Pensament nº37: sobre la voluntat

"Un home pot fer el que vulgui, però no pot voler el que vulgui"
Arthur Schopenhauer

Entrevista sobre el projecte a Shanti Bhavan

Al butlletí Cooperem-Portal de Solidaritat de la Universitat de Girona m'han fet una entrevista en relació al darrer projecte que vaig desenvolupar a Shanti Bhavan. Podeu llegir-la aquí.

Al butlletí també hi trobareu informacions interessants sobre projectes a Nicaragua, camps de treball a Algèria, projectes de cooperació amb universitats africanes, o informacions sobre diferents cursos.

Els meus experiments amb la veritat

Prosseguint amb les ressenyes que tenia pendents, dedico aquest apunt a un llibre molt especial: An autobiography or the story of my experiments with truth de M. K. Gandhi (Navajivan Trust, 2003). Vaig llegir el llibre durant la meva última estada a l’Índia.

Ja he parlat de Gandhi en repetides ocasions en aquest blog. La seva autobiografia és molt interessant, però de fet ell, més que considerar-la una autobiografia la presenta com un relat dels exercicis, problemes i aprenentatges que va tenir al llarg de la seva vida en el seu camí cap a la Veritat, o cap a Déu.

Crec que un detall important és que el llibre és de l’any 1927, per tant no espereu trobar-hi relatats els últims episodis de la seva vida, ni el procés d’independència de la Índia. Això sí, hi trobareu històries molt interessants de la seva infància, de la seva època d’estudiant a Londres, de la seva feina a Sudàfrica o del seu retorn a l’Índia.

Tot relatant la seva vida, el llibre també explica els aspectes més importants de la seva filosofia: Satyagraha i Ahimsa. Satyagraha és la “força de la veritat” i Ahimsa és la “no-violència”, conceptes que a occident sovint s’han traduït d’una forma bastant simplista amb termes com “resistència passiva”.

De la seva vida sorprèn la immensa força de voluntat que tenia Gandhi, capaç de transformar-se a sí mateix a través de dures auto-imposicions. Es necessita molta força per actuar sempre d’acord amb allò que creus correcte. Quantes persones poden dir “la meva vida és el meu missatge”?

No puc dir que estigui d’acord amb totes les seves idees, sobretot amb les polítiques, però això no disminueix la meva admiració envers ell. El llibre és molt recomanable, i necessari per entendre una de les figures clau del segle XX.

“D’aquí uns anys la gent no podrà creure que un home com Gandhi hagi pogut existir, i hagi pogut caminar en carn i ossos sobre aquesta terra”
Albert Einstein

Aturat en el ritme d’una nit

Continuant amb les ressenyes pendents avui és el torn de Poesia anglesa i nord-americana contemporània. Antologia, a cura de Sam Abrams (Edicions 62, 1994).

Quan es fa una antologia d’aquesta mena, hi ha dues opcions: intentar reunir tots els autors significatius i incloure només una pinzellada de la seva obra, o ser més selectiu a l’hora de triar els autors i incloure més obra de cada un d’ells. En aquesta antologia Sam Abrams ha optat per la primera opció, que dóna una visió global excel·lent, però a vegades et quedes amb ganes de llegir més sobre un determinat autor.

El criteri d’ordenació és cronològic, i cada poeta té una petita nota bio-bibliogràfica. En total hi ha 95 poetes britànics i nord-americans. Amb alguns noms tan coneguts com Wallace Stevens, James Joyce, T.S. Elliot o Sylvia Plath per dir-ne només alguns. Si dels poemes seleccionats ja n’hi havia alguna traducció catalana destacada, Abrams l’ha incorporada; la resta són traduccions seves.

El llibre està molt bé. Per anar llegint a poc a poc, fent petits tastets.

Us deixo un petit poema que em va agradar especialment.

El seient del racó

Aturat en el ritme d’una nit
la cara reflectida en el tren
sembla a primer cop d’ull tan confiada
com la teva. Torna a mirar, però:
les finestres que et separen del món,
frenant el fred, frenant terrors, t’aïllen;
i doncs, com és que sembla tan solitari
el teu reflex en el ritme de la nit?

Louis MacNeice

MOMA Highlights

Tinc pendents unes quantes ressenyes de llibres llegits, a veure si les vaig escrivint els propers dies. Començo per MOMA Highlights (The Museum of Modern Art, 2004) que vaig comprar al MOMA de Nova York. Es tracta d’un llibre que comenta 350 obres de les més representatives de la col·lecció del museu.

El volum té una introducció curta però molt interessant de Glenn D. Lowry ―l’actual director del museu―, i tota la resta està dedicada a les 350 obres seleccionades. L’edició està molt cuidada, per suposat amb fotografies a color, i farà les delícies de qualsevol amant de l’art modern o de qualsevol fan del museu (que n’hi ha molts).

La veritat és que el museu, com és evident, es mereix molt més una ressenya que no pas el llibre en sí mateix, però aquesta m’ocuparia tant de temps que de moment ho deixaré per més endavant. Del museu només us diré que és una visita obligatòria si aneu a NYC, i que si no teniu temps de veure’l tot, us centreu en les plantes 4 i 5 (pintura i esculptura 1880s-1940s), que són senzillament espectaculars.

Del llibre, que tant pot ser de consulta com per llegir-lo sencer, us recomano els comentaris d’algunes de les meves obres preferides: El banyista de Cézanne, La gitana dormida de Rosseau, La nit estrellada de Van Gogh, La dansa de Matisse, Els nenúfars de Monet, Les demoiselles d’Avignon de Picasso, Brodway Boogie Woogie de Mondrian, l’impressionant Número 31 de Pollock, la Noia amb pilota de Lichtenstein (portada del llibre), o les famosíssimes Llaunes de sopa Campbell de Warhol.

La llista seria immensa. Destaco també altres noms que m’encanten: Gauguin, Toulouse-Lautrec, Degas, Modigliani, Munch, Klimt, Schiele, Kandinsky, Braque, de Chirico, Magritte, Paul Klee, Giacometti, Frida Kahlo, de Kooning, Barnet Newman, Rothko, Francis Bacon, Motherwell. Com veureu jo tinc una clara preferència per la pintura, però tant al museu com al llibre podreu trobar escultura, fotografia, cinema, arquitectura…

Dels artistes propers que podem trobar a les parets del MOMA, em venen tres noms al cap: Tàpies, Miró i Dalí. D’aquest últim es pot veure un dels seus quadres més famosos, La persistència de la memòria, també comentat al llibre.

En resum, si us agrada l’art hi teniu l’ocasió, aneu al MOMA, i si al pagar l’entrada afegiu uns pocs dòlars més, tindreu també aquest llibre que és un molt bon record.

I es va fer la llum

Després de tres nits sense llum, ni calefacció, ni aigua calenta, ni telèfon, ni internet, torno a la normalitat :)

La meravella d’un sol floc de neu supera la saviesa d’un milió de meteoròlegs.
Sir Francis Bacon

Festa dels braus?

El Roto (El País, 05/03/10)

El cel dins la memòria

Vaig aconseguir un exemplar d’El cel dins la memòria de Miquel Mas Ferrà (Proa, 2008) gràcies a un dels concursos que organitzen al blog del programa L’hora del lector del Canal 33. Així que des d’aquí moltes gràcies.

La història gira al voltant de Lleonard Cabestrany, un directiu de banca que veu com la seva vida estable i segura es precipita al buit sobtadament. Per diferents circumstàncies, i fugint de la seva vida anterior, Lleonard acaba vivint en una ciutat de l’Europa central, treballant de forma il·legal amb els sense papers. En aquest punt, el llibre comença una trama que gira en una espiral ascendent on es barregen organitzacions clandestines, terrorisme, xenofòbia, immigració i conspiracions.

Llegir-lo aquests dies en que les vaques magres estan despertant tanta xenofòbia al nostre país ha estat una experiència interessant. Tot i això, la veritat és que la història no és gaire creïble, ni tampoc crec que l’autor volgués que ho fos. Costa arribar al missatge que vol donar l’autor, si és que n’hi ha algun.

Pel meu gust la prosa és una mica massa recarregada. Està bé que Mas Ferrà sigui generós en el lèxic, sobretot mirant els volums que triomfen actualment a les llibreries, però a vegades les seves construccions cansen i fan perdre credibilitat al narrador. En tot cas, és una mirada original que s’agraeix en la literatura catalana contemporània. La novel·la enganxa i fa reflexionar, això per si sol ja és un gran èxit. El llibre per cert, va obtenir el Premi Ciutat de Palma 2007.

Cooperació 2.0 a Gijón

Estic a Gijón participant al III Encuentro Internacional de TIC en la Cooperación para el Desarrollo.

El primer matí ha estat molt interessant. La ponència marc l’ha fet Kagiso Chikane, que ha parlat dels projectes i iniciatives TIC que realitza el Meraka Institute de Sudàfrica. Ha ofert un resum de com promouen el desenvolupament econòmic i social del seu país a través d’una recerca i innovació basada en les necessitats reals de les comunitats, tot dissenyant productes i serveis que fan servir les TIC com a mitjà.

Després hi ha hagut una taula sobre casos d’exit en l’ús innovador de les TIC des de i per al sud, moderada per Paco Prieto. Daniel Annerose ha parlat de com fer servir el mòbils per millorar les condicions de vida dels agricultors senegalesos. Després Bright Simons ha explicat una altra iniciativa que també fa servir els mòbils, però en aquest cas per protegir als africans del consum de medicaments falsos (una tercera part dels medicaments a l’Àfrica són falsificacions sovint molt perjudicials per a la salut). Finalment Juliana Rotich ha parlat de Ushahidi, un projecte molt interessant que jo ja coneixia. Es tracta d’una web que en un inici es va crear per a mapejar els incidents violents durant la crisi post-electoral a Kenia, però que ha anat evolucionant i millorant, i ara es fa servir per visialitzar dades i informació sobre el terreny de països que pateixen algun moment de crisi. Per exemple només 4 hores després del terratrèmol d’Haití ja tenien un mapa amb les informacions geolocalitzades que anava enviant la gent des d’allà, informació que es converteix en vital per als equips de rescat i ajuda humanitària. És el concepte de crowdsourcing crisis information.

La següent taula era sobre nous models de cooperació, en concret sobre aliances público-privades per al desenvolupament. L’ha moderat Carlos Mataix i hi han participat Carlos Botella, Raul Zambrano, Santiago Porto i Brian González. Ha estat la taula que ha generat més debat i més polèmica. De fet hi han hagut tantes preguntes i comentaris que no s’ha pogut donar la paraula a tothom que volia intervenir. S’han escoltat algunes reflexions molt interessants sobre el paper de les empreses en la cooperació, sobre el concepte d’empresa social, sobre la necessitat de tenir en compte el cooperativisme en aquests debats, sobre si la responsabilitat social corporativa de les empreses és real o només marketing, sobre el lucre, la filantropia, i un llarg etcètera.

L’event està molt ben organitzat. Bona feina per part de la Fundació CTIC. I l’entorn és fantàstic: al LABoral Centro de Arte y Creación Industrial de Gijón.

Si feu servir twitter podeu fer una ullada al tag #coop20 per tal d’anar seguint la trobada.