27 de jul. 2010

El dia temut ha arribat


La Baby Syamala ―la nena que tinc apadrinada a través de la Fundació Vicenç Ferrer des de fa set anys― ha deixat d'estudiar. A la seva última carta em diu que ara ajuda a casa en les tasques domèstiques i que ha començat a treballar als camps com a jornalera.

Tenint en compte que a l'Índia només un terç dels nens arriben al desè curs, i que aquest percentatge encara és menor a les zones rurals, la Syamala ha estat molt afortunada. Però això no treu que m'hagués agradat que acabés l'escola secundària. No penso que tothom hagi d'anar a la universitat ni molt menys, però m'hagués agradat que arribés a ser mestra, com ella volia.

El següent pas per suposat serà casar-la. Ara té quinze anys però no crec que triguin gaire, un any o dos com a molt. Jutjar-ho des d'aquí és sens dubte molt fàcil, però cal entendre que són cultures molt diferents. Gràcies al treball de la Fundació Vicenç Ferrer s'ha millorat molt en temes d'igualtat i desenvolupament de les dones a les zones rurals d'Anantapur. El treball és lent però s'ha avançat considerablement. A la mateixa carta on em diu que ha deixat l'escola, la Syamala també m'explica com les dones del seu poble es reuneixen periòdicament cada mes per parlar dels seus problemes i intentar solucionar-los. Això com és evident, és molt positiu, en un país on les dones encara pateixen greus discriminacions.

L'apadrinament continua fins al divuit anys, ja que no està pensat només per a l'educació sinó per al desenvolupament integral tant d'ella com de tota la seva comunitat. Espero poder visitar-la de nou abans que fagi els divuit anys.

De la primera fotografia que vaig rebre fins a l'última visita que li vaig fer el 2009 han passat gairebé set anys. En aquesta última foto la Syamala és la de taronja. Té una família molt maca com podéu veure. Segurament la gent més hospitalària que he conegut mai.

5 comentaris:

Anna ha dit...

La Syamala té molta sort de tenir-te com a padrí, perquè molts d'altres no entendrien aquesta decisió.
Et puc asegurar que per nosaltres, que cada dia lluitem perquè els infants de Cambodja no deixin l'escola, és molt dur quan un infant deixa d'estudiar.
Però com tu molt bé dius, les coses canvien molt lentament.
Espero que la puguis anar a veure aviat.
Una abraçada

Mª Mercè ha dit...

Llàstima que ha arribat "el día temut" i no podrà ser mestra com volía, però ja coneixem què és el que passa i, malgrat ens dolgui, hem de accepatar-ho.

Tan de bó la puguis tornar a veure!

Una abraçada!

Edu ha dit...

Gràcies a les dues, sé que vosaltres ho compreneu molt bé per les vostres experiències a Cambotja i a l'Àfrica.

Una abraçada!

Clidice ha dit...

Si més no tu hauràs col·laborat a fer la seva vida molt millor. Ni aquí ni allí tothom acaba essent allò que somnia. :)

zel ha dit...

I si d'aquí un temps fa un canvi? Amb un padrí com tu, tot és possible...