30 de set. 2009

Des d'on us escric

La foto és de l'edifici que compartim els professors i alguns voluntaris, i des d'on escric aquests posts habitualment. Com podeu veure l'entorn és molt bonic. A l'interior, les habitacions són molt senzilles: llit, taula, cadira i un armariet. Però la veritat és que no es necessita res més. La dutxa, a l'estil indi, amb un cubell d'aigua.

També hi ha una sala comuna amb una tele, però encara no m'he enganxat als culebrots en Tamil :)


29 de set. 2009

No tot és estudiar

Simplement un parell de fotos preses un cop acabades les classes. La pista de basket està una mica destartalada, i les línies marcades són d'una pista de tennis, però fa el seu servei. Com podeu veure, el meu Rubik segueix viatjant i fent amics.

28 de set. 2009

S'ha acabat el break

Avui han començat de nou les classes regulars, tots els professors i les aunties que faltaven ja han arribat. Jo ja tinc assignats uns períodes fixos (aquí les classes duren un period, 45 minuts) per fer els tallers de robòtica.

També han tornat les assamblees diàries, una costum que m'encanta. Desconeixo si es fan en algunes escoles de Catalunya, però jo mai en vaig fer quan estudiava. És una estona cada matí en que es reuneixen tots els alumnes i professors i es repassen les notícies més importants del dia, nacionals i internacionals, i després si hi ha algun assumpte del dia a tractar, doncs es discuteix. Avui els nous voluntaris hem parlat una estona i després he fet una demostració amb un robot davant de tots els nens.


Les classes amb els de
12th grade van avançant, ja han montat un sensor de so, de manera que el robots poden respondre a estímuls sonors, com per exemple una palmada de mans. La veritat és que alguns estan disfrutant i aprenent molt, i els costa deixar la feina quan s'acaba el període.

El professor de física,
Mr Isai, s'ho ha agafat amb ganes, està aprenent amb els nens, i té ganes de fer servir els robots per fer demostracions i exercicis a les seves classes de física. Això és important per la continuació del projecte.

De moment com veieu tot va molt bé!


27 de set. 2009

Saraswati Puja

Ahir a la tarda vaig anar a Hosur amb la Mrs Beena i tres voluntàries. Va ser agradable tornar a agafar un autobús públic ple a rebentar, crec que al final un ho arriba a enyorar i tot. A Hosur vam fer una estona d’Internet de banda ampla, no com la connexió que tinc ara mateix, i vam comprar fruita. La ciutat estava plena a vessar, perquè l’endemà, o sigui avui, és una festivitat important al Sud de l’Índia, i molta gent comprava flors, garlandes i fruites per fer les pujas (són ofrenes, adoracions, no crec que es pugui traduir a cap paraula del català).

Avui concretament es celebra la
Saraswati Puja. Saraswati és la deesa del coneixement, i la muller de Vishnu. Durant la puja es posen llibres i instruments musicals davant l’altar amb el déus, fins i tot s’hi posen electrodomèstics, que el dia anterior s’han netejat perquè estiguin impecables. Durant tot el dia no es poden fer servir els llibres, ni estudiar. Alguns estudiants han lamentat que la festivitat hagi caigut en diumenge jeje.

A mi m’han invitat a la puja que s’ha fet al Baldev Hospital, un altre dels projectes de la George Foundation, a pocs kilòmetres de Shanti Bhavan. Totes les fotos d’aquest post són d’allà. Ha estat molt bonic, ple d’increïbles rangolis dibuixats al terra, tothom vestit amb les seves millors gales, i la gent molt amable amb els estrangers.

Un dels resultats de la puja el podeu veure al meu front. La
tika és un símbol religiós que es sol fer amb pols de kumkum, i no s’ha de confondre amb el típic bindi que usen les dones hindús. Per cert, mirant la foto suposo que enteneu que em senti molt alt i molt blanc!

26 de set. 2009

Robotics class: 12th grade

Aquí teniu un parell de fotos de les primeres sessions amb els nanos de 12th grade. De moment han construït un robot que no té sensors, només actuadors (motors). Així que estem practicant com programar-los perquè descriguin les trajectòries que volguem, però encara no poden detectar obstacles, respondre a sons o seguir línies. Podríem dir que són cecs i sords.

Després d'uns quants exercicis de moviments bàsics els he proposat afegir alguna estructura al robot perquè pugui aguantar un bolígraf o rotulador, així se'l pot programar perquè fagi dibuixos sobre una cartolina o paper. I en això estem.


25 de set. 2009

Robòtica i Intel·ligència Artificial a les escoles

Avui hem començat oficialment les classes de robòtica a Shanti Bhavan amb els alumnes de 12th grade. Hem fet una petita introducció teòrica de deu minuts (qùe és un robot, parts, tipus), i després la resta de l’estona ha estat tota pràctica, hands-on vaja.

Quan passi les fotos a l’ordinador i tingui una mica de temps ja les penjaré al blog, de moment, aprofitant que en Ferran l’altre dia em va preguntar què és la robòtica educativa, dedicaré aquest post, més llarg de l’habitual, a explicar una mica de què va això de fer servir robots a les aules (des del meu punt de vista clar), i els seus fonaments teòrics.

Com que el nostre projecte està d’alguna manera inspirat en la teoria del Construccionisme, crec que aquest és un bon punt per començar.

El Construccionisme és a la vegada una teoria de l’aprenentatge i una estratègia per l’educació, ideada per Seymour Papert. Està basat en les teories “constructivistes” de Jean Piaget, que diuen que el coneixement no és simplement transmès del professor a l’alumne, sinó que és construït de forma activa per la ment de l’estudiant. El Construccionisme de Papert va un pas més enllà i diu que els èssers humans construeixen el seu coneixement amb particular eficàcia quan participen en la construcció d’artefactes que els són personalment significatius. Segons això doncs, l’educació hauria de facilitar eines als nens per tal de realitzar activitats que impulsin aquest procés. El construccionisme, enlloc d’instruir a l’estudiant proporcionant-li fòrmules i tècniques (instruccionisme), és més aviat, fent servir una definició de Resnick, “la filosofia d’aprendre construint idees en la pròpia ment tot construint artefactes en el món”. En aquest context hem d’entendre la paraula artefacte en el seu sentit més ampli, tant pot ser un robot, un poema, una escultura o un joc d’ordinador.

Sens dubte quan un pensa en com utilitzar les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) per aplicar les teories construccionistes a les escoles, la robòtica és una de les primeres idees que li venen al cap. La robòtica educativa és bàsicament un mitjà d’aprenentatge en el qual participen persones que tenen motivació pel disseny i la construcció de creacions pròpies. Té el gran avantatge de que és divertida i atractiva però al mateix temps enfronta els estudiants a seriosos i complexos problemes, fent-los pensar i explorar per si mateixos conceptes matemàtics, físics i d’enginyeria.

Els tallers de Robòtica a les escoles promouen els valors de la innovació i la creativitat i ofereixen una visió de la ciència atractiva i dinàmica, desafiant al nens a pensar com científics i enginyers. L’aprenentatge es fa a través del joc però de forma dirigida, i es contribueix al desenvolupament de competències molt variades, no només en el camp de les TIC, sinó també en aspectes més generals, com la comunicació, la resolució de problemes o el treball en equip. Una de les coses més importants que aprenen els alumnes és que no existeix una única solució a un determinat problema, sinó que hi ha un ventall de diferents solucions vàlides per resoldre'l. Aquesta última característica fa que el professor (jo prefereixo capacitador o guia) també està sempre aprenent, perquè contínuament surten situacions inesperades i mai hi ha una solució única. Els errors són positius perquè ens porten a estudiar què ha passat, a entendre què ha anat malament, i a arreglar-ho. Tot això fa que la frontera entre professor i alumne es difumini, fent que tota la classe giri al voltant de l’aprenentatge.

Per suposat no n’hi ha prou amb construir els robots, també cal que els nens els programin per tal que fagin el que ells vulguin, i aquí és on entra la Intel·ligència Artificial (IA). Un pioner en estudiar els efectes d’introduir la programació i la IA a les escoles és el propi Seymour Papert, el pare del Construccionisme. Després de la seva etapa com a alumne de Piaget va anar al MIT (Massachusetts Institute of Technology), on va desenvolupar el famós llenguatge LOGO per ensenyar a programar als nens, i que en les paraules del propi Papert és “un mitjà que pot, en principi, ser usat pels educadors per donar suport al desenvolupament de noves maneres de pensar i aprendre”.

Segons Papert, podem aprendre més, i més ràpid, prenent control conscient del procés d’aprenentatge, articulant i analitzant el nostre coneixement; i aprendre a programar ens ajuda a fer-ho. De fet Papert encara va una mica més lluny i suggereix que aprendre llenguatges formals mentre som petits ens ajuda a parlar i pensar millor sobre problemes complexes, i que ensenyar IA als nens els ajuda a pensar d’una forma més concreta sobre els seus propis processos mentals. D’alguna manera introduir la IA a les aules és propiciar que els nens fagin de petits epistemòlegs, pensant sobre com pensen, és a dir que s’afavoreixen les seves activitats metacognitives.

Després de Papert han estat molts els que han seguit estudiant com, fent servir paraules de Resnick, “dissenyar coses que permetin als estudiants dissenyar coses”. Al MIT, i en concret al Lifelong Kindergarden del Media Lab, han estat molt actius en aquests temes. Ells són els responsables, juntament amb la companyia Lego® dels kits de robòtica educativa Lego-Mindstorms, que són els que fem servir en aquest projecte. Aquests kits han estat dissenyats tenint en compte la concepció de nen com “constructor de les seves pròpies estructures mentals”, i intentant crear un entorn on els estudiants puguin exercir activitats pròpies d’enginyers o inventors com a via per accedir als principis de la ciència i la tècnica.

Algú ara pot pensar, ok tot això està molt bé, però té algun sentit pensar un projecte d'aquestes caràcterístiques per a una escola rural d'un país en vies de desenvolupament? Si us feu aquesta pregunta, fa un temps vaig donar les raons per les quals creiem que els tallers de robòtica són una tecnologia apropiada per a projectes educatius d'àrees rurals de països del sud.

Avui potser m’he excedit, però és que una idea porta a l’altra, i és difícil tallar el discurs.

24 de set. 2009

Iniciació als Veda

Avui faig un parèntesi per publicar una ressenya. Al viatge a Shanti Bhavan m’han acompanyat Raimon Panikkar i Octavio Paz. Potser endur-se llibres de Panikkar a l’Índia no és gaire original, però en tot cas és d’allò més instructiu.

Avui us comento Iniciació als Veda (Fragmenta, 2008). El llibre és un petit volum que recull una selecció d’himnes vèdics i els comenta, tot proposant-nos una mena d’autèntic camí iniciàtic.

És un llibre fàcil de llegir, i una bona entrada als Veda, un corpus de literatura aparegut a l’Índia entre el 2000 i el 1000 aC. Panikkar escriu molt bé, i domina el tema, així que és un bon autor per introduir-te en aquest món. En la meva opinió el llibre millora segons avança, i els últims capítols m’han agradat més que els primers.

Això només ha estat l’aperitiu del volum que ara he començat, també de Panikkar, Espiritualidad hindú. Sanatana Dharma (Kairós, 2005), que és una introducció a l’immens univers religiós de l’hinduisme. El comento quan l’acabi.

23 de set. 2009

Grans i petits

En breu us començaré a parlar del projecte pròpiament dit, avui ha estat un dia d'instal·lacions i demostracions. Ahir vam estar tot el dia sencer sense electricitat. Aquestes experiències són bones per adonar-te de com arribem a dependre de coses tan bàsiques com la llum. Veure sopar tota l'escola a la llum d'unes poques espelmes va ser bonic, però també una mica trist. Crec que si la xarxa elèctrica no millora haurien de pensar seriosament en instal·lar panells solars, perquè fins i tot durant els monzons brilla el sol bastantes hores. Ara però, amb el problemes de finançament tenen altres prioritats.

De moment us deixo la foto de la Karthika de 11è ensenyant als nens a fer objectes de paper maché. Durant aquests dies que no hi ha professors i falten algunes aunties (cuidadores) els nanos de 11è i 12è han estat donant un cop de mà fent activitats pels més petits, i encarregant-se de tasques de manteniment de l'escola. La veritat és que m'ha impressionat aquesta col·laboració. La manera com els grans tracten als petits m'ha semblat exemplar, com si fossin els seus germans grans. Així com a vegades he criticat l'extrema jerarquització dins les escoles índies, o el premi a la individualitat, en aquest cas la veritat és que haig d'aplaudir el que he vist.


22 de set. 2009

Daily life

La professora d'informàtica no torna fins el dia 27, i ahir em vaig trobar que no tenia el password d'administrador per poder instal·lar el software dels robots. Després d'una trucada ha estat solucionat, però ara les pluges i els talls de llum em dificulten la instal·lació. Coses del monzons.

Però tot i això els nanos de 12th grade ja han entrat en contacte amb els kits de robòtica i hem fet una mica de presa de contacte. A veure si demà o demà passat podem arrancar ja cada dia amb unes hores de classe.


Les fotos són una mica de la meva vida diària s Shanti Bhavan.


A la primera podeu veure que a aquests nens no els paren ni els monzons. En Poovarasan jugant a badminton (esport molt popular a l'Índia, suposo que per la dominació britànica) mentres cau un aiguat que déu n'hi do.


A la segona podeu veure com quan s'acaba de menjar s'obren les xarxes que hi ha a les entrades del dining hall, i entren uns fantàstics netejadors de les taules, els corbs. Un cop aquests han acabat amb les restes del menjar, les taules es netegen obviament. Però no crec que una cosa així a Catalunya estigués gaire ben vista :)


Finalment, mentres no arribi un altre voluntari, en Peter de London, només comparteixo habitació amb la bestiola de la tercera foto. Mentres es mengi els mosquits i les aranyes és benvingut.


21 de set. 2009

Arrancant motors

Ahir alguns pares van venir a visitar els seus nens. Són famílies molt humils i en la gran majoria dels casos aquests nens seran la primera generació que rep una educació. A la foto podeu veure la Pushpa amb la seva mare.

El projecte de la robòtica educativa ja s’ha posat en marxa, he estat preparant els kits, i ara haig d’instal·lar el software als ordinadors. Suposo que demà o demà passat podré començar amb algunes classes. Els nens estan molt ansiosos per posar-s’hi, s’ho han agafat amb molt d’entusiasme.


Respecte als professors, ara han passat uns dies vacances, tot i que els nens i les aunties s’han quedat a l’escola. El dia 27 ja haurà arribat tothom i es torna a la normalitat d’horaris i classes. El professor de física està molt interessat en el projecte, i avui m’ha estat ajudant amb els kits.


Per la resta no hi ha més novetats, Shanti Bhavan segueix essent el paradís de les libèl·lules i els corbs. I jo m’estic rehabituant a la dieta d’arrós, arrós i arrós. Els caps de setmana m’hauré de comprar quelcom per complementar-la.

20 de set. 2009

Shanti vol dir pau

I pau és el que transmet Shanti Bhavan (casa de la pau). El retrobament ha estat molt maco. Abans d’anar-hi he passat per casa la Shanti J. a Bangalore (Shanti també és un nom de dona), que abans treballava a l’escola i ara està a la ciutat fent tasques de fundraising. M’ha estat explicant com van les coses, i els problemes que tenen de finançament. Mantenir una escola com Shanti Bhavan val molts diners, les infraestructures i el nivell educatiu no es mantenen soles, i en època de recessió les coses no són gens fàcils. A l’Índia costa molt que la gent amb diners col·labori. Els rics no donen ni una rúpia, no sé si es que creuen que en vides anterior s’han guanyat el que ara tenen, o és que simplement són egoistes. Allà normalment si algú col·labora amb projectes no lucratius pertany a la classe mitja, perquè saben bé el que és sortir de la pobresa.

Després d’aquesta visita he anat (m’han portat vaja) a Shanti Bhavan. He arribat a l’hora de dinar, així que he pogut veure tots els nens junts al menjador. Dic nens, però alguns ja són nois i noies ben grans, els de 12th grade (l’equivalent al meu COU o al segon de BAT actual) estan molt canviats i fan molt bona planta.

Les tardes de dissabte no hi ha classes, així que m’ha anat bé per descansar, posar-me al dia i començar a preparar els kits de robòtica educativa.

Demà diumenge venen a l’escola uns quants pares de visita (S.Bhavan és una residential school que en diuen aquí, els nens es queden a dormir-hi). Sempre és interessant conèixer les famílies dels alumnes. Ja us explicaré.

Shivajinagar

Bangalore no és una ciutat especialment bonica, però l’àrea del voltant de l’hotel Kamat Mayura, potser per haver-la vist en repetides ocasions, m’agrada bastant.

Gairebé al davant de l’hotel hi ha un petit temple hindú dedicat a la deessa Lakshmi. Presenta la típica arquitectura dravidiana del sud de l’Índia, amb multitud de figures multicolors amuntegades al petit gopuram ―la torre piramidal sobre l’entrada―. Just al costat del temple hi ha la mesquita més vella de Bangalore, «Jumma Masjid», una immensa i sòbria construcció blanca amb algunes línies pintades de color verd. I girant la cantonada, un carrer més enllà, l’església de «Santa Maria», tota blanca, sobreixida d’arcs gòtics i d’agulles apuntant al cel. En pocs metres pots apreciar una amalgama de cultures quasi abrumadora. És un barri modest (a excepció de Commercial Street que és molt pijo), al bell mig de l’àrea de Shivajinagar, encara amb alguns carrerons sense asfaltar, ple de botiguetes, tendes i carros ambulants, que desborda vida per tots cantons.


Tot i la convivència tan propera de diferents religions, no es oro todo lo que reluce, i la veritat és que cada comunitat sol fer la seva vida, i no solen barrejar-se. Hi ha tolerància i respecte, però integració no ho tinc tan clar.


Per cert, em molesta veure burkas pel carrer. No l’usen totes les musulmanes, però a Bangalore se’n veuen bastantes que el fan servir. Obligades? Per decisió pròpia? No us ho sé respondre, les que l’usen no solen donar conversa als turistes precisament.


18 de set. 2009

A Bangalore de nou

Avui ja escric des de l’India, perdoneu els accents, fins que no tingui Internet al meu portatil haureu de ser magnanims amb l’ortografia.

L’arribada va ser una mica mes complicada de l’habitual, perque calia omplir un formulari extra sobre la grip A, i al control d’aduana et passaven per un escaner termic per saber si tenies febre. La veritat es que dubto que tot aixo serveixi per res.

El Kamat Hotel Mayura, com sempre, vaig arribar-hi a les 5 del mati i vaig haver de despertar al personal, que dormien repartits al terra de fora l’hotel i a la recepcio. De l’aeroport a l’hotel, tambe com sempre, mitja horeta per adonar-te d’on has aterrat, i per fer explotar aquesta bombolla en la que vivim ficats. L’impacte ja no es com el primer cop clar, pero igualment sempre necessites una estona per assimilar la realitat india.

He descansat 3 horetes i m’he posat en marxa, avui tenia que arreglar alguns detalls abans de marxar cap a Shanti Bhavan.

Mentres dinava s’ha posat a diluviar, i el restaurant que havia triat estava enfonsat respecte el carrer, aixi que en pocs minuts ja hi havia uns quants dits d’aigua al terra. Coses dels monzons, que encara cuegen. Si despres tinc temps ja penjare una foto del diluvi vist des del restaurant.

Dema marxo a Shanti Bhavan, a veure si aquesta tarda puc solucionar el tema d’Internet al portatil I aixi aquesta setmana ja us puc anar escrivint des d’alla.

Molts records a tothom.

Actualització: Foto afegida. Ja tinc Internet al portàtil :)

16 de set. 2009

Índia 2009: Shanti Bhavan

De l’últim post algú ja havia deduït que torno a marxar a l’Índia. Demà volo cap a Bangalore, i partir del dia 19 estaré treballant a Shanti Bhavan, durant 3 mesos, en el projecte finançat per la UdG que explicava fa uns dies.

Durant aquest període el blog canviarà una mica, adaptant-se a la situació, i convertint-se en una mena de cròniques des de
Shanti Bhavan. Intentaré actualitzar molt sovint, perquè crec que val la pena veure un projecte com aquest des de dins.

Disposaré d’Internet, però amb moltes limitacions, així que disculpeu si les meves visites a la resta de blogs disminueixen. Quan torni al desembre ja em posaré al dia.


Si els caps de setmana puc anar a
Bangalore o Hosur intentaré pujar fotos i vídeos, i estigueu atents perquè pot ser que us demani col·laboració activa. M’agradaria fer algunes entrevistes a professors i alumnes amb les preguntes que m’envieu vosaltres. Ja us aniré informant.

Per qualsevol cosa podeu contactar amb mi per l’email habitual.


9 de set. 2009

Innovació educativa i cooperació al desenvolupament a Shanti Bhavan

Fa uns mesos amb el meu director de tesi vam demanar un projecte en una convocatòria d’ajudes de l’Oficina de Cooperació de la Universitat de Girona, i ens ha estat concedit. És un projecte que es durà a terme a Shanti Bhavan, l’escola rural del Sud de l’Índia on vaig treballar de voluntari durant la meva primera estada al subcontinent indi.

El projecte parteix de la idea de que la creativitat pot funcionar com un bon motor del
Desenvolupament Humà. Amb aquesta convicció el projecte s’ha concebut com una experiència pilot que neix de la intersecció de dues àrees: Cooperació al Desenvolupament i Innovació Educativa.

En el món ràpidament canviant d’avui en dia cada cop és més evident que l’èxit no està només basat en què sabem o quant sabem, sinó en la nostra habilitat per pensar i actuar de manera creativa. Malauradament els models d’aprenentatge tradicionals de les escoles no solen estar enfocats a desenvolupar el pensament creatiu. Aquest problema s’accentua encara més en els països en vies de desenvolupament, on la creativitat ben utilitzada podria convertir-se en una eina fonamental per reduir la pobresa i en un motor important pel desenvolupament humà sostenible. Tenint en compte l’actual context de desigualtats creixents, la creativitat i la innovació s’han convertit en unes condicions necessàries i imprescindibles per a la generació de futur en els països en vies de desenvolupament.


El projecte que es durà a terme a
Shanti Bhavan està inspirat en la teoria del Construccionisme, i consistirà en uns tallers on a través de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (concretament treballant la Robòtica Educativa i la Intel·ligència Artificial) s’estimularà la creativitat i l’esperit crític dels nens, mentre que simultàniament i a través del joc i l’exploració s’estarà fent un reforç no-formal de les assignatures que porten més problemes a l’Índia rural (matemàtiques, física, informàtica). L’objectiu a llarg termini és que aquests nens esdevinguin agents del canvi, creatius i innovadors, de les seves pròpies comunitats, i que compromesos amb la seva realitat social, siguin capaços de proposar noves alternatives per millorar la seva qualitat de vida, i engeguin projectes per crear riquesa en els diferents àmbits socials. Com és evident per la naturalesa del projecte, aquest també té un fort component de lluita contra la Fractura Digital que es viu en aquelles comunitats.

Naturalment el projecte buscarà la sostenibilitat i la continuïtat, i a part de treballar amb els nens, també es capacitaran professors perquè puguin continuar el treball iniciat.


Parlar de Robòtica i Intel·ligència artificial en entorns rurals de països del Sud pot semblar un contrasentit en una primera impressió. Però en l’elecció d’aquestes tecnologies per al nostre projecte, precisament s’ha tingut en compte el concepte de tecnologia apropiada, que és aquella que es transfereix tenint en consideració els recursos locals i prioritzant les necessitats més importants de la població beneficiada.


La robòtica educativa és una bona solució per projectes educatius d’àrees rurals de països en vies de desenvolupament per les següents raons:


• Una important raó per ensenyar robòtica en àrees tecnològicament desfavorides és la seva naturalesa multi-disciplinar. Al mateix temps que s’estimula la creativitat dels nens per resoldre problemes complexos treballant en grup, també s’està fent un reforç no formal de matèries com informàtica, matemàtiques o física, assignatures molt tècniques i que precisament són les que porten més problemes a les escoles rurals d’aquests països.


• Una altra raó important i molt senzilla és que els robots generalment funcionen amb bateries, de manera que es poden seguir fent servir durant els llargs i habituals talls de llum que hi ha en aquestes àrees. En canvi els ordinadors de sobretaula queden totalment inútils durant aquestes llargues estones.


• Tenint en compte l’escassetat de recursos de les escoles rurals (ja siguin públiques o dirigides per organitzacions no-lucratives), surt més econòmica i permet realitzar més dinàmiques de treball en grup, la utilització per exemple de quatre ordinadors i un parell de robots, que no tenir una aula amb deu ordinadors on els nens igualment han d’anar fent torns per fer-los servir.


• Els kits de robòtica educativa d’avui en dia (com el
Lego-Mindstorms) són més econòmics que temps enrera i no requereixen coneixements gaire avançats ni d’informàtica ni d’electrònica. Això fa que siguin una alternativa molt interessant als ordinadors (sobretot si per qüestions de recursos no es pot disposar d’un ordinador per cada alumne a les aules).

En propers posts, aniré explicant amb més detall el projecte, els seus objectius, fonaments, metodologia a seguir, etc.


8 de set. 2009

Alfabetització

Avui és el Dia Mundial de l’Alfabetització, un dret humà que encara no està a l’abast de tothom. Es calcula que un de cada cinc adults no sap llegir ni escriure, i que en total hi ha 776 milions de persones no alfabetitzades. La pitjor part, com sempre, se l’emporten les dones, que són les dues terceres parts d’aquests 776 milions.

En alguns països com
Burkina Faso i Mali el 80% de la població no sap llegir ni escriure. A l’Índia més del 60% de la població està alfabetitzada, però la distribució és molt irregular, i així com hi ha estats com Kerala que superen el 90%, d’altres suspenen estrepitosament. A l’Afganistan com podeu imaginar, la baixa alfabetització només és un dels infinits problemes que pateixen, i en àrees rurals s’estima que el 90% de les dones i el 63% dels homes no saben llegir ni escriure.

Val la pena rumiar-hi, cada cop que llegim un blog, el diari, el nostre llibre de capçalera, o el menú del bar del costat, no tothom pot fer-ho.


Fotografia:
L’Sneha fa un examen a l’escola PVS de Bagepalli, Índia.

2 de set. 2009

Encara no has votat?

Com ja vaig anunciar fa uns dies, aquest blog ha estat nominat als Premis C@ts a la categoria de blog compromès, fet que ja és per si sol un motiu d’alegria, primer perquè la selecció l’han fet altres bloggers, i segon perquè estic nominat entre veritables blogs de referència que fa molt de temps que segueixo.

Des d’ahir ja hi ha un formulari per votar d’entre tots els nominats, el millor de cada categoria. Les votacions són obertes a tothom, i només podeu votar un sol cop. Us agradin més o menys els concursos i premis, és una bona oportunitat per conèixer molts blogs interessants, n’hi ha per tots els gustos. Us recomano passar-hi, i si en teniu ganes podeu votar els que us agradin més.

A part dels C@ts que són uns premis populars, com ja sabreu, encara està en marxa el període de votacions pels Premis Blocs Catalunya (fins el 10 de setembre), que aquest any s’entregaran en una cerimònia a Vic. En aquests premis opto a la categoria de blog personal, molt més general i per tant, també concurreguda. Però crec que és important que els bloggers catalans hi participem, per fer més xarxa i donar-nos a conèixer. Si us agrada el meu blog podeu votar-lo aquí. Avui precisament s’ha conegut el jurat, que tindrà una difícil tasca.

Hi ha qui troba l’alegria, i aquesta alegria és el seu premi.
Khalil Gibran

1 de set. 2009

Descobrint William Maxwell

A finals del 2006 vaig sentir a parlar molt bé de Vinieron como golondrinas de William Maxwell (Libros del Asteroide, 2006), i des de llavors que el llibre ocupava posicions capdavanteres a la llista de pendents de llegir.

Aquest estiu vaig decidir llegir-lo, i la setmana passada el vaig acabar. El llibre és una petita joia, d’un autor que llastimosament no és gaire conegut com a escriptor, ja que la seva faceta d’editor de referència d’altres grans autors va eclipsar la seva pròpia producció. Està considerat un dels millors editors nord-americans, i en la seva etapa al
New Yorker va treballar amb escriptors de la talla de Vladimir Nabokov, John Updike, J.D. Salinger o John Cheever.

Vinieron como golondrinas
és una petita novel·la amb forts components autobiogràfics. Quan Maxwell tenia 10 anys la seva mare va morir de grip espanyola. A la novel·la, a l’any 1918 una família nord-americana es veu immersa de ple sota els efectes de la grip. Des del punt de vista de 3 personatges (un per cada part del llibre: un nen de vuit anys, el seu germà gran, i el seu pare), es retrata una família de classe mitja i la dona que la manté i li dóna sentit: la mare.

Llibre molt recomanable, amb una prosa molt clara, farcida de petits detalls. Dolça i gairebé minimalista.