25 d’oct. 2010

Dilluns musical

Al  més pur estil dels cèlebres dilluns musicals de can Salvador Macip, avui us proposo una mica de música per començar la setmana. A Shanti Bhavan fa poc van celebrar el Teacher's Day, i aquesta que us animo a mirar i escoltar, és una de les actuacions que els nens van fer per als professors.

A l'Índia, l'afició pel Bollywood, com veureu, els comença de ben petits. La cançó és Oyaayiyae Yaa, forma part de la BSO de la pel·lícula Ayan, i de fet ja n'havia parlat durant la meva última estada perquè va ser tot un hit a l'escola :)

19 d’oct. 2010

La universitat dels nens i les nenes al Parc de la UdG

 

Avui a la UdG i a set altres universitats catalanes s'ha celebrat la primera jornada de la Universitat dels Nens i les Nenes de Catalunya (UdN2.cat). Es tracta d'un programa que pretén apropar la universitat, la ciència i la cultura als nens i les nenes de l’educació primària, així com a les escoles i les famílies.

La idea és que a través de la UdN2.cat, els infants, les escoles i les famílies puguin conèixer de primera mà què és la universitat i què fan els científics i acadèmics. Per exemple al Parc Científic de la UdG avui han vingut 150 nens i nenes de diferents escoles que han participats en diferents tallers i activitats, des d'experiments químics fins a teleoperar robots submarins o robots de rescat.

La veritat és que s'ho han passat pipa, i m'agradaria pensar que han après alguna cosa. I qui sap si fins i tot no s'ha sembrat alguna llavor que desembocarà en una futura vocació d'enginyer o enginyera. Projectes com aquest valen molt la pena.

Amb quedo amb una frase d'una nena sortint del CIRS (Centre d'investigació en Robòtica Submarina): "aquesta ha estat la millor excursió que he fet mai!".

 

16 d’oct. 2010

La història de Saleem Sinai. Una pre-ressenya


Estic totalment extasiat amb la lectura d’Els fills de la Mitjanit (Midnight’s Children) de Salman Rushdie (Bromera 2008). És un llibre que feia anys que volia llegir, però centrant-se la història a l’Índia (sobre la que he llegit tant) i havent assolit el llibre aquesta condició de veritable “clàssic contemporani”, he anat posposant la seva lectura durant molt de temps. Fins ara.

Sincerament, la història narrada en primera persona (val a dir, de forma molt original) per Saleem Sinai, que és alhora la història de l’Índia moderna després de la independència i la seva partició, m’ha impressionat tant, que necessito fer-ne una pre-ressenya fins i tot abans d’acabar-lo.

Només llegint-ne unes pàgines, un s’adona de com és d’ambiciosa aquesta novel·la publicada el 1981. Va guanyar el Premi Booker d’aquell any, i recentment li han concedit el The best of the Booker, com la millor obra de les que han rebut el Premi Booker al llarg dels seus 40 anys de vida.

Quan escrigui la ressenya, ja faré alguna pinzellada de l’argument, de la seva combinació de registres, del seu realisme màgic, i de l’immens món literari que hom pot copçar a l’interior del llibre; però no em puc estar de dir que l’única novel·la contemporània (que jo hagi llegit eh!) amb una ambició i potència literària tan gran, és Cien años de soledad, a la que estic absolutament segur, és deutora.

Em sembla que no cal que digui que, si no l’heu llegit, us el recomano.

PD: pel que sembla n'estan preparant una versió cinematogràfica que seria dirigida per Deepa Mehta (directora de Water per dir-ne una), raó de més per llegir-la quan més aviat millor. Ja sabem com acaben aquestes adaptacions... per molt bona que sigui la directora.

15 d’oct. 2010

Why water? Blog Action Day 2010

Right now, almost a billion people on the planet don’t have access to clean, safe drinking water. That’s one in eight of us.


9 d’oct. 2010

Classe del 2010


A l'última newsletter de Shanti Bhavan van incloure-hi aquest vídeo homenatge per als alumnes que es van graduar el 2010. Són la primera promoció, després de 14 anys de projecte, i ara tots ells estan estudiant a universitats de Bangalore. El vídeo serà un bonic record, que podran conservar, de tots els anys que han passat junts a l'escola.

3 d’oct. 2010

Reflexions (i polèmica) sobre els Premis Blocs Catalunya 2010


Abans d’entrar a la polèmica generada després de l’entrega dels Premis Blocs Catalunya 2010 (aquests dos últims dies a la blogosfera i al Twitter se n’ha parlat molt), m’agradaria fer una mica de ressenya de l’esdeveniment.

Aquest any l’acte es va fer a Mataró, concretament al Tecnocampus, que els assistents vam poder estrenar per l’ocasió. Hi havia activitats des del matí, però jo només vaig assistir al debat Literatura: paper i bits, i després a la cerimònia d’entrega.

El debat de literatura va ser molt interessant, tot i que va resultar curt. El va moderar en Toni Sellas d’STIC.cat. Hi van intervenir un llibreter, una editora, una escriptora i un lector. Tots quatre van admetre que era difícil saber com evolucionarien els models actuals amb la irrupció del llibre electrònic. Es van fer comentaris interessants sobre pirateria, i sobre les portes que s’obren al procés creatiu de fer un llibre pensat des d’un inici per a ser digital.

La cerimònia d’entrega, presentada per en Martí Gironell, va ser molt correcta i fluïda. L’espai del Tecnocampus era adient, amb algunes deficiències perdonables tenint en compte que s’acabava d’innaugurar, com per exemple la poca o nul·la cobertura mòbil dins de l’auditori.

Però si un acte així té sentit per mi, és per la possibilitat de conèixer personalment (desvirtualitzar) bloggers que segueixo fa temps. Per exemple aquest any vaig poder xerrar amb dos bloggers que llegeixo des de fa molt temps, en Jaume Albaigès i en Marc Serena.

Sobre les polèmiques que han suscitat els premis, de fet ja van començar des del primer dia de les votacions. Se n’ha parlat i escrit molt, us recomano per exemple un parell d’apunts d’alguns finalistes (Jaume Albaigès i Adrià Fontcuberta) i també les reflexions des de dins que ha fet en Toni Sellas.

El sistema de vot tenia aquest any la gràcia que podies anar veient la puntuació dels blogs, però també tenia greus deficiències de seguretat. Crec que val la pena que STIC.cat repensi el sistema.

Després hi ha el tema dels blogs mediàtics. Hi ha hagut força polèmica pels premis al blog de l’Antoni Bassas (categoria política) i el de l’Espai Internet (categoria TIC), ambdós blogs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), i que per tant tenen molta més facilitat per aconseguir vots. No coneixo cap dels dos blogs, però trobo especialment greu el cas de l’Espai Internet, un blog que jo ni tan sols tinc clar que es pugui considerar sobre TIC.

De fet, el problema és que amb el model que es fa servir, es premia la “capacitat d’aconseguir vots”, que lògicament no té perquè estar relacionada amb la qualitat del blog (ni tan sols amb la popularitat d’aquest dins la blogosfera). Sempre ho tindrà més fàcil un blog recolzat pels mitjans de comunicació o que pertanyi a un portal on se’l promociona. Hi ha blogs molt bons, molt actius, amb molts seguidors i molt emblemàtics de la catosfera que es troben a faltar entre els finalistes, i que quedi clar que no ho dic pel meu, sóc plenament conscient de fins on puc arribar amb la meva temàtica, però és que en la categoria de blogs personals hi havia veritables cracks que han quedat totalment invisibles i oblidats, i el guanyador, Som la llet, és un blog que està molt i molt bé, però que també jugava amb cert avantatge al pertànyer a un portal (criatures.cat) i tenir promoció des d’alguns mitjans (de fet, un altre blog d’aquest portal també ha quedat finalista a la mateixa categoria). Sobre la solució a tot això, essent sincer, no tinc ni idea de quina hauria de ser.

Altres temes, com per exemple si les categories són prou indicades, s’arrastren d’anys anteriors, i cadascú té la seva pròpia opinió. És complicadíssim contentar a tothom.

Crec que des de STIC.cat fan una feina excel·lent, i que els premis són bons per sacsejar una mica la catosfera i promocionar blogs en català. Però certament, després de totes les reflexions i crítiques d’aquests dies, va la pena que per l’any que ve es repensin alguns aspectes.