12 d’ag. 2010

Cambridge/Boston. Primeres impressions.


Avui m'he despertat a Cambridge, Massachussets. Tenia el dia lliure perquè no estic inscrit als workshops del dia previ al congrès. Després d'esmorzar he anat cap a Harvard. Cambridge té una mida caminable, en dimensions em recorda força Girona, així que hi he anat caminant. El primer que m'ha cridat l'atenció de Harvard és la quantitat de turistes que ho visita. Els japonesos són els clars guanyadors, tot i que he sentit parlar espanyol més d'un cop. Les samarretes de l'universitat es venen fins i tot als quioscs de diaris. Hi ha un bon negoci montat. Un altre detall curiós és que repartides al mig de les zones de gespa, hi ha cadires de diferents colors formants rotllanes. M'ha semblat una  bona invitació a sentar-se i debatre sobre qualsevol tema. Respecte a la qualitat dels estudis no us en puc dir res perquè la visita com comprendreu no ha donat per a tant. Suposo que hi deu haver un bon nivell si ocupa sempre el número 1 dels rànquings, això sí, accessible només als que puguin pagar-s'ho, és a dir a molt pocs.


Al migdia he quedat amb en Derek, un voluntari que vaig conèixer el primer cop que vaig treballar a Shanti Bhavan, a l'Índia. No ens havíem vist des del 2006 així que ha estat un dinar interessant, ens hem posat al dia i com no, hem parlat de l'Índia i dels records d'aquella primera estada.


A la tarda he creuat el riu (amb el metro) i he visitat una mica de Boston. Primer Beacon Hill, també el Boston Common (un parc molt gran, ben cuidat i ple de gent, al més pur estil anglosaxó; nosaltres no tenim cultura de parcs), i després el barri de Charlestown. Boston és una ciutat mitjana, força tranquil·la. S'hi respira un ambient força cultural si la comparo amb les altres ciutats d'Estats Units que conec (que són NYC i Washington DC), i no és només pel pes del MIT i Harvard, sinó que hi ha una llarga tradició intel·lectual. La ciutat té una llarga llista d'escriptors i artistes locals que han estat molt influents als Estats Units. M'ha fet gràcia veure al mateix vagó del metro i sentades de costat, una xinesa resolent equacions matemàtiques amb paper i bolígraf, i una noia llegint poesia americana contemporània, oh oh :) Evidentment no és significatiu, però no per això deixa de ser una escena ben bonica. 

Demà ja vaig al MIT, així que segur que tindré més coses per a explicar.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei Eduard!! sóc la Mònica la dona d'en Sergi Carmona. És la primera vegada que llegeixo el teu blog, el trobo molt interessant, de fet hi penso tornar més cops. Espero que gaudeixis de la teva estada, ha de ser una cosa digna de viure. Fins aviat!!!

najoana ha dit...

hola Eduard,
veig que saps aprofitar el temps i disfrutar-lo !! m'agrada que finalment hagis pogut contactar amb en Derek. I realment, si que l'escena de les dos noies que dius és ben curiosa !!
petons i recordsde tota la familia.

Marta ha dit...

veig que l'Índia et segueix vagis on vagis... jejejje!!!

Edu ha dit...

Hola Mònica! Gràcies per passar per aquí :)

Sí, amb en Derek ens hem pogut de sort, ja que l'endemà marxava de vacances.

Ei Marta, i tant, de fet no em segueix, ja la porto amb mi!

Salut!