27 de des. 2009

Ens retrobem el dia de Reis

Me'n vaig uns dies i l'activitat del blog queda parada fins al dia de Reis (quan per cert es coneixeran els regals del Blocaire Invisible). Tot i això, aquests dies seguiré accessible (només esporàdicament) per email.

El Com gotes a l'oceà us desitja un feliç 2010, si pot ser, ple de somriures com aquests d'aquí a baix.

23 de des. 2009

El tió indi

Tinc quatre exemplars del llibre India untouched: The forgotten face of rural poverty, d'Abraham George, el fundador de Shanti Bhavan, l'escola on he treballat els últims tres mesos. Els regalaré a les quatre primeres persones que escriguin un comentari en aquest post. Al blog, no s'hi val al Facebook.

El llibre (en anglès) és el testimoni d'un home de negocis convertit a filàntrop, que ha dedicat els últims 15 anys a desenvolupar diferents projectes en una àrea rural molt pobra de
Tamil Nadu, al Sud de l'Índia. És una visió interessant de l'Índia actual, i et dóna una idea de què vol dir ser un emprenedor social.

Si aconseguiu ser un dels quatre primers, envieu-me també un email al
Gmail (trobareu l'adreça a la columna de la dreta) amb les vostres dades per poder fer l'enviament.

Els regals però, no s'acaben aquí. També us deixo per a tots aquest vídeo-resum de l'estada a Shanti Bhavan. Conté fotos i petits vídeos només del projecte a Shanti Bhavan, per tant no hi són les visites a Anantapur, Bagepalli i Bangalore. Condensar en set minuts tres mesos a l'escola és molt complicat, com us podeu imaginar, però crec que el vídeo ha quedat prou bé. Espero que us agradi.


Bon Nadal a tothom!


21 de des. 2009

L'entrevista a la Shilpa


Fa uns dies us vaig demanar de participar en una entrevista oberta a la Shilpa, una estudiant de Shanti Bhavan. Avui publico les respostes d'ella a les preguntes que em vau anar deixant, i les acompanyo d'un petit vídeo de la protagonista. Moltes gràcies als que vau participar. Ella va estar molt contenta de saber que hi ha persones tan lluny interessades en conèixer-la i en saber què pensa.

De moment publico l'entrevista en anglès, i quan tingui temps ja la traduïré al català.

Només faig una petita aclaració. En una resposta la Shilpa menciona a Thomas Friedman. Per si no el coneixeu, es tracta d'un periodista americà que ha guanyat tres Pulitzers i col·labora regularment amb prestigiosos mitjans com el New York Times. També és autor del best-seller The world is flat, llibre que conté un petit comentari sobre una visita que va fer Friedman fa uns anys a Shanti Bhavan. En aquesta visita va ser precisament quan la Shilpa el va conèixer.

Anna: How do you see yourself after 10 years?
Shilpa: Ten years from now i.e. when I am twenty six years old, I see myself as a budding journalist on her way to obtaining professional success. I see myself travelling the world and meeting all kinds of people, visiting different places and encountering new experiences.
I see myself as the harbinger of hope for my family because through my income, I will provide them with financial assistance needed to climb out of poverty.
I see myself, working closely with the George Foundation, helping in my own way to be a support for the children of Shanti Bhavan, who are being given the opportunity to overcome poverty, the way I was helped.

Anna: Can you explain a little about your family? (parents, siblings, village…)
Shilpa: I come from a small, Christian community called Mariapura, located on the outskirts of Bangalore. My mother works as a housemaid. At the present my father is unemployed, forcing our family to depend on my mother’s salary. My younger brother and sister, are fourteen and twelve years old, respectively. They study in the village school which has Kannada as its medium of instruction. They have never seen a computer or rode on a bicycle. They don’t know what it is to sleep on a soft bed or study in a prestigious English medium school.
My family is depending on me to lift them out of poverty through my education and a stable job. My mother does not want me to lead a life of hardship and sorrow, the way she did after being married off to an alcoholic at the age of sixteen.
I am the only hope for my family. I never want to let them down.

Joana: Why do you want to study journalism?
Shilpa: When I was in the 6th grade, I got the rare opportunity to meet Mr. Thomas Friedman. My principal recommended that I show one of my articles I had written for a competition. I was zapped when he rose from his chair and congratulated me, and his words were what got my heart ticking. He said, “I think you’ll make a great journalist.” That was the beginning.

I have always had a keen interest in writing, editing, interacting with people and collecting information about events or experiences. I’ve been the editor of the school newsletter. I want to use my talents and interests to do some productive work on a larger scale. That’s why I feel the field of journalism will enable me to make the most of my gifts.

Joana: Do you think Shanti Bhavan is bringing you good opportunities as a woman?
Shilpa: If I hadn’t been selected to study in Shanti Bhavan, my story would have been no different from the thousands of girls hailing from the poor communities, who are not sent to school and are “married off” at a young age. But what has made the difference is that today, I have a voice and an identity of my own.
My father rejected me as a baby, because of my gender. He saw no need to send me to school. But after I passed my tenth grade public exam and seeing the change in me from being in Shanti Bhavan, he no longer doubts my abilities. My whole community has seen the sincerity of the good of Shanti Bhavan through the six or seven children who had been selected from there to study in Shanti Bhavan. I am no longer looked down upon as a “girl” in my family. I am the first person to study in an English medium school and pass the tenth grade public exams of the council for the Indian School Certificate Examinations (ISCE).
Due to Shanti Bhavan’s enlightenment, I am today a budding professional upon who my entire family is depending for a brighter future.

Joana: You spent a lot of time far from your family. I s this a problem?
Shilpa: No, this is not a problem because I go home twice in a year, and my family members can visit once in two or three months on special occasions such as birthdays or festivals. I get to spend weeks with them during the summer and winter vacations. And after being home for even two weeks, one realizes that receiving an education and securing a steady job is the key to uplifting one’s family from hardships. I find myself yearning to return to Shanti Bhavan, the place where the future looks certain and worth dreaming of.

Joana: How do you evaluate the task of the aunties in the Shanti Bhavan project?
Shilpa: I see no difference between my mother and the aunties in Shanti Bhavan who work round the click for our welfare. They are in place of our mothers, who were forced to leave their children in the trust of care givers, because of their inability to provide a good life for their children…
I and my classmates, and seniours help out with looking after the younger children in the dormitories. As older brothers and sisters for our juniors, we try to set good examples to them. All of us truly appreciate the hard work done sincerity of the aunties in bringing us up in the right way.

Joana: Hobbies? What do you like to do in your free time?
Shilpa: I love reading novels, writing essays, working on the newsletter and spending time with my juniors. In my free time, I enjoy listening to Kannada songs on the radio. Kannada is my mother-tongue and I prefer Kannada songs to English songs because it is always fun to hear the newest songs in the Kannada film industry. In this way, I keep a close touch with my own language.

Joana: Are you going to be in touch with Shanti Bhavan in the future?
Shilpa: Yes, I will always be in touch with my school and second home. All of us in Shanti Bhavan consider Shanti Bhavan as not only our favourite place in the whole world but also a home away from home. I want to be closely associated with all The George Foundation’s projects and contribute in my own way to be a support. I will always keep close contact with everybody who worked selflessly to provide me with an education and a better standard of living in order to grow up desiring to “pay it forward”. I cannot forget the goodness of Dr. George, Mrs. Lalita Law and all my teachers, aunties and volunteers who have contributed towards making me a better person.

Joana: Have you found true friends in Shanti Bhavan?
Shilpa: Yes, I feel proud to say that I have, because of how much all my friends mean to me. My classmates, whom I have known from the age of four, have always been a great source of support. We consider each other as brothers and sisters and we know each other so well. My best friend is twelfth grader, Sheeba. We have been best friends for nine years, and she will be graduating in June next year. I cannot imagine not seeing her everyday in Shanti Bhavan. I’m going to miss her.

Andrea: What is your best dream in your future job?
Shilpa: I want to own my own newspaper or magazine and be the director of a tv channel. My newspaper will be open to any reporter or journalist who wants to voice an issue that they feel is really important for the public to be made aware of. I want to give journalists the opportunity to publish news that has real significance to the public regardless of wheter or not it will cater to public opinion or bow to ownership policy.

Andrea: Which is the way of helping the poor as a journalist?
Shilpa: Making the voice of the poor heard by the public through writing and making documentaries on their backward lives is one way of helping the poor as a journalist. This builds awareness. It is really important that the public is made aware of the hardships poverty inflicts upon the forgotten sections of society so that people come forward to help the poor in their own way.

Andrea: If you write a book someday, which will be the genre (science fiction, historical, …)?
Shilpa: I already have notions about writing a book. I do not enjoy science fiction novels as much as I enjoy stories based on historical backgrounds. I want to write many books and one among my books will be the story of Shanti Bhavan. I want to write about the life of Dr. George and how he dared all that came his way, to found Shanti Bhavan. With Shanti Bhavan as the central theme, I will write to show how, through one man’s dream, the lives of many were changed and impacted.

Alicia: Imagine you have achieved your dream, and how, you are a journalist. Some prestigious newspaper offers you a job out of India. What would you do? Would you agree to work away from your family and your country? Why?
Shilpa: I would be ecstatic about being sent abroad because I’ve always wanted to experience life out of my national borders. I’ve lived my childhood afar from my family, so working far from my family will not be difficult. After all, I want to achieve world-wide success as a renowned journalist. I want to travel the world and see the world from outside text books and movies. My family and community will be astonished when they hear that I am travelling abroad and my school will be proud. I want to be a real journalist, and travel around the world, witnessing news in first person. I want to see the world through my own eyes.

Roser: Do your parents accept your wish to become a journalist?
Shilpa: Actually, I’ve not yet told my parents about my dream to become a journalist simply because I know what their reaction will be like. My family’s economic and social situations prohibit them from being broad-minded or open to change. The idea of their daughter travelling places all on her own would be shocking to them. They probably think I’m going to become a doctor and tend to all their medical needs or a teacher. They are in for a shock when I express my desire to pursue a field that no one has ever attempted before in my family, or in my village. I will be the first journalist in my village, when I finally achieve my goal.

18 de des. 2009

Resum i conclusions. Shanti Bhavan 2009

Tenia pendent un post amb una mica de resum i conclusions de l’estada a Shanti Bhavan.

Han estat tres mesos vivint en una escola rural de
Tamil Nadu, set tallers de robòtica creativa, vuitanta-tres posts al blog explicant-ho, uns quants quilos menys, i uns quants amics nous a l’Índia, Estats Units, Dinamarca i Anglaterra.

Si no sou habituals del blog podeu llegir en que consistia el projecte
aquí, i els seus fonaments teòrics aquí.

Estic content dels resultats. L’escola ha demostrat molt d’interés pel projecte, que esperem que tingui continuïtat. S’ha capacitat un professor perquè es puguin seguir fent servir els kits de robòtica educativa. El meu objectiu mai ha estat ensenyar robòtica, sinó utilitzar-la com un mitjà per estimular la creativitat i l’esperit crític dels nens, i crec que ha funcionat molt bé. La tecnologia ha demostrat ser molt apropiada per l’entorn, i hem pogut fer classes durant alguns dels habituals talls de llum. Els nens han posat a la pràctica fonaments matemàtics i físics que només coneixien a través de la pissarra i de fòrmules, conseguint interioritzant-los i entendre’ls. Com ja vaig dir en un post anterior, en els pocs dies que dura el taller per a cada grup, he vist nens que han assimilat metodologies de treball que no els eren gens familiars, com l'assaig-error o el treball en equip; que han après a dividir els problemes en parts per a poder resoldre'ls; que han entès que no hi han solucions úniques; que han après a formalitzar i estructurar allò que volen fer; i que han estat capaços d'entendre coses complicades com la influència de les accions locals en la dinàmica dels sistemes complexos. En definitiva, com ja vaig dir, nens aprenent a pensar. Això haurien de ser les escoles.


Si abans de l’estada ja entenia que la robòtica educativa és una eina amb molt de futur a les escoles, ara n’estic convençut. També m’he convençut de que la creativitat és un bon motor pel desenvolupament humà. Crec que els projectes educatius de cooperació al desenvolupament han d’apostar fermament per la creativitat i la innovació. Hi ha molts camins per obrir en aquest sentit.


A més, deixant de banda el projecte, l’estada m’ha servit per aprendre una mica de
Hindi, per provar noves i inacabables modalitats de picant en els menjars, per conèixer les infinites possibilitats de l’Scratch per ensenyar a programar als nens, per visitar la Syamala a Anantapur, per tornar a dibuixar després d’anys sense fer-ho, per conèixer l’Associació NEEM, per conviure el dia a dia amb 210 nens i nenes que cada dia m’ensenyaven noves coses, per llegir alguns llibres que feia temps que estaven a la llista de pendents, per retrobar-me amb els amics de Bagepalli, per caminar descalç de nou, per entendre una miqueta més aquest país-continent que és l'Índia, per escriure un relat que ha guanyat un premi, per visitar la tomba de Vicenç Ferrer, per fer-me fan del Construccionisme de Seymour Papert, per escriure alguns haikus que potser algun dia m’animo a ensenyar-vos, per perdre’m pels carrerons Shivajinagar, per celebrar un Diwali, un Halloween o un Acció de Gràcies, per tornar a mirar les estrelles, o simplement per pensar en el meu futur.

Namasté!


PD: Podeu veure una selecció de fotos de l’estada al meu
Flickr.

15 de des. 2009

Volant

Escrit ahir a l'avió:

Estic volant per sobre de Kiev, em queden tres hores per arribar a London, quatre més d’espera a Heathrow, després dues més per arribar a Barcelona, i finalment una altra hora per arribar a Girona. Tot i això, quan llegireu això ja hauré arribat. Internet encara no ha conquerit els avions, però està a punt de fer-ho.

Avui m’he aixecat a les 4 de la matinada (hora índia) i m’he despedit de Bangalore. El nou aeroport de Bangalore és com el de qualsevol ciutat occidental, és a dir, fred, impersonal, però interessant per la quantitat de gent diversa amb la que et creues.

A l’avió no quedaven seients de passadís, però he tingut la sort que l’únic seient buit de tot l’avió era al meu costat, així que dintre de la incomoditat de viatjar en classe turista per algú que fa més de 1.80, avui no em puc queixar. A més encara tinc molt presents els viatges en autobús que he fet gairebé cada setmana, per Tamil Nadu i Karnataka. Al costat d’aquests, la classe turista de l’avió és un luxe meravellós.

Doncs bé, l’Índia 2009 ja s’ha acabat. Acabo de fer un repàs dels 8Gb de fotos i vídeos que m’emporto. Sens dubte ajudaran a mantenir vius alguns records, però la veritat és que difícilment oblidaré aquests tres mesos. Demà o demà passat, després d’haver descansat, i des d’una certa distància, escriuré un resum de l’estada i del projecte, amb algunes conclusions.

El blog torna doncs a la dinàmica habitual, i recuperarà seccions i temàtiques que he deixat al marge durant l’estada. El ritme de publicació també decreixerà. Durant aquests tres mesos he publicat cada dia, amb molt poques excepcions. Ha estat una feinada, però crec que ha valgut la pena.

Salut!

13 de des. 2009

Despedides

Un cap de setmana de despedides. El divendres, de Shanti Bhavan, i el dissabte, dels voluntaris.

Marxar de Shanti Bhavan no és mai fàcil, recordo que el primer cop va ser molt dur. Però un es va acostumant a tot. I més que un adéu, va ser un fins a la propera.


Els tres mesos han passat molt ràpids i estic molt content de com ha anat el projecte. Ja tindré temps d'escriure'n unes conclusions.


El dissabte ens vam despedir alguns voluntaris (Peter, Min Ho, i Vivian) amb un sopar a Bangalore i amb promeses de fer-nos visites. Quelcom bonic dels voluntariats és poder conèixer gent de llocs molt diversos.


Les fotografies del post són de l'últim dia a Shanti Bhavan, amb alumne de 11è i 7è, i amb dues de les professores, la Debbie i la Clara.


10 de des. 2009

L’últim llibre d’Octavio Paz

Com ja vaig comentar, he estat llegint Vislumbres de la India d’Octavio Paz (Galaxia Gutemberg, 1997). És l’últim llibre que va escriure Octavio Paz, i ho va fer molts anys després d’haver viscut i treballat a l’Índia. Amb la perspectiva que li donava aquesta distància temporal, va escriure un assaig que és de veritat molt interessant.

El llibre repassa la història, la religió, l’art i el pensament indis, i és considerat el primer assaig modern sobre aquests temes escrit en espanyol.


Així com
Espiritualidad hindú de Panikkar, que vaig llegir fa poc, només el recomano als molt interessats en el tema de les religions a l´Índia, aquest llibre de Paz el recomano a tothom.

Molt fàcil de llegir i ple de reflexions profundes sobre aquesta amalgama de religions, llengües i tradicions que és l’Índia.


És curiós per exemple que a l’Índia no hi ha hagut historiadors fins a l’epoca moderna, fet que dificulta molt la tasca dels historiadors actuals, evidentment. Sembla que la raó és la seva especial percepció del temps, que ells entenen com a part de Maya, és a dir, aquesta il·lusió de la que hem de despertar per alliberar-nos. En canvi en altres cultures asiàtiques com la xinesa, el culte al passat sempre ha estat molt important, i per tant registrar-lo i mantenir-lo present era un deure.


El llibre acaba amb un apèndix que conté 25 epigrames. Són petits poemes que pertanyen a la poesia sànscrita clàssica (del segle IV al XII), que
Paz ha traduït a l’espanyol partint d’altres traduccions angleses i franceses. Aquí Paz es llueix, fent el millor que sap fer, poesia.
Las dos vías

¿Para qué tanta palabrería?

Sólo dos mundos valen la devoción de un hombre;

la juventud de una mujer de pechos generosos,

inflamada por el vino del ardiente deseo,

o la selva del anacoreta.

Bhartrihari

7 de des. 2009

Entrevista oberta. Shilpa

Com ja vaig anunciar fa temps, tenia ganes d'organitzar una entrevista oberta, perquè els lectors i lectores del blog poguéssiu fer preguntes a un nen de Shanti Bhavan. Doncs bé, aquest és el propòsit d'aquest post.

La
Shilpa (la de l'esquerra a la foto) és una alumna de l'onzè curs de Shanti Bhavan. Té 16 anys i vol ser periodista. Com tot els alumnes de l'escola, prové d'una família molt humil, per sota el llindar de la pobresa. És una noia molt treballadora, responsable i li encanta escriure. Ha tingut la immensa sort de poder estudiar a Shanti Bhavan, on ha rebut una educació de qualitat que li obre un gran ventall de possibilitats per a un futur cada cop més proper.

Podeu fer-li les preguntes que volgueu a través dels comentaris del post, o simplement enviant-me un email. Jo les recolliré, traduiré (si em voleu estalviar feina les podeu fer directament en anglès) i les faré arribar a la
Shilpa. Publicaré l'entrevista completa amb les respostes en un post posterior (potser faré un vídeo).

La data límit en principi és el proper dimecres a la nit. Si ho creieu pertinent podeu fer difusió de la iniciativa allà on volgueu. Animeu-vos a participar!

PD: La foto d'aquest post és d'
Amiran White, una fotògrafa professional que va passar una temporada a Shanti Bhavan.

6 de des. 2009

Últim cap de setmana a Shanti Bhavan

Aquest és l'últim cap de setmana que passo a Shanti Bhavan. El proper divendres marxo a Bangalore i el dilluns següent agafo el vol cap a Barcelona.

El temps ha passat rapidíssim i se'm fa estrany que els tres mesos hagin arribat al seu final. Hi haurà temps per escriure conclusions i reflexions sobre l'estada (el vol de Bangalore a London és molt llarg!). Ara em ve de gust ensenyar-vos aquest parell de fotografies preses durant aquest tranquil cap de setmana a l'escola.


A la primera, els dos nanos es diverteixen jugant amb un patí trencat. Res com la imaginació oi? A la segona, uns quants somriures dels que t'omplen d'energia.


Demà comencen exàmens a l'escola. Ja us explicaré.


4 de des. 2009

El Com gotes fa dos anys!

Avui fa dos anys que vaig escriure el primer post d’aquest blog. Comptant aquest, ja són 409 apunts publicats, que en 730 dies no està gens malament. Més de 33.000 visites, 120 persones subscrites al feed del blog, i moltes altres que el segueixen a través del Facebook. Estar a la posició 70 d’entre els més de 1600 blogs catalans de Cercabloc. Són dades que mai hagués imaginat fa dos anys. El blog ha sortit dos cops a la ràdio, als diaris, i algun cop fins i tot m’han parat pel carrer per preguntar-me si sóc l’Eduard de www.eduard.cat. I tot simplement escrivint i donant opinions sobre les coses que m’interessen, sense convertir-ho mai en una obligació. Suposo que aquest és el poder de Internet.

Moltes gràcies a tots i totes els que feu que aquest blog tingui sentit.
Continuaré escrivint sempre que pugui. De fet tinc unes quantes idees noves pel blog, però esperaré a tornar a Girona per anar-les provant.

Celebrar l’aniversari des de l’Índia em sembla molt indicat, perquè aquest país és el tema de molts dels meus posts, no només quan hi sóc físicament.


En aquesta data, em ve de gust regalar-vos els primers dibuixos que he fet després de potser més de deu anys. Són uns retrats a llapis de l’Amrutha i la Meena, d'onzè i novè curs de Shanti Bhavan. És una afició que tenia del tot abandonada. El problema és que han tingut un gran èxit i ara tots els nens de l’escola volen que els fagi un retrat! :)


Una abraçada des de Shanti Bhavan, Tamil Nadu, Índia.

Namasté
.

3 de des. 2009

En Pere de Can Geli

Avui escric dos apunts, que no és gens habitual en aquest blog, però és que acabo d’assabentar-me que ha mort en Pere Rodeja de la Llibreria Geli de Girona.

Els que em seguiu sabreu que una part molt important d’aquest blog és la secció de ressenyes on comento els llibres que vaig llegint. El que segurament no sabeu és que la immensa majoria d’aquests llibres els compro a la Llibreria Geli.


Avui en dia és molt més fàcil i ràpid adquirir-los per Internet, però si m’arribo al carrer Argenteria és pel plaer d’entrar a Can Geli, passejar entre les piles de llibres, demanar-ne algun i descobrir-ne sempre uns quants més. És un dels meus llocs preferits de Girona.


Ja no hi ha llibreries com la Geli (130 anys!), i sens dubte ja no hi ha llibreters com en Pere de Can Geli. No he vist mai un llibreter amb una memòria com la que tenia ell. És una gran pèrdua per tots els que estimem els llibres. Tenia una manera de tractar els clients que ja s’ha perdut i que no es veu avui en dia.


En Pere portava onze anys jubilat però cada dia era a la llibreria, on havia començat a treballar amb només 14 anys. Estimava la seva feina, i tota una vida entre llibres l’havien convertit en un veritable mestre de les recomanacions i els consells literaris.


El seu fill, també Pere, i tot el magnífic equip que tenen, segur que tiraran endavant la llibreria, com ja han fet aquests últims anys de forma excel·lent.


Irrepetible. Girona el trobarà a faltar.


2 de des. 2009

7th grade

Se m'acaben els dies a Shanti Bhavan. Ell dia 11 de desembre serà l'últim, els dies 12 i el 13 estaré a Bangalore, i el 14 a la matinada agafo el vol cap a Barcelona via London.

Aquesta setmana treballo amb els alumnes de setè. Si a vuitè eren pocs i encara van quedar més reduïts per l'epidèmia que vam passar, a setè és tot el contrari, són 19 a classe, i és una mica més complicat de gestionar.


Tot i això, és un grup molt maco i s'ho estan passant molt bé. Ganes de jugar us asseguro que no els en falten!


1 de des. 2009

La revelació d'Anaximandre

Com ja vaig anunciar, comparteixo amb tots vosaltres el relat que em va proporcionar el primer premi en el concurs literari Escriu a la UdG, en motiu del bicentenari del naixement de Darwin i dels 150 anys de la publicació de l'Origen de les Espècies.

El podeu llegir
aquí, i properament a la revista Engega de la UdG.