29 de des. 2010

Ressenya que ressenyaràs


Tinc pendents algunes ressenyes. En concret, un parell de llibres i un parell d'exposicions. Tot arribarà.
  • Els fills de la mitjanit. Salman Rushdie 
  • Espejos: una historia casi universal. Eduardo Galeano 
  • Picasso davant Degas (Museu Picasso) 
  • La solitude organisative. Miquel Barceló (CaixaFòrum)

22 de des. 2010

El somni de la Mahesh


He escrit un article al blog del diari ARA on us invito a conèixer la història de la Mahesh, una alumna de Shanti Bhavan que algun vol convertir-se en cardiòloga. Ella mateixa ens relata en primera persona la seva història.

Podeu accedir a l'article complet aquí.

20 de des. 2010

Tercer aniversari


Fa uns dies el Com gotes a l’oceà va fer tres anys. Això per a un blog és gairebé una majoria d’edat. L’aniversari, a més, gairebé ha coincidit amb la visita número 50.000, que no és poca cosa.

Aprofito l’ocasió per desitjar-vos un Bon Nadal i un Feliç 2011!

18 de des. 2010

Les divagacions literàries de Jordi Llovet


Per tercer any consecutiu, en Jordi Llovet ha fet el seu curs d'Introducció a la Literatura Universal a La Mercè de Girona, aquest any dedicat principalment a la novel·la dels segles XVI, XVII i XVIII. De fet, segurament el títol que millor escauria al curs, és el de divagacions literàries, ja que les seves classes són un conjunt de disgressions, anècdotes i giravoltes de tota mena, encara que certament, sempre amb un lleuger però resistent fil conductor. Llovet tan aviat es pot posar a cantar un fragment del Don Giovanni, com a despotricar contra Gaudí, o petar-se de riure uns quants minuts seguits amb algun detall graciós de Goethe o Flauvert. Del que no hi ha dubte és que en sap molt, i que les seves classes són qualsevol cosa menys avorrides. Un professor savi i una mica boig, d’aquells que tothom voldria tenir a la Universitat, fins i tot un informàtic com jo. I sembla que alguns tindran sort, ja que tot i estar jubilat, tornarà a fer algunes classes.

Assistint al curs, no puc deixar de pensar com serien d'interessants uns crèdits obligatoris d’Humanitats a les carreres científiques, i viceversa. No puc entendre aquesta mania de separar ciències i lletres. Però vaja, això sí que és somiar truites, en una universitat la d’avui, que és bàsicament una fàbrica de treballadors (bé, ara mateix una fàbrica d'aturats).

En tot cas, queden encara dos cursos més, dedicats al romanticisme i al segle XX. Així es tancaria un cicle de 5 anys que haurà abraçat des de la Bíblia fins a les vanguàrdies literàries del segle XX. Espero poder apuntar-m’hi!

Del curs d’aquest any, me n’enduc moltes anotacions amb llibres per llegir, i d’aquests tinc ganes de començar amb el Pickwick de Dickens en versió de Carner.

14 de des. 2010

A day (un)like any other

Al diari ARA he publicat un article-presentació de Shanti Bhavan. Els que llegiu habitualment el Com gotes a l'oceà segurament ja coneixeu l'escola, perquè n'he parlat infinitat de cops.

El que sí que us recomano, sigueu lectors habituals o no, és que us mireu aquest nou vídeo (ja el vaig compartir a Facebook fa uns dies), on es pot veure com és un dia a Shanti Bhavan, des de que es lleven fins que van a dormir. Penso que permet fer-se una idea força completa del projecte, i us puc assegurar que seran 7 minuts ben aprofitats!

Sobre Wikileaks

"Senyor meu, ajuda'm a dir la veritat davant dels forts", Mahatma Gandhi.
S'ha parlat i escrit tant de Wikileaks que no sabia si fer-ne un post o no. Finalment, i després de llegir un article de Federico Mayor Zaragoza, he optat per copiar-vos-en un fragment amb el que coincideixo plenament. 
De los cientos de miles de documentos “clasificados” que han sido difundidos por Wikileaks, unos revelan datos sobre el ejército de los Estados Unidos procedentes de comunicaciones dirigidas al Pentágono. Otros se refieren a “filtraciones” de mensajes enviados por distintos Embajadores al Departamento de Estado norteamericano. Y sólo este conocimiento tiene un valor incalculable para, entre otras cosas, mejorar el servicio diplomático y de información militar. A partir de ahora, muchos se lo pensarán dos veces antes de enviar semejantes informaciones. Los “poderes” se darán cuenta de que deben actuar de otro modo y de que la “transparencia de Estado” es mucho mejor que los “secretos de Estado”. Las buenas acciones políticas no se van a desestabilizar. Las malas, sí. Y eso es positivo. Los medios de comunicación pueden ayudar a evitar dislates, a cooperar en la dirección adecuada. La Política, en mayúscula, lo agradecerá.
La imatge és del sempre brillant Eneko.

10 de des. 2010

Mentoria per una societat inclusiva

Del meu article al diari ARA:
"Des de que vaig conèixer el Projecte Rossinyol a la Universitat de Girona, que tenia ganes de parlar-ne. Al projecte europeu Nightingale (Rossinyol) hi participen universitats i escoles d’arreu d’Europa, i la UdG n’és un dels membres més destacat [...]".

4 de des. 2010

Diari ARA: Besllums de l'Índia


M'ha sortit l'oportunitat d'escriure un blog al nou diari ARA, i això s'ha acabat materialitzant en un blog anomenat Besllums de l'Índia, que us invito a visitar quan volgueu. La idea no és la de tenir doble feina a partir d'ara gestionant els dos blogs, sinó que dividiré i organitzaré una mica millor tota la informació que vaig generant.

A partir d'ara els posts sobre cooperació i solidaritat, així com també alguns dels dedicats a l'Índia, els podreu llegir al Besllums de l'Índia; mentres que els posts més personals sobre ressenyes, pensaments, educació, universitat, creativitat, esdeveniments... els podreu continuar llegint al Com gotes a l'oceà.

Per facilitar la vida als lectors i lectores que ja em seguíeu al Com gotes, cada cop que publiqui un post al diari ARA, ho avisaré també des d'aquí i publicaré l'enllaç perquè ho pogueu llegir. Així que en realitat no notareu grans canvis, ni heu de fer doble feina seguint dos blogs per separat.

El blog Besllums de l'Índia encara està en fase de proves, però ja el podeu visitar i llegir la primera entrada, sobre l'esclavatge modern.

28 de nov. 2010

UdG i Banc Santander. Contradiccions


Com molts ja sabeu, treballo i estudio a la Universitat de Girona. Fa uns dies vaig rebre el carnet que m’acredita com a membre de la comunitat universitària, i em va sorprendre veure un logo del Banc Santander al seu revers.

Resulta que, opcionalment, si tens un compte en aquest banc, pots convertir el carnet en una tarjeta de crèdit.

Suposo que us preguntareu per què escric un post sobre això? Doncs bé, la Universitat de Girona és, per suposat, lliure de fer tractes amb qui vulgui. Però no deixa de sorprendre’m que una Universitat pública, que en el seu pla estratègic es defineix com una “entitat socialment responsable i solidària” i que afirma que vol tenir un paper actiu “en matèria d’acció social sobre l’entorn i de cooperació al desenvolupament”, després resulta que tingui tractes, i fagi publicitat d’un banc que està demostrat que finança operacions d’empreses que fabriquen armes molt controvertides i que té moltes inversions en empreses militars (+ info).

Sóc conscient que aquest tipus de contradiccions i incoherències són habituals no només en entitats públiques i privades a tots els nivells, sinó que també són presents en una altra escala, en tots els ciutadans. Jo, com tothom, lluito contra les meves pròpies contradiccions, però avui no em puc estar de mostrar el meu rebuig per qualsevol tracte que pugui tenir la meva Universitat amb el Banc Santander.

19 de nov. 2010

La política és el paradís dels xarlatans


Ara que s’apropa el 28-N, potser ve de gust llegir algunes frases cèlebres sobre la política i els polítics. Aquests dies és fàcil preguntar-se si tenim els polítics que ens mereixem... i si la resposta és que sí, em sembla que diu molt poc de Catalunya com a poble.

“La política és el paradís dels xarlatans”, George Bernard Shaw

“Quan més sinistres són els desitjos d’un polític, més pomposa, en general, es torna la noblesa del seu llenguatge”, Aldous Huxley

“El polític ha de ser capaç de predir el que passarà demà, el mes que ve i l’any vinent; i d’explicar després perquè no va passar allò que havia predit”, Winston Churchill

“El poder polític és simplement el poder organitzat d’una classe per oprimir-ne a una altra”, Karl Marx

11 de nov. 2010

Violència al Sàhara


Vergonyós el que està passant al Sàhara. Per sort avui en dia i gràcies a Internet, és impossible tapar la veritat del que passa a al-Aiun. Us recomano un article publicat a Canalsolidari, d’Oscar Sisteré, tècnic en comunicació de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida.

Comença així:
"Fora periodistes… fora informació? Les estratègies de censura informativa de governs corruptes topen cada cop més amb la crua realitat d’un Internet obert de bat a bat. Les xarxes socials i la blogosfera bullen d’informació, opinió i imatges del que es viu a al-Aiun.


Està vist que els prop de 3.000 quilòmetres del mur de la vergonya no són suficients per tapar el que passa al Sàhara ocupat. Clico al Twitter ‘#sahara’ i comprovo que, a falta de periodistes, els internautes esdevenen l’engranatge clau perquè la informació circuli.


[...]"

La imatge és d'Eneko.

8 de nov. 2010

Les noies de Shanti Bhavan


Fa uns dies, la gent de Shanti Bhavan va penjar un nou vídeo que m'agradaria compartir. És un vídeo que parla de les noies de l'escola. De fet hi parlen elles mateixes, així com també alguna professora i la sotsdirectora. Alegria, nostàlgia, orgull, enyorança... Ja fa molts mesos que els vaig dir adéu.

Que el disfruteu!


2 de nov. 2010

Amb ulls de cooperant

 

Des del Facebook us vaig demanar que m'ajudéssiu a triar quin retrat i quin paisatge envio al concurs Amb ulls de cooperant, organitzat per l'Oficina de Cooperació de la UdG. Doncs bé, aquestes són les dues fotografies que heu escollit, i per tant les que presentaré. Gràcies per votar!

La primera és una escena del menjador de Shanti Bhavan. La segona és una foto dels monsons a la ciutat de Bangalore. En cas de guanyar el primer o segon premi (300 EUR), seran íntegres per Shanti Bhavan.

25 d’oct. 2010

Dilluns musical

Al  més pur estil dels cèlebres dilluns musicals de can Salvador Macip, avui us proposo una mica de música per començar la setmana. A Shanti Bhavan fa poc van celebrar el Teacher's Day, i aquesta que us animo a mirar i escoltar, és una de les actuacions que els nens van fer per als professors.

A l'Índia, l'afició pel Bollywood, com veureu, els comença de ben petits. La cançó és Oyaayiyae Yaa, forma part de la BSO de la pel·lícula Ayan, i de fet ja n'havia parlat durant la meva última estada perquè va ser tot un hit a l'escola :)

19 d’oct. 2010

La universitat dels nens i les nenes al Parc de la UdG

 

Avui a la UdG i a set altres universitats catalanes s'ha celebrat la primera jornada de la Universitat dels Nens i les Nenes de Catalunya (UdN2.cat). Es tracta d'un programa que pretén apropar la universitat, la ciència i la cultura als nens i les nenes de l’educació primària, així com a les escoles i les famílies.

La idea és que a través de la UdN2.cat, els infants, les escoles i les famílies puguin conèixer de primera mà què és la universitat i què fan els científics i acadèmics. Per exemple al Parc Científic de la UdG avui han vingut 150 nens i nenes de diferents escoles que han participats en diferents tallers i activitats, des d'experiments químics fins a teleoperar robots submarins o robots de rescat.

La veritat és que s'ho han passat pipa, i m'agradaria pensar que han après alguna cosa. I qui sap si fins i tot no s'ha sembrat alguna llavor que desembocarà en una futura vocació d'enginyer o enginyera. Projectes com aquest valen molt la pena.

Amb quedo amb una frase d'una nena sortint del CIRS (Centre d'investigació en Robòtica Submarina): "aquesta ha estat la millor excursió que he fet mai!".

 

16 d’oct. 2010

La història de Saleem Sinai. Una pre-ressenya


Estic totalment extasiat amb la lectura d’Els fills de la Mitjanit (Midnight’s Children) de Salman Rushdie (Bromera 2008). És un llibre que feia anys que volia llegir, però centrant-se la història a l’Índia (sobre la que he llegit tant) i havent assolit el llibre aquesta condició de veritable “clàssic contemporani”, he anat posposant la seva lectura durant molt de temps. Fins ara.

Sincerament, la història narrada en primera persona (val a dir, de forma molt original) per Saleem Sinai, que és alhora la història de l’Índia moderna després de la independència i la seva partició, m’ha impressionat tant, que necessito fer-ne una pre-ressenya fins i tot abans d’acabar-lo.

Només llegint-ne unes pàgines, un s’adona de com és d’ambiciosa aquesta novel·la publicada el 1981. Va guanyar el Premi Booker d’aquell any, i recentment li han concedit el The best of the Booker, com la millor obra de les que han rebut el Premi Booker al llarg dels seus 40 anys de vida.

Quan escrigui la ressenya, ja faré alguna pinzellada de l’argument, de la seva combinació de registres, del seu realisme màgic, i de l’immens món literari que hom pot copçar a l’interior del llibre; però no em puc estar de dir que l’única novel·la contemporània (que jo hagi llegit eh!) amb una ambició i potència literària tan gran, és Cien años de soledad, a la que estic absolutament segur, és deutora.

Em sembla que no cal que digui que, si no l’heu llegit, us el recomano.

PD: pel que sembla n'estan preparant una versió cinematogràfica que seria dirigida per Deepa Mehta (directora de Water per dir-ne una), raó de més per llegir-la quan més aviat millor. Ja sabem com acaben aquestes adaptacions... per molt bona que sigui la directora.

15 d’oct. 2010

Why water? Blog Action Day 2010

Right now, almost a billion people on the planet don’t have access to clean, safe drinking water. That’s one in eight of us.


9 d’oct. 2010

Classe del 2010


A l'última newsletter de Shanti Bhavan van incloure-hi aquest vídeo homenatge per als alumnes que es van graduar el 2010. Són la primera promoció, després de 14 anys de projecte, i ara tots ells estan estudiant a universitats de Bangalore. El vídeo serà un bonic record, que podran conservar, de tots els anys que han passat junts a l'escola.

3 d’oct. 2010

Reflexions (i polèmica) sobre els Premis Blocs Catalunya 2010


Abans d’entrar a la polèmica generada després de l’entrega dels Premis Blocs Catalunya 2010 (aquests dos últims dies a la blogosfera i al Twitter se n’ha parlat molt), m’agradaria fer una mica de ressenya de l’esdeveniment.

Aquest any l’acte es va fer a Mataró, concretament al Tecnocampus, que els assistents vam poder estrenar per l’ocasió. Hi havia activitats des del matí, però jo només vaig assistir al debat Literatura: paper i bits, i després a la cerimònia d’entrega.

El debat de literatura va ser molt interessant, tot i que va resultar curt. El va moderar en Toni Sellas d’STIC.cat. Hi van intervenir un llibreter, una editora, una escriptora i un lector. Tots quatre van admetre que era difícil saber com evolucionarien els models actuals amb la irrupció del llibre electrònic. Es van fer comentaris interessants sobre pirateria, i sobre les portes que s’obren al procés creatiu de fer un llibre pensat des d’un inici per a ser digital.

La cerimònia d’entrega, presentada per en Martí Gironell, va ser molt correcta i fluïda. L’espai del Tecnocampus era adient, amb algunes deficiències perdonables tenint en compte que s’acabava d’innaugurar, com per exemple la poca o nul·la cobertura mòbil dins de l’auditori.

Però si un acte així té sentit per mi, és per la possibilitat de conèixer personalment (desvirtualitzar) bloggers que segueixo fa temps. Per exemple aquest any vaig poder xerrar amb dos bloggers que llegeixo des de fa molt temps, en Jaume Albaigès i en Marc Serena.

Sobre les polèmiques que han suscitat els premis, de fet ja van començar des del primer dia de les votacions. Se n’ha parlat i escrit molt, us recomano per exemple un parell d’apunts d’alguns finalistes (Jaume Albaigès i Adrià Fontcuberta) i també les reflexions des de dins que ha fet en Toni Sellas.

El sistema de vot tenia aquest any la gràcia que podies anar veient la puntuació dels blogs, però també tenia greus deficiències de seguretat. Crec que val la pena que STIC.cat repensi el sistema.

Després hi ha el tema dels blogs mediàtics. Hi ha hagut força polèmica pels premis al blog de l’Antoni Bassas (categoria política) i el de l’Espai Internet (categoria TIC), ambdós blogs de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), i que per tant tenen molta més facilitat per aconseguir vots. No coneixo cap dels dos blogs, però trobo especialment greu el cas de l’Espai Internet, un blog que jo ni tan sols tinc clar que es pugui considerar sobre TIC.

De fet, el problema és que amb el model que es fa servir, es premia la “capacitat d’aconseguir vots”, que lògicament no té perquè estar relacionada amb la qualitat del blog (ni tan sols amb la popularitat d’aquest dins la blogosfera). Sempre ho tindrà més fàcil un blog recolzat pels mitjans de comunicació o que pertanyi a un portal on se’l promociona. Hi ha blogs molt bons, molt actius, amb molts seguidors i molt emblemàtics de la catosfera que es troben a faltar entre els finalistes, i que quedi clar que no ho dic pel meu, sóc plenament conscient de fins on puc arribar amb la meva temàtica, però és que en la categoria de blogs personals hi havia veritables cracks que han quedat totalment invisibles i oblidats, i el guanyador, Som la llet, és un blog que està molt i molt bé, però que també jugava amb cert avantatge al pertànyer a un portal (criatures.cat) i tenir promoció des d’alguns mitjans (de fet, un altre blog d’aquest portal també ha quedat finalista a la mateixa categoria). Sobre la solució a tot això, essent sincer, no tinc ni idea de quina hauria de ser.

Altres temes, com per exemple si les categories són prou indicades, s’arrastren d’anys anteriors, i cadascú té la seva pròpia opinió. És complicadíssim contentar a tothom.

Crec que des de STIC.cat fan una feina excel·lent, i que els premis són bons per sacsejar una mica la catosfera i promocionar blogs en català. Però certament, després de totes les reflexions i crítiques d’aquests dies, va la pena que per l’any que ve es repensin alguns aspectes.

28 de set. 2010

500 apunts i continuem!


Doncs sí, aquest és l’apunt número 500 del meu blog. Em sembla quasi increïble. Com es sol dir: el temps passa volant. És una llei que també es compleix en el món dels blogs, tot i que aquí tot queda registrat i és més fàcil mirar enrere.

Deixeu-me aprofitar l’ocasió per fer una mica d’estadístiques. Pel Com gotes a l’oceà han passat més de 47.000 visites, de 92 països, la gran majoria de Catalunya com és evident.

Qui ha portat més visitants al meu blog és el senyor Google, a vegades a través de cerques molt i molt curioses, gairebé surrealistes. Per exemple algú va arribar al meu blog buscant “fotos de núria solé despullada”, així que es devia sentir decepcionat al veure que el meu apunt només consistia en una entrevista que va fer la Núria a Vicenç Ferrer. Si va seguir buscant i va tenir èxit, espero que torni i ens informi :)

L’apunt més llegit en tot aquest temps és Altes capacitats intel·lectuals a Catalunya, que vaig escriure després d’haver llegit un article sobre el tema al Presència. Curiosament l’apunt més visitat per la gent subscrita a través de Feedburner és un altre: Cara i creu.

Parlant de Feedburner, ara mateix hi ha més de 130 persones subscrites al blog, tot i que últimament el comptador puja i baixa com li dóna la gana. Un dia en tens 150 i l’endemà 80. Molt fiable no sembla.

Una novetat d’aquest any és que en poc temps i a través del Facebook més de 100 persones s’han fet ja fans de la pàgina del Com gotes a l’oceà.

Últimament segueixo molt poc els rànquings, però en el de Cercabloc (amb més de 2000 blogs catalans), el Com gotes a l’oceà ocupa el 8è lloc a la província de Girona i el 34è dels Països Catalans! A més, ha arribat al número 1 de temàtica solidari.

Moltes gràcies per fer-ho possible. Seguirem!

27 de set. 2010

Blog Action Day 2010: Water


El proper 15 d'octubre és el Blog Action Day 2010, un event anual en el qual bloggers de tot el món escriuen sobre un tema en concret. Aquest any el tema és l'aigua. Jo ja he inscrit el meu blog, i tu?

24 de set. 2010

Cooperem.bloc


Recentment l'Oficina de Cooperació de la UdG ha llançat un agregador de blogs anomenat Cooperem.bloc, des d'on s'aniran recollint les impressions i experiències dels cooperants i voluntaris de la UdG repartits en projectes de cooperació arreu del món. Jo hi participaré explicant la meva feina a Shanti Bhavan (aquí podeu llegir les meves dues primeres entrades).

L'espai encara està en fase inicial de proves (tingueu paciència), i falta que molts voluntaris es posin a publicar, però podeu passar-hi, i començar a participar llegint i comentant els primers apunts.

23 de set. 2010

El govern xinès borra blogs

És fàcil escriure un blog i oblidar-se d'aquells altres que volen escriure'n o llegir-ne però no els deixen.

M'ha agradat aquesta senzilla campanya d'Amnistia Internacional per denunciar que el govern xinès borra blogs, bloqueja webs i empresona internautes.


Si ho vols, pots demanar l'alliberament del periodista xinès Shi Tao.

20 de set. 2010

Bangalore City Guide

A few weeks ago I wrote an article in Catalan, which attempted to be a brief guide of the city of Bangalore. Here is the English translation (if you want to read the Catalan version click here).


Bangalore is the Indian city I know best, because it is close to the projects with which I collaborated. This article provides a brief guide of the city, hopefully useful to people visiting it.

This guide is mainly aimed at independent travelers who try to know the reality of where they go. If you are looking for five star hotels and tours in AC buses, you do not need to read on.

Bangalore (or Bengaluru) is the capital of Karnataka state, in southern India. It is known as the "garden city" due to the large number of parks and trees it contains. But do not be fooled by the nickname: Bangalore, like all big Indian cities, is heavily polluted and crowded. More than 7 million people in its metropolitan area make it the fifth biggest city in the country, behind Bombay, Delhi, Calcutta and Chennai.

Today as a large city and growing metropolis, Bangalore is home to many of the most well-recognized colleges and research institutions in India. The city is known as the Silicon Valley of India because of its position as the nation's leading IT exporter.

The city is well connected with other Indian cities and overseas through its new airport. The other way to get there is certainly the train. The Bangalore City Railway Station is an important hub in southern India.

Attractions

While the travel guides recommend many places, the truth is that Bangalore is a city that is not particularly outstanding for its historical buildings and temples, nor have many tourist attractions. My recommendations are a little different.

  • Lal Bagh Botanical Gardens: I think this is worth a visit. There are 97 acres of botanical gardens, with over a thousand species of plants and impressive trees. A good place to meet someone and walk. 


  • Shivajinagar: is an old neighborhood near the center of Bangalore. It is advisable to wander its streets. You can find Jumma Masjid, the oldest mosque of Bangalore, or visit the impressive St. Mary's Basilica. It is also easy to find small hindu temples across the district. Shivajinagar is an important commercial area. I recommend to visit the Russel Market, one of the oldest markets in the city. Don’t forget Commercial Street area, but try to go through side streets, with fewer crowds. 
  • MG Road and Brigade Road: these are two important shopping streets of the city. You have to walk these streets to see how modern India is, and to see the contrasts caused by this modernity. It is especially recommended to walk Brigade Road on Saturday afternoon or evening, when huge crowds of young people are wandering in search of leisure and fun. 
  • Ulsoor Lake: it is a lake within the city. It has 50 hectares and some small islands. The water quality will not invite you to swim, but the place is interesting and you can have beautiful walks.

Accommodation

Bangalore is an expensive city compared to other Indian cities. My proposals are a modest hotel in Shivajinagar and a Catalan NGO with projects in Bangalore.

  • Kamat Hotel Mayura: this hotel is very gentle, somewhat old and deteriorated, but very decent and clean. Not a tourist hotel, so do not expect to find westerns. It is located near the center, in Shivajinagar, almost opposite the Jumma Masjid mosque (so be prepared to hear the call to prayers five times a day). A room with bath and without AC can cost between 400 and 500 rupees (6.50 - 8 EUR), a little more expensive than in other Indian cities. Email: kamatsmayura@vsnl.net 
  • Associació Neem Bangalore: if you are traveling alone or in a very small group, you can visit the projects of this NGO. The organisation focuses its work especially on improving the lives of leppers and their families. They have a home/office on the quiet neighborhood of Indiranagar. If you alert them with enough time, and there is an available room, they will let you spend some nights there. After so many years in India they have many interesting stories to tell. Email: info@aneem.org.

Eating and drinking

  • Breakfast: I recommend eating a typical indian breakfast in the restaurants of these two hotels: Kamat Hotel Mayura and Brindavan Hotel. My recommendations are masala dosa, paper dosa and poori, with chai (black tea with milk).
  • Lunch/Dinner: 
  1. Koshy's is a classic in Bangalore, with over 50 years history. Very central, just off MG Road. Average prices. I recommend tandoori chicken. 
  2. Ruchi in Cambridge Road is an excellent restaurant, but very well priced. Indian Cuisine with an excellent price/quality ratio. 
  3. Casa Piccola is a restaurant near the intersection of St. Mark's Road and Residency Road. Average prices. A nice place to eat a good plate of pasta or some other mediterranean meal. 
  4. The only place is definitely the place to go if you want to eat beef in Bangalore. Their steaks are generous, delicious and not particularly expensive. After days of an almost vegetarian diet, this restaurant in Church Street can be an oasis that is worth knowing.

Day trips

Around Bangalore there are some interesting trips which can be achieved with one or two days each. I highlight three below. Public bus is the best way to get there.

  • Shravanabelagola: it's a city 158 km from Bangalore. The site is one of the most important pilgrimage centers for jains, and is especially known for the statue of Gomateshwara. The vast and monolithic nude figure (17 feet and cut in a single block of granite) is located atop a small hill. To access it you must climb over 500 steps carved into the stone of the mountain. You have to climb barefoot because it is a sacred place, so if the weather is sunny you can find the rock boiling. Take socks just in case. 


  • Belur and Halebid: separated by only 16 km between them, and about 200 km from Bangalore, these cities are famous for their temples. A true wonder of the age of Hoysalas empire (12th century). The sculpted exterior walls are impressive. Truly better than other more famous temples. 

  • Shanti Bhavan: if you are interested in education and human development, there is a very interesting non-profit project near Bangalore (50 km from the city). Shanti Bhavan is a rural school and part of the projects of The George Foundation. They give quality education to children from families below the poverty line (mostly Dalits, untouchables). It’s a residential school with the mission to fully develop the most vulnerable children of India’s lowest caste to enable them to aspire to careers and professions of their choice through world class education and globally shared values. You have to send an email beforehand if you want to visit them: tgf-admin@tgfworld.org

15 de set. 2010

Si-us-plau salveu els bancs


La punyent campanya d’Acción contra el hambre (la foto és provocadora) ens recorda que s’han gastat bilions d’euros per a salvar els sistemes financers globals, mentres es segueix ignorant als milions de persones que moren de fam cada any (només com a dada: la desnutrició aguda mata cada any 3.5 milions de nens i nenes).

Aquest setembre els líders polítics mundials es reuneixen a la Cimera pel Seguiment dels Objectius del Mil·leni. És una bona oportunitat per exigir-los el compromís d’acabar amb les morts per desnutrició infantil.

Firma aquí la petició.

13 de set. 2010

A qui li agrada Chagall?


Ho sento. No puc. No m’agrada Chagall. Per molt que em miri les seves pintures, em continuen semblant horripilants.

Sé que està considerat un gran pintor, i que les seves obres estan repartides als millors museus del món, però això no canvia el que sento quan estic plantat davant d’un dels seus quadres.

Hi ha pintors que t’agraden des del primer moment; n’hi ha que no t’entusiamen però que et van agradant més i més amb el temps (m’ha passat per exemple amb Matisse); n’hi ha que t’agraden però pels que vas perdent l’interés; finalment hi ha els que no t’agraden ni t’agradaran mai. En el meu cas, dins d’aquesta última categoria, Chagall n’és un membre destacat.

Crec que aquest sentiment de rebuig és més intens en la pintura que no pas en altres arts com la música, la literatura o el cinema, per dir-ne algunes. No sé quina és la causa. Potser en la pintura veus la totalitat de l’obra de cop, i per tant l’acceptació o el rebuig són gairebé instantanis. És més visceral, i hi intervé menys la raó. És possible que passi el mateix amb la fotografia.

Una altra història, ja molt més complexa, són els motius pels quals ens agraden o no ens agraden les pintures. Aquests poden arribar a ser tan insondables que no sé fins a quin punt val la pena analitzar-los.

El quadre que il·lustra aquest post es diu I and the Village, va ser pintat per Chagall el 1911, poc després d’arribar a París. Te l’honor de ser un dels poquíssims quadres que jo despenjaria del cinqué pis del MOMA.

Corol·lari: no em regaleu mai una làmina de Chagall!

6 de set. 2010

Literatura Universal amb Jordi Llovet


Sovint faig ressenyes de cursos i conferències a posteriori, però aquest cop us en parlo a priori, per si hi ha algú a qui li interessa.

Serà el tercer any consecutiu que es fa el curs de Literatura Universal a càrrec de Jordi Llovet al Centre Cultural La Mercè de Girona. Els cursos tenen continuïtat però es poden fer de forma independent. Jo vaig fer-lo en la primera edició, però l’any passat no vaig poder anar-hi. Aquest any m’hi he tornat a apuntar.
El curs Introducció a la Literatura Universal té per objecte entrar els assistents en la literatura d'arreu del món, en especial la d'Occident, des de la Bíblia i Homer fins als nostres dies. El curs tindrà continuïtat al llarg dels pròxims anys, de manera que s'arribin a explicar tots els grans períodes, autors o obres de la literatura universal. Per a això, els assistents disposaran d'una antologia de textos que serà la base de totes les lliçons i servirà per al curs d'enguany i dels anys a venir. Les explicacions seran amenes i les lliçons barrejaran sovint les literatures antigues amb les modernes. En aquesta edició es posarà èmfasi en la història de la novel·la, des de Tirant lo Blanc fins al segle XIX europeu.
El curs va a càrrec de Jordi Llovet, crític de literatura, filòsof, traductor, assagista i catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona. És tot un personatge, un d’aquests savis que sap fer les classes amenes als que no som experts.

Calendari: 30 de setembre, 7, 14, 21 i 28 d'octubre, 11 i 25 de novembre, 2, 9 i 16 de desembre. Horari: els dijous de 19h a 20.30h. Inscripció.

3 de set. 2010

Ladera este

He parlat sovint d’Octavio Paz en aquest blog. Aquest estiu he llegit Ladera este (Círculo de Lectores, 1996), que recull els poemes que va escriure durant els sis anys que visqué a l’Índia.

Amb les seves pròpies paraules: "En esos poemas procuré expresar las impresiones, observaciones, emociones y sentimientos de un poeta de lengua española ante un mundo o, más bien, mundos desconocidos: paisajes, sociedades, historia, arte, pensamiento. Mundos de afuera y también de adentro: mi vida misma, con mis pasiones, obsesiones, titubeos y sentimientos. Viajes en el espacio exterior y en el interior, realidades que vemos alternativamente con los ojos abiertos y con los ojos cerrados. Paisajes nunca vistos y paisajes siempre vistos: la extrañeza de la India se fundió con mi propia extrañeza, es decir, con mi vida".

En aquesta edició de Círculo de Lectores, Ladera este va seguida del recull de poemes Hacia el comienzo i del tan inclassificable com brillant poema Blanco.

Vaig connectar de seguida amb Paz quan vaig llegir El mono gramático. Des de llavors n’he anat llegint altres llibres i sempre m’han sorprés positivament. Ladera este no és cap excepció, us el recomano als que ja coneixeu Paz, i als que no, potser és un bon llibre per a introduir-vos a la seva poesia.

Madrigal

Más transparente
que esa gota de agua
entre los dedos de la enredadera
mi pensamiento tiende un puente
de ti misma a ti misma
                              Mírate
más real que el cuerpo que habitas
fija en el centro de mi frente

Naciste para vivir en una isla

Hacia el comienzo, Octavio Paz, 1969.

29 d’ag. 2010

Panikkar i Ferrer


Fa tres dies, quan es complien cent anys del naixement de Teresa de Calcuta, ens va deixar Raimon Panikkar, filòsof i teòleg català reconegut mundialment. Doctor en Química, en Filosofia i en Teologia, és autor d’una obra immensa, i estem de sort, perquè està essent publicada de forma completa i en català per l’editorial Fragmenta.

En aquest blog n’he parlat alguns cops, per exemple fent les ressenyes de Espiritualidad Hindú i Iniciació als Veda.

Tothom que la conegut personalment destaca la seva intel·ligència i alhora la seva proximitat. A mi em va impactar la descripció que en va fer Octavio Paz en el seu llibre Vislumbres de la India, calificant-lo de “inteligencia eléctrica” d’aquest “catalán hindú, a un tiempo teólogo y ave viajera en todos los climas”.

La seva mort ha arribat poc més d’un any després que Vicenç Ferrer també ens deixés. És interessant comparar la vida d’aquests dos catalans. Van nèixer molt a prop en el temps i en l’espai, els dos van tenir profundes inquietuds intel·lectuals i espirituals essent joves, els dos van ser ordenats sacerdots, i els dos van anar a parar a l’Índia per diferents motius.

Tot i les similituds, també hi ha grans diferències. Ferrer en un moment de la seva vida va decidir que ja n’hi havia prou de pensar i teoritzar, i que el que calia era actuar. De fet la seva filosofia de l’acció és el tret que més l’identifica, i la seva frase “l’acció bona conté totes les filosofies, totes les ideologies, totes les religions” defineix molt bé el que pensava. Panikkar en canvi va seguir tota la vida amb el seu treball intel·lectual, i si se l’ha conegut sobretot els últims anys és per la seva aposta pel diàleg interreligiós i intercultural. La seva frase, en relació a la seva estada a l’Índia, “vaig marxar cristià, vaig descobrir-me a mi mateix hindú i torno budista, sense deixar de ser cristià”, descriu molt bé el que ha estat la seva vida i la seva manera d’entendre les religions. Han estat dues aproximacions diferents a la pau, una a través de l’acció desinteressada, i l’altra a través del diàleg i l’autoconeixement.

Des de l’hinduisme, podríem dir que Panikkar ha estat un Jnana Yogui, perquè seguia el camí de la saviesa; mentres que Ferrer seria un Karma Yogui, perquè seguia el camí de l’acció desinteressada.

M’agrada el comentari que fan de Panikkar a El periódico: "El cliché de Panikkar lo retrata como un puente entre Oriente y Occidente. Todo el mundo lo ha enmarcado entre dos polaridades: este y oeste, cristianismo e hinduismo, el Tíber o el Ganges, la India o Estados Unidos. Pero si nos imaginamos Oriente y Occidente como las orillas de un río, Panikkar no ha sido el puente, sino el río que vive con las aportaciones que le llegan desde las dos orillas…".

Indiscutiblement, Panikkar i Ferrer han marxat amb la feina feta. I ens queda la seva obra i el seu llegat.

26 d’ag. 2010

Scratch@MIT 2010


Els que seguiu el blog ja sabreu que de l’11 al 14 d’agost he estat al Media Lab del MIT, a Massachusetts, participant al congrés Scratch@MIT. El propòsit d’aquest post és resumir una mica els continguts, i apuntar algunes idees a partir d’aquests.

L’Scratch és un software creat al MIT amb la intenció d’ensenyar a programar als nens. Però aquesta definició és molt limitada. L’Scratch és un programa dissenyat per a estimular la imaginació i el pensament crític, tot provocant a la gent (nens i no tan nens) a imaginar nous tipus de jocs, històries animades, projectes artístics, noves maneres de fer servir els ordinadors, i noves estratègies d’aprenentatge.

El projecte avui en dia té una comunitat immensa al darrera. Hi ha més d’1.2 milions de projectes compartits a la pàgina web d’Scratch (la gran majoria realitzats per nens), i tot i que va començar fent-se servir a casa o en activitats extra-escolars, cada cop són més les escoles que han començat a utilitzar-lo de manera habitual a les classes.

El lema del congrés ha estat reimagine, rethink, remix. Després d’un primer dia de tallers pràctics, el congrés s’ha estructurat precisament seguint aquest lema.

Dia 1 – Reimagine
It is creative apperception more than anything else that makes the individual feel that life is worth living.
Playing and Reality, D.W. Winnicott.
La keynote que va obrir el congrés la van donar els creadors del projecte, compartint esperiències dels tres primers anys d’Scratch, i discutint com imaginen el seu futur. Em va agradar especialment sentir parlar a Mitchel Resnick, el líder del projecte i deixeble de Seymour Papert.

De la resta de sessions del dia em va agradar la de Margaret Low: Encouraging Creators rather than Consumers. Sovint parlem dels nadius digitals, aquests joves que han nascut a l’era d’Internet, i que dominen les noves tecnologies des de la infància. Però aquest domini és només com a consumidors. Per molt que dominin Internet o que tinguin facilitat per a fer anar aplicacions, la realitat és que són incapaços de crear-ne ells de pròpies, ni que siguin absolutament senzilles. Scratch permet fer aquest pas, de consumidor a creador.

Altres sessions interessants van ser exemples d’ús de l’Scratch a les escoles d’Irlanda o Hong Kong, així com també un programa de formació d’educadors a Bolívia que feia servir Scratch com a eina transversal.

Dia 2 – Rethink
You can’t think seriously about thinking without thinking about thinking about something.
Mindstorms, S. Papert.
La keynote d’aquest dia va ser un debat molt interessant entre Sherry Turkle i Henry Jenkins, moderat per Marina Bers. Normalment pensem en les noves tecnologies com camins orientats a tasques: com accedir a la informació, com crear projectes, com fer presentacions, etc. En aquest debat es van explorar idees de com la gent jove, en el seu descobriment de les noves tecnologies, poden començar a canviar la manera com pensen sobre ells mateixos, com es relacionen amb els altres, i com participen en les comunitats.

Em va agradar molt la sessió de l’Andrés Monroy sobre el passat, present i futur de la comunitat online de l’Scratch.

Molt interessant també l’experiència d’un grup de professors de diferents països que han constituït una professional learning community i s’han reunit regularment de forma virtual per compartir reflexions, projectes i idees de les seves classes d’Scratch. Tot i que no va estar al congrés, en aquest projecte hi participa en Frank Sabaté, a qui vaig poder escoltar al Citilab de Cornellà el passat Scratch Day.

Les reflexions sobre l’ús de l’Scratch combinat amb els portàtils de baix cost XO, em van interessar molt per les semblances que vaig poder detectar amb el projecte de robòtica educativa que vaig realitzar l’any passat a l’Índia. Les experiències a Australia, Alabama i Paraguai van ser inspiradores.

Dia 3 – Remix
It is obvious that the teacher as organizer remains indispensable in order to create the situations and construct the initial devices which present useful problems to the child. Secondly, he is needed to provide counter-examples that compel reflection and reconsideration of over-hasty solutions. What is desired is that the teacher cease being a lecturer, satisfied with transmitting ready-made solutions; his role should rather be that of a mentor stimulating initiative and research.
To understand is to invent, J. Piaget.
A la keynote de l’últim dia hi van participar mestres i alumnes, compartint les seves experiències amb Scratch, els seus problemes, i que és el que voldrien poder fer amb Scratch en el futur.

De les sessions, m’agradaria destacar Bringing “No ceiling” to Scratch: Can one language serve kids and computer scientists? Brian Harvey i Jens Moenig van ensenyar com han modificat l’Scratch afegint-li algunes capacitats que el converteixen en una eina de programació utilitzable no només per a nens, sinó també per estudiants universitaris, i fins i tot per científics que tinguin necessitat de fer prototips i simulacions ràpidament. Aquí podeu veure l’eina que han desenvolupat a Berkeley: BYOB.

Si voleu més informació o us interessa alguna de les sessions en concret, des de l’organització s’ha insistit als ponents perquè pengin les seves presentacions a la pàgina de l’ScratchEd, la comunitat d’educadors d’Scratch.

Si teniu ganes de provar l’Scratch us el podeu descarregar a la pàgina oficial. Una pàgina molt bona per tutorials és aquesta. I si el que voleu és informació d’Scratch en català, podeu visitar aquesta altra.

24 d’ag. 2010

La Shilpa ha publicat un article


Fa uns mesos, durant la meva última estada a l’Índia, vaig organitzar una entrevista oberta, a través del blog, a una alumna de Shanti Bhavan. La Shilpa, que ara ja està cursant el 12è curs i preparant-se per entrar a la universitat (vol ser periodista), ha aconseguit publicar el seu primer article. Ho ha fet a la publicació Policy Innovations. Us invito a llegir-lo aquí: A Chance to Dream (en anglès).

23 d’ag. 2010

Algunes reflexions post-viatge

1.- L’Índia em persegueix


Fa uns dies en Ferran en un dels comentaris em deia que l’Índia em persegueix. Aquests tres dies a NYC, després del congrés a Boston, ho he pogut comprovar. El meu hotel, sense haver-ho previst, va resultar estar situat a un parell de minuts caminant de Little India (Lexington Avenue, between 26th and 30th Streets), una zona del midtown de Manhattan repleta de restaurants i comerços indis. Però aquí no es va acabar tot, quan vaig visitar el Metropolitan Museum, sabeu quina era una de les exposicions temporals destacades? Doncs Índia èpica. Escenes del Ramayana.

2.- Universitats americanes


Aquests dies, a part de veure el MIT, he pogut visitar dues universitats més: Harvard i Columbia. La primera impressió, desconeixent absolutament el sistema universitari nord-americà, és que les universitats estan molt integrades amb les ciutats, i no només urbanísticament. Vaig tenir aquesta sensació sobretot al MIT i Harvard, que no només són universitats, sinó veritables pols i motors culturals de Cambridge i Boston. La gent, universitària o no, participa molt en actes i events organitzats per aquestes institucions. Hi ha detalls que poden semblar trivials però que fan que molta gent s’apropi a la universitat. Un de molt senzill, és per exemple l’accés wifi gratuït i obert a tothom. A l’UdG, per citar una universitat catalana, hi ha accés wifi però has de ser estudiant i tenir un usuari i password. Jo crec que qualsevol cosa que fagi apropar la gent a les universitats és positiva, encara que no sigui estrictament cultural. Però no tot el que he vist m’ha agradat, per suposat, i per citar un aspecte negatiu, puc dir que les tres universitats que he visitat no estan a l’abast de tothom, cal tenir molts diners per poder estudiar-hi (molts i molts). També és cert que hi ha sistemes de beques molt estesos, però arriben a una petita minoria.

3.- Bona educació vs Mala educació


Quan un viatja sol té més temps per fixar-se en petits detalls. Aquests dies he pogut comprovar que, en general, la gent de Cambridge és més simpàtica i ben educada que la gent de Boston (són ciutats enganxades). A Cambridge, pel carrer la gent et mira a la cara, i sovint et saluden. Quan un cotxe es para en un pas de zebra, els vianants li donen les gràcies aixecant la mà. En els ascensors la gent saluda al entrar i diuen adéu al sortir-ne. A Boston tot això no passa, potser perquè és una gran ciutat, no sé.

Aquesta impressió la he tingut exactament igual amb Manhattan i Brooklyn. A Manhattan la gent no et diu res als ascensors, i trobar algú agraint que un cotxe es pari seria un esdeveniment miraculós. A Brooklyn, en canvi la gent em deia bon dia pel carrer.

Parlant de bona i mala educació, he de dir que visitant museus (concretament el MOMA i el Metropolitan) he pogut observar que els turistes més mal educats són els italians i els espanyols. El comportament és a vegades vergonyós. Si no t’interessa l’art, si us plau, no vagis a un museu d’art. No cal anar a tots els llocs que la guia marca com indispensables. Si l’únic objectiu és dir que han estat al MOMA, doncs que es fagin una foto a l’entrada, i que ens deixin tranquils als que de veritat anem a veure el museu.

4.- Recomanacions a NYC

Com que era la segona vegada que anava a NYC, aquest cop exceptuant el MOMA i el Metropolitan, m’he dedicat a veure alguns llocs no tan turístics. Us en recomano tres.


- High Line: com que està obert fa poc, aquest parc encara no surt a moltes guies editades fa uns anys, i això fa de la High Line un lloc genial per passejar. Hi vereu turistes però no de forma massiva. Es tracta d’un parc elevat, que aprofita unes antigues vies de tren, des del Meatpacking district fins el carrer 34. És molt original, i els jardins estan dissenyats expressament salvatges, perquè tinguis la sensació d’estar caminant pel camp. Ideal per llegir una estona i prendre’s una llimonada. Alguns dels bancs/tombones de fusta estan situats just sobre les antigues vies, i es poden moure d’un costat a l’altre, permetent agrupar-los o separar-los en funció del grup.


- Columbia: la Universitat de Columbia tampoc és gaire freqüentada pels turistes. El seu campus de Morningside es mereix una visita. Podeu passejar-vos per l’exterior de les facultats (i també per l’interior eh), replet d’escultures a les zones de gespa que hi ha entre els edificis. A més, des d’aquella situació privilegiada del nord de Manhattan, podreu tenir una perspectiva molt interessant de les avingudes de la ciutat.


- Brooklyn: la majoria de turistes que van a NYC visiten el pont de Brooklyn, i alguns es passegen per la zona on acaba el pont per poder fer fotos al downtown de Manhattan, però són menys els que dediquen temps a conèixer aquell immens districte. Brooklyn és molt més gran que Manhattan. Jo us recomano el Prospect Park, dissenyat pels creadors del Central Park, i que afirmaven haver-se superat amb aquest parc de Brooklyn. A mi em va encantar. I si hi aneu i voleu dinar en un lloc ben autèntic de Brooklyn, us recomano un restaurant proper al parc, el Tom’s Restaurant. Molta clientela local, bon menjar i bé de preu.