30 de gen. 2010

Catosfera 2010

Ahir i avui hi havien les jornades de la Catosfera a Granollers, dintre del programa del CDigital que també incloïa la Setmana Tecnològica.

Jo m’he arribat avui a granollers i he assistit a alguns dels debats/taules rodones. Com sempre, algunes cares conegudes, tot i que he vist menys
girosfèrics que en les anteriors edicions.

Com a curiositat diré que en un entorn ple de portàtils i mòbils d’última generació, he vist unes quantes
moleskines i blocs de notes. Sembla que com jo, molts pensen que encara no hi ha cap gadget tecnològic que substitueixi de forma eficient el paper i el bolígraf per prendre notes. Això sí, hi ha hagut molta activitat online (sobretot tweets) durant els debats, fent comentaris i preguntes als ponents, com és natural en un esdeveniment que vol ser 2.0. Si teniu ganes de veure els comentaris al Twitter, podeu fer una ullada al hashtag #cdigital2010.

El primer debat d’avui ha estat sobre
Cultura en temps de xarxes, i hi han participat la Teresa Fèrriz de LletrA, la Lucia Calvo del CCCB i la Conxa Rodà del Museu Picasso. Ha moderat el debat en Toni Ibañez. Casdascuna de les ponents ha parlat sobre com les seves respectives institucions han afrontat i afronten l’ús de la web 2.0 i de les xarxes socials en general. M’ha agradat el debat sobre si aquestes entitats han de mantenir una visió institucional dintre les xarxes, o si al contrari han d’apostar per potenciar les visions personals (twitter institucional o que hi hagi una firma al darrera?). Interessants especialment les intervencions de la Lucia Calvo.

Després he vist el debat sobre
El nou entorn dels mitjans: Comunicar entre l’abundància. Hi han partícipat Nacho Escolar (Escolar.net), Pau Llop (Bottup.com), Janquim (3Cat24.cat), i Albert Jordana (VOTV). Ha moderat la Sílvia Cobo. M’han agradat molts els comentaris i les idees d’en Janquim, especialment la seva frase “tornaré a comprar diaris quan deixin de publicar notícies”, fent referència a que les notícies ja les tenim, no necessitem per res el diari, el que volem és opinió, reportatges que aprofundeixin, etc. També destacaria l’experiència de Bottup d’en Pau Llop, molt interessant. A Nacho Escolar ja el tenim molt sentit, però ha fet algun comentari interessant sobre com separar la senyal del soroll en els comentaris i les contribucions mitjançant estratègies com el karma (estil meneame).

El tercer debat era sobre
Crisi, emprenedors i èxit, amb poca relació amb la Catosfera certament. Hi han participat Javier Martín (Loogic), Pau Garcia (EyeOS), Millán Berzosa (Comunitae) i un afegit a l’últim moment Carlos Blanco (ITnet). L’ha moderat el gironí Dídac Lee (Inspirit). Ha estat un debat divertit i amb moltes bromes i complicitats entre els ponents que ja estan farts de fer xerrades sobre emprenedoria. En quan a contingut no han tocat gaire el tema que en teoria debatien, com els ha recordat Marc Vidal. Moltes frases buides, de l’estil “l’important per emprendre és l’actitud”, també sobre la influència de la sort, sobre la relativa importància de la idea en el projecte, etc. Res de nou per qualsevol que hagi anat algun cop a una xerrada sobre emprenedoria. Això sí, moltes anècdotes divertides, com per exemple la del jove Pau Garcia, que va rebutjar una oferta que els van fer des de Twitter per fer servir la seva tecnologia (abans de que Twitter fos famós i del seu boom, clar). La Trina Milan també ha fet una contribució interessant, defensant que a l’administració pública també hi pot haver exemples d’emprenedoria, com per exemple n'hi ha en moltes escoles. De fet d'emprenedoria n’hi ha a tots els sectors (a diferents nivells clar), públics, privats, i també en el Tercer Sector. Em pregunto per què en aquests debats no es sol parlar mai de l’emprenedoria social.

Finalment el quart debat (últim al que he assistit) era
El catalanisme i l’empoderament ciutadà: una societat en xarxa. Estava moderat per Jordi Vilanova i hi han participat en Xavier Mir, en José Rodríguez, en Pere Aragonès, l’Agustí Esparducer i l’Àngel Colom. M’ha semblat el debat més fluix dels que he vist, no tinc gaire res a dir-hi. Però s’ha de mencionar que m’he perdut el torn de preguntes, i potser llavors el debat s’ha animat una mica.

27 de gen. 2010

Índia. Educació. Números

Ahir llegia l'article Education: An unfinished revolution, publicat al The Times of India. L'article no és gaire més que un recull de números sobre l'educació a l'Índia, però els números a l'Índia són tan immensos que no deixen mai de sorprendre't.

A l'Índia, en un dia qualsevol, més de 290 milions d'estudiants assisteixen a institucions educatives. Ens els últims 50 anys s'ha incrementat moltíssim el percentatge de nens que assisteixen a les escoles, clar que, de fet, això ha passat a tots els països. En tot cas, si volem xifres grosses, l'Índia és el país amb més analfabets del món: 380 milions.


Gairebé cada nen entre els 6 i els 11 anys va a l'escola, però al cinquè curs una tercera part han deixat d'assistir-hi. Al vuitè curs la meitat ja no van a l'escola, i al desè curs dues terceres parts han deixat d'anar-hi. Aquestes xifres són mitjanes estadístiques, si ens centrèssim en les escoles d'àrees rurals, els percentatges serien encara molt més aclaparadors.


Per un costat és evident que el 3,6% del PIB que dedica l'Índia a l'educació no és suficient per un país de 1200 milions d'habitants. Per un altre costat, l'article senyala les 4
grans divisions del país: urbà-rural, home-dona, ric-pobre, i la divisió de castes. Cadascuna de les divisions provoca que el sector perjudicat tingui l'accés més difícil a l'educació. No cal dir que si ets una nena, de casta baixa, pobra i que viu en una àrea rural, llavors ho tens realment complicat.

Ahir a la nit per cert, al 60 minuts, van emetre el reportatge
Nens esclaus: "que mostra l'explotació a què són sotmesos a l'Índia nens que, amb tan sols 10 anys, treballen catorze hores diàries en moltes feines diverses, tancats en llocs insalubres i amb el coneixement dels seus pares. Per poder fer el documental, els reporters van recórrer diverses zones de l'Índia durant dos anys i van aconseguir entrar en aquest sistema de nens esclavitzats, on, amb càmeres ocultes, van gravar el testimoni de nens però també dels pares, dels contrabandistes i dels caps de les empreses per les quals treballen els infants". El podeu veure a través del servei 3alacarta aquí.

22 de gen. 2010

Poeta en Nueva York

Tenia pendent la ressenya de Poeta en Nueva York de Federico García Lorca (Espasa Calpe, 2009).

Em va semblar un llibre intens i difícil, on si pares atenció pots percebre clarament les angoixes existencials del poeta. El poemari està escrit per
Lorca entre el 1929 i el 1930, època que va passar a la Universitat de Columbia de Nova York, i després a Cuba.

La societat nord-americana el va marcar profundament. El llibre té moltes dosis de protesta social, i de crítica al capitalisme i a la industrialització, que veu com processos deshumanitzadors. També s’hi veu un component de denúncia contra la injustícia i les discrimacions cap a les minories de color.


Molt poemes tenen clares influències surrealistes, i la veritat es que no són fàcils de llegir. Alguns són gairebé críptics diria jo. El llibre però, resulta misteriosament modern tot i haver estat escrit abans de la Guerra Civil. En el seu moment devia ser un llibre realment atrevit.


Un dels poemes que m’ha agradat més:


LA AURORA

La aurora de Nueva York tiene

cuatro columnas de cieno

y un huracán de negras palomas

que chapotean las aguas podridas.


La aurora de Nueva York gime

por las immensas escaleras

buscando entre las aristas

nardos de angustia dibujada.


La aurora llega y nadia la recibe en su boca

porque allí no hay mañana ni esperanza posible.

A veces las monedas en enjambres furiosos

taladran y devoran abandonados niños.


Los primeros que salen comprenden con sus huesos

que no habrá paraíso ni amores deshojados;

saben que van al cieno de números y leyes,

a los juegos sin arte, a sudores sin fruto.


La luz es sepultada por cadenas y ruidos

en impúdico reto de ciencia sin raíces.

por los barrios hay gentes que vacilan insomnes

como recién salidas de un naufragio de sangre.


Federico García Lorca

19 de gen. 2010

Descartes i Pascal

El diumenge vaig anar al Teatre de Salt a veure El encuentro de Descartes con Pascal joven. Vaig anar-hi sabent que havia tingut força èxit a Madrid, però sense haver-ne llegit ressenyes i sense saber gaire que em trobaria. El tema no podia ser més interessant: la única trobada que van tenir els dos filòsofs més importants del s. XVII, el 24 de setembre de 1647 a París.

Descartes ha aparegut en aquest blog en més d'una ocasió, ja que n'he llegit i rellegit el seu Discurs del mètode i les seves Meditacions metafísiques. Per altra banda Pascal va posar la primera frase del primer post d'aquest blog: "la darrera cosa que un sap és per on començar".

En realitat no se sap res de l'entrevista que van tenir, ja que cap dels dos va escriure mai sobre el que van parlar. Així doncs,
Jean-Claude Brisville va escriure l'obra de teatre imaginant i fent una fabulació de com podia haver anat la trobada entre aquests dos monstres de la filosofia.

La versió i la direcció corren a càrrec de
Josep Maria Flotats, i en els papers de Descartes i Pascal tenim al mateix Josep Maria Flotats i a Albert Triola respectivament.

L'obra em va semblar esplèndida, una pugna interpretativa duta a terme per dos grans actors. Els diàlegs són molt intel·ligents, plens de subtils ironies. I la veritat és que l'obra se'm va fer curta i no m'hagués importat que la conversa que mantenien s'allargués una bona estona més.


El
Descartes de la trobada ja té 51 anys, i ja ha escrit les seves obres més importants després d'una vida molt moguda. En canvi Pascal és un jove de 24 anys, molt famós pels seus descobriments científics però que encara no ha escrit res. Se sap que els dos es respectaven i s'admiraven mútuament, però tenien unes visions del món radicalment oposades. Per Descartes la raó era l'eina per trobar la veritat a través de les ciències, mentre que Pascal que havia viscut una profunda crisi religiosa afirmava que la ciència només el feia estar cada cop més confós i que mai arribaria tan lluny com la fe en la comprensió de l'Univers.

En resum, una obra de teatre molt recomanable. Pel que he pogut llegir, estarà al
Teatre Lliure del 24 de febrer al 21 de març.

18 de gen. 2010

Sense terratrèmols som invisibles

He vist l'encertada vinyeta que El Roto va publicar el passat dissabte a El País reproduïda en uns quants blogs, com per exemple El Rentaplats o Otromundoesposible. En aquest últim l'acompanyen d'un text de Kapuściński que trobo molt indicat, i que copio tot seguit. Kapuściński va dir que escrivia sobre la pobresa i sobre els pobres per raons ètiques:

[...] sobre todo porque suelen ser silenciosos. La pobreza no llora, la pobreza no tiene voz. La pobreza no se rebela. Encontraréis situaciones de rebeldía sólo cuando la gente alberga alguna esperanza. Entonces se rebela, porque espera mejorar algo. En la mayor parte de los casos se equivoca; pero el componente de la esperanza es fundamental para que la gente reaccione. En las situaciones de pobreza perenne, la característica principal es la falta de esperanza. Esta gente no se rebelará nunca. Así que necesita que alguien hable por ellos. Esta es una de las obligaciones morales que tenemos cuando escribimos sobre esta parte infeliz de la familia humana. Porque ellos son nuestros hermanos y hermanas pobres. Que no tienen voz. [...]

15 de gen. 2010

Notícies sobre el terratrèmol a Haití

A Canalsolidari.org han activat una pàgina especial que recull diferents informacions sobre el terrible terratrèmol a Haití. Val la pena passar-hi per seguir la situació d'aquell país i per estar informat de com es pot col·laborar.

Llegint una de les notícies m'he assabentat que algunes entitats bancàries cobren comissions a les donacions per catàstrofes humanitàries. Em sembla bastant trist que els bancs i les caixes es lucrin d'aquesta manera, aprofitant-se de la generositat i l'altruisme ciutadà. Ja hi va haver molta polèmica sobre aquest fet després del tsunami del desembre del 2004.


Si algú té pensat fer alguna donació, aquí hi ha
una llista dels números de compte habilitats per les ONGs que treballen a Haití, també hi ha telèfons de contacte i emails. Si decidiu col·laborar, exigiu que us treguin la comissió.

També em resulten inquietants els comentaris que he llegit a diferents mitjans sobre l’excessiva militarització de l’ajut. A
Canalsolidari.org, en una entrevista a Francisco Rey Marcos, codirector de l’ Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària, l'entrevistat diu:

Un dels primers punts preocupants que detectem és l’excessiva militarització de l’ajut. A Haití, on la Missió d’Estabilització de l’ONU (MINUSTAH) té mitjans i mandat per treballar en l’assistència després del desastre, s’han de potenciar aquests mitjans i els mitjans civils, tant d’organismes internacionals com d’ONG. Però el primer que ha fet Estats Units, per exemple, és enviar portaavions militars, com si Haití fos un barri més de Nova Orleans, quan Haití és un estat sobirà. Sobrecarregar el component militar és un error, com ja es va valorar després del tsunami asiàtic de 2004.

És de vital importància separar les funcions dels militars i la dels treballadors humanitaris. Els militars poden col·laborar, per exemple, en les tasques de desenrunament o amb la maquinària pesada que només tenen ells, però de les necessitats de la població, de la distribució de subministraments, etc., s’han d’encarregar els actors humanitaris.

12 de gen. 2010

Més del mateix? No!

Federico Mayor Zaragoza sempre té un discurs molt lúcid i inspirador. Crec que és una de les veus més sèries i que més cal escoltar dins d'aquest moviment que alguns anomenen alter-globalitzador. Us recomano llegir l'últim article que ha publicat al seu blog. Comença així:

Alerta: hay que evitar la “segunda ola”

Si se acepta que los financieros se conviertan de nuevo en los amos del mundo, la economía especulativa virtual volverá a hacer estragos. Y llegará la segunda ola más pronto de lo que pensamos. Los paraísos fiscales siguen repletos, inaccesibles, intocables.


Les han “rescatado”… sin asegurarse que su “codicia e irresponsabilidad”, en palabras del Presidente Obama, ya no volverán a crear problemas porque los sistemas de vigilancia y regulación lo impedirían.


Pero la economía virtual es de tal magnitud y el poder financiero tan fuera de escala, que si no se toman drásticas medidas puede verse gravemente afectado el destino común de la humanidad [...]

7 de gen. 2010

Lectures del 2009

Tal com vaig fer l’any passat, adjunto una llista de les meves lectures i relectures de tot l'any. La majoria dels llibres ja han estat ressenyats al blog, i els que romanen sense ressenya aviat la tindran. Comparant amb l’any passat, sembla que he baixat força el ritme, i m’he quedat amb només 24 llibres, un parell cada mes. Serà qüestió de tornar a incrementar-lo, perquè la llista de llibres per llegir creix sense parar.

Si hagués de fer un pòdium amb les lectures del 2009, els tres escollits segurament serien:
Trilogia de Nova York (Paul Auster), Poemes d’Álvaro de Campos (Fernando Pessoa) i El Aleph (Jorge Luis Borges).

La llista completa:


- An autobiography or the story of my experiments with truth
, Mohandas K. Gandhi
- Espejos
, Eduardo Galeano
- Poeta en Nueva York
, Federico García Lorca
- India Untouched
, Abraham M. George
- Vislumbres de la India
, Octavio Paz
- Vinieron como golondrinas
, William Maxwell
- Árbol adentro
, Octavio Paz
- Espiritualidad hindú
, Raimon Panikkar
- Ètica
d’Epicur
- El Aleph
, Jorge Luis Borges
- Iniciació als Veda
, Raimon Panikkar
- Ecce Homo
, Friedrich Nietzsche
- Cuentos populares de la India
, A. K. Ramanujan
- Tortugas, termitas y atascos de tráfico
, Mitchel Resnick
- Trilogia de Nova York
, Paul Auster
- Ubik
, Philip K. Dick
- El llop estepari
, Hermann Hesse
- Bhagavad Gita

- Kim
, Rudyard Kipling
- Tao Te King,
Lao Tse
- Children, computers and powerful ideas
, Seymour Papert
- El profeta
, Khalil Gibran
- Un pacto de amor
, Anna Ferrer
- Poemes d’Álvaro de Campos
, Fernando Pessoa

5 de gen. 2010

Regal del Blocaire Invisible

Aquest any he participat al Blocaire Invisible, una iniciativa que arriba a la quarta edició, i que porta els típics amics invisibles d'aquesta època de l'any cap al món dels blogs.

Aquest apunt és per entregar el meu regal. El
blogger que m'ha tocat és en Xitus, que escriu el blog Calaix de tarda boirosa. Un blog que he descobert gràcies a aquesta iniciativa, i que val molt la pena visitar-lo. Jo ja m'hi he subscrit.

Per a un psicòleg que treballa de professor i a qui l'apassiona la música, he triat un regal musical relacionat amb l'educació, i relacionat amb aquesta època de l'any. És un petit vídeo dels nens de
Shanti Bhavan cantant Santa Nit durant el Nadal del 2005. No és el millor cor del món, però per a mi va ser un Nadal molt especial. També adjunto un poema d'Octavio Paz, que porta per títol Silencio, que parla de músiques, notes i silencis, i que espero que li agradi.



Silencio

Así como del fondo de la música
brota una nota
que mientras vibra crece y se adelgaza
hasta que en otra música enmudece,
brota del fondo del silencio
otro silencio, aguda torre, espada,
y sube y crece y nos suspende
y mientras sube caen
recuerdos, esperanzas,
las pequeñas mentiras y las grandes,
y queremos gritar y en la garganta
se desvanece el grito:
desembocamos al silencio
en donde los silencios enmudecen.

Octavio Paz