agradable tornar-me a passejar per l’escola, retrobar-me amb l’Ali i la Latha, i també amb els pocs professors antics que encara queden a l’escola (cada any hi ha molta rotació). També vaig tenir temps de fer un passeig pel poble, i veure moltes cares conegudes.

A l’escola ja hi ha una promoció que ha acabat el desè curs (l’últim que ofereixen a Bagepalli), i tots ells van aprovar i estan estudiant l’onzè curs a altres llocs. Fa gràcia aquest costum de les escoles de penjar immensos cartells a la vista de tothom, amb les fotos dels graduats i les seves notes. A casa nostra això resultaria força xocant.

També em van explicar dos projectes molt interessants que estan a punt de començar: una casa d’acollida per a nenes orfes, i un centre d’informàtica que es preveu que generi alguns ingressos per ajudar a finançar els altres projectes.

 
 

I parlant de projectes educatius, em queda pendent fer un apunt de la visita que vaig fer a Varanasi a l’organització Seed for Change (Semilla para el Cambio).

30 d’ag. 2011

Viatjar sol


Vaig prometre escriure un apunt amb reflexions al voltant del fet de viatjar sol. La veritat és que el viatge en solitari té una sèrie de particularitats que fan que l’experiència sigui molt diferent de quan viatges acompanyat o amb grup.

Per començar, tu ets qui pren totes les decisions, i en cap moment has de debatre o discutir sobre què vols fer o cap a on vols anar. Aquesta sensació de llibertat és una de les més atractives d’aquest tipus de viatge, tot i que va acompanyada de més responsabilitats (que ara no són compartides, sinó que les tens totes). Després hi ha el fet que si viatges sol coneixes més gent i t’integres amb els locals amb més facilitat, mentres que quan estàs en un grup és més fàcil que socialitzis amb els teus companys.

Una de les coses que m’agrada és que tens molt temps per pensar i per conèixer-te a tu mateix, i t’adones que ets del tot autosuficient per moure't i conèixer el món. El viatge com a procés d’aprenentatge, i allò de “la meva escola és el món”, són idees especialment certes en viatges llargs i en solitari.

Però per descomptat, viatjar sol també té els seus inconvenients. Hi ha moments, especialment els més bons, que t’agradaria poder compartir-los amb algú. I en el cas dels més dolents (per exemple si estàs malalt) pot ser que també trobis a faltar tenir algú al teu costat.

També és possible que necessitis ajuda per coses tan senzilles com tirar-te un foto. Però aquests petits inconvenients solen tenir la seva part positiva, i per exemple en el cas de les fotos, es poden convertir en una excusa per entrar en contacte amb gent local.

Viatjar d'aquesta manera és una experiència que jo recomanaria a tothom, independentment de l’edat. I la veritat és que la majoria de gent que ho prova ho recomana i repeteix, així que no us faci por penjar-vos la motxilla i animeu-vos.

23 d’ag. 2011

Impressions de Kolkata



Kolkata (Calcuta), no és només la capital de l'estat de West Bengal. La ciutat s'enorgulleix (i en fa gala) de ser la capital cultural i intel·lectual de l'Índia. Certament, de Calcuta n'han sortit grans noms, com Rabindranath Tagore, Chandra Bose, o el director de cinema Satyajit Ray. Des de la independència del país, la ciutat ha estat sota el poder del partit comunista, i és cert que és percep una classe intel·lectual d'esquerres, i també per exemple, molt d'activisme als carrers. Hi ha manifestacions cada dia, ho havia llegit i pensava que era exagerat, però en dos dies que porto aquí ja he vist tres manifestacions.


La imatge que tenim de Calcuta a occident està molt deformada per llibres i pel·lícules. Estic d'acord amb que no podem quedar-nos només amb les imatges de misèria de La ciutat de l'alegria, etc. Però aquesta també és una realitat que existeix, els slums i la pobresa extrema segueixen persistint a Calcuta, i no estic d'acord amb la Lonely Planet quan diu que l'explosió de centres comercials i multicines són proves del bon desenvolupament de la ciutat.


La quantitat de coses per veure i per fer a Calcuta és immensa, el problema és triar. S'ha de reconèixer que certes parts de la ciutat tenen molt d'encant, en algunes coses m'ha recordat Mumbai. Jo de moment he visitat el Victoria Memorial, un immens edifici victorià que prova l'esplendor que tingué el British Raj. He visitat l'atrafegat New Market. He passat pel Howrah Bridge, diuen que el pont amb més tràfic rodat del món. He passat un parell d'hores al Indian Museum, el que fou el primer museu de l'Índia, on hi ha una mica de tot; jo m'he entretingut especialment amb les escultures, hi ha veritables obres d'art de fa més de 2000 anys. M'ha agradat molt també el CIMA (Centre of International Modern Art), una galeria que ara exhibia pintures i instal·lacions de l'artista contemporani Kingshuk Sharkar. També he passat pel curiós Nehru Children's Museum, amb joguines, i boniques figures del Ramayana i el Mahabharata. Per descomptat he anat a veure el Kalighat, el temple dedicat a Kali, segurament el més famós de Kolkata (de fet diuen que el nom Kolkata va derivar de Kalighat), però després de la ruta que acabo de fer pel Nord de l'Índia, no m'ha semblat un temple especialment bonic.


Una altra cosa que he fet ha estat passar per Sudder Street. N'havia sentit a parlar molt. És el carrer on s'allotgen molts dels voluntaris que van a les cases de la Mare Teresa i a d'altres organitzacions. També és una àrea concurreguda pel turisme motxiller de baix cost per la quantitat de guest houses amb preus econòmics que hi ha. Havia llegit molts relats de voluntaris parlant de Sudder Street, i potser per això l'havia idealitzat una mica, perquè no m'ha semblat que tingui res de particular. Potser fa uns anys era diferent, però ara és un carrer que ha evolucionat per treure profit dels que el freqüenten, és a dir, que és ple de botigues amb productes per a viatgers, restaurants amb menús adaptats al gust motxiller, hotels baratets, i botiguetes d'aquesta roba que els indis mai porten però que els turistes a l'Índia sempre compren. He aprofitat que hi era per dinar al Blue Sky, un lloc interessant, amb petites taules juntes que t'obliguen a afegir-te a altres grups. Estava envoltat de francesos i espanyols, però també d'indis locals, i ha estat fàcil detectar uns quants voluntaris.

Encara em queda un altre dia sencer a Calcuta. Ja veurem com l'omplim!

 

22 d’ag. 2011

Una vaca, un cub de rubik, i sis nens del carrer


Què pot unir tots aquests conceptes? Fàcil, un viatge en tren a l'Índia. Si puc triar entre autobús i tren, sempre prefereixo el tren. Aquest cop he fet tota la ruta pel nord amb tren, i he mirat que fossin trajectes relativament curts, d'un màxim d'unes 5 hores i de dia, excepte un de més llarg que he fet de nit. Sempre que puc viatjo en Sleeper Class, que és la classe més baixa per sobre dels vagons sense reserva, i on sempre coneixes gent interessant.


A les estacions és fàcil que et puguis trobar una vaca a l'andana, regirant totes les papareres o les variades coses que la gent llença des de les finestres dels trens (sí, això és un costum generalitzat, tant és si són avis, nens, rics o pobres). Per descomptat, les vaques no són els únics animals de l'estació, l'ecosistema el completen els gossos vagabunds, els murris corbs, les fastigoses rates (proveu de mirar la via fixament 30 segons i alguna en veureu), i els emprenyadors mosquits.


Els viatges en tren són un bon moment per practicar amb el cub de Rubik. Sol ser una cosa que sorprèn a la gent, i en aquesta ruta pel nord, he donat unes quantes lliçons a nens i nenes, que sempre són els més encuriosits, però també per exemple a un grup de policies molt animats que viatjaven cap a Varanasi.


Una de les coses dolentes de viatjar tant a un lloc, és que t'hi acostumes. M'adono que tinc una mena de filtre que em fa més fàcil ignorar escenes molt dures al meu voltant. Potser no és tant ignorar-les, sinó que ja no m'afecten de la mateixa manera que el primer cop que vaig trepitjar el país. A l'estació de Bodhgaya però, ho vaig passar realment malament. Feia temps que no veia tants de nens del carrer (o en aquest cas, "nens de l'estació"). Viuen 24 hores al dia a les andanes de l'estació, recollint escombraries de les vies i demanant rúpies als viatgers. Mai no han vist una escola ni s'han fet una dutxa, i el més trist de tot és que no tenen cap opció de futur. Simplement no hi ha esperança per ells. Em va afectar especialment veure una família amb sis fills (la nena més gran d'uns 10 o 11 anys), tots ells dormint al terra de l'andana on jo esperava el meu tren, i el més petit (de pocs mesos) literalment remenant merda del terra més brut que us pugueu imaginar, i posant-se-la a la boca. En aquest cas tenien pares, però aquests no sé si feien gaire aquesta funció (no paraven de discutir, i obligaven a la nena gran a pidolar d'un costat a l'altre). Mentre em preguntava què hauria portat aquella família a viure a l'estació, va arribar el tren. Abans de pujar-hi vaig donar-li a la nena el paquet de galetes que m'havia comprat per aquell trajecte, i vaig entrar al vagó pensant que si a Bodhgaya, precisament on Buda és va il·luminar, ha calat tan poc el seu missatge de compassió, ho tenim força negre.

21 d’ag. 2011

L'arbre de la Il·luminació


De Varanasi, l'indret més sagrat pels hindús, a Bodhgaya, l'indret més sagrat pels budistes. Aquesta ciutat pertany a l'estat de Bihar, el més pobre de l'Índia, i és un centre importantíssim de pelegrinatge. Cada any milers de budistes de tot el món vénen a estudiar i a meditar a l'indret on la tradició diu que Siddhartha Gautama va arribar a la Il·luminació i esdevingué el Buda.


Si hi ha un lloc significatiu a la ciutat, aquest és el Bodhi Tree, una figuera sagrada, en teoria descendent directe de l'arbre sota el qual Buda s'assegué a meditar i va arribar la plena realització. La història diu que l'arbre original, al voltant del qual s'havia construït un temple al segle II a.c, fou assassinat per la dona de l'emperador Ashoka, però per sort un brot s'havia portat i plantat a Sri Lanka anys abans, així que van tornar a portar un brot i el van plantar de nou al lloc original. L'última restauració del temple actual al voltant de l'arbre (Mahabodhi Temple) és de l'any 1882, ja que els musulmans l'havien enderrocat en les seves invasions del segle XI d.c.


Bodhgaya és un lloc curiós, on et pots trobar monjos budistes de tot el món, cadascun vestit a la seva manera, i fent les pregàries i ofrenes de diferents formes. Al Mahabodhi Temple, tot i que és visitat cada dia per moltíssima gent, s'hi respira molta pau. La veritat és que l'arbre té un cert encant fins i tot per algú no-budista com jo, i m'hi he assegut una bona estona a sota, però no, de moment no m'he il·luminat. Al temple tot és molt net i ordenat (en això els budistes guanyen als hindús, s'ha de reconèixer) i hi ha unes zones ajardinades i terrasses amb vistes al Bodhi Tree on la gent s'asseu tranquilament a meditar.


A la ciutat, les diferents tradicions budistes d'arreu del món han construït altres temples. Així que s'hi poden trobar de costat, temples budistes tailandesos, tibetans, japonesos, etc.

Però per molta pau i compassió que es pugui respirar per aquí, la condició humana és la que és, i ja m'han intentat vendre fulles del Bodhi Tree, que o poden ser falses o robades. Segons m'ha dit un monjo budista del Nepal, ahir a la nit van entrar al temple i van tallar algunes branquetes.


18 d’ag. 2011

De ghat en ghat i tiro perquè m’ha agradat


Si hi ha una ciutat de l’Índia que sempre havia volgut visitar, aquesta és Varanasi (també coneguda com Benarés o Kashi). Es sol dir que és una de les ciutats més antigues del món que encara segueixen d’empeus, i tot i que la veritat és que queden poquíssims edificis amb més de 200 anys, la història s’hi pot palpar, la respires a cada cantonada. Mark Twain va escriure “Benarés és més antiga que la història, més antiga que la tradició, més antiga fins i tot que la llegenda, i sembla el doble d’antiga que totes aquestes juntes”. La ciutat de Shiva és un dels llocs més sagrats de tota l'Índia. Els pelegrins hindús vénen de tot arreu per fer banys rituals al Ganges, amb els que renten els seus pecats, i es diu que si moren a Varanasi aconsegueixen Moksha, l’alliberament del cicle de naixaments i morts. Benarés és el cor de l’univers hindú, i els seus móns físic i espiritual es fusionen al Ganges, donant lloc a rituals ancestrals de vida i mort, que a ulls d’un occidental poden resultar aclaparadors.


He visitat molts dels ghats (escales que baixen al riu) de la ciutat, i he vist les pujas que fan quan surt el sol, i la cerimònia del Ganga Aarti que fan quan el sol es pon. M’he perdut pels intricats i estretíssims carrers, on sovint has d’apartar literalment una vaca per poder continuar el teu camí. He vist cremacions de cadàvers, i a pocs metres escenes quotidianes de dones i homes rentant la roba al riu i agafant-ne aigua. També he vist molts saddhus (renunciants) que en teoria han abandonat la vida mundana i estan centrats en buscar l’alliberament, tot i que la veritat, i amb tot el respecte que tinc per l’hinduïsme, m’ha semblat que n’hi ha molt pocs dedicats de veritat a això. També he visitat el temple de Durga (d’un vermell esgarrifador) i el de Tulsi Manas (amb passatges del Ramayana escrits en hindi a les parets interiors).


Encara em queda fer un passeig en barca, visitar la prestigiosa universitat de la ciutat, veure el Vishwanath Temple, visitar l’ONG espanyola Semilla para el Cambio, o arribar-me a Sarnath, un emplaçament a 10 Km de la ciutat, on se suposa que Buda va impartir el seu famós primer sermó després d’arribar a la il·luminació a Bodhgaya (ciutat on per cert em dirigiré d’aquí un parell de dies).

Us deixo una petita selecció de fotografies. La veritat és que en podries fer una cada dues passes, perquè constantment hi ha escenes que et captiven.