25 de febr. 2010

NEEM i la Pizarra de Raimunda

El dilluns vaig anar a una xerrada sobre inclusió social i lluita contra la pobresa al sud de l’Índia. Estava organitzada per dues entitats: per un costat l’Associació NEEM, que vaig visitar fa uns mesos estant a Bangalore (podeu veure les meves ressenyes aquí i aquí); i per l’altre costat La Pizarra de Raimunda, un projecte que treballa per i per a la dona, i que va incloure aquesta xerrada dins el seu cicle de conferències.

Va ser agradable tornar a tenir notícies de Bangalore, veure fotos i un vídeo dels projectes, i aprendre més coses sobre la lepra.
NEEM està entrant en una fase de repensar-se, d’establiment d’estratègies, i de planificació de les accions. És important que les organitzacions, encara que siguin petites, fagin aquests esforços, ja que si no és complicat crèixer i tirar endavant.

Pel que fa a la
Pizarra de Raimunda, fan una feina molt interessant a Barcelona, intentant millorar la qualitat de vida de les dones, tot potenciant la seva autoestima i autonomia, assesorant-les, informant-les, inplicant-les amb el seu entorn, etc. La idea és ser un recurs per a les dones en general, però especialment per aquelles en alguna situació de risc.

21 de febr. 2010

1 helicòpter = 5 instituts de secundària

Fa uns dies que em va arribar un informe de la despesa i R+D militar als pressupostos de l’estat espanyol al 2010, realitzat pel Centre d’Estudis per la Pau J.M. Delàs.

En època de crisi encara fa més mal llegir dades com que amb el preu d’un helicòpter de combat es poden construir 5 instituts de secundària. Però clar, sembla que Espanya és un territori molt amenaçat i sota constants perills d’invasió, o com a mínim això és el que un intueix quan veu els milions i milions que es gasten en armament.


Des de fa un temps se’ns està venent la moto dels
exèrcits per la pau, però no ens enganyem si-us-plau, cap exèrcit defensa la pau. Dubto bastant que tancs, míssils o helicòpters de combat siguin gaire útils per a fer ajuda humanitària. Potenciar els exèrcits comporta detreure recursos que podrien ser dedicats a altres fins socials: sanitat, educació, habitatge, etc.

15 de febr. 2010

L’impost Robin Hood


The Robin Hood Tax és una campanya llançada al Regne Unit que proposa un petit impost aplicat a totes les transaccions que realitzen les entitats financeres entre sí. Amb una taxa de només un 0,05% sobre aquestes transaccions, es generarien milers de milions que es podrien utilitzar per combatre la pobresa dins i fora d’Europa, o per intentar frenar el cambi climàtic. Alguns càlculs diuen que es generarien fons suficients per paliar els efectes de la crisi econòmica tant als països en vies de desenvolupament, com als països desenvolupats on es genera l’intercanvi.


La iniciativa, defensada per gent com el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz, no és res de nou de fet. A mi em recorda a la Taxa Tobin, de la que s'ha parlat durant molts anys: un hipotètic impost sobre els intercanvis de divises proposat per James Tobin al 1971. Els moviments alter-globalitzadors l’han defensat esgrimint que reduïria els moviments financers especulatius, i que els ingressos podrien ser utilitzats per combatre la pobresa.

A mi no em sembla gens mala idea. Sens dubte no és cap remei perfecte, ni la solució a tots els problemes, però podria ser un avenç important.

Espero que l’impost Robin Hood tingui més sort que la Taxa Tobin. Però si hem d’esperar que els bancs ho acceptin, llavors ho tenim clar. Una iniciativa així només tindria èxit amb una forta pressió social, i ara per ara, siguem realistes, la gent sembla més interessada en coses com qui ha sortit de Gran Hermano.

10 de febr. 2010

Cara i creu

Comencem per la cara.

Avui s'ha presentat finalment a Barcelona la campanya pel Nobel de la Pau a la Fundació Vicenç Ferrer. La web de la campanya ja està operativa, des d'ella podeu informar-vos, firmar per unir-vos-hi, o ajudar a fer-ne difusió entre d'altres coses. Us recomano mirar el vídeo que han editat expressament i que fa un resum del treball fet a Anantapur durant els últims 40 anys.

També, canviant d'organització, us recomano llegir el post de la Shila, al blog de Sonrisas de Bombay. Es despedeix de Bombay després d'un any treballant allà amb l'ONG. És un post emotiu, que a mi em duu inevitablement a pensar en els cops que m'he trobat en la seva situació, tornant de l'Índia després de treballar-hi una temporada.

I ara continuem amb la creu.

A través de la revista Foreign Policy, he descobert un foto-assaig sobre el treball infantil a l'Índia. Val la pena mirar-lo, tot i que les imatges són molt dures.

7 de febr. 2010

La veritat és invisible

Aquest cap de setmana he acabat Invisible de Paul Auster (Edicions 62, 2009). Les primeres pàgines em van decepcionar una mica, però la veritat és que després ben aviat comencen els típics girs d’Auster, les històries dins les històries, els jocs de narrador, les situacions producte de l’atzar, el qüestionament de la realitat i la veritat, i vaig acabar totalment atrapat per la narració.

No m’ha semblat un llibre tan bo com Trilogia de Nova York, però crec que és un llibre que anirà millorant en els meus records conforme en vagi agafant distància. Com sempre Nova York hi és present, però aquest cop compartint protagonisme amb París i amb una remota illa del Carib. També torna a haver-hi escriptors joves, violència, obsessions, i bastant més sexe que en els seus altres llibres.


La història ens explica la vida de l’Adam Walker, un estudiant de Columbia que aspira a ser poeta i que en una festa coneix casualment a un professor francès i a la seva parella. Aquest triangle i un acte violent inesperat canviaran del tot la seva vida.


A la novel·la hi ha tres narradors diferents, i un d’ells és el mateix Walker, que escriu en primera persona a l’inici, després en segona i finalment en tercera. Auster és un mestre fent això.


El llibre és planer i es llegeix ràpid. Molt recomanat als lectors habituals d’Auster, però també pot ser un bon llibre per aproximar-s’hi.


5 de febr. 2010

Qui mou els fils?

L'Arcadi Oliveres és un economista català molt conegut pel seu vessant d'activista per la justícia social i la pau. En aquest vídeo (15 minuts) d'ATTAC-TV parla d'una manera clara i entenedora sobre qui són els que realment prenen les decisions en això que solem anomenar democràcia. Us el recomano.

1 de febr. 2010

Ara, el Nobel

Ja fa mesos que una plataforma independent de la Fundació Vicenç Ferrer dóna suport a la candidatura de l'ONG al Nobel de la Pau. Al Facebook milers de persones s'han adherit a les campanyes, i avui finalment es presenta de forma oficial a Oslo la candidatura de la Fundació Vicenç Ferrer al Nobel de la Pau 2010.

La veritat és que el Nobel de la Pau últimament no és un guardó que tingui gaire prestigi, només cal recordar el decepcionant premi del 2009 a
Obama. Però la candidatura de la FVF és ben merescuda, hi ha molta il·lusió al darrera, i és important ressaltar que ha sortit d'un clam popular després de la mort de Vicenç Ferrer. Al final, l’objectiu és aconseguir que el guardó reconegui la importància d’un projecte de desenvolupament i pau que ha obtingut molt bons resultats a l’Índia i que amb els pertinents canvis podria ser aplicable en altres països en vies de desenvolupament.

Segons la pròpia fundació, la proposta del
Nobel de la Pau a la FVF “aspira a donar veu a la revolució silenciosa que va començar a Anantapur fa ja 40 anys”.

Seguirem el procés amb atenció. A Barcelona, la presentació oficial de la campanya a favor de la candidatura tindrà lloc el proper 10 de febrer, dia en que es posarà en marxa el web
www.nobeldelapaz.org. La proposta haurà de ser avaluada pel Comité del Nobel i la resolució no arribarà fins l'octubre, quan es donarà a conèixer el guanyador/a.